divendres, 14 de juliol de 2006

La lleva dels cinquanta, a primera línia

Un cop el president-zombie ha decidit tornar a la tomba, d'on no hauria d'haver sortit mai -o d'on no l'haurien d'haver tret mai- les properes eleccions al Parlament del Parc es presenten amb uns caps de llista, tots nascuts en els anys cinquanta, la qual cosa representa una veritable renovació del personal polític i la jubilació de la nefasta generació dels anys 40 que van ser els autèntics protagonistes de la transició -amb algunes excepcions, òbviament- i del pujolisme, del maragallisme i del felipisme.

Certament els més grans d'aquesta generació dels 50 sí que van participar en la transició, però ho van fer des de posicions clarament subordinades i mai des de llocs rellevants.

Tret que es produeixi un terratrèmol, i referint-nos només als partits amb representació parlamentària, trobem els següents casos:

El més gran, per edat s'entèn, dels candidats és en Joan Saura i Laporta (Barcelona, 1950). És possiblement el cas que més connecta amb els representants de la dècada anterior. De fet, ja va ser regidor el 1979, de manera que el podem considerar com un dels representants més joves de la generació que va protagonitzar la transició, més a prop, generacionalment parlant de polítics com Joaquim Nadal (1948) que no dels seus adversaris en les eleccions properes.

El següent és en Josep Lluís Carod-Rovira (Cambrils, 1952). Amb un currículum anti-franquista que inclou haver estat un dels 113 detinguts de l'Assemblea de Catalunya el 1973, és el màxim representant de l'anomenat independentisme no revolucionari, tranquil o parlamentari. Aquesta aposta, però, no li començà a donar fruits fins el 1988 que és l'any en què aconsegueix tocar cuixa, és a dir l'acta de diputat al Parlament. Ara bé, des de llavors que no ha deixat de tocar-la. També és rellevant el fet de no formar part de la classe política barcelonina. De fet, és el màxim representant de l'anomenat Clan de l'Avellana, que identifica els republicans de procedència de Tarragona i comarques adjacents.

L'any 1955 va veure néixer dos dels candidats a Presidents de la CAC. El primer en arribar al món en aquest any va ser l'inefable José Montilla Aguilera (Iznájar, Còrdova, 1955). És l'únic dels candidats no nascut a Catalunya, i en aquest sentit forma part del contingent de milers d'andalusos que van arribar a Catalunya al llarg dels anys cinquanta, seixanta i setanta. En el seu cas, hi va arribar als 16 anys. Aviat va participar en la política local de L'Hospitalet i el Baix Llobregat. Però sense cap mena de dubte, el seu salt endavat el dóna el 1985 quan aconsegueix l'alcaldia de Cornellà de Llobregat, càrrec que ocupà fins el 2004. A partir de llavors no ha parat d'acumular poder fins a esdevenir el ministre català del govern de ZP. També s'ha fet un tip de tallar caps, tot i la cara de mosqueta morta que fa.

Pocs dies després va néixer Josep Piqué i Camps (Vilanova i la Geltrú, 1955), fill del darrer alcalde franquista del seu poble, aquest individu ha recorregut pràcticament tot l'arc polític: en els setanta va militar al PSUC, en els vuitanta va tontejar amb ERC (via Joan Hortalà) i amb CiU, i finalment, en els noranta, va acabar convertint-se en el ministre català dels governs d'Aznar. El seu intent de fer baixar de les muntanyes al PPC (que vol dir Partit Popular de Catalunya, tot i que alguns es confonen i creuen que ens referim a la pesta porcina clàssica), sembla que ha acabat fent ell mateix de maquis de la dreta més rància, fins i tot afirmant que el franquisme no era feixisme i que el seu papà era, en el fons, un demòcrata de tota la vida.

Finalment, el més jove dels candidats a les properes eleccions no és altre que l'Artur Mas i Gavarró, (Barcelona, 1956). No se li coneix cap mena de militància antifranquista de cap mena. De fet, la seva biografia política ha estat considerada com mancada de qualsevol tipus de referència èpica, ni una detenció, ni una protesta, ni tan sols un pet -que fa lleig. Potser l'únic episodi èpic que podrà explicar als seus néts és com es va abaixar els pantalons a Ca la Moncloa amb en ZP, i quins sentiments li arribaren després d'haver traït el Parlament del Parc i sobretot després de veure com la seva selecció, l'ecspanyola, era eliminada en el Mundial de Futbol d'Alemanya. Políticament crescut sota l'ombra del pujolisme, va començar a pintar alguna cosa el 1987, quan va ser escollit regidor per CiU a l'Ajuntament de Barcelona, és a dir, com si diguéssim a galeres, atesa la ben contrastada inutilitat dels convergents de fer una política d'oposició als alcaldes sociates del Cap i Casal. Segurament els molts anys que es va passar remant li han deixat un pòsit de mala llet i de poll revifat, que sovint el perd.

En definitiva, aquest és el personal que, qui vulgui, haurà de votar el proper 1 de Novembre. Que el totpoderós, o la divina providència, ens agafi confessats o, si més no, ben follats.

2 Comments:

Anonymous Anònim said...

Vostè és tonto directament, o no té cap respecte per les persones?

20 de juliol de 2006 a les 13:28:00 CEST  
Blogger Josep said...

I vostè un covard, que no dóna la cara...

20 de juliol de 2006 a les 15:29:00 CEST  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home