dilluns, 24 de desembre de 2012

ENDAVANT, ENDAVANT FINS A LA VICTÒRIA FINAL!

Aquest post l’escric ple d’emoció. L’acord assolit ahir al vespre, i que suposo que avui s’acabarà de concretar i signar m’omple d’orgull i joia. Com diuen els Manel, “De vegades, ens en sortim“. De vegades? Nois portem 300 anys ensortir-nos-en. I ens ha costat “déu i ajut” fer-ho. Però ho estem aconseguint. Només ens manca una darrera empenta. Superar un darrer obstacle. Ocupar una darrera trinxera. I per la calba del Duran, que ho aconseguirem. No hi ha cap més alternativa. És endavant o… endavant. I dono gràcies per ser-hi i per aportar el meu gra de sorra. I dono gràcies a tots i totes que han fet possible que hi sigui, des de generacions enllà, fins als qui, dolorosament s’han quedat a les portes de veure-ho, però que tanmateix sí que ho intuïen.

No podem relaxar-nos, hem de continuar, endavant, endavant. Ara es tracta de construir un escenari que expliqui que la Independència és el camí més dreturer cap a la regeneració democràtica i el benestar social. Sí, i és clar que sí. Però també, atenció, cap a l’orgull de poble, cap a la satisfacció de la feina feta, un cop quan s’hagi enllestit. Tinc orgull de ser català, i penso que aquests mesos que s’acosten, hem de fer que tots i cadascun de nosaltres, sentim aquest orgull. Com aquella olor que et recorda a la victòria (à la Apocalypse Now).

No, no hi som encara, però estem en aquella situació on els ulls dels enemics denoten pànic, i que només cal una nova embestida i s’ensorrarran com un castell de cartes. Una Espanya que tremola, una espanya que fa segles que viu de les seves colònies i territoris conquerits, primer, per després anar-los perdent, un rere l’altre. Un autèntic tigre de paper, que sense cap mena de dubte ara intentarà parar el rellotge de la història. Debades, ja ho dic ara. No tenen res a fer. No són res. Escorrialles, deixalles. Detritus. Corromputs. Ni canviant el rei vellot i xacrós, pel consort calçaces de la pepera, com ja s’insinua, tenen res a fer.


I tenim el món. Hem arribat al punt dolç. Des del mes de setembre, Catalunya és al mapa del món. Si el 2012 se n’ha parlat molt de Catalunya, imagineu-vos com se´n parlarà el 2013, i, si encara no s’ha enllestit la feina, el 2014. Ja vaig escriure fa unes setmanes que hi haurà pinyes per ser el primer en reconèixer-nos. Perquè el primer tindrà premi. No hi haurà color. Serem un far en el sud d’Europa, en ple Mediterrani. Catalunya brillarà amb llum pròpia, que contribuirà a il.luminar el món. Perquè només des de la independència es pot exercir una solidaritat veritable i profunda.

En fi, noto una retirada poc acadèmica en aquest post. L’emoció potser em domina. Però no, no considero que la feina s’ha acabat. Encara queda molta feina a fer, cal pujar muntanyes o travessar oceans, però ara ja no anem amb una sabata i una espardenya. Ara tenim la voluntat d’un poble darrere nostre. I això, en termes automobilísitics, és com conduir un Fórmula 1, de manera que aviat, molt aviat travessarem la meta. Una meta que necessitem com l’aire que respirem.

Endavant, endavant, fins a la victòria final!

(NOTA: Post penjat al DGS, el 19 de desembre del 2012)

Etiquetes de comentaris: