Un any de Bloc Gran del Sobiranisme

Avui fa un any que va aparèixer a la xarxa el Bloc Gran del Sobiranisme (BGS). Vuit persones, set blocaires i una tècnica, ens conjuràrem per influir en la societat catalana en un context força enrarit que, a grans trets, podem dir que encara continua ben igual, o empitjorat tant a nivell econòmic (crisi) com a nivell polític (desafecció). Llavors érem, per ordre setmanal, en Víctor Terradellas, en Manel Bargalló, una servidora, en Xavier Mir, en David Morgades, l'Enric Canela i en Joan Arnera. A més a més de l'Anna. Amb els pas dels mesos, vam canviar el cap i la cua, i s'afegiren en Dessmond i en Marc Belzunces. Deu persones, doncs, hem empès aquest projecte. Bé, deu persones, més els milers de lectors (163.674 accessos exactament en el moment de picar aquest post), els centenars de comentaristes, alguns dels quals s'han convertit en clàssics, i dotzenes de col.laboradors setmanals. O els 828 amics del Facebook que també ens llegeixen.

No és banalitat, sinó realisme, dir que el BGS ha obert una escletxa en la Catosfera i, probablement també, en la política catalana. Si voleu modesta, però com se sol dir, molt més gran que la que voldrien els nostres detractors, però encara petita pels nostres seguidors. Hi havia un risc en el projecte. Penso que a grans trets, hem aconseguit evitar que es convertís en una mena de pessebre, i per damunt de tot que se'ns percebés com la versió blogosfèrica de la casa gran convergent. El BGS és plural dins del sobiranisme. Penso que això és ben clar. Naturalment sempre algú trobarà a faltar alguna cosa, o s'indignarà per una altra, és inevitable. Però m'omple d'alegria quan alguns dels lectors i comentaristes que em trobo en les convocatòries patriòtiques em diuen que cada dia pel matí esperen amb il.lusió poder llegir el post del BGS. "Tu, Sort", em diuen, "ets el del dimecres oi?" Vés per on, ara sóc "el del dimecres".

El BGS no s'ha limitat a incidir en la xarxa. No som independentistes de saló o de pijama, que volem portar la independència des del teclat de l'ordinador. Hem tingut una presència directa en iniciatives com la manifestació de Brussel.les o en la Conferència d'Organitzacions Independentistes. Vull dir que som molt conscients que la xarxa és un instrument necessari i fins i tot imprescindible, però no suficient. Cal tenir-ho molt clar.

Com també cal tenir clar les mancances. Jo, amb el permís (o no) dels meus companys, en vull assenyalar-ne tres. La primera, i més òbvia, és la de gènere. Tots els que hi escrivim som homes, i la major part de comentaristes i col.laboradors, també. És un passiu incomprensible, entre d'altres raons perquè és empobridor. Però resoldre-ho es presenta complicat.

La segona mancança és l'edat. Tot i que no tinc les estadístiques, jo diria que el public lector del BGS no és precisament jove. De la trentena cap amunt, amb les excepcions que correspongui. Una raó que explicaria aquest fet, és que el BGS és bàsicament un bloc textual, amb poques imatges i pocs vídeos, i això només interessa als que som immigrants digitals, és a dir, aquells que ens vam socialitzar en el món pre-Internet i a empentes i rodolons hem emigrat a la galàxia internet, en paraules de Manuel Castells. Tenim accent, en tant que immigrants, si se'm permet, i aquest accent és que no ens fa res, ans al contrari, llegir. Als natius digitals, per contra, és a dir, als que han nascut en el món digital i no tenen ni puta idea del que és una màquina d'escriure o el paper carbó, per fer duplicats, això de llegir, amb les excepcions corresponents, se'ls fa molt costa amunt. I prefereixen la imatge, les fotos, els centenars de milers de fotos que es pengen al facebook i al myspace, etc. Fugen literalment dels blocs amb més de cinc línies de text. No sé si això té remei, o cal acceptar-ho resignadament.

Finalment, una mancança també important, és la geogràfica. El BGS és una mena de lobby barceloní-maresmenc, podríem dir, doncs, laietà (de la tribu íbera que vivia a les actuals comarques del Barcelonès i el Maresme). Només en Víctor -de Reus- trencava aquest lobby. Això vol dir que també es perd molta perspectiva de la resta de comarques del país, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, per descomptat.

Tot amb tot, i malgrat aquests elements obligatoris d'autocrítica, penso que la feina feta ha estat força reeixida. Vull dir que em sento orgullós d'haver-hi participat, i de fet em sento una mica privilegiat, perquè ni vaig ser dels iniciadors, ni he estat un dels que més he treballat. A mi se'm va convidar a participar-hi i l'únic esforç que he hagut de fer és la disciplina setmanal d'escriure el post corresponent. Un esforç, diguem-ne, relatiu, però que cal fer. La setmana passa molt ràpid i ja no te n'adones i has de tornar a escriure.

Per cert, si considereu que el BGS ha fet bé la seva feina, només us demano que el voteu per als Premis Bloc Catalunya. Jo això dels Premis, mai ho acabo de veure clar, però vaja, ja que ha sorgit la iniciativa, doncs, endavant, i que tinguem sort!

COSES DIVERSES

Falten pocs minuts perquè comenci la revetlla del Foc, pròleg a l'altra Diada de la nostra Pàtria, que per cert, coincideix amb la del Quebec. La Saint-Jean. Aquests dies de silenci blocaire, mig obligats i mig desitjats -de vegades va bé aturar una mica el ritme... per agafar embranzida de nou, han passat diverses coses que m'agradaria comentar.

Amb Reagrupament

La primera va ser la constitució de l'Assemblea de Reagrupament al Baix Llobregat. Hi vaig participar amb molta il.usió i hi vaig conèixer els que seran a partir d'ara els meus companys i companyes tant a nivell comarcal com a nivell de Cornellà.

Quan vam fer la roda de presentacions, vaig comprendre que aquesta iniciativa atrau a molta gent de procedència diversa i amb grau d'experiència política igualment diversa. Antics dirigents nacionals d'organitzacions independentistes, quadres comarcals, locals, petits empresaris, professionals liberals, treballadors, artistes, estudiants. Naturalment la feina que se'ns gira serà enorme, però penso que ha de quedar clara una cosa, l'objectiu de Reagrupament no ha de ser gestionar l'autonomia. L'objectiu ha de ser aconseguir el més aviat possible la Independència, si pot ser a través d'una declaració de sobirania per part d'un parlament català. Punt.

Tornar a implicar-me en una aventura política, si bé en el moment actual Reagrupament és una associació, però tothom ja sap a què juguem a mig o fins i tot a curt termini, em fa reviure sensacions que feia temps que tenia somortes. Exactament des del 1990, quan vaig abandonar la meva darrera militància política. Han passat molts anys, no cal dir-ho. I ara ens trobem en un escenari totalment diferent. Però fins i tot en aquest context nou, em retrobo amb antics companys de lluita, que tornem a la càrrega. No cal dir que aprofito l'avinentesa per fer una crida als lectors d'aquest humil i modest bloc per ingressar a la nostra associació i unir-se a la lluita.

I és que la lluita per la Llibertat mai s'abandona. Fins a la victòria!

Blocs amb Estrella

Una nova molt vinculada a l'anterior és el retorn dels Blocs amb Estrella. Sorgits en plena lluita contra els calabresos a ERC, els Blocs amb Estrella vam tenir, modestament, un protagonisme notable en aquella contesa. En la xarxa, dient-ho sense manies, vam arrassar. Naturalment, i això cal tenir-ho sempre present, les victòries reals es guanyen en el món real, no en la xarxa.

Ara tornem a la càrrega, en suport del projecte de Reagrupament. No tinc cap dubte que som la part de la Catosfera més dinàmica i activa, i per això la més innovadora. L'únic dubte que tinc és si som els més guapos. Però tret d'això no dubto que tornarem a fer parlar a amics i adversaris. Que això és el que realment compta.

Per cert, el proper dia 25, a les 21.00 hores, nou sopar d'en Dessmond, amb un convidat que torna, en Joan Carretero, que ens explicarà el projecte que encapçala.

Canela, Enric

La decisió de l'Enric Canela de donar-se de baixa de CDC és un signe dels temps. Fa uns pocs anys, això hauria estat impensable. Ara ja passa. Valoro molt el gest del meu company de capçalera. Més enllà de la seva vàlua personal i intel.lectual, també cal tenir en compte que és una persona que no necessita de la política per viure. I això compta, i molt.

La immensa major part dels càrrecs polítics necessiten de la política per viure. I això es nota. L'obediència cega, el polític-assassí professional. Tot plegat fomenta una estructura política jeràrquica i tancada. La resposta dels ciutadans és naturalment enviar-los a fer la mà. Jo al.lucino quan els polítics ecspanyols pretenen donar lliçons de democràcia arreu del món. Però quines penques!

Naturalment ja ha sortit el típic periodista mercenari que menysprea la coherència de l'Enric. Si se n'ha de ser de sòmines! Porteu sis anys de travessia del desert i encara no sabeu cap a on aneu. La vostra fatxenderia us condemnarà. Times are changing! I els 23 anys de pujolisme, mai tornaran.

La CUP l'encerta

Finalment, sembla que la CUP no es presentarà a les eleccions regionals del 2010 (o del 2009?). Per un estret marge de vots s'ha imposat l'alternativa encertada. Intentar bastir una candidatura nacional a partir de 28 nuclis locals actius, em semblava un salt al buit de conseqüències imprevisibles.

Qui coneix una mica la CUP sap del cert que no es caracteritza precisament per la seva cohesió ideològica. Hi militen gent de procedència molt diversa. Haver optat per la solució contrària hauria estat un error fatal. Cal eixamplar el treball a nivell local i comarcal, en les lluites concretes on el cara a cara és inevitable, on el poder mediàtic no té la força determinant que en altres esferes menys controlables pels ciutadans. Aquest és el punt fort de la CUP i la clau del seu èxit. Cal aprofundir i actuar com a força de mobilització i dinamització a nivell de política propera, allò que als Estats Units es diu la grassroots politics, la política arran de terra.

Vist des de fora, sembla que el pols dins la CUP s'ha donat entre els partidaris de cremar etapes ràpidament, la major part dels quals són gent jove, alguns dels quals s'emmirallen en sectors d'ICV i d'ERC, perquè han tastat les engrunes que els llencen, i els nuclis més veterans i amb més experiència, que ja saben del cert que no existeixen ni princeses dorments ni prínceps blaus. I que molt sovint els que t'afalaguen no són més que gripaus blaus, babaus.

HISTERISME CALABRÈS

L'impacte de la presa de posició del Dr. Joan Carretero amb el seu article de dissabte, ha estat enorme. Sense cap mena de dubte, ha estat la notícia del cap de setmana i ben segur que encara se'n parlarà al llarg de la setmana que entra. 

Tanmateix, resulta interessant, molt interessant, la reacció histèrica dels calabresos, fonamentada en una lectura totalment esbiaixada, i clarament incriminatòria del text. Tots han sortit a l'uníson i han fet públic el seu desfici perquè Carretero deixi el partit. 

Una lectura tranquil.la i equànime del text, i del fragment més citat, no permet, de cap de les maneres, deduir que Carretero planteja abandonar el partit. 

Quan escriu,

"penso que a les properes eleccions al Parlament s'hi ha de presentar una candidatura d'ampli espectre que tingui com a eix programàtic central la proclamació unilateral de la independència de Catalunya per una decisió majoritària del Parlament, que posteriorment seria sotmesa al corresponent referèndum de ratificació", 

algú em pot dir on apareix que tingui la intenció d'abandonar ERC? O és que tal vegada, el que no es vol de cap de les maneres és reconèixer que l'independentisme, en tant que realitat transversal per definició, només se'n sortirà si és capaç d'unir catalans i catalanes amb plantejament ideològics diversos, però amb un mateix objectiu nacional: la Independència? Sembla claríssim que els calabresos continuen en el seu procés de sectarització d'ERC. La volen convertir en una formació de càrrecs electes i dels seus corifeus (familiars, amics, subordinats), que practica la doble moral: una dialèctica pseudoesquerranosa i una praxi clientelar i conservadora. Una pràctica que només porta a la seva dissolució a curt o mig terme en el PSOE, com a conclusió lògica del seu procés d'euskadikoesquerranització (per dir-ho d'alguna manera).

L'altre dia, al sopar d'en Dessmond, un militant d'ERC em va reconèixer que el fet de perdre centenars de milers de vots, havia estat positiu, atès que els resultats de les eleccions del 2003 i sobretot del 2004, eren enganyosos, perquè molts dels vots que obtingué ERC, eren vots prestats que en el futur anirien a altres candidatures. Suposo que aquest és l'argumentari oficial que els calabresos fan circular entre els seus sectaris, i que permet racionalitzar les successives hòsties electorals que han rebut darrerament i que han suposat la pèrdua de 450.000 vots. Naturalment, aquesta recerca del votant genuí d'ERC i aquest menyspreu pel votant fals, desafia totes les lleis de la politologia i la sociologia actuals. Tal vegada, seria interessant que els assessors del Barack Obama els donessin unes quantes lliçons d'estratègia electoral. Però és clar, Obama deu ser d'extrema dreta!

Però com sol passar, l'histerisme condueix a l'amenaça. I entre ahir i avui, ja hem pogut veure com els Puigcercós, Ridaos i altres han deformat les paraules de Carretero i pràcticament ja el consideren fora del partit. Una deformació que té molt a veure amb el paper que han jugat alguns mitjans de comunicació tant tradicionals com digitals, que han anat molt més enllà de qualsevol deontologia professional, quan han fet dir a Carretero el que no ha escrit, i fins i tot han arribat a suggerir mesures disciplinàries. Algú ha escrit que aquesta estratègia té per objectiu crear una mena d'alarma social, que legitimi, precisament, la depuració de Carretero. Si així fos, ens trobaríem clarament davant una campanya politicomediàtica amb tots els ets i uts, que ja s'ha aplicat en altres ocasions.

Passi el que passi els propers dies, la veritat és que l'article del Dr. Carretero, obre una escletxa d'esperança a milers de catalans i catalanes que pensem que el patriotisme i la dignitat són, efectivament, valors inseparables.

LES RATES SALTEN QUAN EL VAIXELL S'ENFONSA

La "renúncia" de Carod a ser candidat d'ERC a les properes eleccions al Parlament del parc, no només és una fugida davant els catastròfics horitzons electorals del partit. És, també, un regal enverinat al seu botxí. És deixar que Puigcercós i els seus acòlits, cremin a foc lent, que la pinya sigui tan gran que després ja no es refacin. Fixeu-vos que ha deixat ben clar, Carod, que no es retira. Senzillament fa un pas enrere, o si voleu, salta del vaixell... per tornar-hi a pujar quan el capità ja hagi desaparegut.

Qualsevol que conegui Carod personalment -no és el meu cas, tret d'alguna salutació efímera- o qualsevol que l'hagi estudiat i seguit -aquest sí que és el meu cas- sap que és metafísicament impossible que Carod es retiri de res. No concorda amb la seva personalitat messiànica -i aquí trobem una concordança amb el seu mestre, que no és altre que Jordi Pujol.

Carod, que degut al seu càrrec governamental, té accés a informació privilegiada, sobretot pel que fa a les prospectives electorals, sap del cert que dels 21 escons d'ara es passarà als 15, en el millor dels casos, o fins als 12 o 11 en els pitjors o fins i tot menys si ERC acaba dient sibwana a l'acord de finançament, i passant olímpicament del referèndum intern. O si no es planta quan es faci pública la sentència del nyap.

Passar de 21 a 15 -siguem generosos, per una vegada- vol dir que les hòsties per mantenir l'escó entre els actuals parlamentaris seran intenses i infinites. Cap d'ells voldrà perdre'l. I naturalment, donat que qui controla les llistes, sempre és la direcció, tots els actuals diputats -tret d'un- són autèntics guàrdies de corps de Puigcercós i la seva gent. Vaja que matarien la seva mare si ell els ho ordenés. En aquest context, Carod no tenia la més mínima possibilitat. Zero.

Bé sí, en tenia una. Haver intentat pontejar les estructures orgàniques i recórrer al cor de la militància, conscient com és que en retòrica i en oratòria és el millor polític català actualment. Infinitament millor que en Putxi, naturalment. Però aquesta opció outsider, es contraposa a la imatge que vol vendre d'home madur, reposat, moderat, en definitiva d'ordre. Ni vol, ni probablement pot, tornar a les trinxeres. És molt més intel.ligent esperar que el seu adversari es cremi com un misto, per després tornar a aparèixer com a salvador i messies.

Cacera de bruixes

A més a més, es dibuixa clarament, que l'acord si es pot dir així entre Carod i Puigcercós, implica l'inici de la cacera de bruixes contra la dissidència, és a dir, contra els renovadors. Les properes setmanes, si no dies, veurem que la tolerància s'haurà acabat. La iniciativa del referèndum intern pel finançament, ha fet molt de mal, i estan disposats a boicotejar-la al preu que sigui. No només Vendrell ja va assenyalar el camí ara fa uns dies. Avui mateix, Carod ha afirmat que el suport a la direcció és hegemònic dins de la militància, la qual cosa, naturalment és un senyal per liquidar els renovadors, menystenint-los com una minoria.

Una proposta

En aquest sentit, jo recomanaria a l'únic diputat d'ERC que no s'arrenglera amb les tesis oficials, que, si finalment, es boicoteja de la manera que sigui, el referèndum intern sobre el finançament, optés per una resposta institucional contundent -no limitant-se a fer declaracions. Fets, no paraules. Com per exemple, sortir del grup parlamentari, i aprofitar la resta de la legislatura, per esdevenir el portaveu de l'independentisme no domesticat, és a dir, ras i curt, de l'independentisme a seques, per després convergir amb una candidatura el més unitària possible, que ja es comença a albirar...

Jonqueres

Vaig assistir al cinquè sopar blocaire d'en Dessmond -no me n'he perdut ni un. Ara, amb l'Oriol Jonqueres. 

Amb l'Oriol passa exactament a la inversa que amb el Carod. Si aquest últim, quan veu la catàstrofe se n'allunya perquè no l'esquitxi, l'Oriol, per contra, accepta fer el paper de tonto útil, de fet, de segon plat -recordo que el primer era la Mònica Sabata. Amb la seva candidatura, Puigcercós, té molt a guanyar i poc a perdre. Si guanya, ell s'apuntarà la victòria, i el dia 8 de juny, el dia després de les eleccions, com aquell qui diu, l'Oriol no pintarà res, o quasi res. Si es foten l'hòstia, cap membre del partit en sortirà malparat, perquè l'Oriol és un company de viatge. Des del meu respecte personal i intel.lectual per l'Oriol, penso que s'equivoca, intentant legitimar i donant oxigen una direcció que té els dies comptats. Però ell és prou espavilat per saber-ho...

BLOC SINGULAR

Dins la renovada aposta del diari electrònic d'actualitat nacional El Singular Digital, que s'estrena avui, em plau anunciar-vos que aquest humil i modest bloc ha estat escollit com a Bloc Singular, entre d'altres, de manera que ara si entreu al web del diari esmentat, i cerqueu la secció Blocs Singulars, hi trobareu un enllaç cap al bloc que ara llegiu. També n'hi ha d'altres, com el del company estrellat Dessmond, la colla dels Cimera, els més destroyers de la catosfera o el de la Núria Masdéu.

Aquesta renovació del Singular, és la principal iniciativa portada a terme pel seu flamant nou director, l'Antoni Aira. Ex-alumne meu de doctorat, i ara company a la Facultat. A més de l'espai catosfèric, el diari incorpora altres noves seccions i col.laboracions tant de periodistes coneguts, com de joves promeses del panorama periodístic.

He de dir que en els dos o tres dies anteriors, el fet que el meu bloc aparegués enllaçat al Singular, ha tingut un impacte directe en l'augment d'accessos. Senyal clar que la seva audiència va creixent cada cop més, en un àmbit, el de la comunicació digital diària, cada cop més competitiu i de futur, en detriment, naturalment, dels grans mamuts de la premsa tradicional.

QUART SOPAR BLOCAIRE, AMB L'ÀNGEL COLOM

Dijous passat vaig assistir al quart sopar blocaire, organitzat pel meu amic Dessmond. Poc a poc, sense fer massa soroll, com cal, sense gaires estridències, aquests sopars es van convertint en un referent de l'independentisme transversal més capdavanter. Començo a constatar que d'aquest fòrum blocaire, que darrerament també compta amb la presència de membres de l'Espai Vicens Vives d'ESADE en pot sortir, a curt o mig termini, alguna proposta interessant de cara a la creació del que podríem anomenar, i apunteu el terme, una convergència independentista de Catalunya. En ella, coincidiríem els independentistes de diferents filiacions partidistes o sense cap filiació partidista, que sense cap intenció de crear una nova paradeta, ens comprometéssim, cadascun des del seu àmbit (polític, cívic, acadèmic, sindical, empresarial, esportiu, mediàtic, etc.), a impulsar de forma coordinada la causa per la independència. No, no estic plantejant, per als malintencionats, una casa gran del catalanisme... Parlo d'independentistes, i no d'aquesta mena de calaix de sastre o de cambra de mals endreços que és el concepte catalanistes.

L'exemple més fefaent del que acabo de dir el podem trobar en els personatges que fins ara han estat convidats al sopar. En les tres edicions anteriors vam comptar amb la presència, per ordre cronològic, d'en López Tena, en Madí i en Carretero -acompanyat, naturalment, de la Rut Carandell.

En aquest quart lliurament, la persona convidada va ser l'Àngel Colom, al qual ja vaig dedicar un post fa unes poques setmanes. Francament, el sopar va tornar a ser de gran interès. Com en la resta d'ocasions, el convidat va haver de fer un autèntic tour de force per endrapar, atès que no parava de parlar i aportar interessants reflexions.

L'Àngel va centrar la seva intervenció en el tema de la immigració, però no en ella mateixa, sinó en la seva gestió per part dels independentistes. Va alertar clarament que els ecspanyols, tant els del PP com, sobretot, els del PSOE, tenen clarament planificat una estratègia d'assimilació a l'espanyolitat d'aquesta població, que pretenen utilitzar en el moment més oportú per tal d'aconseguir un suport electoral que els distanciï definitivament de la resta de partits polítics i els permeti governar amb una comfortable majoria. Em van resultar especialment atractives, les reflexions que va fer sobre tota l'operació politicomediàtica muntada al voltant de "La Roja", com a referent d'integració dels adolescents immigrants -o no-, i que considera que es tracta del producte d'una veritable campanya estratègica en la qual s'hi han abocat una enorme quantitat de recursos econòmics i de matèria gris, a banda, és clar, del protagonisme de la televisió en la seva difusió. Vet aquí un magnífic tema d'estudi acadèmic que ben bé mereixeria tota una tesi doctoral. Costaria relativament poc cercar les fonts propagadores d'aquest eslògan i a partir d'aquí, anar fent...

Colom també va ser molt dur contra els responsables de la política internacional del primer tripartit, als quals acusà de frustrar interessantíssims convenis de col.laboració amb el Marroc, que haurien repercutit molt favorablement en el prestigi de Catalunya a nivell internacional. Un dels millors moments va ser quan va dir que mentre que quan Pujol i Maragall van viatjar al Marroc, sempre van ser rebuts pel Cap de l'Estat, mentre que quan recentment ho ha fet en Montilla, no ha estat el cas. Episodi que demostra la pèrdua de pes políti de l'actual inquilí (ocupa?) de la Plaça Sant Jaume. (I d'altra banda, demostra la intel.ligència dels serveis diplomàtics marroquins, que tenen perfectament apamada, sense cap mena de dubte, amb la inestimable col.laboració dels seus col.legues francesos, la situació política catalana).

Respecte al congrés de CDC acabat de celebrar, l'Àngel, no va entrar-hi tant. En el torn de preguntes, però alguns de nosaltres vam intentar que s'hi endinsés, però no ens en vam ensortir gaire. L'únic que va deixar clar és la seva plena confiança en Artur Mas com a líder sobiranista, i la necessitat de reconstruir ponts entre ERC i CiU. En aquest tema, Colom va haver de fer front a determinades intervencions que exigien quasi bé una mena de Judicis de Nuremberg contra els responsables calabresos sobretot del segon tripartit. En Colom va sentir preguntes molt dures d'exvotants d'ERC, i va haver d'utilitzar tota la seva capacitat de convenciment per apaivagar-los, objectiu que em consta que en algun cas va aconseguir.

En definitiva va ser una vetllada ben profitosa, que ens va servir per conèixer -si més no, en el meu cas- de més a prop aquest personatge, que ha estat allunyat prop de deu anys del país i que ara torna amb energies renovades.

BLOCS AMB ESTRELLA

Continuant la nostra croada particular contra l'infidel liquidacionista, ja fa uns dies que es pot trobar a la xarxa un web que du per títol Blocs amb estrella, i on uns quants blocaires preocupats pel país, hem acordat compartir esforços per aconseguir que la truita a ERC caigui del lloc correcte. Com els sopars de blocaires, aquesta iniciativa no hagués estat possible sense el treball del meu amic d'adolescència, ara reconvertit en blocaire, en Dessmond.

Amb el Blocs amb estrelles, ja comptem amb dos instruments perfectes per incidir en la societat catalana. L'altre és el grup d'amics Renovem ERC. Ara podem creat al Facebook, sota l'impuls d'en mba, i al qual ja em vaig referir en un post anterior. Darrerament, la Núria, el Narcís, la Guiomar, en Marc, la Diana, l'Andreu i en Damià, s'hi han afegit, i ja som en som 69. Bonic número!

Tal i com va dir molt encertadament la Rut Carandell en el sopar de blocaires amb Joan Carretero de dimecres passat, RCAT existeix gràcies a la xarxa. Si no hagués existit, la llosa del silenci mediàtic hauria caigut damunt seu, i tots els enormes esforços dels seus impulsors haurien tingut un impacte molt menor. A hores d'ara l'RCAT, el Reagrupament, ha esdevingut l'enemic a abatre, no només pels seus adversaris, sinó sobretot per la gent del carrer Nicaragua, i els de la Plaça Sant Jaume, ja que saben del cert que res tornarà a ser igual si Joan Carretero i la pròpia Rut esdevenen els nous màxims dirigents de la nova ERC.

DOS SOPARS: CARRETERO I LÓPEZ TENA

Darrerament he assistit a dos sopars els protagonistes dels quals eren dues persones del moment, situades al bell mig del debat polític. Em refereixo a en Joan Carretero i l'Alfons López Tena.

L'acte d'en Carretero va ser molt més concorregut ja que tenia un abast comarcal i anava clarament adreçat a la militància d'ERC adherida al RCAT, si bé a l'hora del debat es va constatar una nodrida presència d'ex-militants que darrerament havien estripat el carnet, si bé es troben amatents a veure si les coses es redrecen. A banda d'exs, també assistirem gent simpatitzant. Donada les característiques de l'acte -on per cert, es va servir, incomprensiblement, vi no català-, la cosa no donava per gaire aprofundiment.

El discurs d'en Carretero va estar en la línia de cridar la militància a participar en la Conferència del 20 d'octubre, conscient que la direcció oficial hi farà acte de presència recolzada per centenars de càrrecs públics i orgànics, que actuaran a toc de xiulet com un sol home o dona. En termes generals, el discurs d'en Carretero és del tot correcte i impecable, però li manca un grau de vitalitat, de força, podríem dir de demagògia que arrossegui la gent. La imatge que dóna és la d'un patriota íntegre... i aquest és el problema.

En el món actual aquesta imatge no acaba de funcionar. El cinisme fa que funcionin la imatge del patriota que a més a més és un fill de puta consumat, un entabanador, que arrossegui la seva audiència fins a l'irracional, que es deixi la pell en el faristol, que suï per tots els porus i que a més tingui una notable o excel.lent capacitat retòrica. En les tres ocasions que he assistit a discursos d'en Carretero no he apreciat cap d'aquestes característiques. Que per altra banda són clarament presents en la figura d'en Carallot, aka 143.847,39 euros. Probablement en Carretero és molt més eficaç en la distància curta.

Naturalment que amb aquesta observació no vull pressuposar que la sort ja està feta. No, la personalitat del líder és només un aspecte. Cal tenir en compte la capacitat organitzativa i la de creació de complicitats i aliances amb altres sectors... i per descomptat es pressuposa que la decència i la vergonya aliena farà que la majoria de militants tombin la ponència oficial, perquè tot i que l'he llegida en diagonal, és autènticament una cosa infumable.

Passem a l'altre sopar. D'unes característiques molt diferents atès que només érem una trentena de persones, que compartíem a més el fet de ser blocaires o lectors de blocs -per la qual cosa suposo que aquesta crònica no serà l'única que es penjarà a la xarxa. L'organitzador de l'acte va ser en Dessmond, al qual conec des de fa prop de 25 anys! El convidat en aquest cas va ser en López Tena, cap visible del flamant nou Centre d'Estudis Sobiranistes (CES). Per cert que en el sopar, sí que hi havia vi català, però incomprensiblement no hi havia aigua mineral catalana...

Com és sabut, en López Tena és vocal del Consell General del Poder Judicial, que és l'òrgan de govern del Poder Judicial ecspanyol. És doncs, un peix gros. Costa entendre com una persona amb les seves idees clarament independentistes hagi pogut arribar a aquesta institució clau, que el converteix en quasibé una persona blindada. No debades, els ecspanyols l'odien i li volen fer la pell.

Donat el format de l'acte, aquí sí que vam poder conèixer el personatge amb una certa proximitat. Es tracta d'un autèntic animal polític, que xerra pels descosits i fuma sense parar. I que sap que està a la gola del llop. Es va permetre renyar-nos per no pensar com els ecspanyols i per no llegir premsa ecspanyola. Fins i tot ens va desvetllar quin és l'eslògan ocult de la Guàrdia Civil, que segons ell, tot ecspanyol sap, i del qual, feliçment, jo no tenia ni puta idea.

La xerrada va consistir en explicar en part el seu llibre, un autèntic bestseller, Catalunya sota Espanya. L'opressió nacional en democràcia (Dèria/La Magrana), i en part explicar quins són els objectius i el modus operandi del CES.

(Per cert, aquí tocaria penjar una foto de la portada del llibre, però com que hi surt la bandera ecspanyola, no la penjo. Ha de quedar clar que hem d'evitar reproduir aquest drap fastigós, ni que sigui en fotos on es crema, s'esquinça, es trepitja o s'escup, que són als estadis dignes en els quals els catalans i les catalanes l'hem de sotmetre)

Tot va ser molt interessant i particularment d'agrair la càrrega de mala llet que sovint deixa anar i que no tinc cap dubte que és conseqüència de la seva dilatada experiència de trencar-se la cara dia sí i dia també amb els ecspanyols. Penso que a hores d'ara hi ha pocs catalans que compleixin aquest requisit, i d'aquí la seva singularitat i rellevància.

Dit això la veritat és que no comparteixo alguns dels plantejaments del CES. Dos en concret: el primer és que la seva activitat es redueix exclusivament a la CAC, és a dir, a les quatre províncies. Es deixa de banda el País Valencià i les Illes Balears, i Andorra. Poso un exemple: és impensable que en un futur a mig termini el Parlament Balear o el consell insular de Mallorca o el de Menorca, sol.licitin també poder realitzar consultes populars, que és el es pretén que faci a curt termini el Parlament del Parc? Deixar de banda el 45% de la nació catalana, és el típic error recurrent del regionalisme principatí. I el fet és encara més sorprenent si tenim en compte que en López Tena és de Sagunt! Jo no descarto, per exemple, que alguna de les institucions esmentades més amunt pugui avançar-se en la carrera cap a la Independència al Parlament del Parc, institució totalment desprestigiada després d'haver permès que una proposta legislativa votada pel 90% dels seus membres fos esquarterada i matxacada sense moure un puto dit. I el seu inútil president, cobrant com un bacó i rient com un cabró.

L'altre aspecte que no comparteixo és que es pretén fer una proposta que s'enquadri sempre en la legalitat ecspanyola. Això és tractar els ecspanyols d'imbècils. I ben cert que ho són, però no tant. Ha de quedar clar una cosa: l'accessió a la independència serà un acte polític, no jurídic, per la qual cosa, segurament haurem de passar-nos la legalitat ecspanyola per l'arc del triomf. Aquest fet angunieja els juristes, per raons òbvies, però un simple cop d'ull comparatiu als processos d'independència, començant pel d'Estats Units, ens demostra que tots ells són actes revolucionaris, i doncs, rupturistes... tret que l'estat ocupant accepti -pel motiu que sigui- deixar de tenir jurisdicció sobre el nou estat independent. Però això és impensable, pel que fa a Ecspanya. Se'ls ha de matxacar d'una manera o una altra, perquè ho vegin clar.

Aquestes consideracions al marge, comparteixo molts dels punts de vista que explicà el convidat, sobretot alguns que desenvolupa en el seu llibre i dels quals parlaré en un altre post, perquè aquest m'ha sortit llarguíssim.