dilluns, 25 de setembre del 2006

UN PRESIDENT COM CAL: JOAN LAPORTA

La basquitis i la barçadependència, ja ho he dit en d'altres posts, són dues malalties infantils de l'independentisme, que sovint actuen com a succedani d'aquells que pateixen perquè tenen la sensació que la nostra lluita no avança tant com voldrien. Això no vol dir, en cap cas, que jo no sigui solidari amb el Poble Basc en la lluita per la Independència, que en sóc, ni que no sigui un culer de pedra picada, que també ho sóc. Però correm el risc que els èxits dels bascos i del Barça sublimin les nostres mancances, que en tenim. Si no les tinguéssim, ja fórem independents, no?
Fet aquest aclariment previ, he de confessar l'emoció que vaig sentir quan l'altre dia, tot conduint, vaig escoltar les darreres paraules del President Joan Laporta, a l'assemblea de compromissaris del Barça. Van ser dues o tres frases genials que cal emmarcar-les, incloent-hi un avís per a navegants. Tot i que el discurs íntegre es pot llegir aquí, no puc resistir la temptació de reproduir-ne algunes, concretament les següents:

"(...) voler ser més que un club al món no afeblirà gens ni mica la nostra determinació d'afirmar-nos com a catalans"

"Defensar el Barça és una manera més de defensar els drets i les llibertats de Catalunya"

"No permetrem que s'utilitzi el FC Barcelona per generar cap mena de frustració nacional"

Frases totes elles més que encertades, amb l'únic matís, important, que seria que no només hem d'aspirar a afirmar-nos i a defensar sinó que també, i sobretot, hem de promocionar els drets i les llibertats de Catalunya. És a dir, passar d'una actitud passiva a una d'essencialment expansiva. Tal i com ja s'ha teoritzat i executat de forma exitosa al Quebec en els darrers anys.

Rere aquestes frases hi ha una catalanitat del tot desacomplexada, finalment, que l'equipara amb frases que he sentit manta vegades a polítics quebequesos (Fier d'être québécois!) i a polítics americans (Proud to be american!). Però hi ha quelcom més important.

Hi ha la idea central que catalanitat i universalitat no són termes antitètics, contraris, oposats. Ans a l'inrevès. Catalunya serà universal quan compti amb un estat propi, com totes les nacions. I el món serà més ric, més complex, més divers, si compta amb tot allò que al llarg de més de mil anys d'història han generat, com aportacions genuïnes, la llengua, la cultural, l'art i el patrimoni catalans.

I és aquesta idea central, la de la complementaritat entre catalanitat i universalitat, la que no capeixen els poca-penes d'autonomistes, que sempre s'arrosseguen per les cantonades demanant perdó per continuar sent encara catalans. Els autonomistes consideren que a través de la catalanitat no s'arriba a la universalitat i que cal un afegit, una crossa. No confien, en el millor dels casos, en el propi poble. En el pitjor, directament, viuen de la dependència del seu poble respecte l'estat opressor. En treuen benefici, vaja.

Ignoro si Joan Laporta (1962), té ambicions polítiques un cop deixi la presidència del Barça. Però el que sí tinc clar és que actualment és un líder social de referència, que es troba a anys llum de molts líders polítics, socials, mediàtics, empresarials, culturals i esportius catalans pel que fa al seu desacomplexament nacional. No és d'estranyar, doncs, que l'intentin fer el llit. Fins ara se n'ha sortit. Però hi haurà més intents.

PD. Després d'aquest pessebre, suposo que algú em retreurà, la flagrant contradicció en què viu en Laporta en el seu entorn més immediat. Atès que jo no tinc informació de primera mà al respecte, només puc dir que l'amor sovint et juga males passades i que, en principi, ens casem/ajuntem amb la parella, no amb el seu pare o el seu germà.

4 Comments:

Anonymous Anònim said...

En Joan Laporta potser no s'ha casat oficialment amb tota la família Echevarría, però sí que hi treballa conjuntament de manera molt estreta i molt eficient i, per algunes coses que es van veient amb comptagotes, ja es comença a intuir amb quines finalitats. Perquè el pla mai no és perfecte, i per sort sempre queden rastres.

L'Operació Laporta ja està en marxa, i encara que sembli inicialment difícil d'acceptar, serà la darrera trinxera que tindran Pujol i Espanya per a EVITAR la independència catalana. I dic "tindria", en condicional, perquè crec que si no cal no el faran servir, que de tontos en tenen poc.

En un clima almenys al Principat si més no enrarit, indefinit i imprevisible, Joan Laporta està construint actualment, gairebé a l'ombra dels partits, net encara totalment d'esquitxades partidistes, un prestigi i una imatge, passos previs imprescindibles per al seu salt a la Política amb majúscules. Amb qui farà aquest salt? Està clar, de la maneta de Jordi Pujol. Només cal repassar la gran teranyina d'interessos comuns que Juan Echevarría Puig (el "Gran Sogre", un dels homes més poderosos de Catalunya, i col·laborador de la Plataforma 2003 Pro Memoria José Antonio, que es diu aviat!) i Jordi Pujol van teixir durant els "bons anys" de Nissan i Fecsa, per a deixar de creure en coincidències i començar a llegir entre línies i encaixar les peces del puzzle.

Ningú pot creure's sense més que la presència d'Alejandro Echevarría al Barça com a responsable de Seguretat, i aquesta teranyina d'interessos entre Jordi Pujol i Juan Echevarría Puig no tenen res en comú. Si no recordo malament, va ser David Madí (o un altre de la mateixa colla, però em sona que va ser David Madí) qui, quan va esclatar l'escàndol d'Alejandro Echevarría, va dir obertament que "el nacionalisme català li deu molt a la família Echevarría". Cal afegir a tot això la immediata censura que hi ha hagut en dos casos aparentment inconnexos, a Ràdio Estel (finançada curiosament per Juan Echevarría Puig, precisament). Primer, el programa d'esports d'aquesta emissora va ser fulminantment censurat perquè va destapar la mentida sobre Beckham durant la campanya de les eleccions del Barça. Segon, el programa "Parlem clar" de Catalunya Acció va ser censurat exactament de la mateixa manera després que en el primer programa es va parlar obertament de la independència, i aquest fet i la persona de Santiago Espot van ser vetats explícitament.

Joan Laporta és la darrera carta que en Jordi Pujol té amagada, per si a Catalunya el clima polític (com ja començava a passar quan en Laporta va sortir a la llum pública a l'assalt de la presidència del Barça) s'enrarís encara molt més i l'independentisme trenqués l'ou definitivament i esdevingués massiu i popular. El pas de Laporta pel PI li proporciona el "pecat de joventut" ideal com a coartada per a mantenir la suposada pàtina de "pressumpte independentista" que, curiosament, mai no declara obertament, seguint la més genuïna tradició de Jordi Pujol, a qui milers i milers de catalans creien, "en realitat i a la intimitat, independentista".

Seguint aquesta estratègia, si el projecte d'espanyolització definitiva de Mas i Duran fracassa, CiU agafarà novament la bandereta nacionalista, mitjançant Joan Laporta, i farà creure tothom, tal qual com si fos una reedició del pujolisme però molt més a prop de la "frontera", exactament just al límit, que en realitat Laporta és "a la intimitat i en realitat independentista"... encara que no ho digui. En poques paraules, recolliria tota l'energia independentista en forma de vots de "confiança", i apagaria el foc hàbilment. Com van fer amb la Crida, com van fer amb els milers de signatures de les Seleccions Catalanes. Com faran sempre.

Però evidentment, com deia abans, si no cal no crec que el facin servir mai. O potser sí, però no pas perquè calgui des d'aquest punt de vista que he explicat, sinó perquè la gent gairebé li demanarà a crits que s'hi presenti, davant la mediocritat imprerant al país que encara trigarà uns anyets a desaparèixer (justament els anys que li quedarien a la presidència del Barça, em pregunto jo?). I no faran servir el seu "costat suposadament independentista" si no cal, perquè senzillament... per què caldria animar l'independentisme, si l'objectiu és encaixar-nos a Espanya? Es tractaria de fer el contrari, justament, d'adormir l'independentisme en cas que algun dia prosperés moltíssim. Si el projecte actual de Mas i companyia aconsegueix anestesiar Catalunya novament, Laporta segurament es quedarà al congelador. Al cap i a la fi, el prestigi de la seva gestió del Barça no li treurà ningú i no es perdria malgrat que passessin uns anyets. I si mai la cosa es "descontrola", doncs ben fàcil: Laporta sortirà a l'escenari, col·locant-se directament a la cresta de l'onada. Seria un candidat potencialment ideal, a qui podrien votar des dels maulets fins als maragallistes i els duranistes (i potser més enllà, fins i tot milers de barcelonistes poc polititzats, per pura simpatia i carisma). En resum, el pla quasi-perfecte per a evitar la independència de Catalunya, i tot el procés se saldaria amb una altra reformeta de l'Estatut d'aquí a... 7 anys justament? (el mateix temps màxim que duraria el "pseudo-blindatge" actual de la inversió de l'Estat en infraestructures).

Estiguem-ne molt i molt atents.

25 de setembre del 2006, a les 17:45:00 CEST  
Anonymous Anònim said...

Laporta és més falç que una moneda de ral.

Tenir perentius Feixistes això no es criticable, un dels meus avis creia que aznar era massa tou i tenia penjat a casa seva el "testamento político de franco" l'altre era anarkista i els 2 parlaven català.

el problema és quan vincules el cunyat als negocis, sobretot si els negocies con can pixa-barça...

No em crec res del catalanisme de laporta, serà com el d'en pujol que de regionalisme en diu catalanisme i sobre els independentistes, "aquella colla d'eixalabrats"

http://www.catigat.org/enemics.htm

26 de setembre del 2006, a les 20:16:00 CEST  
Blogger bacus said...

pq baneges el meu MSG, potser pq no porto el teu RH--- ????? gos ???

26 de setembre del 2006, a les 22:40:00 CEST  
Anonymous Anònim said...

JUAN ECHEVARRÍA PUIG, doctor en Derecho, para los “medios” suegro de LAPORTA, Presidente del Barça, y ahora célebre por Presidente de la MUTUA UNIVERSAL de accidentes de trabajo, presunta gran estafa a la Seguridad Social, ex presidente de la desastrosa FECSA, y en cuanto a mí, VOCAL en el CONSORCIO DE LA ZONA FRANCA, cuando me retienen, en 1980, tres años preventivo.

Por Rafael del Barco Carreras

Preguntado por el porqué personajes tan turbios consiguen los cargos más suculentos de Barcelona no sé que contestar. Contesto, pura demagogia, que el mismo sanedrín de siempre sigue en el machito desde que los tanques de Franco entraron por la Diagonal, allá por el 39. Del Movimiento y Falange. Los jóvenes se ríen, pero yo no encuentro otra explicación, aparte de su amistad con Jordi Pujol (es miembro del Consejo Social de la Universidad Pompeu Fabra) o Rodolfo Martín Villa, de los tiempos de jefes del Sindicato Universitario SEU. Otro Gran Cargo, Director General de Correos y Telecomunicaciones y de la Caja Postal de Ahorros, 1975. Una anécdota que por entonces, 1980, fuera vicepresidente del Diario de Barcelona que prometió, a toda página, investigar sobre los 10.000 millones desaparecidos en el Consorcio, y se callara sin investigar.
Ahora la policía busca en la Mutua, por orden de la Fiscalía Anticorrupción, la documentación de la “Caja B”, la misma que debieron buscar, y no buscaron, cuando en el 92 era consejero de FECSA y pagaron bolsas con 50 millones de pesetas al Juez Luis Pascual Estevill para salvar de la amenaza de cárcel a varios consejos de administración pillados con “dobles contabilidades” y comprando facturas falsas para desgravar IVA. ¿Necesitará una mutua más dinero negro para pagar jueces?. Ni se aclaró entonces lo del dinero negro de la FECSA (con su jefe jurídico Juan Vives Rodríguez de Hinojosa “asociado” al Juez Pascual Estevill), ni se aclararía después el sucio asunto de la especulación con información privilegiada, interviniendo sus hijos, 1996, ya Presidente de la FECSA fusionándose con ENDESA (pequeña sanción de la CNMV). Con grandes abogados en su Consejo resultan sospechosos las decenas de millones pagados a Piqué Vidal por su “defensa” en una de las averías de la Central Nuclear de Vandellós. Y los Echevarría enriqueciéndose, y la eléctrica metida en el pastel de Gran Tibidabo-Port Aventura, con los bosques ardiendo, y este pasado mes, Barcelona a oscuras por las deficientes infraestructuras. “Casos aislados” por la Fiscalía y los fiscales jefes vitalicios Mena y Jiménez Villarejo.
En mi libro no editado “Barcelona 30 años de corrupción”, consultable en Internet, ni le menciono, pero su nombre viene impreso en los escaneados reportajes editados por el semanal Magazín (de efímera vida en 1980) al dictado de Serra y Maragall, por representante de la patronal Fomento del Trabajo en el Consorcio de la Zona Franca de Antonio de la Rosa. Le achacan que debía conocer el tema, pero sin denunciar ni a él ni a los más de los reales responsables por acción u omisión. Sus biógrafos actuales, en Internet y la prensa escrita, ni citan el CARGO, solo apuntan que fue del PUERTO.
Forma parte pues de esos figurados 119 que comparando con Marbella debieron ser detenidos. Indiscutiblemente no se presentó al Juez Instructor para declarar que los dos PEQUEÑOS empresarios encarcelados eran ajenos al desfalco, y que el Delegado del Estado Bruna se había incorporado unos cuatro años después de programado e iniciado. Ahora él se defenderá por su nombramiento de Presidente de la Mutua en 2004, a los ¡79 años!, y tendrá razón. Una de dos, o le nombran las pirañas para seguir devorando, o eligen a “un menor” paliando la tostada penal que se les viene encima.
Las estafas a la Seguridad Social vienen de lejos, y cabe repetir la que viví en el 82 con cuarenta detenidos de los cien empresarios involucrados. Desde mi destino de ordenanza en el pasillo del llamado locutorio de “Jueces” observé el movimiento de abogados de los detenidos (máximo cuatro meses, una nimiedad comparados con mis tres años) Juan Piqué Vidal, Eduardo Soler Fisas (familiar del detenido gerente de Punto Blanco y socio único del bufete de mi entonces por desgracia abogado Luis Pascual Estevill), y alguien, que en esa laxitud ética tan normal en España, simultaneaba el cargo de Inspector de Trabajo y abogado de los acusados por “Trabajo”, el célebre político popular Jorge Fernández Díaz.
Otro de los sistemas para estafar a la Seguridad Social. Echevarría no inventó los partes por accidentes laborales donde entre informes técnicos, certificados profesionales, y los leguleyos metiendo baza, cualquier parecido con la verdad es pura coincidencia, pero creándose una realidad legal indestructible. Los conocía de siempre, de cuando sus obreros de Motor Ibérica SA, el camión Ebro y La Nissan (en la Zona Franca), se dejaban los dedos en las prensas. A tanto el dedo, el brazo, o la muerte (y la Caja B para el pasteleo correspondiente). Cuentan de su dureza en las luchas contra aquellos sindicatos “libres”, CCOO, antes de que sus jefes cobraran del Sistema. Y lo de facturar a la Seguridad Social es un tema tan manido que todas la Mutuas Catalanas tienen alguna anécdota acabando en agua de borrajas, o a lo sumo un cambio de dirección en centros hospitalarios a favor de los de Pujol antes, y ahora socialistas.
La primera frase de uno de sus altos ejecutivos es de antología “todo lo hecho ha sido en defensa de nuestros mutualistas”. No añadió “y en beneficio de la Seguridad Social”. Tics soltados por el subconsciente en el descontrol del miedo a lo que pueda suceder. Por ahora sin detenidos (en Cartagena, 56 por estafar a la SS). 150.000 empresas mutualistas, casi 1.000 millones de euros de “cuotas”, 2.600 entre empleados y profesionales, 138 millones de euros de beneficios (una perita en dulce), y con un millón y medio de obreros asegurados, es demasiado para meter mano “sin matices”. La Patronal de las Mutuas denunció los destinos de dinero para inversiones interesadas por los altos ejecutivos, ajenas al mutualismo laboral, pero invertir en bolsa, o fuera de ella, no es delito, otro si, que distorsione los conceptos pervirtiendo el fin de la entidad.
Echevarría sabe del “club de los De la Rosa” (alternando negocios y enfrentamientos según los biógrafos del financiero), pero él, triunfador superviviente, no contará nada, 82 años le impermeabilizan. Sus hijos, ricos, de la más refinada pijería local, y aficionados a las trasnochadas manifestaciones BRAZO EN ALTO y LA MANO ABIERTA, para lo que se trasladaban a Madrid por mal visto en Barcelona. Tan mal que LAPORTA, por presión mediática a la filiación en la FUNDACIÓN FRANCISCO FRANCO, cesa a regañadientes a su cuñado, al tiempo que otro hermano TIENE OFICINA para “tráfico de influencias” con Josep Pujol, hijo de JORDI PUJOL.

5 d’agost del 2007, a les 17:02:00 CEST  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home