UNA ALTRA GRAN VICTÒRIA DE L'INDEPENDENTISME

Que les darreres paraules crítiques que ha pronunciat un cadàver polític com és el president-zombie Maragall, si més no en la seva última participació en una Diada Nacional, hagin tingut com a objectiu l'independentisme, només es pot interpretar d'una sola manera: com la d'una gran victòria política nostra. No hi ha volta de full. L'home, en la seva agonia política, veu el que s'acosta. I s'acosta allò que no li agrada. La seva herència, un nyap com una casa de pagès, no durarà més que una llaminadura a la sortida d'un col.legi. I l'independentisme creix, a empentes i rodolons, cert, però creix. I tant que creix!

Que el testament polític del president més nefast de la patètica història de la CAC tingui com a referent central la crítica a l'independentisme, no és més que un pas endavant cap al camí correcte. No has estat res, no ets res i el teu record s'esborrarà en no res. Bon vent i barca nova, que cantava l'enyorat l'Ovidi.

PD. No és que calgui apujar-me el meu ego, atès que el tinc suficientment amunt, vaja, molt amunt, però de totes maneres m'ha afalagat les moltes felicitacions que he rebut avui entorn aquest bloc. Vull agrair a en Moisès, en Quico, en Jaume, l'Oriol, la Ma. Lluïsa, en Jordi, en Juan Manuel, en Josep, en Salvador, la Mercè i en Josep Maria i a d'altres que ara no els recordo el nom (disculpeu-me), el seu suport i encoratjament. Realment moltes gràcies companyes i companys. Si escric aquest bloc és, a més de per estalviar-me anar al psiquiatre, per obrir nous espais de debat i per tirar de la corda per tal que qualsevol dia, a més de sortir el sol, l'estaca caigui.