PRIMERES REFLEXIONS

No em fa res reconèixer que els resultats electorals s'allunyen bastant d'allò que havia desitjat. Tot i que per primera vegada he votat el candidat guanyador, s'ha assolit una victòria agredolça. Aiixxxx. Si més no des d'una òptica estrictament de candidatura.

Una majoria absoluta que donés suport al president Mas, penso que hauria facilitat molt les coses i li hauria permès actuar amb més agilitat. Però els electors indepedentistes han preferit bunkeritzar-se en les seves lleialtats ideològiques, i prioritzar la seva animadversió cap a CiU -guanyada a pols- al risc de jugar-se-la amb l'aposta del tot inesperada fa uns mesos que presentava l'Artur Mas.


Cal, doncs, fer-se el harakiri? No.

En primer lloc, amb aquestes eleccions Catalunya s'ha normalitzat. Ara ja tenim que les dues principals forces parlamentàries són independentistes. I això és molt positiu, i cal vetllar perquè es consolidi. Avui, doncs, l'independentisme és més plural, i no pot ser patrimonialitzat per ningú. Com deia l'eslògan dels rosegapastenagues Catalonia is not CiU. I és cert. Això implica que, si es vol, el procés cap a l'estat propi pot continuar, atès que 84 diputats han estat escollits en candidatures que el defensen explícitament. Serà però un procés no tan immediat, atès que caldrà gestionar les diferències programàtiques. Però penso que res insalvable. En aquest cas, la química entre Artur Mas i l'Oriol Junqueras, serà important. Però també ho serà que tots dos controlin els seus respectius patis. I sobretot, en el cas del Duran i Lleida, un dels més grans responsables del resultat final. Cal dir que els diputats duranistes, i en són uns quants, poden tenir la clau de volta, si per exemple, s'opta per una entesa estrictament bipartita, bé a nivell governamental o només parlamentària.

Naturalment, però, és impossible no llançar una ombra de dubte sobre la viabilitat d'un acord entre aquestes dues forces polítiques. Entre altres raons, perquè en totes les ocasions anteriors on era possible portar-la a terme. mai acabà de quallar. Potser és que la química entre sengles dirigents del moment no funcionava. Però ara, és possible que sí. O en tot cas, penso que l'objectiu del moviment sobiranista civil, seria pressionar fins a l'extrem, per fer-ho possible. I aquí l'ANC, entre d'altres, té un paper clau a desenvolupar.

En segon lloc, les eleccions han registrat un augment de la participació. I això ha legitimat encara més els resultats. Aquest augment de la participació, no ha anat en detriment, ans al contrari, del suport a l'independentisme, tot i que és evident que ha donat lloc a una mobilització de l'electorat espanyolista, que tenia un fotimer d'opcions per escollir (PP, PSOE, C´s, UPyD, PXC...). L'evolució de l'espanyolisme a Catalunya, però, va en la línia del freakisme més desacomplexat. Són freaks elements com la Camacho, la Chacón, el Rivera i el Cañas, per la qual cosa no convé malbaratar gaire temps amb ells. L'únic que cal procurar és mantenir-los el màxim possible en l'òrbita marciana en la que viuen, i sobretot que no se'ls acudeixi intentar baixar a la terra i convertir-se en gent normal,

Finalment, una tercera reflexió. L'entrada de la CUP penso que és una gran notícia, en principi. Conec molts
membres d'aquesta organització, amb alguns dels quals vaig compartir militància en altres èpoques, i amb alguns altres tinc una relació d'amistat que es remunta a dècades. Amb el seu salt a la política nacional, però, ara es veurà obligada a cohesionar-se ideològicament, i, atesa la seva naturalesa local, penso que això pot acabar resultant en conflictes entre els diferents corrents que hi conviuen. Espero i desitjo que els puguin reconduir. També caldria aprendre dels errors dels solidaris, i evitar convertir la seva feina parlamentària en un show continu. La contundència no està gens oposada amb unes formes mínimament presentables. Jo espero que el vedetisme i el personalisme no es traslladi en la manera de fer dels tres nous diputats cupers. Si ho aconsegueixen, poden esdevenir un actor polític rellevant, i tallar les ales al fals regeneracionisme que pretén vendre el Rivera i companyia.

Buf com sempre m'he enrotllat massa. Aquestes eleccions les he viscudes amb una clau de tristesa infinita, i potser per això no m´he acabat d'implicar. Jo diria que el resultat tampoc ha estat per llançar-hi coets, però és el que hi ha. I així com en la vida has de plantar cara als obstacles que t'apareixen, ara en la política del nostre país, caldrà fer front als reptes, i sobretot a l'acció histèrica del govern espanyol i dels seus aliats civils, tots els quals, n'estic segur, no només han contribuït a intentar un cop d'estat electoral, sinó que, en part ho han aconseguit, I això només és el començament. Caldrà estar-hi amatents.

NO VOLÍEM UNITAT? AVUI N´HI HAURÀ!

Avui a les 6 de la tarda, la Manifestació Nacional per la Independència acomplirà l'objectiu que molts estem cercant des de ja fa massa temps: la transversalitat independentista. Avui, la gent d´RCAT, d'ERC, de SI, de Democràcia Catalana, de les CUP, compartirem l'espai públic dels carrers de la nostra capital per cridar ben alt i ben fort que la Independència, a més a més de voler-la, la necessitem urgentment, com l'aire que respirem. No és una qüestió de somnis, de desitjos, és sobretot una qüestió de necessitat material. Sense un estat independent, sense una República de Catalunya, membre de ple dret de la comunitat d'estats independents, la nació catalana està condemnada a una lenta i dolorosa desaparició. Així de clar. Així de dur.

Però estic segur, que a banda de la gent ja esmentada, molta altra gent que també forma part de la transversalitat independentista, també assistirà a la manifestació. I goso dir que aquesta gent, en serà la part majoritària. Són gent que o bé no vota, perquè n´ha perdut la confiança, o bé vota opcions que encara malden per trobar allò tan horrorós com és l'encaix amb el Regne d'Ecspanya. Gent, que, parlem clar, encara voten a CiU, a ICV-EUiA i fins i tot als sociates, però que votaran, si s'escau un enorme i contundent SÍ a la Independència, quan arribarà el moment.

A diferència de la de fa un any, aquesta manifestació no està contaminada per la presència d'enemics del poble.

Aquesta manifestació ha de denunciar que pactar amb partits ecspanyols és un mal negoci per a Catalunya. Siguin rojos o blaus, els ecspanyols són first and foremost ecspanyols, i segueixen el seu projecte polític multisecular, que és el de l'anihilació de la nació catalana, com ja demanava insistentment a la Castella dels segles XVI i XVII.

Avui podrem desmentir la paradoxa que algú ha apuntat respecte al fet que la manifestació de l'any passat ha portat a que un any després, el PP, marqui a hores d'ara l'agenda política de la CAC, amb el vist-i-plau de CiU, mentre que el Duran no s'està d'amanyagar la figura d'en Rubalcaba, per si les mosques.

La veritable Revolució Cultural (és a dir, política) catalana, tindrà lloc quan els partits catalans comprenguin que pactar amb partits ecspanyols no surt gratis. Quan comprenguin que cal fer confiança en la nostra gent, i deixar-se d'acords entre elits, normalment a porta tancada i sense cap mena de control ciutadà.

La temptació de pactar amb demagogs ecspanyolistes és ben present com s´ha demostrat en la història recent. La connivència ideològica fa de ciment tant en CiU com en ERC, i els porta a cometre de forma reiterada errors que després paguem tots els catalans.

L'únic pacte polític amb els ecspanyols ha de ser de caràcter internacional, és a dir, amb la garantia de la comunitat internacional, i amb forma de Tractat, i que contempli l'acceptació per part del Regne d'Espanya de l'existència de la República de Catalunya, així com el repartiment dels actius i els passius entre els dos estats, i la gestió de les conques hidrogràfiques compartides (seguint altres casos com els del Tajo i el Duero entre Ecspanya i Portugal, o el del Rin o el Danubi, a l'Europa central), i les delimitacions de les aigües territorials, etc.

Ahir, la hija del Cuerpo, Sanchez-Camacho, anunciava triomfantment que havia aconseguit desactivar les ambaixades catalanes. És així com es promou la globalització de Catalunya, senyor Mas? D'aquest tema en parlarem amb molt més detall en un proper post.

Perquè avui toca manifestació. I passaré llista.

COSES DIVERSES

Falten pocs minuts perquè comenci la revetlla del Foc, pròleg a l'altra Diada de la nostra Pàtria, que per cert, coincideix amb la del Quebec. La Saint-Jean. Aquests dies de silenci blocaire, mig obligats i mig desitjats -de vegades va bé aturar una mica el ritme... per agafar embranzida de nou, han passat diverses coses que m'agradaria comentar.

Amb Reagrupament

La primera va ser la constitució de l'Assemblea de Reagrupament al Baix Llobregat. Hi vaig participar amb molta il.usió i hi vaig conèixer els que seran a partir d'ara els meus companys i companyes tant a nivell comarcal com a nivell de Cornellà.

Quan vam fer la roda de presentacions, vaig comprendre que aquesta iniciativa atrau a molta gent de procedència diversa i amb grau d'experiència política igualment diversa. Antics dirigents nacionals d'organitzacions independentistes, quadres comarcals, locals, petits empresaris, professionals liberals, treballadors, artistes, estudiants. Naturalment la feina que se'ns gira serà enorme, però penso que ha de quedar clara una cosa, l'objectiu de Reagrupament no ha de ser gestionar l'autonomia. L'objectiu ha de ser aconseguir el més aviat possible la Independència, si pot ser a través d'una declaració de sobirania per part d'un parlament català. Punt.

Tornar a implicar-me en una aventura política, si bé en el moment actual Reagrupament és una associació, però tothom ja sap a què juguem a mig o fins i tot a curt termini, em fa reviure sensacions que feia temps que tenia somortes. Exactament des del 1990, quan vaig abandonar la meva darrera militància política. Han passat molts anys, no cal dir-ho. I ara ens trobem en un escenari totalment diferent. Però fins i tot en aquest context nou, em retrobo amb antics companys de lluita, que tornem a la càrrega. No cal dir que aprofito l'avinentesa per fer una crida als lectors d'aquest humil i modest bloc per ingressar a la nostra associació i unir-se a la lluita.

I és que la lluita per la Llibertat mai s'abandona. Fins a la victòria!

Blocs amb Estrella

Una nova molt vinculada a l'anterior és el retorn dels Blocs amb Estrella. Sorgits en plena lluita contra els calabresos a ERC, els Blocs amb Estrella vam tenir, modestament, un protagonisme notable en aquella contesa. En la xarxa, dient-ho sense manies, vam arrassar. Naturalment, i això cal tenir-ho sempre present, les victòries reals es guanyen en el món real, no en la xarxa.

Ara tornem a la càrrega, en suport del projecte de Reagrupament. No tinc cap dubte que som la part de la Catosfera més dinàmica i activa, i per això la més innovadora. L'únic dubte que tinc és si som els més guapos. Però tret d'això no dubto que tornarem a fer parlar a amics i adversaris. Que això és el que realment compta.

Per cert, el proper dia 25, a les 21.00 hores, nou sopar d'en Dessmond, amb un convidat que torna, en Joan Carretero, que ens explicarà el projecte que encapçala.

Canela, Enric

La decisió de l'Enric Canela de donar-se de baixa de CDC és un signe dels temps. Fa uns pocs anys, això hauria estat impensable. Ara ja passa. Valoro molt el gest del meu company de capçalera. Més enllà de la seva vàlua personal i intel.lectual, també cal tenir en compte que és una persona que no necessita de la política per viure. I això compta, i molt.

La immensa major part dels càrrecs polítics necessiten de la política per viure. I això es nota. L'obediència cega, el polític-assassí professional. Tot plegat fomenta una estructura política jeràrquica i tancada. La resposta dels ciutadans és naturalment enviar-los a fer la mà. Jo al.lucino quan els polítics ecspanyols pretenen donar lliçons de democràcia arreu del món. Però quines penques!

Naturalment ja ha sortit el típic periodista mercenari que menysprea la coherència de l'Enric. Si se n'ha de ser de sòmines! Porteu sis anys de travessia del desert i encara no sabeu cap a on aneu. La vostra fatxenderia us condemnarà. Times are changing! I els 23 anys de pujolisme, mai tornaran.

La CUP l'encerta

Finalment, sembla que la CUP no es presentarà a les eleccions regionals del 2010 (o del 2009?). Per un estret marge de vots s'ha imposat l'alternativa encertada. Intentar bastir una candidatura nacional a partir de 28 nuclis locals actius, em semblava un salt al buit de conseqüències imprevisibles.

Qui coneix una mica la CUP sap del cert que no es caracteritza precisament per la seva cohesió ideològica. Hi militen gent de procedència molt diversa. Haver optat per la solució contrària hauria estat un error fatal. Cal eixamplar el treball a nivell local i comarcal, en les lluites concretes on el cara a cara és inevitable, on el poder mediàtic no té la força determinant que en altres esferes menys controlables pels ciutadans. Aquest és el punt fort de la CUP i la clau del seu èxit. Cal aprofundir i actuar com a força de mobilització i dinamització a nivell de política propera, allò que als Estats Units es diu la grassroots politics, la política arran de terra.

Vist des de fora, sembla que el pols dins la CUP s'ha donat entre els partidaris de cremar etapes ràpidament, la major part dels quals són gent jove, alguns dels quals s'emmirallen en sectors d'ICV i d'ERC, perquè han tastat les engrunes que els llencen, i els nuclis més veterans i amb més experiència, que ja saben del cert que no existeixen ni princeses dorments ni prínceps blaus. I que molt sovint els que t'afalaguen no són més que gripaus blaus, babaus.

Un globus sonda? 

La púrria feixista catalanofòbica ha demanat recentment la il.legalització de la CUP, l'MDT, les JERC i del Casal Independentista El Forn de Girona. Segurament molta gent deu pensar que és la típica boutade dels C's que volen tocar el que no sona.

Jo no ho veig així. Per a mi és clarament un globus sonda. És un primer pas per exportar la Llei de Partits Polítics d'Euskadi a Catalunya. Vistos els magnífics resultats que ha donat a les tres províncies, ara volen aplicar-la a les quatre, començant per Girona, segurament la més difícil, atès que el PP és un partit extraparlamentari.

Els globus sonda, per definició, es llancen per copsar la reacció de l'opinió pública i de la publicada. Per temptejar el terreny, i segurament també per fer enquestes els resultats de les quals es mantenen en secret, per part de les oligarquies governamentals i dels partits. Vull dir que es dissemina una notícia amb força impacte, encara que no es tingui la intenció d'aplicar-la en tot el seu abast i de forma immediata, però se n'avalua el seu impacte (suport, rebuig, coneixement, etc.) i en funció dels resultats es prenen una sèrie de decisions al respecte.

I és que els partits ecspanyols (PSOE, PP, C's) no només tenen com a objectiu comú l'extermini dels partits independentistes i autonomistes, objectiu que ja s'ha aconseguit a nivell governamental (tal i com ja vaig explicar en un post anterior), sinó que porten a terme una estratègia coordinada. Uns ataquen via la (micro)mobilització al carrer, els altres a través de la justícia i els altres a través dels mitjans de comunicació i de tots els seus potentíssims resorts de poder. 

No ens equivoquem. La Llei de Partits Polítics s'acabarà aplicant també a Catalunya, amb ETA o sense ETA. I segurament més d'una organització independentista o associació serà il.legalitzada si veuen que l'independentisme avança sense deturador. I avança. 

Poden il.legalitzar ERC? I tant que sí, per suposat. Si ja han il.legalitzat Acció Nacionalista Basca, un partit històric que va plantar cara al feixisme durant la guerra, perquè no poden fer el mateix amb ERC, a la qual odien a mort? I amb CDC, diria que també. Per molta cara de bons minyons que posin, els matxacaran igualment. No s'aturaran davant de res. No s'aturaran si no els aturem nosaltres, per descomptat. O Europa, o els Estats Units. 

Ara que, si hem de fer cas de les paraules de la Secretària d'Estat, Hillary Clinton, ella no pensa interferir en els afers interns dels estats.... I llavors allò que va fer el seu marit a Kosova, què va ser? Un afer internacional? 

Bé, tal vegada, la Clinton ens assenyala el camí. Si volem que els Estats Units es mullin, la lluita independentista ha de ser, sobretot, un afer internacional i mai un afer espanyol. De manera, que si alguna llumanera vol anar a manifestar-se a Madrid, que amb nosaltres no compti. D'acord, Ignasi?

EN LA MEVA MODESTA OPINIÓ....

En la meva modesta opinió, i no és la primera vegada que l'expresso en aquest bloc, la CUP faria un mal negoci si opta per presentar-se a les eleccions regionals (altrament dites autonòmiques), en solitari. Corre el risc de perdre tot el que ha guanyat en els darrers anys. La CUP, en la situació actual, ha de consolidar-se com un espai de contrapoder i auto-organització popular vinculada clarament a les lluites concretes a nivell municipal o de barri. Aquesta és la seva gran força, i aquesta és la seva especificitat respecte la resta de forces polítiques, podríem dir que és el seu segell de qualitat.

Rifar-s'ho tot en una candidatura que, inevitablement, s'allunya dels ciutadans, és convertir-se en una llista més. Al.legar el triomf dels liquidacionistes dins d'ERC, és no comprendre que ha estat un triomf pírric i el que és més probable és que no se n'ensurtin. A més a més de ser oportunista, i començar a pensar en termes de curta durada, immediatistes, fet que posa en perill la solidesa del projecte.

Una altra cosa seria que es creés una mena de Bloc Català per l'Autodeterminació, unitari, on llavors sí que tindria lògica que la CUP hi participés conjuntament amb altres col.lectius, partits i associacions. Però no comprometre tota la feina feta que és molta, i sobretot tota la feina que encara manca per fer, que és encara moltíssima més. És cert que la CUP va obtenir uns resultats notables en el seu moment, com ja vaig analitzar en aquest mateix bloc, però encara no es pot parlar d'un moviment arrelat en el conjunt de la nació, i aquesta és la primera tasca que cal fer... Un cop això aconseguit, i si és possible, que la CUP esdevingui el referent de la mobilització popular i la lluita contra la corrupció urbanística i en defensa del territori, serà el moment de plantejar alguna mena d'iniciativa més arriscada. Però com els castells, abans de començar-los a aixecar, cal que la pinya sigui ben forta i estigui cohesionada.

Per altra banda, una candidatura al Parlament del Parc, al de les Illes o a les Corts Valencianes, probablement seria un objectiu preferent dels periodistes a l'hora de cercar diferències internes, reals o inventades, afavoriria els personalismes, pressions pel lideratge, etc.

En definitiva, cal tenir paciència, arrelar-se encara més en les lluites populars, combatre l'extensíssima fòbia que hi ha a les lluites pels drets dels treballadors i del territori, en gran part de l'opinió pública, començant pels grans popes de la comunicació (en Cuní, en Bassas...), que voldrien un poble submís i resignat a la seva explotació pel gran capital. I sobretot cal generar espais propis de comunicació social, com els que ja existeixen, però potenciar-los i que realment representin una opció antagònica als mitjans de (des)informació i desmobilització. Cal també fer de la lluita per la llengua, una de les prioritats principals, perquè estem arribant a una situació límit, tal i com corrobora el darrer baròmetre de la FUNDACC, al qual dedicaré un proper post.

Cal lluitar, lluitar i lluitar.

LA CUP: UNA OCASIÓ PERDUDA PER TANCAR LA BOCA

La veritat és que fa una certa mandra tornar a la quotidianitat local, quan portes immergit quinze dies en l'àmbit internacional i en un procés tant excitant i tant exemplificador com és el de l'accessió a la independència d'un nou estat. És com estar al Valhalla i després caure de cul a la puta realitat. I veure les cares i escoltar les tonteries i et dius, "Hòstia puta, sant tornem-hi!". Però he nascut on he nascut i tot i que no vaig demanar néixer aquí, i tot i saber que Catalunya és un país on si els fills de puta volessin, no veuríem mai el sol, tot i això, és el meu país i me l'estimo, i me l'estimaré sempre.

 

Ara bé, tinc el consol que els ecspanyols, els meus enemics, avui són immensament més febles que fa quinze dies. I immensament més ridículs. És com si en comptes d'haver passat quinze dies per la Independència, haguessin passat quinze anys. No tinc cap mena de dubte que avui estem molt més a prop que abans del 17 de febrer. Si la independència de Kosova es consolida, les portes estaran obertes de bat a bat. Si entreu aquí, veureu que ja són 25 els estats que han reconegut formalment o informal Kosova i 28 més els que han iniciat els tràmits per fer-ho. Per cert, Canadà, ha baixat del burro i també reconeixerà Kosova. Els ecspanyols quedaran com Los últimos de Filipinas, que ara ben bé es podria rebatejar com Los últimos de Kosova. 

El posicionament de la CUP

Per això em sap greu escriure el que escriuré ara. No estic gens d'acord, però és que gens, amb el posicionament de la CUP respecte les eleccions ecspanyoles. Em sembla que heu perdut una 

bona ocasió per tancar la boca. L'acord del Secretariat Nacional o de qui diantre sigui demanant que no es voti CAP partit que es presenta a les eleccions em sembla del tot fora de lloc. 

En primer lloc, perquè és una mesura que avança cap a la homogeneïtzació del projecte i doncs cap a la imposició de decisions i la perspectiva de crear un partit més. Penso que el més lògic hauria estat deixar llibertat total o recomanar a aquells que optin per votar,  votar opcions que reforcen l'alliberament nacional, social i personal. Però mai, MAI, negar la possibilitat de prendre una decisió. Imposar comportaments, és un mal senyal. Tornarem a espifiar-la? Tornarem a ensopegar amb la mateixa pedra? Tornarem a anar amb purismes i ens allunyarem d'una part del poble català en lluita per la seva independència? 

És obvi que les eleccions ecspanyoles no són l'àmbit d'actuació de les CUP. Les CUP han de centrar la seva actuació en l'àmbit local o comarcal, en les lluites concretes, i anar sumant gent, fent una pedagogia de la participació i de denúncia del cacicisme de la classe política local (de lluny l'àmbit on la corrupció està més generalitzada), on et trobes el penques cara a cara i saps on viu ell i ell sap on vius tu, on les pressions per tapar els pufos sovint són de tipus familiar i on els dubtes són enormes. 

És aquesta la tasca que ha de portar a terme la CUP. Una tasca d'higiene, de salut pública. Perquè tots els Bassas de Catalunya aprenguin que se'ls ha acabat la bicoca. L'independentisme català ha de deixar molt clar que qui la fa la paga. I punt. I que no em vinguin amb conyetes del 6è diputat que ja no em mamo el dit!

11-S- 2007: LA INDEPENDÈNCIA AL CENTRE DEL DEBAT POLÍTIC

Demà torna la Festa Nacional de Catalunya. Enguany, més que mai, la Independència se situa al bell mig del debat polític. Ens n'hem de felicitar! Qui ho havia de dir, que poc més d'un any després del referèndum sobre el nyap, i quan tothom està esperant que els del Constitucional ecspanyol li cantin les absoltes, avui la Independència seria el que vehicularia el debat polític a la nostra Pàtria.

La Independència puja i l'autonomisme baixa, i baixa molt. Ningú no hi creu, tret d'en Duran i Ecspanya, que com sempre, allà on trepitja... fa el ridícul. Repassem breument el pati.

Finalment a CDC hi ha gent que ha mogut fitxa i que s'ha acabat el bròquil. Amb Ecspanya i amb en Duran i Ecspanya. Feia molts mesos que ho reclamava. CDC és un gran partit, un gran moviment que ha demostrat que té un fort arrelament en el país... però ja era hora que es comencés a moure per saber què vol ser quan sigui gran. Els independentistes de CDC estan sortint de l'armari. I no ho fan d'un en un, sinó que ho fan per dotzenes. Vaja que és un goig veure com es perd la por al que dirà La Vanguardia, o els seus columnistes pingüins de marres... Òbviament, això no vol dir que no hi hagi emboscats que continuen apostant per ser subordinats a Ecspanya, però cada cop són menys i de fet el seu destí natural és el PP...

A ERC, l'empenta dels sectors patriotes ha obligat en Carod Rovira a moure fitxa i a referir-se al referèndum del 2014. És també un gran pas endavant. Modèstia a part, som uns quants els que ja havíem marcat aquest calendari, seguint l'estratègia del couteau sous la gorge que sense cap mena de dubte, és l'única que entenen els ecspanyols. Ara la preocupació està en traçar l'anomenat full de ruta. Però per això és imprescindible que en les properes eleccions ecspanyoles es formi un Bloc Sobiranista Català, és a dir, una candidatura unitària de totes les organitzacions que d'una manera o una altra van participar en la gloriosa manifestació del 18 de febrer. (Per cert, proposta: la candidatura unitària podria anomenar-se Moviment 18-F). Sembla que la gent del RCat d'en Carretero estan per aquesta estratègia. Ben fet. Si els actuals dirigents d'ERC aposten, contràriament, per anar sols i mantenint el discurs de la majoria social i qui dia passa any empeny, es fotran una hòstia considerable!

A UDC, la situació no està tan clara, però és més que evident que també hi ha independentistes que intenten tallar les ales a en Duran i Ecspanya i a la seva camarilla (els Sànchez Llibre i companyia). Cal ajudar-los a fer-ho possible.

El BNV, després de l'experiència decebedora del pacte amb els ecspanyols, cal que es posin les piles...L'ensulsiada dels sociates, deixa oberta una enorme escletxa per una alternativa d'esquerres i catalanista com mai s'havia donat abans. Crear un frontisme entre una dreta ecspanyola i un centre-esquerre català a les comarques del sud, és una oportunitat que no es pot deixar perdre. La conjunció amb Esquerra i País i amb la pròpia ERPV és inajornable i cal acabar amb les lluites intestines. Cal arrossegar també els molt important sector nacionalista que vota el PSPV per pragmatisme. El cas de Navarra, és de manual, cal recordar-lo a tothora i sempre, a la mínima ocasió. Els més de tres-cents regidors del Bloc són un actiu que cal usar per plantar cara a l'ecspanyolisme més desacomplexat i cafre que actua per les nostres comarques.

Quant al PSM i les altres opcions patriòtiques a les Illes, és necessari desfer i acabar amb el bunker-ensaïmada. Cal destruir des de les institucions regional i insulars tot el mal que ha fet el PP durant aquests anys, i posar les bases d'una societat capdavantera en la protecció de l'entorn i de promoció de la lluita per la sobirania. Sempre he pensat que les Illes poden jugar un paper clau en la internacionalització de la nostra lluita. La presència de milers de ciutadans alemanys pot ser aprofitada per difondre la nostra lluita. Si Alemanya es decanta per la Independència de Catalunya, com ho va fer per la de Croàcia, Eslovènia i els països bàltics, ningú no ens aturarà.

Pel que fa a la CUP, el seu relatiu èxit en les darreres eleccions locals, sense cap mena de dubte ha tingut una enorme repercussió tant a ERC com a la pròpia ICV. Aquestes dues formacions han vist perillar els seus flancs i ara ja saben que hi ha vida a la seva esquerra, malgrat que algun dirigent ho negui. La CUP és sense cap mena de dubte, l'hereva directa de tota la lluita desenvolupada per l'independentisme revolucionari des del 1977, i molt particularment, del protagonitzat per l'MDT i per Terra Lliure. Lluny de marcar-hi distàncies, com sovint fa ERC, hi ha una acceptació orgullsa d'aquest patrimoni. En el futur immediat la CUP ha d'aprofundir en la seva estratègia de lluita local i comarcal, evitant encetar nous projectes verticals que podrien conduir fatalment a repetir errors ja prou coneguts.

Respecte ICV, és una formació que viu una situació clarament esquizofrènica. Per una banda, el seu sector d'esquerra-caviar aposta clarament per mantenir-se com a xupòpters dels sociates, atès que els dóna importants rèdits institucionals. Per l'altra, assistim a una deserció dels seus aliats o companys de viatge: ecologistes que foten el camp cap a ERC o l'Entesa del Progrés Municipal (EPM, si no m'erro) que es decanta clarament per l'autodeterminació i deixa amb el cul enlaire a un Saura que continua mantenint-se en l'ortodòxia federalista.

No puc acabar sense referir-me a organitzacions com el PRC o EC. Malgrat la seva modèstia orgànica, també cobreixen una demanda concreta per part de sectors independentistes que no se senten representats per les organitzacions anteriorment esmentades.

Com es pot veure, doncs, un panorama força en moviment i on la Independència, repeteixo, ha esdevingut el concepte clau i referencial. Tant que fins i tot entre els sociates comencen a donar-se moviments de resituació, si bé, francament, no penso que vagin gaire més enllà.

Bé, tallo el rotllo. Només em queda desitjar-vos una feliç DIADA NACIONAL

PER CATALUNYA! EN RECORD I HOMENATGE A EN LLUÍS M. XIRINACS I A TOTS ELS PATRIOTES!

REFLEXIONS SOBRE LA CONJUNTURA POLÍTICA (SEGONA PART): L'ESCENARI A LA CATALUNYA SUD

De lluny, l'escenari més preocupant que ens han deixat les eleccions del 27-M, és el de la Catalunya Sud. Preocupant, però a l'hora prometedor. Deixeu-me que m'expliqui. És preocupant perquè representarà quatre anys més de depredació nazi. Els resultats electorals han estat clarament desastrosos per a l'oposició i han reforçat als cacics locals, als especuladors, als racistes i a tota la deixalla, morralla, detritus, rebuig, residu, xurma i fins i tot merda, que representa el PP. Quatre anys més d'hegemonia electoral i institucional d'aquests cafres, poden destruir el país, la llengua, el territori, la solidaritat, les polítiques socials, etc. etc. Si no fos que...

Si no fos que el plantejament correcte que cal fer és que la situació no està tan crítica com sembla... si no fem una lectura exclusivament electoralista o institucional. Com sempre, quan hem de fer front a un problema, hem de partir de l'anàlisi dels punts forts i els punts de febles, dels riscos i de les oportunitats. I des d'aquest punt de vista, és clar que a les comarques del sud de la nostra Pàtria, sotmeses a una ofensiva ecspanyolista totalment desacomplexada, genocida i racista, s'estan consolidant moviments de resistència popular veritablement durs i combatius. La resistència dels catalans i les catalanes del sud és cada cop més desinhibida i descarada, com ho són per exemple la gent d'Obrint Pas que aquests dies són a Rostock en protesta contra el G8. Quin exemple de catalanitat més descarada i ferma podem oferir que aquest?

No, no vull llepar-me les ferides i quedar arrupit en una cantonada. I un bé negre! Allò que ha passat a les comarques del sud, és la crisi total i definitiva de l'ecspanyolisme pseudoprogre (camuflat de socialisme i de comunisme), així com també els compromisos fets a corre-cuita i a darrera hora, sovint amb plantejaments estrictament regionalistes i que aposten per convertir les comarques del sud en una espècie d'Àustria respecte Alemanya. Aquí ho guanyem tots o la palmem tots. Com sempre ha passat al llarg de la nostra història. No es tracta de ser cosins o germans. Som un mateix cos, indivisible i allà on hi hagi un català, sigui a Xixona, a Ribesaltes a Vall-de-roures o a Sarrià-Sant Gervasi, allà cal ser-hi per lluitar i per guanyar. Per plantar cara i presentar batalla.

Des d'aquest punt de vista, l'escenari que s'obre és apassionant. Cal articular una esquerra catalana a la Catalunya Sud, plantant cara a tots els enemics. El PSOE, el PCE i totes aquestes piltrafes cal que siguin bescantades i hem d'hegemonitzar el discurs anti-PP i anti-Ecspanya. Ara estem en situació de poder-ho fer. Sense terceres vies ni dreceres que no porten enlloc.

Per aconseguir-ho cal deixar molt clar que la lluita per l'alliberament és igual a la Vall d'Albaida que a Menorca, a la Llitera que al Pla de l'Estany, a la Malvarosa que a la Barceloneta, al barri de Sant Jaume de Perpinyà que al Postiguet d'Alacant. És una lluita contra els estats ocupants.

I per fer-ho, a més dels moviments cívics, les organitzacions socials sectorials, etc., cal comptar amb partits polítics forts que facin de la catalanitat la seva senyera. Cal comptar amb els alcaldes i regidors que han sortit escollits en les llistes d'opcions com el BNV o ERPV o fins i tot amb aquells que no han sortit (per 2 vots!) a la Barxeta, de la CUP.

Malgrat els "núvols de tempesta" a què al.ludeix l'himne, penso que s'ha produït una clarificació. És el moment de fer de la catalanitat desacomplexada una opció electoral de masses no subordinada a cap matxambrat ecspanyolista, sense que això impliqui, per descomptat, l'abandonament de la lluita cívica i popular, a peu de carrer. Cal mobilitzar tots els recursos humans, materials, mediàtics, per denunciar l'ecspanyolisme rampant i cal la coresponsabilització de tots els catalans i totes les catalanes en la lluita contra ell. He dit.

REFLEXIONS SOBRE LA CONJUNTURA POLÍTICA (PRIMERA PART):
L'ÈXIT DE LES CANDIDATURES D'UNITAT POPULAR (CUP)

Un dels esdeveniments importants de les darreres eleccions regionals i locals ha estat el relatiu èxit de les Candidatures d'Unitat Popular (CUP), però èxit en definitiva. Dic relatiu perquè cal ser conscients que les CUP només es presentaven a 55 municipis, la qual cosa no deixa de ser una part molt minoritària del conjunt del món local català. Malgrat això, però, no hi ha cap dubte que els resultats obtinguts poden ser qualificats d'exitosos i prometedors. Trenta regidors poden semblar pocs, però són sense cap mena de dubte una base per aprofundir en la tasca d'expansió de l'Esquerra Independentista. A hores d'ara sembla que hi ha trenta poblacions més on les gestions per implantar CUPs ja es troben molt avançades. És una boníssima notícia.

La lluita de les CUPs en els darrers anys ha estat duríssima, sobretot contra els governs locals controlats pels socialistes, amb el suport per activa o per passiva, sovint d'ERC. El cas de Mataró, que és el que conec més, és paradigmàtic. S'ha intentat silenciar l'oposició de les organitzacions de base a cop de multa (que pujaven a milers d'euros) i d'assetjament policial -sobretot a través de la policia local, però també dels Mossos. Han fracassat, afortunadament. I l'esquerra independentista ha guanyat.

Ja he dit en un altre post, que en les guerres asimètriques, en les quals un poder constituït -normalment en forma d'estat- intenta anihilar la revolta d'un moviment popular, aquest últim guanya si no és derrotat, mentre que l'estat perd si no guanya. Per aconseguir-ho, no només cal ser fort en recursos humans i materials, sinó sobretot, cal tenir una fortalesa psicològica i una fermesa i un compromís a prova de bomba (mai millor dit), perquè les tècniques de contrainsurgència de l'estat -aquelles que tan agradaven al demòcrata Lluch i que fan trempar a don Narcís Serra- s'adrecen sobretot a la desmoralització psíquica del lluitador, pas previ per a la seva neutralització política o fins i tot física. I això és aplicable a Catalunya, a Irlanda, a l'Iraq o al planeta Saturn. D'aquí que parlo de victòria, modesta, però victòria tanmateix.

L'amic Juli comenta que la CUP no s'ha limitat a arreplegar el vot descontent d'ERC, sinó que ha anat més enllà, ha aconseguit el vot de molts sectors combatius que tradicionalment s'havien abstingut així com també d'exvotants d'ICV. És cert, la CUP s'ha guanyat a pols el respecte i el suport dels sectors combatius que no s'emmirallen en les catifes del poder, com probablement ha fet ERC. En aquest sentit, penso que la CUP està en una posició immillorable per liderar el moviment de resistència popular a això que s'anomena a la deriva neoliberal de la globalització, sense que això impliqui, per descomptat un bandejament de la lluita independentista. Són dues cares de la mateixa moneda.

Ara, però, ve la part més difícil. Com els equips modestos de futbol, el que és realment difícil no és arribar a la primera divisió, sinó mantenir-s'hi. I en els propers mesos, els cants de sirena adreçats a les CUPs seran nombrosos i molt probablement els entonaran els mateixos que fins no fa gaire els matxacaven sense pietats. Els uns els temptaran amb el missatge d'esquerres, els altres amb els missatges patriòtics... però en el fons el que voldran tots és la desactivació del potencial transformador de les CUPs.

Modestament penso que les CUPs han de seguir el seu llibre de ruta, sense caure en la trampa dels uns i dels altres: un llibre de ruta que es caracteritza pel reforçament del moviment popular, de base, participatiu, de lluita contra els abusos de tot ordre i per tenir com a guia l'alliberament nacional i social (la veterana teoria de les dues cames). En aquest sentit, no sóc gaire partidari que la CUP es doti d'estructures estables supracomarcals, més enllà d'òrgans tècnics de coordinació. I sobretot, penso que seria contraproduent la presentació d'una CUP a les eleccions d'àmbit regional (parlaments autonòmics). La CUP ha de mantenir la seva estructura essencialment horitzontal, de caràcter local o comarcal, i no aprofundir en la deriva vertical, que allunya la capacitat de control dels dirigents per part dels militants. Reforçar el poder popular local i a partir d'ell anar conquerint àrees de poder. Entrar en el joc parlamentari és un mal negoci, perquè els nostres enemics/adversaris tenen una estructura molt ben engreixada, entre d'altres raons perquè les seves bases no pinten res, són estructures oligàrquiques. I partint d'aquesta estructura horitzontal, anar generant un discurs, una cultura, una narrativa clarament al servei de les classes populars, del poble treballador, d'aquells que pateixen la dependència respecte d'Ecspanya i del gran capital. I també d'un discurs integrador i gens paternalista respecte el tema de la immigració, que derroti ideològicament al feixisme rampant i tot tipus de conservadorisme social, cultural o religiós (tant occidental com no occidental).

I una darrera observació, cal anar amb molt de compte amb les relacions amb els mitjans de comunicació. Psicològicament, passar de ser un pària mediàtic, és a dir, algú que és sistemàticament ignorat, menyspreat, tergiversat, etc. a tenir una certa quota de presència mediàtica, pot arribar a tenir efectes perversos. Els mèdia afavoreixen la personalització de les organitzacions polítiques (creació de lideratges) i l'aprimament del discurs polític, que es converteix en un seguit de consignes que puguin ser difoses en talls de veu o de vídeo de no gaire més de 30 segons.

Per evitar aquestes efectes perversos, cal disposar d'una xarxa de comunicació social propera, que generi un contradiscurs. Per sort, les Tecnologies de la Informació i la Comunicació (TIC) han afavorit clarament el desenvolupament d'instruments de comunicació digitals sense precedents. Eines com els webs, els blocs, el correu electrònic, les llistes d'adreces, els grups de discussió, you tube, el videoactivsme, les ràdios i televisions alternatives, han de ser el canal principal de transmissió de la informació i de comunicació, sense deixar de banda, però, altres instruments tradicionals com la premsa escrita. Cal construir, doncs, els nostres mitjans i no reforçar ni els de l'estat opressor ni els dependents dels grans grups empresarials.

En definitiva, doncs, la CUP ha fet un primer pas cabdal. Però seria una llàstima que tant d'esforç es malmetés i per activa o per passiva es consolidin estructures verticals que pretenguin uniformitzar un discurs i una praxi política que comença a donar els seus fruits i que ha de tenir com a única guia la inseparable, indissoluble unitat de la lluita per l'alliberament nacional i social del nostre poble i la consegüent solidaritat amb tots els pobles que lluiten per aquesta mateixa causa arreu del món. He dit.

ENHORABONA A LES CUP,s!
La submissió de Carod-Rovira fa perdre 80,000 vots a ERC

Les Candidatures d'Unitat Popular han aconseguit èxits esclatants en quasi bé tots i cadascun dels municipis on s'han presentat. És una excel.lent notícia que obre moltes expectatives, si bé ara caldrà anar amb molt de compte, perquè els partits del sistema intentaran engalipar-les per tal de, no ens equivoquem, desactivar-les de cara al futur i en darrer terme, destruir-les. Caldrà anar amb molt de compte i amb peus de plom. Des d'aquest bloc, modest i personal, felicito a tots els nous regidors de l'independentisme combatiu, i molt particularment, a en Josep Maria d'Arenys de Munt, que ha tingut els pebrots de jugar-se-la i guanyar la partida. També vull felicitar, tot i que no ha sortit electe, en Juli de Mataró: cal plantar cara als monstres de les ordenances del cinisme. Cal fer-los la pell a tires.

Altres alegries que ens han donat els comicis han estat l'elecció d'un regidor de L'Entesa a Calaceit (Matarranya), i la pèrdua de la majoria al Parlament de les Illes Balears, que obre la porta a fer fora del govern regional els nazis del PP. Malauradament, penso que en aquest darrer cas, la submissió de les forces patriòtiques (ERC i PSM) a partits ecspanyols, farà que si es forma un govern i una majoria parlamentària alternatives -que necessàriament haurà de comptar amb el vist-i-plau de la conservadora i impredictible Unió Mallorquina- el seu pes serà ben escàs i fins i tot marginal.

Pel que fa a les notícies negatives, òbviament aquestes es concentren en els casos d'ERC i del BNV. En el primer cas, han perdut 80.000 vots, atribuïbles exclusivament, a l'estratègia suïcida de submissió política, moral i psicològica del sr. Carod Rovira respecte el sr. Montilla. L'exemple més fefaent el tenim en el cas de Barcelona, on s'han perdut 43.000 vots.

Cal reconèixer que els resultats d'ERC han estat molt fluctuants: així per exemple, a Puigcerdà (Cerdanya) ERC ha estat la força més votada, amb el 41.73% del vot i 7 dels 13 regidors. Per contra a Cambrils (Baix Camp), ha estat la cinquena (!) formació més votada, arreplegant només un 10,88% dels sufragis vàlids i 2 dels 21 regidors en joc. Ha arribat l'hora de dir prou i d'acabar amb aquesta sangonera que es diu Tripartit. És el moment del Reagrupament!

Finalment pel que fa al BNV, una altra davallada, producte d'una estratègia electoral equivocada, pactant amb els pseudocomunistes ecspanyols a les eleccions regionals, els ha dut a fer novament el préssec. Quan n'aprendran, aquesta gent!

Una darrera consideració entorn els resultats del Partit Republicà Català. Malgrat no haver obtingut cap regidor, com tampoc era el seu objectiu, és evident que aquestes eleccions han contribuït a donar-lo a conèixer i el situa en una posició millor de cara a futures conteses electorals. Si només tenim en compte els 19 municipis on s'ha presentat, el seu creixement ha estat del 158%, i això malgrat l'enorme abstenció. La celebració del seu proper Congrés, segur que farà que la seva militància creixi i s'expandeixi territorialment. És també una bona notícia.

En definitiva, uns resultats moderament optimistes que han d'obrir la porta a canvis en profunditat en el principal partit de l'independentisme parlamentari. Així ho espero i desitjo.

NOVA ENQUESTA: QUÈ HA DE FER EL REAGRUPAMENT DE JOAN CARRETERO?

És una pregunta que molts independentistes ens fem. Joan Carretero ha tingut l'encert d'aturar en sec la deriva neopalanganera que s'estava donant a ERC. D'ençà fa unes setmanes, ERC sembla que ensenya més les ungles davant els sociates... tret del Sr. Carod Rovira, que s'ha cobert de vergonya amb el seu impresentable viatge a l'Índia, on ha fet exactament, el ridiculus tremens, arran de la seva subordinació a l'amabaixador ecspanyol i la seva exhibició impúdica de l'estanquera.

Què aconseguirà Carretero amb la seva esperada intervenció en el Consell Nacional del proper dia 24? El més probable és que poca cosa. Ja se sap que a hores d'ara, a ERC qui es mogui no surt a la foto, és a dir, es queda sense menjadora oficial. Amb les excepcions que calgui, naturalment, que hi ha gent molt vàlida.

Quatre opcions: 1) Continuar dins d'ERC, com a corrent intern, però fent bondat, és a dir, no tocant gaire el que no sona; 2) Continuar-hi però planificant clarament un assalt al lideratge d'ERC que comporti la sortida d'en CR; 3) Que el Reagrupament es converteixi en un nou partit polític o 4) Que el Reagrupament conflueixi amb altres partits o formacions, com pot ser el cas del Partit Republicà Català, les CUP, Entesa per Mallorca, Unitat Catalana, Estat Català, Estat Valencià, etc.

Digueu-hi la vostra, tot votant.