divendres, 21 de setembre de 2007

DOS SOPARS: CARRETERO I LÓPEZ TENA

Darrerament he assistit a dos sopars els protagonistes dels quals eren dues persones del moment, situades al bell mig del debat polític. Em refereixo a en Joan Carretero i l'Alfons López Tena.

L'acte d'en Carretero va ser molt més concorregut ja que tenia un abast comarcal i anava clarament adreçat a la militància d'ERC adherida al RCAT, si bé a l'hora del debat es va constatar una nodrida presència d'ex-militants que darrerament havien estripat el carnet, si bé es troben amatents a veure si les coses es redrecen. A banda d'exs, també assistirem gent simpatitzant. Donada les característiques de l'acte -on per cert, es va servir, incomprensiblement, vi no català-, la cosa no donava per gaire aprofundiment.

El discurs d'en Carretero va estar en la línia de cridar la militància a participar en la Conferència del 20 d'octubre, conscient que la direcció oficial hi farà acte de presència recolzada per centenars de càrrecs públics i orgànics, que actuaran a toc de xiulet com un sol home o dona. En termes generals, el discurs d'en Carretero és del tot correcte i impecable, però li manca un grau de vitalitat, de força, podríem dir de demagògia que arrossegui la gent. La imatge que dóna és la d'un patriota íntegre... i aquest és el problema.

En el món actual aquesta imatge no acaba de funcionar. El cinisme fa que funcionin la imatge del patriota que a més a més és un fill de puta consumat, un entabanador, que arrossegui la seva audiència fins a l'irracional, que es deixi la pell en el faristol, que suï per tots els porus i que a més tingui una notable o excel.lent capacitat retòrica. En les tres ocasions que he assistit a discursos d'en Carretero no he apreciat cap d'aquestes característiques. Que per altra banda són clarament presents en la figura d'en Carallot, aka 143.847,39 euros. Probablement en Carretero és molt més eficaç en la distància curta.

Naturalment que amb aquesta observació no vull pressuposar que la sort ja està feta. No, la personalitat del líder és només un aspecte. Cal tenir en compte la capacitat organitzativa i la de creació de complicitats i aliances amb altres sectors... i per descomptat es pressuposa que la decència i la vergonya aliena farà que la majoria de militants tombin la ponència oficial, perquè tot i que l'he llegida en diagonal, és autènticament una cosa infumable.

Passem a l'altre sopar. D'unes característiques molt diferents atès que només érem una trentena de persones, que compartíem a més el fet de ser blocaires o lectors de blocs -per la qual cosa suposo que aquesta crònica no serà l'única que es penjarà a la xarxa. L'organitzador de l'acte va ser en Dessmond, al qual conec des de fa prop de 25 anys! El convidat en aquest cas va ser en López Tena, cap visible del flamant nou Centre d'Estudis Sobiranistes (CES). Per cert que en el sopar, sí que hi havia vi català, però incomprensiblement no hi havia aigua mineral catalana...

Com és sabut, en López Tena és vocal del Consell General del Poder Judicial, que és l'òrgan de govern del Poder Judicial ecspanyol. És doncs, un peix gros. Costa entendre com una persona amb les seves idees clarament independentistes hagi pogut arribar a aquesta institució clau, que el converteix en quasibé una persona blindada. No debades, els ecspanyols l'odien i li volen fer la pell.

Donat el format de l'acte, aquí sí que vam poder conèixer el personatge amb una certa proximitat. Es tracta d'un autèntic animal polític, que xerra pels descosits i fuma sense parar. I que sap que està a la gola del llop. Es va permetre renyar-nos per no pensar com els ecspanyols i per no llegir premsa ecspanyola. Fins i tot ens va desvetllar quin és l'eslògan ocult de la Guàrdia Civil, que segons ell, tot ecspanyol sap, i del qual, feliçment, jo no tenia ni puta idea.

La xerrada va consistir en explicar en part el seu llibre, un autèntic bestseller, Catalunya sota Espanya. L'opressió nacional en democràcia (Dèria/La Magrana), i en part explicar quins són els objectius i el modus operandi del CES.

(Per cert, aquí tocaria penjar una foto de la portada del llibre, però com que hi surt la bandera ecspanyola, no la penjo. Ha de quedar clar que hem d'evitar reproduir aquest drap fastigós, ni que sigui en fotos on es crema, s'esquinça, es trepitja o s'escup, que són als estadis dignes en els quals els catalans i les catalanes l'hem de sotmetre)

Tot va ser molt interessant i particularment d'agrair la càrrega de mala llet que sovint deixa anar i que no tinc cap dubte que és conseqüència de la seva dilatada experiència de trencar-se la cara dia sí i dia també amb els ecspanyols. Penso que a hores d'ara hi ha pocs catalans que compleixin aquest requisit, i d'aquí la seva singularitat i rellevància.

Dit això la veritat és que no comparteixo alguns dels plantejaments del CES. Dos en concret: el primer és que la seva activitat es redueix exclusivament a la CAC, és a dir, a les quatre províncies. Es deixa de banda el País Valencià i les Illes Balears, i Andorra. Poso un exemple: és impensable que en un futur a mig termini el Parlament Balear o el consell insular de Mallorca o el de Menorca, sol.licitin també poder realitzar consultes populars, que és el es pretén que faci a curt termini el Parlament del Parc? Deixar de banda el 45% de la nació catalana, és el típic error recurrent del regionalisme principatí. I el fet és encara més sorprenent si tenim en compte que en López Tena és de Sagunt! Jo no descarto, per exemple, que alguna de les institucions esmentades més amunt pugui avançar-se en la carrera cap a la Independència al Parlament del Parc, institució totalment desprestigiada després d'haver permès que una proposta legislativa votada pel 90% dels seus membres fos esquarterada i matxacada sense moure un puto dit. I el seu inútil president, cobrant com un bacó i rient com un cabró.

L'altre aspecte que no comparteixo és que es pretén fer una proposta que s'enquadri sempre en la legalitat ecspanyola. Això és tractar els ecspanyols d'imbècils. I ben cert que ho són, però no tant. Ha de quedar clar una cosa: l'accessió a la independència serà un acte polític, no jurídic, per la qual cosa, segurament haurem de passar-nos la legalitat ecspanyola per l'arc del triomf. Aquest fet angunieja els juristes, per raons òbvies, però un simple cop d'ull comparatiu als processos d'independència, començant pel d'Estats Units, ens demostra que tots ells són actes revolucionaris, i doncs, rupturistes... tret que l'estat ocupant accepti -pel motiu que sigui- deixar de tenir jurisdicció sobre el nou estat independent. Però això és impensable, pel que fa a Ecspanya. Se'ls ha de matxacar d'una manera o una altra, perquè ho vegin clar.

Aquestes consideracions al marge, comparteixo molts dels punts de vista que explicà el convidat, sobretot alguns que desenvolupa en el seu llibre i dels quals parlaré en un altre post, perquè aquest m'ha sortit llarguíssim.

Etiquetes de comentaris: , ,

8 Comments:

Blogger Dessmond said...

Josep,
Celebro que el sopar t'hagi agradat, malgrat tot.
Jo penso que la virtud d'això és la de donar moral a la tropa. Pots estar o no d'acord amb el plantejament de'n López Tena, però val a dir que subministra arguments potents a la causa del sobiranisme. Després que casdascú els tunegi a conveniència.
L'altre punt fort de la vetllada fou la proximitat. Era important que els convidats compartissin taula amb en López Tena i que poguessin interactuar. Això no té preu.
Prenc nota amb el tema de l'aigua. El proper cop te la faré portar a tu. ;)
Bon cap de setmana!

21 de setembre de 2007 a les 17:22:00 CEST  
Blogger Martí Cabré said...

Home, pel que dius les característiques d'en Carretero s'adiuen amb les d'en Montilla, que sense ser gens orador ni deixar-se la pell al faristol ha arribat a President, mentre que en Carod encara no sé ben bé quin és el càrrec que té.

23 de setembre de 2007 a les 12:18:00 CEST  
Anonymous Anònim said...

Home jo crec que és força clar quin és el càrrec d'en carod, es reparteix la feina de palanganer amb en saura.

Pel que fa als "skills" com a orador d'en Carretero i la seva comparació amb en montilla només dir que pel que fa a en Carretero tot just ara comença a actuar com a líder de primera fila, normalment les habititats es poleixen amb la pràctica, mentre que en montilla porta anys com a figura d'èlit i fora dels incondicionals que el voten tot dient "tots som andalusos", el barri on visc n'és ple, no crec que arrossegui cap auditori.

23 de setembre de 2007 a les 14:15:00 CEST  
Blogger ddriver said...

El que diu en Dessmond es cert,d un sopar aixi surts amb la moral alta.I tot son maneres d arribar a un fi,quantes mes vies obertes tinguem mes posibilitats.
Encara que jo tambe penso que la manera d aconseguir ho no sera aixi pero seria l ideal sense pendre mal ningu.
Una salutacio

23 de setembre de 2007 a les 17:00:00 CEST  
Anonymous Anònim said...

http://www.naciodigital.cat/?seccio=noticies&accio=veure&id=6942

El Periódico i La Vanguardia criden els catalans a mobilitzar-se en favor de la monarquia

S'hauran posat d'acord La Vanguardia i El Periódico abans d'escriure-ho? Hi havia consignes directes des de la Zarzuela?
No ho sabem, però el cas és que els dos diaris líders de la premsa de pagament a Barcelona han coincidit aquest diumenge, dia 23, en defensar aferrissadament la monarquia des dels seus editorials.
La línia argumental, a més, estava plena de punts en comú. Certament no es demanava presó ni pena de mort per als qui cremen els retrats del rei: això diria poc en favor del tarannà democràtic de l'oasi català. A més que són conscients que en els països democràtics, aquests actes no solen ser punits.
El nus dels respectius editorials era la reclamació a les forces vives de la societat catalana perquè es mobilitzin en defensa de la monarquia -que sembla ser no sols el millor, sinó l'únic dels sistemes polítics posslbles.
Els editorials critiquen la tebior amb què els partits polítics han acollit les incineracions monàrquiques de Girona i posen de manifest la mala imatge que Espanya treu de Catalunya.
Per ser un grup de "mozalbetes de Girona", com diu el diari de Godó, el to sembla d'excessiva alarma.
O no, perquè del que s'adonen és que un dels darrers tabús de l'aparell i la unitat de l'Estat espanyol està deixant de ser intocable. La democràcia és així.

24 de setembre de 2007 a les 11:51:00 CEST  
Blogger Fortià Molist said...

No cal la demagògia... Cal honradesa, però acompanyada d'un caràcter molt més dur. Cal treure el trabuc, com a mínim dialectalment, quan es parla de trencament. Sinó, les masses no es creuen que realment estigui convençut de les seves possibilitats. D'altra banda, cal un pla de treball a més d'unes quantes referències abstractes, com a mínim per imprimir seriositat i que esdevingui creible.

24 de setembre de 2007 a les 18:47:00 CEST  
Anonymous Anònim said...

"Martí Cabré ha dit...
....D'altra banda, cal un pla de treball a més d'unes quantes referències abstractes, com a mínim per imprimir seriositat i que esdevingui creible."

Segons aquest criteri, i després de llegir-les ambdues, la ponència oficial no és més que foc d'encenalls, amb la típica xerrameca barroca d'un grupet a qui queda molt poca credibilitat després de la trajectòria seguida des del primer tripartit, amb contínues abaixades de pantalons, mentre que la ponència alternativa de reagrupament esta com a mínim millor estructurada i concretada, a més a més té l'aval de persones que al seu dia no van anteposar el càrrec i el sou a altres coses, i no parlo només d'en Carretero, per tant són persones que com a mínim se'ls pot concedir el benefici del dubte, mentre que la gent que controla actualment el partit ha demostrar més enllà de qualsevol dubte raonable què són i que se'n pot esperar.

24 de setembre de 2007 a les 22:02:00 CEST  
Blogger Maiol Sanaüja i Soler-Rossell said...

desitjo tornar-nos a veure en un sopar ;)!

25 de setembre de 2007 a les 23:49:00 CEST  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home