Junts podem!*

JOAN CARRETERO I URIEL BERTRAN / MILITANTS D'ERC I MEMBRES DE REAGRUPAMENT INDEPENDENTISTA

Som independentistes i sabem que el nostre país pot aconseguir la independència. Cada any noves nacions assoleixen la seva llibertat. Perquè en el món global en què vivim disposar d'Estat propi, poder decidir lliurement el que més convé a cada moment, és un requisit indispensable per a qualsevol nació que es proposa progressar. I els Països Catalans no en som una excepció. El dilema a què ens enfrontem com a catalans és semblant al que s'enfronten Escòcia o el Quebec, o al que han resolt Montenegro o Eslovàquia; independència o perifèria que s'empobreix. Al món només compten els Estats, cada vegada més interdepenents, sí, però conservant tots ells la seva sobirania i el dret de decidir per desenvolupar-se en llibertat.

No admet més dubtes

L'evolució del món i la situació d'espoli i crisi en què es troba avui Catalunya no admet més dubtes ni vacil·lacions. Ni més divisions. Estem sotmesos a un Estat espanyol que s'enforteix i ens empobreix. I que sempre ha aprofitat les actituds covardes dels partits catalans i les divisions del catalanisme, de l'independentisme i, ara, d'ERC, per imposar-nos els seus dictats. Ho vam evidenciar fa un temps amb les retallades que va patir l'Estatut i ho tornem a tastar, de nou, amb el que s'està convertint en la segona part d'aquell desastre: les rebaixes en la negociació del model de finançament. Un finançament just i adequat, per cert, sense el qual s'agreujarà la situació de les famílies i de les empreses, atesa la crisi econòmica que plana al damunt nostre.

Aquests episodis ens ensenyen que només ens en sortirem si, amb urgència, bastim un projecte que no s'arronsi davant de l'Estat espanyol i comencem a superar la inèrcia de divisions que ens han debilitat. Certament, no serà una tasca fàcil, perquè implica canviar el sentit negatiu de la nostra història recent. Però si ens ho proposem de nou, amb coratge i humilitat, i amb l'experiència que hem acumulat, estem segurs que és possible teixir tota la xarxa de complicitats que necessitem per guanyar. I com que per teixir i cosir el que cal és posar fil a l'agulla, Reagrupament.Cat i Esquerra Independentista fem el pas i ens unim, i comencem a caminar, des d'ara, com a Reagrupament Independentista.

Independentisme majoritari

Treballar plegats ens servirà per donar una nova empenta a l'independentisme en un moment en què té possibilitats d'esdevenir majoritari i que no podem desaprofitar. Si alguna cosa ha quedat clara a Catalunya aquests darrers anys, ha estat el fracàs clamorós de tots els partits en l'intent il·lús per reformar Espanya a través d'un nou Estatut. Demostrat empíricament, al nostre país només li queda un camí per progressar: conformar un renovat projecte independentista, seriós, capaç de plantar cara a l'Estat i de superar les tremolors de cames dels que pacten a Madrid, i disposat a mobilitzar i a aglutinar les millors energies al seu voltant.

Sí, aquest és el projecte que exigeix cada vegada més gent i que volem impulsar a ERC; el de la fermesa, el del coratge i el de la il·lusió. El projecte de canvi que farà més forta l'única força política que avui pot aconseguir un Estat per a Catalunya. I per a desenvolupar-lo la unitat torna a ser necessària. La nostra voluntat és la de seguir sumant i sumant, ser el pal de paller perquè es puguin afegir al canvi i a ERC totes aquelles persones que creuen que el que estem fent val la pena. Així que no cal que ningú ens busqui contra ningú perquè no ens hi trobarà.

Espanya i la democràcia

Finalment, volem fer una reflexió i una crida a tothom. És cert que som molts els que avui desitgem la llibertat de la nostra nació. Molts més que en qualsevol altre moment de la nostra història recent. Som prou, fins i tot, per aconseguir-la si ens hi posem alhora. Però hem de ser conscients que tot i les poderoses raons que tenim per marxar d'un Estat espanyol que espolia el nostre esforç, que ens impedeix aconseguir el benestar que ens mereixem o poder ensenyar al món totes les potencialitats que tenim com a ciutadans, la nostra independència, per canals estrictament democràtics, no serà un procés plàcid ni exempt de tensions perquè Espanya no és un Estat veritablement democràtic.

Per tant, no n'hi ha prou que una majoria de catalans es planyi en silenci o que ens queixem des de casa cada vegada que ens posen bastons a les rodes. Ni podem cometre l'error de creure que assolir un Estat propi és cosa només d'elits o de polítics professionals.

Companyes i companys, la llibertat i la independència nacional són conquestes col·lectives que només aconsegueix un poble en moviment, que requereixen l'esforç i la militància de país de totes i tots. "Ara és l'hora catalans": així ens crida el nostre himne, i així ho proposem nosaltres. És l'hora del Reagrupament Independentista per rellançar el partit històric que ens ha de conduir a la llibertat, Esquerra Republicana de Catalunya.

*Article publicat a l'AVUI, 8 de setembre.

Comentari (J. Sort)
Magnífic article que reobre de bat a bat la il.lusió als 350.000 exvotants d'ERC, i segur que també a molts altres centenars de milers de catalans i catalanes. Si el Reagrupament Independentista (RI) tira endavant i es consolida, tot serà possible. Es posen els fonaments d'un veritable partit independentista amb possibilitats reals de governar i de dur endavant el procés independentista, tant necessari i urgent. Ecspanya és sinònim de pobresa i espoliació. Catalunya és sinònim de Llibertat i Progrés. Així de clar. Sense cap mena de dubte és una gran, una immensa notícia, que, no tingueu cap dubte, serà amagada pels mèdia cafres, aquells que volen que Catalunya continuï sent vilipendiada, insultada i menyspreada pels ecspanyols. Faig una crida, aprofitant la setmana de la Festa Nacional, a tots els Catalans i Catalanes normals, és a dir, que estimen el seu país i per això mateix el volen lliure i independent, a donar suport a aquesta iniciativa.

I anant a temes més immediats, cal trencar el tristpartit ja, sense esperar un minut més, perquè la camama del finançament, autèntic espantall per a no parlar de la Independència, ja dura massa i acabarà com sempre, amb els 14 milions de catalans i catalanes -siguin o no independentistes i si no ho són, senyal que són imbècils perduts- pagant el beure als ecspanyols. S'ha acabat la comèdia.

És hora també que la gent de CDC i d'UDC que són independentistes, i que en són molts, cada cop més, es pronunciïn si prefereixen treballar amb la gent d'RI o amb els Duran i Ecspanya, els Pelegrí, els Espadaler, els Fernàndez Teixidó, els Cullell, els Recoder i tota la caterva d'autonomistes de mal averany, que producte d'un profund sentiment d'auto-odi i d'un complex d'inferioritat congriat després de 300 anys, només busquen viure de la dependència i els importa un rave que l'atur, la pobresa, la marginació creixin cada cop més a Catalunya per la seva subordinació a Ecspanya.

Endavant!

DINAR

Avui he dinat amb l'Elisenda. Ha fet tard i, sense disculpar-se, no ha trigat gaire en abraonar-se sobre mi... pels meus posts sobre Esquerra Independentista i l'Uriel -ja no li diré més enfant terrible-, com a senyal de bon rotllo.

La primera part de l'àpat ha consistit en un davassall d'arguments per demostrar que no és cert tots els penjaments que els estrellats vam dir sobre ells.

Potser sí. No és que m'hagi convençut del tot, però li donaré el benefici del dubte. Però cal la prova del cotó. És a dir, els fets. No només paraules.

Naturalment passat aquest primer rampell, la cosa s'ha anat apaivagant, i com era lògic entre dues persones que fa uns quants anys que es coneixen i s'aprecien, la conversa ha pres un camí constructiu.

Realment ara per ara, allò que m'interessa més és el futur immediat i no tant el passat. Els resultats han estat els que han estat i ja no es poden modificar... però hi ha moooolt camí per córrer.

Fa realment llàstima veure ara en Puigcercós encaixant mans com un boig, per tal de simular que té amics fins a sota les pedres. L'hòstia que s'ha fotut ha estat monumental. Naturalment ell esperava aconseguir pel cap baix el 50% dels vots de manera que tindria les mans lliures per fer i desfer. Els fenomenus de lasantaespina li havien pronosticat entre un 45 i un 50%. Bé xavals, amb patates.

Ara fins i tot es dóna el bec amb en Mas. Més per necessitat que per cap altra cosa. En el fons, és una demostració fefaent de feblesa i té una credibilitat més aviat baixa.

I per acabar-ho d'arrodonir li va esclatar a la cara el cas Vendrell. Tancat a pany i forrellat durant tota la cursa electoral, exhibint, per contra, ara sí i ara també en Ridao, el Vendrell va reaparèixer en la proposta oficialista de l'executiva, i naturalment, els propis puigcercocistes que aspiraven a ocupar la seva cadira, van cridar el va de retro, i tot va acabar com és ben conegut.

Però com dic, ara interessa més el futur immediat, és a dir, els congressos regionals, que no pas el passat. Per exemple, el de la Federació de Barcelona. És en aquest escenari i en els de les altres federacions territorials, on realment es demostrarà si els estrellats estàvem equivocats i vam perdre una bona ocasió per callar.

De totes maneres, allò realment important, penso que sí que s'ha aconseguit. Reparar els petits desperfectes, copets i contusions, que es generen després d'una cursa entre amics... que per molt amics que siguin, tots volen guanyar.

LA MAJORIA D'ERC NO DÓNA SUPORT AL GOVERN

Malgrat tots els trucs, els tricks, i la manipulació pensable, la direcció liquidacionista d'ERC, s'ha fotut una hòstia considerable. Naturalment, el relat oficial serà tot un altre, però no ens equivoquem, abans del conclave d'avui, l'executiva afirmava que els sectors renovadors no arribaven al 2 o al 3% (Llansana dixit). Bé, per art de màgia, és a dir, de seny i raciocini, aquest dígit s'ha convertit, en la seva expressió màxima en el 43%. Aquest percentatge, concretament, s'ha assolit a l'hora de votar l'esmena presentada per Esquerra Independentista (EI) que proposa renegociar el govern d'Entesa. Del 3% al 43%, remarquem-ho. Els vots contraris, en la a l'esmena han representat el 48%, la qual cosa vol dir que una majoria de militants d'ERC no donen suport al govern del Sr. Montilla, subpresidit pel sr. Carod.

És una excel.lent notícia, tot i que suposadament a efectes pràctics, no tindrà cap traslació orgànica i estratègica. Faltaria más, que diria el castís. La pluralitat reconeguda i elogiada ara per en Carod, blasmada abans per en Ridao, en Puigcercós, l'Huguet i la pròpia Llansana, ens recorda massa al discurs de Felipe Gonzalez la nit electoral del 1993, quan va declarar que "habia comprendido el mensaje" dels electors... tres anys després, els electors li fotien una patada al cul, per cert. No canviaran un res.

L'esmena a la totalitat de l'RCAT ha recollit el 22%. És un suport destacable, molt superior al 10% recollit en anteriors votacions, però que demostra que només amb bones paraules, amb paraules sinceres d'un patriota íntegre, no es fa política moderna. Per bé o per desgràcia, ens hem tornat massa cínics, i quan veiem algú que va amb la flor a la mà, ens en fotem d'ell, de son pare i de sa mare. O potser és que la gent pensa que la política és massa bruta per deixar-la en mans d'éssers angelicals, que mai matarien el seu pare per molt que amb això obtinguessin la victòria. I qui diu matar-lo, diu aprofitar-se'n.

No debades, aquests dies hem assistit a l'enèssim mullader entorn la identitat i la professió del pare d'un polític, un debat que, oh casualitat!, li ha reportat un important corrent de simpatia... L'escenari va ser perfecte (TVE), televisió governamental i doncs en cap cas neutral a una possible desestabilització del govern Montilla. El conductor, un escollit, arquetípic del buen catalan, i per més inri d'extracció aristocràtica (pata negra, doncs). Els conillets d'índies, tres o quatre pringats (o no) que van representar de forma convincent el seu paper d'ecspanyols freakies, deixant que el polític els donés l'estocada final, a millor glòria i lluïment propi. I la plebs, uns aplaudint i bavejant. Els altres, cagant-se en la família del polític. Tot quadrat. L'únic problema... que tot va sortir massa perfecte. Tant perfecte que no cola.

Naturalment, ara vindrà la fugida endavant... s'intentarà cohesionar el partit al voltant del candidat a les eleccions ecspanyoles. D'aquesta manera s'intentarà silenciar les veus dissidents. Penso que l'única possibilitat de derrotar el càncer liquidacionista a ERC és que els grups opositors s'uneixin en un front únic. Perquè els seus adversaris no els deixaran respirar d'ara endavant. La guerra bruta, la de debò, comença ara. Han vist el llop, i no el volen tornar a veure mai més.

Sort que sempre ens quedarà l'Scarlett! (gràcies companys d'annanotícies).