LA IMMIGRACIÓ COM A PRETEXT

Cada cop són més els dies que penso que els informatius de TV3 utilitzen el drama de la immigració subsahariana com a excusa per ecspanyolitzar-nos més i més. És una bona estratègia. Ningú mínimament favorable del políticament correcte, gosarà criticar les imatges colpidores d'éssers humans rebentats després de dies a la deriva. Però jo sí que ho faig. I em pregunto: és necessari que cada dia, que a cada edició del TN, ens haguem d'empassar tres, quatre o vint minuts de crònica de successos relatius a la immigració? Jo penso que no. La consciència ja existeix del drama. Però el fet cert és que a les autoritats ecspanyoles, el pretext de la immigració els va molt bé. Així, sense encomanar-se a déu ni al diable, quan ho consideren necessari, n'agafen unes dotzenes d'aquestes persones i ens les envien a Catalunya... i que s'espavilin. La veritat és que si fóssim independents, els ecspanyols no podrien fer aquestes transferències de persones. Vet aquí un altre bon argument per exigir la independència. Tenir la capacitat per regular els nostres fluxos humans d'entrada i de sortida.

Però hi ha un altre aspecte que no podem deixar de banda. L'Atlàntic no és la principal porta d'entrada de la immigració estrangera a l'Estat ecspanyol. Ni de lluny. La principal porta d'entrada és, ni més ni menys que l'aeroport de Barajas, on cada dia arriben milers de persones, normalment de procedència sudamericana, que entren amb un visat de turista, però que un cop exhaurit, s'hi queden.

Els moviments migratoris estan transformant les societats opulentes, i Catalunya, en el context mundial, i malgrat el fet que cada cop la pobresa hi augmenta més, n'és, d'opulenta. I per això és tan important que disposem de tots els instruments polítics per gestionar una política immigratòria ordenada i equilibrada. Dins de l'estat ecspanyol, això és del tot impossible. I ja cal que ens preparem, perquè segons alguns analistes, el fluxe migratori no s'aturarà fins al 2050, pel cap baix.

La independència no és una ocurrència, un somni, un desig, un hobby. És una necessitat urgent, pregona, inajornable i del tot necessària per bastir una societat catalana justa, cohesionada i amb perspectives de futur. Una societat que serà plurilingüe, multiracial, multireligiosa, diversa, doncs, però que només si compta amb un estat propi, estarà en les mateixes condicions de la resta de pobles de fer-hi front amb unes mínimes garanties d'èxit.