PORTA, BARCELONA BLOOM, EL VIEJO, el LEGIONARIO, HERMANITO, HEIDE...

Als quinze o setze anys, em vaig enganxar a les novel.les de l'enigmàtic autor danès Sven Hassel (la foto adjunta, ja ho diu tot). Vaig llegir-les totes les que fins llavors s'havien publicat. Em sembla que només em queden dues que no he llegit, les dues darreres, que van aparèixer quan la dèria ja se m'havia esvaït una mica. Les llegia amb delit, i malauradament, les llegia en ecspanyol. Fins i tot recordo que em vaig enfadar amb un col.lega de l'escola perquè li vaig deixar el meu exemplar de General SS i no només mai me'l va retornar, sinó que va tenir el mal gust de canviar d'escola a final de curs, fent impossible la meva voluntat de trencar-li la cara.

Si ara recupero aquests records d'adolescència és perquè l'altre dia vaig comprar el DVD de la pel.lícula Wheels of Terror, és a dir, Los Panzers de la Muerte, que correspon al llibre homònim, publicat el 1958. Naturalment la pel.lícula és espantosa, malgrat la presència d'actors de recent renom com Oliver Reed i David Carradine. Va ser filmada a Iugoslàvia el 1988, i no m'estranyaria que en gran part fos responsable de la desintegració subsegüent d'aquest estat, presó de pobles, com l'actual Regne d'Ecspanya, fins al punt que ja ni té domini d'internet.

Deixant al marge aquest lamentable episodi, he de dir que les dotze novel.les de Hassel que vaig llegir en el seu moment, per disgust dels meus pares, naturalment, em van omplir la vida d'aventures i somnis. Sempre pensava en quina cara posar als diversos protagonistes que desfilaven per les seves pàgines: en Porta, el Viejo, el Legionario, Hermanito, el nazi Heide, el tinent Ohlsen, Gregor, i naturalment Barcelona Bloom, entre molts altres. Llegint-les vaig viatjar arreu d'Europa: des de Finlàndia a Paris, Montecassino, Polònia, els Balcans, el Càucas, els boscos polonesos, Berlín... En certa mesura em van ajudar a trempejar la crisi existencial del 15 o 16 anys que més o menys tothom té, i que en el meu cas, es concretava en un allunyament cada cop més profund respecte els companys de l'escola, de manera que em refugiava la biblioteca, on vaig llegir també la Crònica de Bernat Desclot, i la vida i obra de Guillem de Berguedà...

L'altra cara de la història és la biografia de l'autor, més que problemàtica. Per alguns no és més que un altre nazi que va cercar refugi sota el règim franquista, després de passar per la presó acusat de ser un col.laboracionista amb els nazis (Hassel és danès). Així, el 1964 es va establir a Barcelona, diuen que al carrer Urgell, en un pis superluxós, gràcies a l'augment de les vendes de les seves obres... les darreres xifres que disposo és que són més de 50 milions els exemplars venuts en 18 llengües diferents, tot un exitàs, si tenim en compte que el seu moment àlgid de fama van ser els anys setanta i primers vuitanta. Ignoro si és viu encara. Nascut el 1917, deu tenir 90 anys, si encara respira.

Més enllà de les polèmiques, la lectura dels seus llibres, sempre em va semblar que defensava posicions anti-bel.licistes i anti-nazis, i a l'hora, com sol ser normal en totes les obres ambientades en l'escenari de la guerra, era un cant a la camaraderia i a l'ajuda mútua dels soldats de peu, putejats i abandonats per la majoria d'oficials. De fet, quan més gaudia de l'obra és quan els soldats, tips de les putadetes, es carregaven els seus propis oficials, un recurs que també es repeteix en la gran pel.lícula bèl.lica del front oriental, que no és altra que The Cross of Iron, dirigida per Sam Peckinpah i protagonitzada pel genial James Coburn. Per cert, a la guerra del Vietnam, de l'acció de carregar-se els oficials torracollons, se'n digué Frag, naturalment derivat de l'arma utilitzada més comunament per fer-ho: la granada de fragmentació.