MENYS DE DOS DÍGITS

Quan es fan estudis laborals, una de les dades referencials és, naturalment, l'atur. En els països desenvolupats, difícilment l'atur supera una barrera psicològica: la dels dos dígits. És a dir, quan un país desenvolupat arriba a un atur oficial superior al 9.99%, i entra en el 10%, totes les alarmes salten pels aires. La veritat sigui dita, molts pocs països desenvolupats arriben a aquests percentatges... tret naturalment, de l'Estat ecspanyol que històricament s'hi ha sentit molt còmode entre el 10 i el 20% d'atur. Només alguns anys, molt pocs ha tingut una taxa d'atur inferior als dos dígits. És l'anomenat diferencial ecspanyol, versió aggiornata del cèlebre Spain is different de la dècada dels seixanta.

A Catalunya, per sort, un atur que arribi als dos dígits és una realitat menys coneguda, però no desconeguda del tot. De fet, alguns anys van ser particularment nefastos en aquest sentit. I ara apunta que podem tornar a caure en els dos dígits.

En els estudis electorals, també hi ha una barrera psicològica que fa referència als dígits. Però a l'inrevès. Quan un partit cau dels dos digits de suport electoral, i en passa a tenir-ne només un, llavors té un problema. Dit d'una altra manera, quan un partit compta amb menys del 10% del suport de l'electorat -sobretot si abans ha comptat amb uns percentatges molt superiors-, és que probablement s'atansa a la marginalitat i, fins i tot, a la seva desaparició. 

I això és precisament, el que li ha passat a ERC en les eleccions europees de diumenge. Ha perdut els dos dígits i ha passat de tenir l'11.80% a tenir el 9,21%, si comptem només el Principat. Ha caigut molt abaix de la frontera psicològica dels dos dígits, i fins i tot quasi perd el 9%.

I el que és més greu, ha tingut aquests desastrosos resultats amb probablement el millor candidat possible. Vull dir que si no hagués estat per l'Oriol Junqueras, un tio que té un públic fidel i que se'l veu bon jan, els resultats haurien estat catastròfics. Qualsevol apparatxik -típic trepa de trenta pocs anys, que té més gana que cervell- s'hagués fotut una hòstia considerable. L'Oriol ha fet una campanya intel.ligent. Ara caldrà comprovar si realment és tan independent com pressumia, o si els comissaris polítics del partit li començaran a tallar l'herba des del primer moment. La foto de la nit electoral on l'Oriol apareixia al faristol com Jesucrist entre els dos lladres, no porta precisament a l'optimisme.

El factor BNG

Però al marge del paper, penso que cabdal, del candidat, l'altre element clau que li ha permès sortir escollit, ha estat l'entrada a la coalició electoral del BNG. Va ser decisiu per garantir-li l'escó. I la veritat és que els gallecs no ho van fer, òbviament, per ajudar ERC, sinó per aconseguir molt més poder. Vull dir que si el BNG s'hagués tornat a presentar amb la coalició GALEUSCA, juntament amb CiU i PNB, hauria estat, de lluny l'últim de la fila. Ara, dins la coalició de l'Europa dels Pobles, el seu pes és molt més gran, concretament, del 26%, aproximadament, la qual cosa, li hauria de permetre assumir l'escó com a mínim un any -tot i que desconec, naturalment, els termes de l'acord de la candidatura. Però si jo fos gallec, exigiria un any de la legislatura, pel cap baix.

De victòria en victòria fins a l'ensulsiada total

Torno, però a ERC. En total en aquesta bugada europea ha perdut una considerable xifra de llençols. Concretament, prop de 76.000 menys que el 2005 (69.547 al Principat, 5.908 al País Valencià i 479 a les Illes).

Naturalment no cal esperar cap mena d'autocrítica. Ans ben al contrari, treure pit i fatxendejar. Però això ja estava en el guió. Cap novetat. Tot plegat assenyala clarament que l'espai per a una candidatura independentista com la que s'està construint ara mateix és cada cop més àmpli i diàfan. Cal continuar treballant i esperar a recuperar els centenars de milers de votants sobiranistes que es troben sense opció electoral pròpia.