dijous, 27 de juliol de 2006

FÀSTIC i calor

Aquest dies, quan camino per la Ronda Universitat, tocant la Plaça Catalunya, puc veure unes grans obres de reforma als baixos d'un gran edifici situat a la banda de mar. Segons sembla, el local esdevindrà la seu regional d'una entitat mutualista que respon al nom de Mútua Madrilena. Fins aquí, més enllà del malgust estètitic pel nom, cap problema. Però la cosa ja comença a ser preocupant quan em fixo en l'enorme campanya publicitària que aquesta entitat està portant a terme arreu del país, amb anuncis, opis, cartells a les parades d'autobús, a la premsa. I el que més m'irrita és la prepotència, la supèrbia d'aquesta gent. S'autoproclamen la Número Uno. Tot plegat em fa molt fàstic. Com gosen aterrar a Catalunya, terra de mútues on les hi hagi, amb aquesta fatxanderia? Però qui s'han cregut que són?



Més enllà d'aquesta primera reacció de fàstic, s'imposa una de reflexió. Però si això és el pa nostre de cada dia! Fixem-nos-hi. Caja Madrid es caracteritza també per un estil molt agressiu d'expansió a Catalunya. De tant en tant em fixo en les exposicions que munten en la seva sala d'actes a la Plaça de Catalunya, cantonada Rambla de Catalunya: en gran mesura són exposicions i actes ecspanyolíssims i cutres a més no poder. Després tenim les falques d'IFEMA i de la Comunidad de Madrid a Catalunya Ràdio. Deixant de banda la inexplicable acceptació per part de la ràdio nacional de Catalunya d'aquests anuncis, el seu estil és també superb, xulesc, imperial, sense una mica de marge al dubte... de Madrid al cielo, vaja.

Però això no és tot. Una altra marca que també actua amb una prepotència sense límits és Pascual, del sector de l'alimentació. És una marca que odio especialment i a la qual faig un boicot intensiu i extensiu diari. Em repugna la seva altivesa i els seus aires de superioritat. Els anuncis que van passar per TV3 fa uns mesos, presentaven els catalans com una mena de pelacanyes que s'obrien de cames o paraven el cul davant l'arribada de Mr. Marshall Pascual.

I parlant de TV3, emissora que ja he dit que hauria de canviar el nom -i jo proposo CAT1- em fastigueja especialment el seu Departament d'Esports, ple d'individus que bavegen ecspanyolisme. Durant un temps van trempar amb el Real Madrid de Florentino, i ara es corren enmig de l'Alonsomania. Realment fa vergonya aliena. Són individus que apliquen la màxima d'apostar sempre pel cavall guanyador, independentment del seu color.

Però encara hi ha més. Si em fan fàstic la gentetat que acabo d'esmentar, encara me'n fan més una versió més recent: la dels catalans que volen tornar a intentar, per enèssima vegada, la conquesta d'Ecspanya. Ara ho fan a través de canals com Cuatro o La Sexta. Van de xulos exhibint un ecspanyolisme desacomplexat. El contagi d'ecspanyolisme s'estén fins i tot a gent com en xulopiscines, que en ple orgasme oeoeoeoe durant el darrer mundial de futbol, va declarar-se fan de la ridícula selecció ecspanyola.

Fàstic, molt de fàstic. I molta calor....