DIPUTATS DE REAGRUPAMENT

En les que esperem que siguin les darreres eleccions a Corts ecspanyoles celebrades a Catalunya, la candidatura unitària, independentista i transversal formada per Reagrupament, Esquerra Republicana de Catalunya i Catalunya Sí! ha obtingut tres diputats.

Es tracta de l'Alfred Bosch, independent i Cap de Llista de la circumscripció de Barcelona.

D'en Joan Tardà i Coma, número 2 de la circumscripció de Barcelona. Militant d'ERC, i que és de Cornellà de Llobregat (i doncs, veí meu).

I la Teresa Jordà, militant d'ERC, i número 1 per la circumscripció de Girona.

A tots ells els desitgem un bon treball i un compromís aferrissat per lluitar per la Independència de la nostra Pàtria.

També vull felicitar a l'Oriol Junqueres, per la seva aposta valenta per renovar el venerable partit d'Esquerra Republicana de Catalunya, un procés que, sense cap mena de dubte, encara s'ha d'acabar de desenvolupar en els propers mesos per tal de depurar les males pràctiques del passat. I renovar-ne les que sí que funcionen en l'actualitat.

I, naturalment, a tots i totes els reagrupats, des del seu president, Joan Carretero, fins al darrer reagrupat que s´ha sumat en els darers dies, amb la voluntat ferma de regenerar la política i lluitar per la Independència.

AMB QUI PACTA CiU?????? (Brevíssima crònica de l'acte central de campanya)

L'acte central de la campanya de la candidatura independentista ha estat un esdeveniment reeixit i digne. Com ja vaig fer en l'acte central de la campanya de Reagrupament d'ara fa un any, passo a destacar algunes de les frases més reeixides que m'han atret l'atenció.

"No som maniquins!" (Alfred Bosch)

CiU i PP ja governen a Catalunya, han votat plegats els pressupostos de l'Ajuntament de Barcelona, de la Diputació de Barcelona i els de la Generalitat! (Joan Carretero)

La campanya no s'acaba el 20N, continua fins a la victòria final!

(Oriol Jonqueres)

No puc amagar la meva predilecció per la frase d'en Joan Carretero. És com una diana en una competició de tir amb arc.

En Joan s'ha posat avui el trajo de científic social, i ha parlat com si fos un politòleg. Concretament ha dit que en política, allò que compta són els fets, i no les paraules. I en política, els fets es concreten en els pressupostos. Res de floritures literàries o paràboles bíbliques, tu. La puta pela.

Hi ha un 1.1% de ciutadans de l'Estat, que dubten entre votar CiU o votar ERC, representen, doncs, diversos centenars de milers de vots. Doncs avui, en Joan els ha donat food for thought, és a dir, menjar per tal que rumïin: votar CiU, és votar amb el PP, i l'experiència dels darrers mesos, és a dir, l'actual, és que CiU ha pactat sempre, en les grans ocasions, amb el PP: a l'Ajuntament de Barcelona (oi, senyor socialdemòcrata Trias?), a la Diputació de Barcelona (oi, senyor Esteve?) i a la Generalitat de Catalunya (oi, senyor Mas?). Dit en altres paraules, CiU és la gran porta d'entrada del PP a Catalunya, a banda és clar del PSOE, amb qui pacta les reformes constitucionals i els grans pactes d'Estat (és a dir, els pactes contra Catalunya).

Si jo fos d'aquest 1.1%, penso que la reflexió del Joan seria clau per decantar el meu vot cap a una opció que sabem del cert que és independentista i que farà tot el possible per allunyar el PP de les instàncies de poder institucional.

De tots nosaltres dependrà!

EL VÍDEO

UNA GRAN, MOLT GRAN, NOTÍCIA!

Avui, finalment, es presenta públicament l'acord entre ERC i RCAT per participar en les properes eleccions del 20N.

La presentació es farà en un lloc més que emblemàtic, cabdal en la història del nostre país, i particularment de la seva capital: l'Ateneu Barcelonès, una institució referencial de la societat civil.

Una entitat que va ser presidida durant uns anys, pel Molt Honorable President Heribert Barrera i Costa, el qual, n'estic més que convençut podem considerar el pare ideològic d'aquest acord.

Avui, l´Heribert, allà on sigui, estarà content.

La presentació de l'acord electoral entre les dues formacions es farà a les 16.30 hores, a la seu social de l'entitat.

Hi parlaran el President de Reagrupament, Joan Carretero i el President d'ERC, Oriol Junqueras.

No tinc cap mena de dubte que el pas que es dóna avui, pot condicionar tota la política catalana i és una fita en el nostre camí, cada cop més breu, cap a la Independència.

VISCA CATALUNYA LLIURE!

FRAMING

Un exemple de framing el tenim en aquesta notícia, penjada avui en un diari digital amb evidents connivències amb el govern dependentista.

És un exemple de manual. Es pretén crear una atmosfera on es dóna per feta la victòria del continuista Ridao, i es desprestigia sense concessions la del renovador Bosch. Fins i tot en contra de tota evidència, es vol implantar un escenari on es doni per òbvia la victòria de l'encara secretari general.

Aquesta estratègia, naturalment, respon a uns interessos. Tothom sap, que la unitat independentista només serà possible, si és possible, amb Alfred Bosch com a candidat d'ERC. Llavors, a qui l'interessa que això no passi?

En primer lloc, a la cúpula interina d'ERC, que està fent el llit a en Jonqueres, però encara no sé si se n'ha assabentat.

En segon lloc, als quadres intermitjos i territorials d'ERC -el lobby territorial-, que s'han adaptat al modus vivendi dels darrers 7 o 8 anys, en alguns casos amb sous astronòmics, i que per res del món volen tornar a les galeres. Prescindir dels viatges a Nova York? No way! De manera que el primer que pregunten és a qui hem de matar?

En tercer lloc, als especialistes en tàctiques submarines, a l'hora d'enfonsar projectes que poden presentar-se com alternatius a la seva opció dependentista, i que ja han actuat de forma més que eficient en anteriors ocasions. Són perillosos perquè compten amb un arsenal mediàtic mercenari d'avantguarda ben engreixat.

En quart lloc, a Ecspanya, que li agrada tenir catalanets al seu servei, per tal d'utilitzar-los quan els necessita, i d'insultar-los i menystenir-los quan no. La seva brunete mediàtica, sigui progre o carca, té munició per temps il.limitat.

No sé fins a quin punt els militants d'ERC se sentiran temptats d'avantposar els seus interessos personals, als interessos del país. I dic personals, perquè si Ridao és el candidat escollit, els resultats electorals seran catastròfics, de manera que difícilment algú que vulgui preservar aquesta formació, pot optar per una decisió suïcida com la representada per l'actual secretari general. L'única explicació plausible és que s'avantposen els interessos personals, als de partit, i per descomptat als del país.

Segurament, en els propers dies i setmanes, encara veurem més exemples d'aquesta narrativa que presenta com a obvi allò que més interessa a l'establishment. La pregunta és, si en binomi Jonqueres-Bosch, sabrà plantar cara o es fondrà com un terròs de sucre.

MENYS DE DOS DÍGITS

Quan es fan estudis laborals, una de les dades referencials és, naturalment, l'atur. En els països desenvolupats, difícilment l'atur supera una barrera psicològica: la dels dos dígits. És a dir, quan un país desenvolupat arriba a un atur oficial superior al 9.99%, i entra en el 10%, totes les alarmes salten pels aires. La veritat sigui dita, molts pocs països desenvolupats arriben a aquests percentatges... tret naturalment, de l'Estat ecspanyol que històricament s'hi ha sentit molt còmode entre el 10 i el 20% d'atur. Només alguns anys, molt pocs ha tingut una taxa d'atur inferior als dos dígits. És l'anomenat diferencial ecspanyol, versió aggiornata del cèlebre Spain is different de la dècada dels seixanta.

A Catalunya, per sort, un atur que arribi als dos dígits és una realitat menys coneguda, però no desconeguda del tot. De fet, alguns anys van ser particularment nefastos en aquest sentit. I ara apunta que podem tornar a caure en els dos dígits.

En els estudis electorals, també hi ha una barrera psicològica que fa referència als dígits. Però a l'inrevès. Quan un partit cau dels dos digits de suport electoral, i en passa a tenir-ne només un, llavors té un problema. Dit d'una altra manera, quan un partit compta amb menys del 10% del suport de l'electorat -sobretot si abans ha comptat amb uns percentatges molt superiors-, és que probablement s'atansa a la marginalitat i, fins i tot, a la seva desaparició. 

I això és precisament, el que li ha passat a ERC en les eleccions europees de diumenge. Ha perdut els dos dígits i ha passat de tenir l'11.80% a tenir el 9,21%, si comptem només el Principat. Ha caigut molt abaix de la frontera psicològica dels dos dígits, i fins i tot quasi perd el 9%.

I el que és més greu, ha tingut aquests desastrosos resultats amb probablement el millor candidat possible. Vull dir que si no hagués estat per l'Oriol Junqueras, un tio que té un públic fidel i que se'l veu bon jan, els resultats haurien estat catastròfics. Qualsevol apparatxik -típic trepa de trenta pocs anys, que té més gana que cervell- s'hagués fotut una hòstia considerable. L'Oriol ha fet una campanya intel.ligent. Ara caldrà comprovar si realment és tan independent com pressumia, o si els comissaris polítics del partit li començaran a tallar l'herba des del primer moment. La foto de la nit electoral on l'Oriol apareixia al faristol com Jesucrist entre els dos lladres, no porta precisament a l'optimisme.

El factor BNG

Però al marge del paper, penso que cabdal, del candidat, l'altre element clau que li ha permès sortir escollit, ha estat l'entrada a la coalició electoral del BNG. Va ser decisiu per garantir-li l'escó. I la veritat és que els gallecs no ho van fer, òbviament, per ajudar ERC, sinó per aconseguir molt més poder. Vull dir que si el BNG s'hagués tornat a presentar amb la coalició GALEUSCA, juntament amb CiU i PNB, hauria estat, de lluny l'últim de la fila. Ara, dins la coalició de l'Europa dels Pobles, el seu pes és molt més gran, concretament, del 26%, aproximadament, la qual cosa, li hauria de permetre assumir l'escó com a mínim un any -tot i que desconec, naturalment, els termes de l'acord de la candidatura. Però si jo fos gallec, exigiria un any de la legislatura, pel cap baix.

De victòria en victòria fins a l'ensulsiada total

Torno, però a ERC. En total en aquesta bugada europea ha perdut una considerable xifra de llençols. Concretament, prop de 76.000 menys que el 2005 (69.547 al Principat, 5.908 al País Valencià i 479 a les Illes).

Naturalment no cal esperar cap mena d'autocrítica. Ans ben al contrari, treure pit i fatxendejar. Però això ja estava en el guió. Cap novetat. Tot plegat assenyala clarament que l'espai per a una candidatura independentista com la que s'està construint ara mateix és cada cop més àmpli i diàfan. Cal continuar treballant i esperar a recuperar els centenars de milers de votants sobiranistes que es troben sense opció electoral pròpia.

L'AMO I L'ESCLAU

Resulta realment patètica aquesta penetració ideològica de l'ecspanyolisme més tronat, representat per aquest individu menyspreable que respon al nom de Kosé Zaragoza, en l'ADN del comissari polític i aprenent de Labordeta que es diu Joan Ridao.

Resulta que tant l'un, com l'altre, no els ha agradat l'acte de dignitat que va representar el rebuig a la bandera nazi ecspanyola. Així, l'un, l'amo, obre aquesta boqueta de pinyó que té i diu que això està molt mal fet. Ipso facto, l'esclau, perd el cul per repetir les paraules del seu amo, i de passada deixa amb el cul enlaire el seu candidat a les europees. 

Pobre Junqueras, cada cop que els teus líders obren la seva boqueta esclava i ecspanyola, et llencen als peus dels cavalls, talment com si fossis el Messala de Ben Hur.

Sort tenim que aviat tot plegat farà un tomb copernicà. Bé, de fet, ja l'està fent...

LES RATES SALTEN QUAN EL VAIXELL S'ENFONSA

La "renúncia" de Carod a ser candidat d'ERC a les properes eleccions al Parlament del parc, no només és una fugida davant els catastròfics horitzons electorals del partit. És, també, un regal enverinat al seu botxí. És deixar que Puigcercós i els seus acòlits, cremin a foc lent, que la pinya sigui tan gran que després ja no es refacin. Fixeu-vos que ha deixat ben clar, Carod, que no es retira. Senzillament fa un pas enrere, o si voleu, salta del vaixell... per tornar-hi a pujar quan el capità ja hagi desaparegut.

Qualsevol que conegui Carod personalment -no és el meu cas, tret d'alguna salutació efímera- o qualsevol que l'hagi estudiat i seguit -aquest sí que és el meu cas- sap que és metafísicament impossible que Carod es retiri de res. No concorda amb la seva personalitat messiànica -i aquí trobem una concordança amb el seu mestre, que no és altre que Jordi Pujol.

Carod, que degut al seu càrrec governamental, té accés a informació privilegiada, sobretot pel que fa a les prospectives electorals, sap del cert que dels 21 escons d'ara es passarà als 15, en el millor dels casos, o fins als 12 o 11 en els pitjors o fins i tot menys si ERC acaba dient sibwana a l'acord de finançament, i passant olímpicament del referèndum intern. O si no es planta quan es faci pública la sentència del nyap.

Passar de 21 a 15 -siguem generosos, per una vegada- vol dir que les hòsties per mantenir l'escó entre els actuals parlamentaris seran intenses i infinites. Cap d'ells voldrà perdre'l. I naturalment, donat que qui controla les llistes, sempre és la direcció, tots els actuals diputats -tret d'un- són autèntics guàrdies de corps de Puigcercós i la seva gent. Vaja que matarien la seva mare si ell els ho ordenés. En aquest context, Carod no tenia la més mínima possibilitat. Zero.

Bé sí, en tenia una. Haver intentat pontejar les estructures orgàniques i recórrer al cor de la militància, conscient com és que en retòrica i en oratòria és el millor polític català actualment. Infinitament millor que en Putxi, naturalment. Però aquesta opció outsider, es contraposa a la imatge que vol vendre d'home madur, reposat, moderat, en definitiva d'ordre. Ni vol, ni probablement pot, tornar a les trinxeres. És molt més intel.ligent esperar que el seu adversari es cremi com un misto, per després tornar a aparèixer com a salvador i messies.

Cacera de bruixes

A més a més, es dibuixa clarament, que l'acord si es pot dir així entre Carod i Puigcercós, implica l'inici de la cacera de bruixes contra la dissidència, és a dir, contra els renovadors. Les properes setmanes, si no dies, veurem que la tolerància s'haurà acabat. La iniciativa del referèndum intern pel finançament, ha fet molt de mal, i estan disposats a boicotejar-la al preu que sigui. No només Vendrell ja va assenyalar el camí ara fa uns dies. Avui mateix, Carod ha afirmat que el suport a la direcció és hegemònic dins de la militància, la qual cosa, naturalment és un senyal per liquidar els renovadors, menystenint-los com una minoria.

Una proposta

En aquest sentit, jo recomanaria a l'únic diputat d'ERC que no s'arrenglera amb les tesis oficials, que, si finalment, es boicoteja de la manera que sigui, el referèndum intern sobre el finançament, optés per una resposta institucional contundent -no limitant-se a fer declaracions. Fets, no paraules. Com per exemple, sortir del grup parlamentari, i aprofitar la resta de la legislatura, per esdevenir el portaveu de l'independentisme no domesticat, és a dir, ras i curt, de l'independentisme a seques, per després convergir amb una candidatura el més unitària possible, que ja es comença a albirar...

Jonqueres

Vaig assistir al cinquè sopar blocaire d'en Dessmond -no me n'he perdut ni un. Ara, amb l'Oriol Jonqueres. 

Amb l'Oriol passa exactament a la inversa que amb el Carod. Si aquest últim, quan veu la catàstrofe se n'allunya perquè no l'esquitxi, l'Oriol, per contra, accepta fer el paper de tonto útil, de fet, de segon plat -recordo que el primer era la Mònica Sabata. Amb la seva candidatura, Puigcercós, té molt a guanyar i poc a perdre. Si guanya, ell s'apuntarà la victòria, i el dia 8 de juny, el dia després de les eleccions, com aquell qui diu, l'Oriol no pintarà res, o quasi res. Si es foten l'hòstia, cap membre del partit en sortirà malparat, perquè l'Oriol és un company de viatge. Des del meu respecte personal i intel.lectual per l'Oriol, penso que s'equivoca, intentant legitimar i donant oxigen una direcció que té els dies comptats. Però ell és prou espavilat per saber-ho...

ON ÉS WALLY-ERC?

Permeteu-me que per una vegada, en aquest bloc, assumeixi un paper més acadèmic i no tant de ciutadà encaparrat per allò que els clàssics anomenen la cosa pública , és a dir, en llatí, la res pública. És veritat que com a acadèmic, ja tinc la meva pròpia veu a la xarxa, compartida amb els meus estudiants de doctorat.

Però és que el cas que vull analitzar, diríem que és de manual. Es tracta, naturalment, del web de la candidatura de l'Oriol Junqueras. Abans d'entrar-

hi, he de dir que jo no tinc res contra l'Oriol. Tot al contrari, n'he après molt de les seves xerrades i dels programes de ràdio i televisió que he seguit. Molts d'ells en col.laboració amb un col.lega de la facultat i, segons sembla, cara pública del grup de suport al candidat, l'Enric Calpena, amb el qual sovint coincideixo a l'hora de dinar, i passem l'estona xerrant de tot i més. I no es tracta d'excusar-me de res, és que realment jo no tinc res en contra d'en Junqueras. Tampoc és que el conegui de tota la vida. De fet, no sé si algun cop he dinat, en petit comitè, amb ell. Em sembla que una vegada, però no n'estic segur.

Aclarit això, i un cop em poso les ulleres d'analista polític, no de ciutadà políticament implicat o compromès  (engagé, que diuen en francès, engaged, en anglès, en italià... pregunteu-li a l'Oriol), l'estudi del web del grup de suport a en Junqueres, crida l'atenció, des del punt de vista de la comunicació política, si més no des de dos punts de vista, i que tots dos apunten a la mateixa direcció.

El primer és que en el Manifest de la Plataforma de Suport, no apareix ni una sola vegada el nom d'Esquerra, ni el d'Esquerra Republicana de Catalunya. Talment, sembla que es tractés d'un Candidat sense Partit. Fixeu-vos-hi no hi apareixen les sigles per enlloc i ni tan sols la paraula Esquerra! No ho veieu altament significatiu?

El segon detall és que el disseny del web, per altra banda, excessivament carregat de text, llarg i feixuc, si més no des del punt de vista cromàtic, amb aquesta mena de blau (o no sé com definir-lo, no sóc expert en color), se situa a les antípodes dels webs associats a la imatge digital del partit. Tampoc no hi ha cap logo o banner d'ERC. De nou, doncs, es vol com allunyar-se del partit del qual és el cap de llista.

Hi ha fins i tot un detall diguem-ne cutre, terme poc científic, ho reconec, com és el d'emfasitzar les lletres UE del cognom del candidat... tal vegada com volent dir que el noi ja estava predestinat a anar a Europa. Terrible, tu.

Sense entrar en més detall -com per exemple l'anàlisi del contingut del Manifest, perquè bàsicament és, com acostuma a dir el mamarratxo d'en Basté, una autèntica tocada de violí-, la conclusió acadèmica que es pot treure d'aquest web, seria la següent:

Es tracta d'un web d'una plataforma de suport a un candidat d'una formació el nom de la qual no surt per enlloc, la qual cosa porta a pensar que es tracta d'una formació en hores baixes, o que el seu nom no aporta res de bo. Així s'opta per desvincular totalment el candidat del partit pel qual es presenta. 

Es vol transmetre la imatge que el punt fort és el candidat, no el partit. Això encara queda més pal.lès -se m'oblidava!- amb el títol del Manifest, "Nosaltres, Junqueras", no "nosaltres ERC" o ni tan sols, "nosaltres Esquerra". No, no, només "Junqueras". 

Em trec les ulleres d'analista i torno a la de ciutadà compromès. I pregunto, no us sembla tot plegat com si ERC s'hagués convertit en una mena de Wally fugint d'una patada giratòria d'en Chuck Norris? On és ERC en la candidatura de Junqueras? Ha mort en combat? Missing in Action? Realment, fa angúnia pensar que una estratègia tan òbvia, la d'amagar l'ou, es pensin que tirarà endavant. Ens prenen per imbècils o què? 

No sé, no tinc ni idea, de si l'Oriol hi és perquè s'ho creu o per un cert caràcter naïf. Més aviat el primer, si llegim atentament les respostes que dóna a una interessant entrevista que li feia fa uns dies en Toni Aira al Singular Digital. Per pressumir d'independent, jo diria que són les respostes típiques d'un capitano de la cosa calabresa, és a dir, moll de l'ós ... de la direcció oficial (ara imagineu, que si els independents  són així, com deuen ser els veritables capitans i coronels calabresos, sempre disposats a fer la feina bruta per als seus generals!).

Sovint m'afalaga, però d'altres m'emprenya, encertar-la. I aquesta aposta per amagar ERC i centrar tot en la imatge del candidat, ja l'havia anunciada una servidora. I no fa pas gaires posts que ho vaig fer.

VOTAR JUNQUERES ÉS VOTAR BORRELL...O EL SEU CLON!

La notícia de la tria d'en Junqueres com a cap de llista dels calabresos, ha esvalotat el galliner. Primera reflexió que no podem deixar de banda. Junqueres és un segon -alguns diuen que tercer- plat. Ja vaig comentar la botifarra de la Sabata, i no cal insistir-hi.

Segona, la de Junqueres, és una candidatura-trampa, amb o sense el seu vist-i-plau. Vull dir amb això, que si alguna cosa hem après (perquè espero que no només l'hagi apresa jo), és que l'important no és dir-se independentista, tot i que dir-ho, ajuda i molt, i no fa nosa. L'important és fer política independentista. No podem tornar a caure en l'error de deixar-nos estovar per uns quants eslògans i uns quants posats que et toquin allò que els estrategues electorals americans en diuen Hearts and Minds, és a dir, el cor i la raó (el pensament).

I és una candidatura-trampa, perquè utilitza el reclam d'una cara mediàtica, per a tractar de legitimar el seguidisme i la subordinació dels calabresos respecte el PSOE. I, perquè pretén legitimar la direcció actual d'ERC, que és la responsable tant de l'un com de l'altra. Passi el que passi, la nit electoral, fins i tot si l'Oriol no aconsegueix l'acta d'eurodiputat, els calabresos ho presentaran com una victòria, amb l'argument més absurd que -ara mateix, sóc incapaç de capir. Però ho faran. No es poden permetre el luxe que la seva barraqueta se'n vagi en orris.

En definitiva, votar Junqueres, i m'aposto un pèsol que l'eslògan electoral serà ell i no el partit, és certificar i donar patent de cors als calabresos i, en darrer terme, al PSOE, sigui en Borrell o el clon que decideixin presentar els sociates -ni que sigui una merda penjada d'un pal, que també la votarien. No ens podem permetre aquest luxe. Cada dia, cada setmana, cada mes que passa amb l'actual direcció d'ERC, és un pas més lluny de la independència. Així de clar!

Significa això que estic demanant, suggerint, insinuant -digueu-li com vulgueu- el vot per en Ramon Tremosa, és a dir, per CiU? De cap de les maneres! No obstant això cal tenir ben present que si la candidatura de Tremosa obté uns resultats bons, penso que seria una excel.lent notícia i ajudaria a trencar el tabú que la sobiranització progressiva de CDC és un mal negoci electoral. Faria callar moltes boques, tant polítiques com, sobretot, mediàtiques. Si CDC comprova que accentuant el seu sobiranisme, guanya vots, els sectors ecspanyolistes tindrien les hores comptades. I això no només serà bo per a CDC, sinó també per a Catalunya.

Naturalment, allò que ni en Mas, ni en Madí, ni en Puig, poden demanar són actes de fe. Tots sabem que, per exemple, en Puig és l'escalfabraguetes orgànic, que excita amb la seva dialèctica sobiranista, per després, acabar com sempre, pactant amb els ecspanyols. Això ho tenim -espero- ben après.

Què fer, doncs? Wait and see, segurament. Un cop rebutjada la candidatura-trampa, la possibilitat de votar Tremosa, no es pot descartar, ni que sigui per raons patriòtiques i amb el risc que tornin a créixer les banyes, que ja les tenim molt desenvolupades, després d'haver votat ERC i de sentir-nos traïts, enganyats i estafats per una colla de grimpadors professionals.

Ara bé, penso que a hores d'ara, encara no hi ha prou. Les primeres declaracions d'en Tremosa no han estat, precisament, una mostra de sobiranisme desacomplexat. Més aviat al contrari. Aparentment, sembla com si es volgués fer perdonar el no haver votat ni el nyap ni la llufa. Només aparentment, però.

Això no obstant, les reaccions no s'han fet esperar, i els més joves, potser perquè són més impacients, o potser perquè no el coneixen, ja l'han enviat a pastar fang, i per partida triple (1,2,3). Probablement, fa deu o quinze anys, jo també ja ho hagués fet.

Però a aquestes alçades, i davant el perill que representa legitimar la direcció calabresa, i en conseqüència entronitzar el PSOE com a gran poder fàctic a Catalunya, i en conseqüència, destruir el projecte nacional per a Catalunya , que restaria convertida en una comunitat autònoma més, penso que el més important és escoltar totes aquelles candidatures que es proposen de debò foragitar la dictadura de facto sociata que patim. I la d'en Tremosa n'és una, però espero que n'hi hagi d'altres.

La d'en Junqueres, no, que no ho és. Més aviat, tot el contrari.