dilluns, 26 de novembre de 2012

PRIMERES REFLEXIONS

No em fa res reconèixer que els resultats electorals s'allunyen bastant d'allò que havia desitjat. Tot i que per primera vegada he votat el candidat guanyador, s'ha assolit una victòria agredolça. Aiixxxx. Si més no des d'una òptica estrictament de candidatura.

Una majoria absoluta que donés suport al president Mas, penso que hauria facilitat molt les coses i li hauria permès actuar amb més agilitat. Però els electors indepedentistes han preferit bunkeritzar-se en les seves lleialtats ideològiques, i prioritzar la seva animadversió cap a CiU -guanyada a pols- al risc de jugar-se-la amb l'aposta del tot inesperada fa uns mesos que presentava l'Artur Mas.


Cal, doncs, fer-se el harakiri? No.

En primer lloc, amb aquestes eleccions Catalunya s'ha normalitzat. Ara ja tenim que les dues principals forces parlamentàries són independentistes. I això és molt positiu, i cal vetllar perquè es consolidi. Avui, doncs, l'independentisme és més plural, i no pot ser patrimonialitzat per ningú. Com deia l'eslògan dels rosegapastenagues Catalonia is not CiU. I és cert. Això implica que, si es vol, el procés cap a l'estat propi pot continuar, atès que 84 diputats han estat escollits en candidatures que el defensen explícitament. Serà però un procés no tan immediat, atès que caldrà gestionar les diferències programàtiques. Però penso que res insalvable. En aquest cas, la química entre Artur Mas i l'Oriol Junqueras, serà important. Però també ho serà que tots dos controlin els seus respectius patis. I sobretot, en el cas del Duran i Lleida, un dels més grans responsables del resultat final. Cal dir que els diputats duranistes, i en són uns quants, poden tenir la clau de volta, si per exemple, s'opta per una entesa estrictament bipartita, bé a nivell governamental o només parlamentària.

Naturalment, però, és impossible no llançar una ombra de dubte sobre la viabilitat d'un acord entre aquestes dues forces polítiques. Entre altres raons, perquè en totes les ocasions anteriors on era possible portar-la a terme. mai acabà de quallar. Potser és que la química entre sengles dirigents del moment no funcionava. Però ara, és possible que sí. O en tot cas, penso que l'objectiu del moviment sobiranista civil, seria pressionar fins a l'extrem, per fer-ho possible. I aquí l'ANC, entre d'altres, té un paper clau a desenvolupar.

En segon lloc, les eleccions han registrat un augment de la participació. I això ha legitimat encara més els resultats. Aquest augment de la participació, no ha anat en detriment, ans al contrari, del suport a l'independentisme, tot i que és evident que ha donat lloc a una mobilització de l'electorat espanyolista, que tenia un fotimer d'opcions per escollir (PP, PSOE, C´s, UPyD, PXC...). L'evolució de l'espanyolisme a Catalunya, però, va en la línia del freakisme més desacomplexat. Són freaks elements com la Camacho, la Chacón, el Rivera i el Cañas, per la qual cosa no convé malbaratar gaire temps amb ells. L'únic que cal procurar és mantenir-los el màxim possible en l'òrbita marciana en la que viuen, i sobretot que no se'ls acudeixi intentar baixar a la terra i convertir-se en gent normal,

Finalment, una tercera reflexió. L'entrada de la CUP penso que és una gran notícia, en principi. Conec molts
membres d'aquesta organització, amb alguns dels quals vaig compartir militància en altres èpoques, i amb alguns altres tinc una relació d'amistat que es remunta a dècades. Amb el seu salt a la política nacional, però, ara es veurà obligada a cohesionar-se ideològicament, i, atesa la seva naturalesa local, penso que això pot acabar resultant en conflictes entre els diferents corrents que hi conviuen. Espero i desitjo que els puguin reconduir. També caldria aprendre dels errors dels solidaris, i evitar convertir la seva feina parlamentària en un show continu. La contundència no està gens oposada amb unes formes mínimament presentables. Jo espero que el vedetisme i el personalisme no es traslladi en la manera de fer dels tres nous diputats cupers. Si ho aconsegueixen, poden esdevenir un actor polític rellevant, i tallar les ales al fals regeneracionisme que pretén vendre el Rivera i companyia.

Buf com sempre m'he enrotllat massa. Aquestes eleccions les he viscudes amb una clau de tristesa infinita, i potser per això no m´he acabat d'implicar. Jo diria que el resultat tampoc ha estat per llançar-hi coets, però és el que hi ha. I així com en la vida has de plantar cara als obstacles que t'apareixen, ara en la política del nostre país, caldrà fer front als reptes, i sobretot a l'acció histèrica del govern espanyol i dels seus aliats civils, tots els quals, n'estic segur, no només han contribuït a intentar un cop d'estat electoral, sinó que, en part ho han aconseguit, I això només és el començament. Caldrà estar-hi amatents.

Etiquetes de comentaris: , , ,