LA MAJORIA D'ERC NO DÓNA SUPORT AL GOVERN

Malgrat tots els trucs, els tricks, i la manipulació pensable, la direcció liquidacionista d'ERC, s'ha fotut una hòstia considerable. Naturalment, el relat oficial serà tot un altre, però no ens equivoquem, abans del conclave d'avui, l'executiva afirmava que els sectors renovadors no arribaven al 2 o al 3% (Llansana dixit). Bé, per art de màgia, és a dir, de seny i raciocini, aquest dígit s'ha convertit, en la seva expressió màxima en el 43%. Aquest percentatge, concretament, s'ha assolit a l'hora de votar l'esmena presentada per Esquerra Independentista (EI) que proposa renegociar el govern d'Entesa. Del 3% al 43%, remarquem-ho. Els vots contraris, en la a l'esmena han representat el 48%, la qual cosa vol dir que una majoria de militants d'ERC no donen suport al govern del Sr. Montilla, subpresidit pel sr. Carod.

És una excel.lent notícia, tot i que suposadament a efectes pràctics, no tindrà cap traslació orgànica i estratègica. Faltaria más, que diria el castís. La pluralitat reconeguda i elogiada ara per en Carod, blasmada abans per en Ridao, en Puigcercós, l'Huguet i la pròpia Llansana, ens recorda massa al discurs de Felipe Gonzalez la nit electoral del 1993, quan va declarar que "habia comprendido el mensaje" dels electors... tres anys després, els electors li fotien una patada al cul, per cert. No canviaran un res.

L'esmena a la totalitat de l'RCAT ha recollit el 22%. És un suport destacable, molt superior al 10% recollit en anteriors votacions, però que demostra que només amb bones paraules, amb paraules sinceres d'un patriota íntegre, no es fa política moderna. Per bé o per desgràcia, ens hem tornat massa cínics, i quan veiem algú que va amb la flor a la mà, ens en fotem d'ell, de son pare i de sa mare. O potser és que la gent pensa que la política és massa bruta per deixar-la en mans d'éssers angelicals, que mai matarien el seu pare per molt que amb això obtinguessin la victòria. I qui diu matar-lo, diu aprofitar-se'n.

No debades, aquests dies hem assistit a l'enèssim mullader entorn la identitat i la professió del pare d'un polític, un debat que, oh casualitat!, li ha reportat un important corrent de simpatia... L'escenari va ser perfecte (TVE), televisió governamental i doncs en cap cas neutral a una possible desestabilització del govern Montilla. El conductor, un escollit, arquetípic del buen catalan, i per més inri d'extracció aristocràtica (pata negra, doncs). Els conillets d'índies, tres o quatre pringats (o no) que van representar de forma convincent el seu paper d'ecspanyols freakies, deixant que el polític els donés l'estocada final, a millor glòria i lluïment propi. I la plebs, uns aplaudint i bavejant. Els altres, cagant-se en la família del polític. Tot quadrat. L'únic problema... que tot va sortir massa perfecte. Tant perfecte que no cola.

Naturalment, ara vindrà la fugida endavant... s'intentarà cohesionar el partit al voltant del candidat a les eleccions ecspanyoles. D'aquesta manera s'intentarà silenciar les veus dissidents. Penso que l'única possibilitat de derrotar el càncer liquidacionista a ERC és que els grups opositors s'uneixin en un front únic. Perquè els seus adversaris no els deixaran respirar d'ara endavant. La guerra bruta, la de debò, comença ara. Han vist el llop, i no el volen tornar a veure mai més.

Sort que sempre ens quedarà l'Scarlett! (gràcies companys d'annanotícies).