"Les Bleus matent l'Espagne"
(Le Figaro, 27 de juny del 2006)
La lògica i la justícia s'ha acomplert. Déu, per sort, no és ecspanyol. I el món podrà veure un partit de futbol digne, com és el Brasil-França. Gràcies, Raimon, has fet molt bé la teva feina. Com deia fa unes hores, t'estaré eternament agraït. I el súmmum és que UCRAÏNA S'HA CLASSIFICAT PER QUARTS. Qui diu que el món no progressa.
Quin dia més feliç! I també s'ha acomplert una altra previsió. La que el xulopiscines de la política catalana (aka Lord Farquaad) no és més que un malestruc en les prediccions esportives. Tu, que vas pujar al poder de CDC gràcies als sobiranistes, vas declarar que volies que guanyés Ecspanya. Doncs mira noi, el teu populisme barato t'ha jugat una mala passada.
Espero que això sigui una altra premonició i que MAI, repeteixo, MAI, siguis president ni tan sols de la teva escala (o de la teva urbanització).
Bé, però passem de zombies i gaudim d'aquesta nit màgica. I que guanyi Brasil!
escrit per JOSEP el 6/27/2006 11:41:00 p. m.
6 Comments:
oh mon dieu!
ja era hora!
només havien guanyat a països cuers del futbol i ja no et deixaven dormir de la xarrera i el patriotisme ecspanyol...
que n'aprenguin!
i tots els botiflers també!
i quina segona revetlla de petards!
salut des de girona!
O que guanyi Ucraïna!
Les patries són mentida, i als mundials encara més.
Anonymous said...
Les patries són mentida, i als mundials encara més.
6:05 PM
-------------------------------------
Una mentida en la que creu molta gent, és per això que jo vull tenir la meva pròpia mentida i no haver de suportar que em diguin que pertanyo a una mentida de la que no vull ser part.
Josep,
llegeixo el teu bloc des de fa un temps. Jo, com molta altra gent, comparteixo el teu anhel per la independència de Catalunya.
El problema és que sembla que el camí que tu traces per arribar-hi sembla anar en direcció contrària al meu. Tinc la impressió que cerqueu el com pitjor, millor. Una estratègia, des del meu punt de vista, similar a la PP. I si fem el mateix que ells, vol dir que no som millor.
Per exemple, jo vaig votar nul en el referèndum de l'Estatut, però la campanya agressiva que feieu des del no, tractant de claudicants, gairebé traïdors a qui, des d'una posició nacionalista votava si, em va provocar un fort rebuig. Per cert, en Termes recolzava el si, ell també és un claudicant?
També, molts cops, em sembles parcial. Critiques ferotgement CiU per pactar amb Zapatero, cosa que entenc. Pero no entenc que no critiquis igual a ERC, els quals s'han mostrat servils al PSOE en grau extraordinari, i només per les bases i salvar el cul, van canviar d'opinió.
NO crec que els partits actual ens portin a la independència i no crec que la vostra estratègia tampoc ens hi porti. És necessita una renovació que, dissortadament, veig cada cop més lluny.
Per mi, es una llàstima que la gent que volem la independència de Catalunya estiguen cavant trinxeres entre
Albert,
En primer lloc agraeixo el teu to dialogant i a l'hora crític. Lamento que pensis que busquem el mateix objectiu per camins totalment oposats. Jo precisament el que sempre he volgut és l'articulació de fronts patriòtics per a la consecució de la Independència. Potser no sé explicar-me bé. O el meu to és massa agressiu. No ets el primer que directament o indirecta m'ho retreu.
Dit això i tenint molta cura a l'hora d'escollir les paraules que a continuació escric, permet-me que et digui el següent:
Primer. La independència no és cap anhel, ni cap somni, ni cap utopia, ni cap Ítaca. És una necessitat immediata, peremptòria, tan per raons nacionals, com també per raons socials i laborals. Només cal veure com les condicions de vida dels catalans i les catalanes es degraden a passos de gegant: deslocalitzacions, precarietat laboral, problemes d'habitatge. Deixem-nos d'espiritualisme i toquem de peus a terra.
Per cert, el que jo anhelo de debò és fer-m'ho amb la Nicole Kidman, que és de la meva quinta. O, ja que parles de renovació, alternativament, muntar-m'ho amb la Keira Knightley, tot i que també em conformaria amb "la nostra" Núria Prims.
Dos. No és cert que hagi estat molt dur amb els polítics del Sí. De fet, penso que hem estat uns xaiets davant d'uns llops que no han dubtat en devorar-nos sense cap mena de recança. Quan n'aprendrem? Tot i això penso que hem aconseguit que l'autonomisme avui sigui més feble que mai. El nyap del 2006 és immensament més feble que el de 1979 i per no parlar del de 1932. És un nyap que s'aguanta d'un fil. I ara vindrà el Tribunal Constitucional amb la serra mecànica...
Tres. He deixat molt clar que era partidari que CiU passés una temporada a l'oposició per higiene democràtica. I ho mantinc. També he deixat molt clar que no calia ressucitar el zombie del Maragall. Es podia haver aconseguit un Tripartit amb un altre president. Però la demagògia del PSOE i la rendició del PSC ho han engegat tot a dida. És una lliçó més. Ara cal engegar la via sobiranista sense parades federals. El problema és que si Puigcercós va desvetllar el zombie de Maragall, Mas amb la seva rendició indigna ha donat oxigen al ZP, sobretot quan més ho necessitava i el bonisme estava a punt de tallar-lo en bocins. Mas, en la seva bogeria, ha donat corda a algú que pot abastar un poder enorme i que, ben segurament, se l'acabarà cruspint.
Bé m'estic enrotllant massa i vull veure l'episodi de Vic Mackey. Si vols podem continuar dialogant en una altra ocasió.
Salut i Independència.
Publica un comentari a l'entrada
<< Home