UN PRESIDENT COM CAL: JOAN LAPORTA

La basquitis i la barçadependència, ja ho he dit en d'altres posts, són dues malalties infantils de l'independentisme, que sovint actuen com a succedani d'aquells que pateixen perquè tenen la sensació que la nostra lluita no avança tant com voldrien. Això no vol dir, en cap cas, que jo no sigui solidari amb el Poble Basc en la lluita per la Independència, que en sóc, ni que no sigui un culer de pedra picada, que també ho sóc. Però correm el risc que els èxits dels bascos i del Barça sublimin les nostres mancances, que en tenim. Si no les tinguéssim, ja fórem independents, no?
Fet aquest aclariment previ, he de confessar l'emoció que vaig sentir quan l'altre dia, tot conduint, vaig escoltar les darreres paraules del President Joan Laporta, a l'assemblea de compromissaris del Barça. Van ser dues o tres frases genials que cal emmarcar-les, incloent-hi un avís per a navegants. Tot i que el discurs íntegre es pot llegir aquí, no puc resistir la temptació de reproduir-ne algunes, concretament les següents:

"(...) voler ser més que un club al món no afeblirà gens ni mica la nostra determinació d'afirmar-nos com a catalans"

"Defensar el Barça és una manera més de defensar els drets i les llibertats de Catalunya"

"No permetrem que s'utilitzi el FC Barcelona per generar cap mena de frustració nacional"

Frases totes elles més que encertades, amb l'únic matís, important, que seria que no només hem d'aspirar a afirmar-nos i a defensar sinó que també, i sobretot, hem de promocionar els drets i les llibertats de Catalunya. És a dir, passar d'una actitud passiva a una d'essencialment expansiva. Tal i com ja s'ha teoritzat i executat de forma exitosa al Quebec en els darrers anys.

Rere aquestes frases hi ha una catalanitat del tot desacomplexada, finalment, que l'equipara amb frases que he sentit manta vegades a polítics quebequesos (Fier d'être québécois!) i a polítics americans (Proud to be american!). Però hi ha quelcom més important.

Hi ha la idea central que catalanitat i universalitat no són termes antitètics, contraris, oposats. Ans a l'inrevès. Catalunya serà universal quan compti amb un estat propi, com totes les nacions. I el món serà més ric, més complex, més divers, si compta amb tot allò que al llarg de més de mil anys d'història han generat, com aportacions genuïnes, la llengua, la cultural, l'art i el patrimoni catalans.

I és aquesta idea central, la de la complementaritat entre catalanitat i universalitat, la que no capeixen els poca-penes d'autonomistes, que sempre s'arrosseguen per les cantonades demanant perdó per continuar sent encara catalans. Els autonomistes consideren que a través de la catalanitat no s'arriba a la universalitat i que cal un afegit, una crossa. No confien, en el millor dels casos, en el propi poble. En el pitjor, directament, viuen de la dependència del seu poble respecte l'estat opressor. En treuen benefici, vaja.

Ignoro si Joan Laporta (1962), té ambicions polítiques un cop deixi la presidència del Barça. Però el que sí tinc clar és que actualment és un líder social de referència, que es troba a anys llum de molts líders polítics, socials, mediàtics, empresarials, culturals i esportius catalans pel que fa al seu desacomplexament nacional. No és d'estranyar, doncs, que l'intentin fer el llit. Fins ara se n'ha sortit. Però hi haurà més intents.

PD. Després d'aquest pessebre, suposo que algú em retreurà, la flagrant contradicció en què viu en Laporta en el seu entorn més immediat. Atès que jo no tinc informació de primera mà al respecte, només puc dir que l'amor sovint et juga males passades i que, en principi, ens casem/ajuntem amb la parella, no amb el seu pare o el seu germà.