Només amb un Artur Mas enfortit el 25-N a les urnes podrà Catalunya avançar cap a la independència

Autor: JOAN CARRETERO
Font: El Periódico de Catalunya
Data: 06.11.2012

L’Onze de setembre d’enguany centenars de milers de persones es van manifestar de manera inequívoca pels carrers de Barcelona en demanda d’un estat per Catalunya, en definitiva, per proclamar l’assoliment d’allò que és normal a totes les nacions del món.

De manera absolutament imprevisible per a molts, el president de la Generalitat va escoltar el clam del poble i va assumir, sense límits, el lideratge d’aquesta fita, tot i esgotar el seu objectiu de legislatura, que era el quimèric, en el context de l’Estat espanyol, pacte fiscal.

Un senyal evident de la seva decisió ha estat convocar la ciutadania a les urnes i que, en un context d’absoluta democràcia, es decideixi el camí que ha de seguir el nostre país. Cal recordar que, fins ara, els nostres dirigents, quan eren al govern, el que els guiava sobretot, era l’anhel de continuar el més temps possible al propi govern, oblidant programes, estatuts de partit i el que calgués i reclamant que la pluja fos molt fina i els sobresalts els menys possibles.

Artur Mas, sense dilacions, ha pres el compromís d’avançar cap a l’estat propi, en la propera legislatura, sense cap altra limitació que la de la voluntat del poble de Catalunya.

El dia 25 de novembre el poble de Catalunya ha de respondre si vol un estat propi, un estat lliure en el concert de les nacions lliures del món, que és la condició necessària per poder sortir de la greu crisi econòmica i ser un país de qualitat per donar als seus ciutadans allò que necessiten, o si vol seguir l’agonia d’una autonomia sense capacitat normativa ni capacitat econòmica per a satisfer les demandes de benestar de la seva ciutadania, ni les infraestructures adients, ni els serveis públics ni l’educació ni la salut pública que cal.

Cal recordar, ni que sigui per evitar aquest noble esport anomenat aixecada de camisa, que, després del procés de reforma de l’Estatut d’autonomia, rematat per la sentència del Tribunal Constitucional, parlar a Catalunya d'estat federal, simètric o no, estat confederal, i altres figures del dret constitucional internacional és, en el millor dels supòsits, un insult a la intel·ligència.

Convé fer-nos una primera pregunta: qui pot liderar a Catalunya el procés cap a l’estat propi? És evident que només pot liderar-lo, en les circumstàncies actuals, el president de la Generalitat, que, a més, ha proclamat la voluntat de fer-ho.

La segona qüestió a plantejar-nos: en quines circumstàncies pot tirar endavant el procés? Només si té un aval indubtable del poble de Catalunya.

La manifestació de l’Onze de setembre i l’actuació conseqüent del president han posat Catalunya i les properes eleccions al Parlament, per primer cop en molts anys, en el punt de mira de la premsa i dels governs importants del món. La seva atenció es fixa gairebé en una única qüestió, que és si el poble dóna suport majoritàriament o no al president Mas, que és qui lidera aquesta marxa cap a la llibertat de Catalunya. Totes les altres qüestions que, en clau interna poden donar força joc, a nivell internacional són poc rellevants.

És ben cert que tot això està escrit des de l’òptica de qui vol, sí o sí, que Catalunya esdevingui un estat lliure el més aviat possible, tanmateix és ben segur que també hi ha qui no vol de cap manera que aquesta possibilitat esdevingui una realitat ni aviat ni mai.

Què és allò que vol que passi l’enèmic de la independència de Catalunya la nit del 25 de novembre d’enguany? Què és el que volen que passi els components del govern espanyol, els membres del PSOE, el senyors Bono, Rodríguez Ibarra, Mayor Oreja, Guerra, González, Aznar, i tants d’altres espanyols que consideren Catalunya una anomalia que cal guarir? Què és el que volen que passi a les properes eleccions al Parlament les senyores Chacón i Alícia Sánchez Camacho, el senyors Montilla, Rivera, Boadella i altres catalans que volen Catalunya sota el jou espanyol? Què és el que volen que passi els enemics del president Mas i els que, en la seva coalició, no volen que Catalunya sigui un estat independent?

Doncs la resposta a aquestes preguntes és elemental: totes aquestes persones, totes sense excepció, volen que els resultats del dia 25 de novembre siguin un desastre per al president de la Generalitat, que no se’n surti. Que els partits independentistes clàssics obtinguin molt millor resultat electoral els és ben indiferent. Saben que només amb un Artur Mas ben fort aquest camí encetat pot arribar a bon port.

En absolut no és cert que amb un Artur Mas afeblit i uns partits independentistes més forts el procés cap a l’estat de Catalunya s’enforteixi, ben al contrari, qui el lidera n’ha de sortir enfortit, ja que, com ja es veu ara mateix, qui rep i en rebrà els atacs més despietats és qui va al capdavant.

Tots aquells que no tenim cap més interès que Catalunya, tots qui pensem que els partits són només eines polítiques i no pas empreses que donen nòmines, tots els que estem convençuts que primer hem de tenir estat i després ja tindrem política, aquells que hem sacrificat molts anys de la nostra vida per un somni, hem de pensar serenament que som davant d’una cruïlla històrica de debò, que les batalletes de sempre ara sí que no van enlloc i que cal decidir en aquest moment precís si ajudem el nostre país a agafar el tren de la història o fem nosa i ajudem a posar-lo en via morta.

Jo vull una Catalunya independent per tant, el 25 de novembre tinc l’obligació moral de votar Artur Mas, president de la Generalitat de Catalunya.

(Negreta meva, JS)

El futur és nostre

(Missatge als Associats de Reagrupament del seu President, Joan Carretero)

Benvolguts associats a Reagrupament,

 

Fa quatre anys, en un context polític on Catalunya es debatia entre la pluja fina i el peix al cove va néixer Reagrupament, amb un objectiu clar i únic; portar al nostre Parlament una majoria de diputats que declaressin la independència.

 

A Reagrupament sempre ens hem caracteritzat per avantposar la llibertat del país a qualsevol altra consideració; personal, de partit, econòmica o familiar. Hem treballat sense descans, sense demanar ni esperar res a canvi.

 

I el proper 25 de novembre no ha de ser diferent. Per primera vegada un president de la Generalitat es posa al capdavant del procés de consecució d’un estat independent.  És sense dubte un moment històric. I jo no concebo altra actitud, en aquests moments, que la de treballar perquè el president Mas, que ha encetat aquest procés, obtingui el més ampli suport possible.

 

Altre posicionament seria irresponsable. Sé que alguns de vosaltres podeu tenir sentiments contradictoris, jo també els tinc. Però aquest país necessita aquesta generositat; un sacrifici tant petit comparat amb el de tants catalans que anònimament han donat la vida per la nostra llibertat, que honestament no puc eludir.

 

El 26 de novembre el món analitzarà el suport obtingut pel president de la Generalitat que vol liderar el procés cap a la llibertat. Em sap greu dir-ho, però poc importaran els resultats de les altres forces polítiques. El que comptarà és si el poble de Catalunya dóna un ampli suport al procés iniciat pel president o no.

 

I si és així, el primer pas de l’objectiu de Reagrupament, portar al parlament una majoria de diputats independentistes s’haurà assolit.

 

No vull acabar sense dir-vos que em sento orgullós de tots vosaltres, de la feina feta i de la que encara fareu. Sense dubte és el grup de patriotes més generós, treballador i preparat que he conegut. Presidir Reagrupament és un immens orgull, i serà un orgull poder seguir fent-ho.

 

Ens espera molta feina, el procés només ha fet que començar. I amb aquest propòsit us emplaço a assistir a la nostra Assemblea Nacional, el proper diumenge 21 d'octubre a Vic, una assemblea que ha de servir per fer visible altre cop que Reagrupament segueix al servei d'un poble i que, com Catalunya, mai defallirà!

 

Joan Carretero

President de Reagrupament

EL DIA QUE UN INDEPENDENTISTA VOTANT DE CiU DEIXA DE SER IDIOTA

Darrerament els periodistes i els comentaristes d'internet van molt atabalats per comprendre quan un independentista que vota CiU deixa de ser idiota.

Modestament us donaré la meva, personal i intransferible, resposta.

Un independentista que vota CiU deixa de ser idiota, quan en una elecció al Parlament de Catalunya, el cap de llista de CiU és l'actual President de la Generalitat, que públicament i en seu parlamentària -expressió ben ridícula a fe de déu- s´ha compromès a fer un referèndum amb o sense el permís dels ecspanyols, per tal que el poble català decideixi si vol tenir un estat propi. 

Veieu que és senzilla la resposta? No costa pas tant, entendre-la, oi?

La resposta, a més, inclou uns elements que cal emfatitzar. El primer és que qui s´ha compromès, és el President de la Generalitat, és a dir, la màxima figura política de l'actual ordenament polític. No és cap mindundi, doncs. Només des de la Presidència de la Generalitat, si es té la voluntat, es pot impulsar aquest procés. Cap polític de l'oposició, per ell sol, pot fer-ho. Només ho pot fer ell, perquè té els resorts que ho poden fer possible. De manera que s´ha de ser veritablement justet si s'és independentista i podent votar l'únic candidat que realment pot, i vol, impulsar un procés d'autodeterminació, es vota un altre candidat que de cap de les maneres, per molta voluntat que tingui, pot fer-ho.

Un segon element, és que hi ha hagut un compromís públic. L'actual President de la Generalitat ha deixat ben clara la seva intenció de portar-ho a terme. He de dir, que s´ha avançat molt respecte a la Consulta per la Independència que va tenir lloc a Barcelona el 2010. Llavors, el propi President, tot i reconèixer que havia votat sí, ho va fer d'amagat, com si en tingués vergonya. Una actitud totalment rebutjable, i que demostrava una manca de coratge total. Ara, això, també ha canviat com un mitjó. Els darrers discursos i missatges presidencials demostren un coratge total i absolut, que ha sorprès molta gent, començant per una servidora. Definitivament, s´ha abandonat la vergonya i s´ha plantat en mig de la plaça, com un gladiador disposat a derrotar allò que se li planti al davant.

Tercer element.S´ha acabat la tonteria aquesta, tan convergent, de "I què diran a Madrid?". A Madrid, que diguin missa, que la diuen. Lleis espanyoles, són això, espanyoles. Però l'Estat o el Regne d'Espanya forma part de diversos organismes internacionals i ha signat els tractats corresponents, de manera que es troba vinculada per aquests tractats. Amb això, vull dir que l'actual President ha deixat molt clar que la legislació espanyola no és més que un nivell més de l'ordenament jurídic, i no s'ha estat de recordar que també hi ha l'ordenament internacional, al qual Catalunya pot accedir per tirar endavant el seu procés d'autodeterminació. I és que ja a hores d'ara s´ha vist fefaentment que la internacionalització de la independència de Catalunya és una dimensió cabdal, que no només no ha de desaparèixer, com voldrien els espanyols, sinó que cal reforçar-la amb la creació d'una Conselleria de Relacions Internacionals en la propera legislatura.

Quart element. La pregunta sembla més que clara. Res de pactes fiscals, federalismes simètrics, asimètrics, confederalismes impossibles, etc. El vot del Referèndum o Consulta, serà, com llegia l'eslògan de la Manifestació de l'11s, per la creació d'un nou estat d'Europa. I a Europa, els estats són sobirans i la major part d'ells formen part de la Unió Europea, i uns quants, també de la zona euro. I això, és el que realment ens juguem. Assumir la responsabilitat de ser el 28è estat de la UE, un estat, que segons els estudis econòmics seria un dels més rics i benestants de la UE i del món en el seu conjunt.

És possible que a aquestes alçades encara no estigueu convençuts. Ho comprenc i ho entenc, Costa deslliurar-se de determinades crostes.

Però RCAT, novament, ha fet un salt endavant i enfronta el risc polític que trenca amb les postures còmodes de deteminades formacions, que prefereixen obviar que hi ha coses que estan canviant. No, elles com si la manifestació de l'11s no hagués tingut lloc. Mentalment, encara es troben als resultats de les eleccions del novembre del 2010, i d'aquí no els mous. En vam tenir una prova fefaent en una reunió al Parlament de Catalunya, recentment. O com si el President Mas no hagués pronunciat els discursos o parlaments que ha pronunciat darrerament.

Aquestes formacions, llavors et tiren en cara el gran Satàn, en forma de Duran i Lleida omnipresent. I jo pregunto, qui fa més fort en Duran i Lleida, aquells que opten per obsessionar-se a afeblir a qualsevol preu la figura presidencial. O aquells que consideren que quant més suport tingui el President, menys arguments tindrà l'amic de Madrid i de la suite del Palace? Jo ho tinc claríssim.

I és que l'element clau és si el 25 de novembre a la nit, el President obté una majoria clara o no. Si és que no, s´ha acabat el bròquil. I llavors jo renunciaré a passar els propers 30 anys, com he passat els darrers 30, a fer el pel.legrinatge anual al Fossar de les Moreres.Jo això ho aguanto tres o quatre anys més. Però més no. Ja s´ho faran, ja us ho fareu.

Si és que sí, llavors tots els governs, serveis d'informació, grans corporacions del món, veuran que els catalans anem de veres, i que hi ha partit a jugar, i ens començaran a prendre seriosament. Així de clar. No hi hauria més ridícul que aquell que salta a l'arena i mira enrere i veu que ningú no el segueix.

El President, malgrat el seu posat que sovint ratlla la fatxenderia, s'està jugant el tipus, i necessita tot el suport possible, per fer front no només als energúmens polítics racautxutats de bòtox, sino sobretot als grans poders fàctics, sobretot financers, que tot just encara no s'han mogut, si més no públicament. Recordo que va ser en la seva etapa de Conseller d'Economia i Finances, que l'actual President va obligar a jubilar el President de l'entitat financera més important, amb diferència, del país. Aquella sí que va ser una demostració de força, caràcter i coratge, que encara alguns no li han perdonat, i que esperen la més mínima oportunitat per a rescabalar-se. Des de llavors, el seus successor sembla obsessionat per impedir que mai més el Govern de Catalunya, pugui condicionar el destì de l'entitat.

Acabo. Hi ha naturalment el risc del fracàs o de l'engany. Ja sento  els "ja t´ho deia, jo que aquests no són de fiar", etc. És certament una possibilitat atenent el zoo de personal polític que hi va passar ara fa uns anys. Però qui no s'arrisca, no pisca, Només el temps, i la voluntat dels catalans i les catalanes, ens demostrarà si estem equivocats o no.

Joan Carretero: «Qui és que no vol ajudar el President?»

El líder de Reagrupament dóna suport a Artur Mas, però creu que això no afectarà els pactes amb ERC al Congrés o a Barcelona

Joan Carretero (Tremp, 1955) és una de les personalitats més conegudes i controvertides de l'independentisme. Indubtablement, és el líder independentista amb més facilitat per generar titulars impactants. Quan era conseller de Pasqual Maragall va dir que "Zapatero és un espanyolista demagog" i va comparar el Govern amb el Dragon Khan; durant el segon tripartit va escriure que ERC havia passat "De planeta a satèl·lit del PSC" i l'any passat va afirmar que "Qui es diu independentista i vota CiU és idiota". Ara, dóna suport a Artur Mas o sigui que comencem just per aquí...

- Una cita d'ara fa un any: "Qui es diu independentista i vota CiU és idiota"...

- Fa un any, es presentava com a cap de llista de CIU una persona que afirmava, dia rere dia i de manera categòrica, que estava contra la independència de Catalunya, que votaria no en un hipotètic referèndum d'autodeterminació i, a més, menystenia tot el moviment independentista.

- Doncs què comparteix vostè amb Josep Antoni Duran Lleida per donar suport a les mateixes llistes?

- Nosaltres volem donar suport al president Mas, l'únic governant de la Generalitat moderna que ha fet passes decisives cap a l'estat propi, no pas la totalitat. A més, tinc entès que Duran també és seguidor de Barça i no per això jo deixaré de ser-ho.

- Vostès estan representats en els diputats d'ERC al Congrés i en els regidors Portabella i Laporta a Barcelona. La decisió d'aquestes eleccions no es contradiu amb pactes anteriors?

- És evident que les properes eleccions son absolutament diferents a totes les que hi ha hagut fins ara a Catalunya. Són eleccions plebiscitàries, són unes eleccions les quals, si la ciutadania ho vol, seran un acte de sobirania. Per tant, cal que el President, que és qui ha iniciat aquest projecte i pot liderar-lo i l'únic que pot dur-lo a bon port, en surti molt i molt reforçat. La nit del 25 de novembre totes les cancelleries miraran amb lupa els resultats del President. Tota la resta són qüestions secundàries.

- Això significa una ruptura política amb ERC?

- No. Tenim pactes en diversos llocs que nosaltres sempre hem portat amb gran lleialtat i esperem tornar a tenir tractes en d'altres ocasions. Qui no entengui que les properes eleccions son una cruïlla molt important de la nostra història pot esdevenir una nosa per aconseguir la fita de l'estat lliure de Catalunya.

- Tenien obertes converses amb CiU abans de la cimera independentista de la setmana passada?

- Nosaltres no hem encetat cap negociació amb CIU, volem donar suport al president perquè pensem que és el millor per Catalunya.

- En què es concretarà aquest suport a CiU?

- Volem donar suport al president Mas, no a CIU. Ens hagués agradat més una candidatura unitària encapçalada per Mas, però en tot cas volem que el President se'n surti. Tots els enemics del procés cap a tenir un estat el què volen és que el president Mas s'estavelli.



- Hi haurà candidats de Reagrupament a les llistes de CiU?

- Com deia, nosaltres no hem negociat res. Donem suport de franc!

- Com es visualitzarà aquest suport? Hi haurà presència als mítings, per exemple?

- Encara no hem parlat de tot això, nosaltres tenim dues mil persones de molta vàlua, amb molt d'entusiasme, moltes de les quals participaran per aconseguir els màxims suports al president Mas.

- Quina ha de ser la relació de Rcat amb CiU l'endemà de les eleccions?

- L'endemà de les eleccions vetllarem, dins les nostres possibilitats, perquè el procés engegat pugui avançar sense entrebancs i, amb tota la prudència i amb tota la determinació, Catalunya regeixi el seu propi destí.

- Per què els electors independentistes haurien de votar Artur Mas, havent-hi d'altres ofertes de trajectòria inequívocament independentista?

- L'únic que pot dur a terme el procés d'emancipaciò nacional és el president Mas, des de posicions minoritàries és impossible. Quan des del partit majoritari, inclòs el seu líder, apostaven pel peix al cove o la pedagogia a Madrid, en definitiva, per l'encaix i l'autonomia, calia estar amb l'independentisme clàssic. Quan el President Mas lidera el full de ruta independentista, qui és que no el vol ajudar?

Publicat al Nació Digital (09.10.2012)

JOAN CARRETERO A XARXA RÀDIO (ex COM RÀDIO)

Mal m'està dir-ho, però endevineu qui va ser el company a qui es refereix en l'entrevista? 

TIC TAC, TIC TAC...

JOAN CARRETERO A L'ORACLE DE CATALUNYA RÀDIO

Sí, ja ho sabem, Joan, de vegades s'ha de tenir molta paciència, 

amb individus com el nen Coll i el Bassets del País...

 

 .

"Apostem per una unió de forces independentistes"

Joan Carretero (Tremp, 1955) lidera Reagrupament després d'abandonar ERC, on havia militat; un període en què va ocupar diversos càrrecs, com ara l'alcaldia de Puigcerdà o la conselleria de Governació. Rcat es va presentar sense èxit en les últimes eleccions al Parlament, i ara té presència en diversos ajuntaments a través de coalicions amb altres forces sobiranistes. En aquest temps, Carretero no ha deixat d'exercir de metge a Puigcerdà.

Considera que el caràcter plebiscitari de les pròximes eleccions aconsella una unió entre les formacions favorables a l'estat propi

Creu que, si s'assoleix la majoria, el Parlament ha de declarar unilateralment la independència

25/09/12 02:00 - GIRONA - ORIOL MAS

Tot s'està precipitant. Us ha agafat de sorpresa el ritme amb què avancen els esdeveniments?

No, precisament nosaltres els hauríem volgut precipitar abans. Ja ens havíem imaginat tot això que està passant; és un escenari que volíem, i ara que el tenim hi som amb totes les conseqüències. De fet, fa dos anys ens vam presentar a les eleccions precisament amb un programa que deia que havia de passar això, i proposàvem que la gent se les agafés amb un caràcter plebiscitari. El que ha passat és que tot el que havíem dit s'ha fet evident, i la gent ara veu que no hi ha altra solució que sortir d'aquesta ratera.

I ara quin escenari hi ha d'haver?

Creiem que el president ha de convocar eleccions. Tal com es va fer palès de manera explosiva l'11 de setembre, el paradigma polític a Catalunya ha canviat. Ara la gent demana tenir un estat i no pas millorar les relacions interautonòmiques. Els governs no poden ser aliens a aquest clam, i això obliga tots els partits polítics a prendre posició davant aquesta petició clamorosa de la ciutadania.

I després, cal un referèndum o una declaració unilateral, si hi ha una majoria suficient?

El Parlament és el dipositari de la sobirania del poble de Catalunya i, si hi ha la majoria suficient per fer-ho, ha de declarar la independència del país, i fer una sèrie de passos: comunicar al món que hem decidit ser lliures, crear una ponència constitucional i elaborar una constitució, aprovar-la al Parlament i ratificar-la en un referèndum. Hi ha una cosa curiosa, que és que, els que ara neguen la capacitat del Parlament de fer això, fins ara sempre deien que no calia fer un referèndum d'autodeterminació perquè la gent ja decidia quan anava a votar. Doncs fem-los cas i, per tant, és en les eleccions quan ens hem d'autodeterminar. Un referèndum haurà de ratificar tot allò que hagi decidit el Parlament.

Reagrupament es presentarà a les eleccions?

Farem el que hem fet des de la nostra creació. L'objectiu no era ser un partit més, sinó aconseguir la independència d'aquest país. Ens agradaria que no ens calgués presentar-nos perquè ja hi hagués una unió suficient de forces polítiques que tinguessin aquest objectiu, i col·laborar dins aquesta coalició. L'escenari que voldríem és el de la màxima unió política entre les forces independentistes.

Heu parlat amb altres grups?

Hem parlat des de fa temps amb altres partits, per explicar la bondat d'anar junts i aconseguir això: que els ciutadans vegin que hi ha una força potent, fins i tot amb diversos accents des del punt de vista ideològic, per aconseguir un estat. I després ja discutirem si s'han de fer polítiques més de dretes, d'esquerres o de centre.

Teniu experiència en coalicions en les municipals, amb CiU, ERC o les CUP. Són positives?

Sí, en alguns llocs més que en d'altres. Però a Olot amb CiU ens funciona bé; a Girona amb les CUP, també; amb ERC en alguns llocs, també. Des de sempre hem volgut sumar.

I veieu els altres partits disposats a una coalició sobiranista?

Ens agradaria que tothom tingués clar l'objectiu i que com més sumem més força tindrem. També entenem que els partits tradicionals tenen els seus interessos legítims. Nosaltres ens volem dissoldre quan tinguem un estat propi i d'altres volen continuar fent política. En aquest sentit, som un pèl diferents. Cal que tots els que puguem anem junts, perquè els ciutadans vegin que això va de debò. Tothom ha de mirar amb generositat pel país, i així es pot aconseguir el que calgui.

Quines condicions posa Reagrupament per entrar dins una coalició?

En posem una, que és que l'objectiu fonamental en la pròxima legislatura sigui declarar l'estat lliure de Catalunya.

I una presència en llistes?

És evident que ens faria il·lusió tenir un cert protagonisme, però no és una condició si ne qua non.

Darrera actualització ( Dimarts, 25 de setembre del 2012 02:00 )

«Reagrupament apostarà perquè en les pròximes eleccions hi hagi una gran coalició a favor de l'Estat propi»

L'exconseller de Governació ressalta que per la Diada va sortir al carrer la classe mtijana, que és "la que fa avançar els països" 

15.09.2012

El Triangle

Autor: Àlex Romaguera

Com valoreu la marxa independentista de la Diada? Marca un procés de no-retorn en el camí cap a l’Estat propi?
Ningú no pot discutir que va ser la mobilització més important en la història de Catalunya, feta en positiu i no pas contra res ni ningú. La gent respirava optimisme i ganes de manifestar que la solució no és a Espanya sinó fora, la qual cosa també demostra que la immensa majoria de la població viu un procés de desconnexió mental de l’Estat. En resum: no va ser una marxa de queixa, sinó de voluntat d’iniciar el camí perquè el país avanci cap a la plena llibertat.

La crisi ha estat clau per al seu èxit?
Les dificultats econòmiques fan que la societat estigui més activa a causa de la incertesa pel seu futur i pel dels seus fills. És un factor que cal no oblidar, però no és clau per entendre la manifestació de la Diada, la qual ha palesat que l’Estat espanyol no sols té una crisi de dimensions econòmiques, sinó també de model i de manera de fer les coses. 

Ha fracassat com a projecte?
No se n’ha sortit, sobretot perquè ha estat poc intel·ligent a l’hora de resoldre la seva diversitat interna i de manera d’entendre el món. Avui tothom veu que no se’n pot esperar res, i els qui encara parlen de federalisme han perdut tota la credibilitat. Quan la majoria observa que les comunitats nacionals s’organitzen amb estats lliures, entenen que és lògic tenir-ne un de propi.

El president Mas ha manifestat que serà «coherent i conseqüent» amb la crida expressada a la Diada. Confieu que sigui així?
Segons amb quina proposta surti, pot quedar en evidència. D’entrada, la trobada que tindrà amb Mariano Rajoy el pròxim dia 20 a Madrid ha perdut el sentit inicial, una vegada la gent ha expressat que no vol un tros de sobirania, es digui pacte fiscal o recaptació dels impostos. El dia 11 no vaig escoltar que ningú reivindiqués coses parcials. La gent ho vol tot, i un Estat t’ho proporciona. Automàticament tens una Hisenda pròpia, les teves seleccions esportives poden competir en tornejos oficials i la teva llengua i la teva cultura estan protegides. Malgrat que algun polític pot mirar d’esprémer les seves tesis, la Marxa de la Diada representa un clam transversal a favor d’aquest Estat lliure.

Pot haver-hi alguna sorpresa en la reunió entre Mas i Rajoy, atès el fet que la Generalitat està intervinguda i no té liquiditat per afrontar les nòmines?
Si algú intenta aigualir i desvirtuar l’anhel independentista, les urnes li passaran factura. Encara més, quan la gent no agafa l’autobús o el tren i està hores palplantat al bell mig d’un carrer sense poder avançar perquè sí. Qualsevol «peix al cove», a partir d’ara, és peix podrit.

Quin és l’escenari lògic a partir d’ara?
Ens ha de conduir a unes eleccions anticipades, perquè no és un tema menor que un país s’estigui plantejant la seva forma de relacionar-se amb el món. S’ha fet una interpel·lació directa que els partits ofereixin les seves maneres d’encarar aquesta qüestió, no pas de quin color ha de ser el Govern. I és que, per sort o per desgràcia, la ciutadania sap que avui tant és com es digui el conseller de Salut, el de Treball o el d’Economia. Si no es disposa de capacitat normativa ni de recursos, no serveix per a res. En lloc d’això, la gent vol decidir com ens autogovernem. 

La catarsi de l’11-S ha fet canviar el paradigma de la política catalana?

Exacte. Recordo perfectament quan, en l’etapa del segon tripartit, es pretenia que es parlés bàsicament de qüestions socials. Doncs bé: això ha volat pels aires. Ara la gent vol que es discuteixi del tema nacional, conscient que això ens porta a tenir pressupostos i capacitat de gestió. La millor manera d’aclarir-ho és mitjançant unes eleccions. 

Aposteu per una confluència d’opcions independentistes en una sola llista o perquè cadascú inclogui en el seu programa l’exercici del dret a decidir?

L’ideal seria que hi hagués dos blocs ben diferenciats: els qui volem la independència i els qui aposten per continuar units a Espanya. Dos pols que, sense renunciar als matisos ideològics dels seus respectius membres, plantegin aquestes dues sortides, perquè, hi insisteixo: tant és si un conseller és d’esquerres o de dretes quan no hi pots fer res. Si Convergència i Unió aposta clarament per l’Estat propi, haurà de liderar aquesta coalició de partits i de persones que estem pel mateix.

Alguns sectors de CiU parlen de la Hisenda pròpia com a estadi intermedi de la secessió. Això faria inviable aquesta llista?

La Hisenda pròpia no és la solució perquè s’ha de negociar amb l’Estat, l’únic amb capacitat de fer pagar impostos. De manera que tenir-la sense disposar d’un Estat propi amb el qual exercir el poder de recaptar-los i gestionar-los no serveix per a res. Anem a buscar allò que ens ho resol tot abans de buscar coses per a les quals necessitem un altre que ho permeti. És absurd continuar amb aquest cercle viciós. I un president de la Generalitat que té darrere la força del poble, com s’ha vist en la Diada, ha de ser prou valent per trencar-lo definitivament. 

En aquest context on les postures tendeixen a polaritzar-se, què pot passar dins les formacions federalistes. Hauran de moure fitxa i triar?

Hauran de fer el que ha passat en molts països. He vist generals de l’Exèrcit iugoslau amb responsabilitats de Govern a Croàcia, fet que demostra com, quan s’inicia el procés, alguns canvien de postura. El PSC, que ha viscut molt bé mentre es parlava de dretes i d’esquerres i la qüestió nacional només era una remor de fons, es troba en la tessitura de pronunciar-s’hi, perquè el federalisme no se’l creu ningú. I, quant a Unió, el mateix. Les coses han canviat tant que qui s’oposi políticament a la independència serà minoritari. 

El poder econòmic acabarà inclinant-se a favor de l’Estat propi?
A tot arreu el diner acostuma a tenir por i certa covardia. Però cada vegada més, els empresaris i els qui inverteixen els calés a Catalunya es miren d’una manera diferent la reivindicació nacional, quan abans era l’unionisme l’expressió del rigor i de la seriositat. Hi ha molts que pateixen l’espoli i la manca d’infraestructures mentre veuen com l’Estat ajuda les grans corporacions financeres i els especuladors, no pas els petits emprenedors. Quan la base social partidària de la independència es vagi eixamplant i sigui majoria social, no dubto que s’hi decantaran a favor. Com també ho faran els bisbes i altres estaments. En tot cas, a la Diada va sortir al carrer la classe mitjana, que és la que fa avançar els països. 

Les declaracions contradictòries sobre la secessió entre Durão Barroso i altres mandataris de la UE són el símptoma que la qüestió catalana és en l’agenda europea? 
La resposta de la Comissió Europea a una interpel·lació de la qual vaig participar cita expressament que una part de la ciutadania de la UE és secundària a un nou Estat membre, però també que la solució és en l’àmbit internacional. Això vol dir que, quan hi ha una partició d’un Estat, aquella part que se separa se subroga a totes les obligacions i tractats establerts a escala europea. Estic convençut que espantalls als quals estarem sotmesos no canviaran les aspiracions expressades en la manifestació de la Diada.

El pròxim mes d’octubre Reagrupament celebra la cinquena assemblea. Preveieu continuar col·laborant amb ERC? 
Amb ERC vam ser capaços de bastir una sèrie d’aliances que en les eleccions espanyoles van anar molt bé. Ens agradaria que aquesta experiència es repetís i, si fos possible, s’ampliés a altres forces, sent capaç cadascú de ser generós des de la seva idiosincràsia. Ho reitero: nosaltres apostarem perquè hi hagi una gran coalició a favor de l’Estat propi. 



En aquest pròxim cicle, els ajuntaments han de ser decisius altra vegada o ara el futur pivota en el Parlament?
La clau de volta està a aconseguir una majoria parlamentària. Dit això, ajuda molt que, en aquelles esferes de poder més pròximes al ciutadà, ja siguin els consistoris o les associacions de veïns, es continuïn les iniciatives per a la sobirania nacional. Això ho va demostrar el procés de les consultes populars, en establir una relació directa entre democràcia i capacitat de decidir sobre la independència. En tot cas, el proper referèndum ha de ser vinculant. S’han acabat els entrenaments. Ara volem disputar el partit.

UNA VICTÒRIA EUROPEA

Gràcies a l’esforç i el treball de molts associats i simpatitzants de Reagrupament, hem aconseguit una victòria d’aquelles que es recordaran. Em refereixo òbviament, a les declaracions del President de la Comissió Europea, Durao Barroso, que va fer la setmana passada. En elles reconeixia que la independència d’una territori d’un estat membre de la Unió Europea s’havia de resoldre d’acord amb l’ordenament legal internacional. Aquestes declaracions van ser motivades com a resposta una pregunta que una eurodiputada vèneta havia adreçat a la Comissió Europea, demanant explicacions per la no admissió a tràmit de la iniciativa ciutadana europea impulsada per un comitè de ciutadans de la UE, i amb el suport de Reagrupament. Sembla que anteriorment, una pregunta del mateix tema havia estat feta per una altra eurodiputada, en aquest cas galesa. És curiós, dit sigui de passada, que siguin eurodiputats d’altres nacions que exigeixin explicacions, i en canvi, els de Catalunya, no moguin un dit, al respecte. Però, vaja, tots ja sabem en quin país vivim…

Petiteses i misèries al marge, la notícia de les declaracions de Durao Barroso, va omplir les capçaleres de molts diaris i l’inici de molts telenotícies i butlletins de ràdio. Naturalment, les interpretacions que se´n van fer van ser per a tots els gustos. Algunes de ben il.lusionants, i d’altres més aviat estrambòtiques. No va faltar l’intent barroer de vincular el fet amb la figura d’Artur Mas, com ho va fer un diari, on i.lustrava la notícia amb una foto de Mas abraçant-se a Durao. Patètic. Però és el joc de la política politiquera.

Potser allò que em va atraure més l’atenció és que les declaracions eren el resultat d’una actitud desacomplexada per part de Catalunya. Efectivament, el desacomplexament, és el que ens caracteritza i ens diferencia d’aquells que fins i tot abans de moure un full es pregunten “I si el moc, què dirà Madrid?“.

També que va convertir-se en una autèntica victòria europea. Els independentistes catalans ens hem convertit en l’avantguarda de la internacionalització del plet català. Molt més que el senyor Duran i Lleida, i les seves amistats perilloses (com el dictador de Guinea Equatorial), entre d’altres raons, perquè ell sempre que viatja, ho fa en la seva condició (orgullosa) de diputat espanyol, i més encara, de president de la comissió d’exteriors.

Cada cop, Catalunya és més coneguda i reconeguda a escala mundial. I això és positiu, francament positiu. Fins i tots els mitjans de comunicació globals ja denuncien la jugada bruta dels espanyols d’aprofitar la crisi per fer neteja del règim autonòmic, és a dir, i més en concret, de l’escàs, ridícul i patètic autogovern de la CAC.

Aquest cas, demostra que més enllà de les dimensions quantitatives que un projecte polític pot assolir, si es treballa amb solidesa, compromís i seriositat, és a dir, si es té una qualitat contrastada, es poden fer molts avenços i molts serveis al país que es vol lliure.

No ens aturarem aquí, naturalment. Hi ha encara molta, moltíssima, feina a fer. I com se sol dir, tothom és necessari, però ningú és imprescindible.

NOTA: Post penjat al DGS, el 04.09.2012

EL MOMENT S'ACOSTA, ÉS L'HORA DE SER FORTS

Aviat tindrem la greu responsabilitat de decidir per nosaltres mateixos. Benvinguda sigui. Serà el moment en què llibertat, patriotisme o dignitat deixaran de ser conceptes per passar a esdevenir fets. Serà l’hora de ser valents i de no tenir por. Serà l’hora també de construir una nova ciutadania que no deixi ningú al marge.

S’acosta el moment de crear un nou país, una nova llibertat, una nova democràcia. Un país en què els nostres homes i dones puguin sentir-se amb iguals drets i obligacions, amb les mateixes possibilitats de desenvolupament individual i com a poble que qualsevol altre ciutadà europeu. Una llibertat en la qual la nostra identitat no esdevingui resistència sinó creativitat, prosperitat i justícia. Una democràcia en què la ciutadania sigui responsabilitat, honestedat i convivència; servir sense servir-se.

I aquest camí de llibertat que volem seguir, que fa temps que molts seguim, té un pas molt important aquest proper dimarts 11 de setembre de 2012, un pas en el que el clam d’un poble per la seva llibertat esdevindrà ja inajornable.

És per això que, amb aquestes breus paraules, us encoratjo a participar en els actes de la propera diada i especialment a la marxa per la reivindicació d’aquest nou Estat de dret, lliure, democràtic i social, integrat a la Unió Europea i que es diu Catalunya.

Joan Carretero, President de Reagrupament Independentista (RCAT)

Actes 11 de setembre

Sant Boi de Llobregat 

- 08:00 h Ofrena floral a la tomba de Rafael Casanova
Desfilada de banderes i acompanyants des de la Plaça de l'Ajuntament de Sant Boi fins a l'església de Sant Baldiri

Barcelona 

- 10:00 h Ofrena floral al monument de Rafael Casanova
Punt de concentració a la Ronda de Sant Pere / Bruc 

- 13:00 h Homenatge al General Moragues
Pla de Palau

- 13:30 h Dinar de Reagrupament Independentista
Pla de Palau

Menú: Amanida "capritxosa", fideuà (amb o sense all i oli), macedònia, aigua i pa.
Preu: 10 euros
Hi haurà servei de bar

- 16:00 h Sortida de Pla de Palau cap a la Manifestació 11s
Després dels parlaments anirem tots junts cap al punt de concentració de Reagrupament de la manifestació unitària.

-17:00 h  Manifestació unitària 11 de setembre : CATALUNYA, NOU ESTAT D'EUROPA 
Punt de concentració de Reagrupament : Passeig de Gràcia / València.  Busqueu el globus de Reagrupament.

Joan Carretero: «Dir que tenim autogovern és una broma pesada»

En l'entrevista, el líder de Rcat demana una manifestació massiva per l'11S, i recorda que "l'enemic, Espanya, està feble"

Carretero, en un moment de l'entrevista. Foto: QS/ND

Joan Carretero (Tremp, 1955) atèn Nació Digital un cop ha acabat la guàrdia de metge. El president de Reagrupament analitza en aquesta entrevista la situació política de l'independentisme, la manifestació de l'11S, el rescat i els acords entre ERC i Rcat, així com  el virtual gir sobiranista de CiU. I diu que veu Espanya feble.

-Vostè esperava el rescat de Catalunya?

-Sí, i no és que sigui profeta. De fet, durant la campanya electoral a les darreres eleccions al Parlament ja vam anunciar que la Generalitat seria intervinguda. I encara que no ho estigui formalment, ja ho està de facto, amb una intervenció no violenta. Miri, quan un Govern demana un rescat assumeix que està en fallida i admet un fracàs.

-Un fracàs que ens porta...

-Hauria de fer reflexionar al Govern i convocar eleccions. Allà on s'ha plantejat un rescat s'han celebrat eleccions, i no sé perquè aquí hem de ser diferents.

-I l'argument del Govern que això no és cap rescat sinó reclamar uns diners que són nostres... malgrat que paguem interessos?

-Que els diners són nostres ja fa temps que ho sabem, i molts ho sabem de fa molt, molt temps. Però, aquest Govern no ha fet res per canviar aquesta situació. Si l'executiu haguès plantat cara i haguès rescatat de debò els diners dels ciutadans de Catalunya tindria tot el suport, però ells van votar a favor de la llei que permet aquest fracàs.

-Aquest rescat és la prova del 9 que s'ha acabat l'autogovern?

-D'autogovern aquí... no n'hem tingut mai, hem tingut una gestoria, una capacitat de gestió reduïda i cap capacitat política o econòmica malgrat que els governs de Jordi Pujol van fer una parafernàlia que semblava que érem importants. Però ara ja no tenim capacitat ni de gestió. Ara dir que tenim autogovern és un eufemisme, és una broma pesada. Ara hi haurà uns senyors que ens diran com hem de gastar cada euro.

-Vostè planteja una eleccions avançades. Recull la petició del president d'ERC, Oriol Junqueras, d'una llista independentista conjunta?

-Fa temps que preconitzem una llista el més àmplia possible de les forces que volen que Catalunya sigui un estat normal, un estat lliure. Ara bé, no veig possible fer aquesta llista amb CDC ni amb ICV perquè cap dels dos, fins on jo sé, cap dels dos vol ja la independència. Els ecosocialistes encara parlen de federalisme, i a Convergència... depèn qui en parla.

-No el veig convençut del sobiranisme de Convergència...

- CiU és una federació que fa anys que dura i que el número dos de l'organització és Josep Antoni Duran i Lleida que sempre diu "no, no, no" i sempre acaba passant allò que ell diu... miri no me'l crec.

-Vostè anirà a la manifestació de l'ANC?

-Sí, i tots els que puguem hem d'anar-hi! Estem en una situació límit: o som una regió política o som un estat. La solució intermèdia -federals, confederals, nació impròpia... i històries- no val. Amb la crisi econòmica els espanyols han decidit acabar amb tots els eufemismes i històries, no volen cap situació intermèdia. O una regió quatriprovincial o estat.

- Que han perdut tots els eufemismes ho demostra el Coronel Alamán.

- Diria que el desig íntim del molts espanyols és voler liquidar “el problema catalán”. Sortosament, la Unió Europea no els ho permet. Estic convençut que molts comparteixen les paraules d'aquest xicot.

- I de què estem més aprop?

-Detecto que cada vegada hi ha un sector de la població més radicalitzada, més conscienciada que cal un estat propi... També hi ha una part important de la població a qui la situació política de Catalunya no li va ni li ve. Ara hem de convèncer aquesta gent anacional que s'apuntin. Però queda la prova del 9 a l'Europa occidental: les eleccions.

-Li falta suport electoral a l'independentisme?

-Tot el que no es reflecteixi en un vot massiu no serveix, l'autoritat és molt limitada.

-Si la manifestació de l'11S és massiva, que cal fer el 12 de setembre?

-Convocar eleccions per decidir si volem una Catalunya sense ser subjecte polític, agenollada a Espanya o bé si som un estat normal.

-Fa bé el president Artur Mas de no anar a la manifestació?

-En general, els governs no han d'anar a manifestacions. Què hi hagi el Govern què vol dir? Què farà el que diuen els manifestants? El Govern ha d'escoltar la ciutadania i seguir-la i ha d'utilitzar la seva capacitat política. És irrellevant que hi vagi o no. El que em sembla de Grouxo Marx és que el un membre del Govern digui que hi anirà com a societat civil.

- Un president no s'ha de manifestar per la independència. L'ha de proclamar?

-Exacte. Si no vol fer el que li demanen no pot fer-ho a estones. Seria aixecar la camisa al personal.

- Quin balanç fa de l'acord electoral amb ERC?

-Les coalicions necessiten d'un cert entrenament per aprendre a coordinar, a treballar... Estem relativament satisfets, però d'aquí un any n'estarem encara més satisfets. De fet, a nosaltres ens agradaria repetir l'experiència i la coalició.

- A l'octubre, Reagrupament celebra la seva cinquena assemblea. Quin espera que sigui el punt fort?

-Ves a saber. Potser a l'octubre la situació ha canviat. (Riu). Seriosament, Rcat ha de fer conscient la ciutadania que si volem un govern d'esquerres o dretes, primer hem de poder tenir un estat, perquè ara només escollim presumptes governs perquè no tenen cap capacitat.

-Vostè fa uns quants anys que s'arrossega per l'independentisme. Havia vist mai un moviment independentista com el que ara es veu?

-Fa anys érem extemporanis... Ara el debat estrictament polític, que no ciutadà, està ocupat per "independència o no independència". Ara ja no som extemporanis però sí que ho som electoralment.

-Veu l'enemic més feble?

-Sí, molt més feble. Fins fa uns anys Espanya semblava il·luminada per un miracle, amb reconeixement internacional. Ara tot el món constata que és el mateix estat de sempre, amb un creixement econòmic fals, ha baixat molts esglaons i aquest desprestigi per a l'independentisme és bo.

http://www.naciodigital.cat/noticia/46220/joan/carretero/dir/tenim/autogovern/broma/pesada