Catalunya SÍ (i encara més si és 12 d'octubre!)

Quants ja tens uns anyets, conclous que l'experiència és un grau. Una servidora ja en porta uns quants, de militància independentista. No tants com d'altres, per descomptat, no vull pas posar-me cap medalla. La meva militància no és instrumental. Diria que és vital. I aquests prop de trenta anys que ja acumulo, naturalment amb moments de glòria i d'altres de vergonya, cal reconèixer-ho, em porten a concloure que anem pel bon camí.

El resultat en les eleccions espanyoles serà el que serà. El panorama postelectoral, no cal dir-ho, serà esborronador. Els espanyols, porten més de 50 anys sense bombardejar Barcelona, i tenen el mono. La volen fer grossa. No poden emprar l'exèrcit. Però tenen la Brunete Mediàtica, els tribunals i encara, la Guàrdia Civil.

Em jugo un pèsol que a partir del 21N, la pressió damunt de Catalunya serà encara més asfixiant. Caldrà estar-hi preparat. No s'hi val a badar.

L'acord electoral entre ERC, Reagrupament i la Plataforma Catalunya Sí! penso que és un gran encert. No tant en el curt termini, tot i que no descarto que ens poguem trobar amb una sorpresa agradable, sinó sobretot en el mig termini. A dos o tres anys vista, per entendre'ns. De fet, penso que aquest és l'objectiu.

Per això considero que la proposta de la Plataforma Catalunya Sí! resulta tot un encert. En ella hi caben tots els catalans i catalanes que volen una Catalunya lliure, rica i plena. Una Catalunya que decideixi el seu futur, el seu avenir. Considero que ens hem equivocat tant en el passat, que el marge d'error és ara molt petit. No ens podem equivocar més.

Aprofito l'avinentesa, doncs, per engrescar els centenars de milers de catalans i catalanes que van participar en les consultes, que van assistir a les diverses manifestacions s'han fet, d'ençà de la gloriosa del 18 de febrer del 2006, (aquella que va agafar els nostres dependentistes amb el pas canviat...), a tots aquells que pertanyen o simpatitzen amb altres forces independentistes o patriotes, que deixin de banda les diferències mínimes i treballin colze a colze amb una candidatura que malgrat que es presentarà al Parlament espanyol, està pensada per i per a Catalunya.

ERC, ningú no ho pot negar, ha optat pel canvi. Certament, no ha fet una neteja revolucionària, però és ben evident que el rumb és tot un altre, i cal donar-li com a mínim una oportunitat a en Junqueras... i al Bosch.

Reagrupament, per boca del seu President, no s'ha estat de reconèixer que no som el centre del món mundial. Hem après que els nostres conciutadans volen la unitat, i que castiguen la divisió. No ens fa res reconèixer que ERC és l'organització pal de paller de l'independentisme, sobretot pel seu arrelament local.

I tampoc ens fa res, reconèixer que probablement sense Convergència i sense Unió, la independència serà molt més difícil, quasi impossible -i subratllo el quasi. Per això ens fa mal que al capdavant d'aquestes formacions, sovint hi ha gent que no la volen, la independència. Encara més, fan tot el possible per evitar-la. Una cosa és no ser un partit explícitament independentista, però una altra molt diferent és ser un partit anti-indepedentista. I això últim, ni CDC, ni UDC, per història i per dignitat, no ho són, que quedi ben clar.

Catalunya Sí! es pot convertir, si hi ha bona voluntat -ep i també la corresponent dosi de mala llet, que els nostres enemics no són precisament germanetes de la caritat- en un moviment que arreplegui tots aquells que sentint-se engavanyats en la disciplina orgànica partidista -si bé, aquesta pot variar molt-, volen contribuir a una nova victòria no ja del catalanisme, sinó de la catalanitat, d'aquells que estem orgullosos de ser-ho i no anem per les cantonades demanant perdó i passant a l'espanyol a la primera de canvi. D'aquells que pensem que el moment és arribat i que l'única pedagogia que ara val, és la pedagogia de la Independència.

La de com aprendre a ser un poble lliure.

(NOTA: Post penjat inicialment al BGS, el passat dia 12 d'octubre)

UNA GRAN, MOLT GRAN, NOTÍCIA!

Avui, finalment, es presenta públicament l'acord entre ERC i RCAT per participar en les properes eleccions del 20N.

La presentació es farà en un lloc més que emblemàtic, cabdal en la història del nostre país, i particularment de la seva capital: l'Ateneu Barcelonès, una institució referencial de la societat civil.

Una entitat que va ser presidida durant uns anys, pel Molt Honorable President Heribert Barrera i Costa, el qual, n'estic més que convençut podem considerar el pare ideològic d'aquest acord.

Avui, l´Heribert, allà on sigui, estarà content.

La presentació de l'acord electoral entre les dues formacions es farà a les 16.30 hores, a la seu social de l'entitat.

Hi parlaran el President de Reagrupament, Joan Carretero i el President d'ERC, Oriol Junqueras.

No tinc cap mena de dubte que el pas que es dóna avui, pot condicionar tota la política catalana i és una fita en el nostre camí, cada cop més breu, cap a la Independència.

VISCA CATALUNYA LLIURE!

FRAMING

Un exemple de framing el tenim en aquesta notícia, penjada avui en un diari digital amb evidents connivències amb el govern dependentista.

És un exemple de manual. Es pretén crear una atmosfera on es dóna per feta la victòria del continuista Ridao, i es desprestigia sense concessions la del renovador Bosch. Fins i tot en contra de tota evidència, es vol implantar un escenari on es doni per òbvia la victòria de l'encara secretari general.

Aquesta estratègia, naturalment, respon a uns interessos. Tothom sap, que la unitat independentista només serà possible, si és possible, amb Alfred Bosch com a candidat d'ERC. Llavors, a qui l'interessa que això no passi?

En primer lloc, a la cúpula interina d'ERC, que està fent el llit a en Jonqueres, però encara no sé si se n'ha assabentat.

En segon lloc, als quadres intermitjos i territorials d'ERC -el lobby territorial-, que s'han adaptat al modus vivendi dels darrers 7 o 8 anys, en alguns casos amb sous astronòmics, i que per res del món volen tornar a les galeres. Prescindir dels viatges a Nova York? No way! De manera que el primer que pregunten és a qui hem de matar?

En tercer lloc, als especialistes en tàctiques submarines, a l'hora d'enfonsar projectes que poden presentar-se com alternatius a la seva opció dependentista, i que ja han actuat de forma més que eficient en anteriors ocasions. Són perillosos perquè compten amb un arsenal mediàtic mercenari d'avantguarda ben engreixat.

En quart lloc, a Ecspanya, que li agrada tenir catalanets al seu servei, per tal d'utilitzar-los quan els necessita, i d'insultar-los i menystenir-los quan no. La seva brunete mediàtica, sigui progre o carca, té munició per temps il.limitat.

No sé fins a quin punt els militants d'ERC se sentiran temptats d'avantposar els seus interessos personals, als interessos del país. I dic personals, perquè si Ridao és el candidat escollit, els resultats electorals seran catastròfics, de manera que difícilment algú que vulgui preservar aquesta formació, pot optar per una decisió suïcida com la representada per l'actual secretari general. L'única explicació plausible és que s'avantposen els interessos personals, als de partit, i per descomptat als del país.

Segurament, en els propers dies i setmanes, encara veurem més exemples d'aquesta narrativa que presenta com a obvi allò que més interessa a l'establishment. La pregunta és, si en binomi Jonqueres-Bosch, sabrà plantar cara o es fondrà com un terròs de sucre.

NO VOLÍEM UNITAT? AVUI N´HI HAURÀ!

Avui a les 6 de la tarda, la Manifestació Nacional per la Independència acomplirà l'objectiu que molts estem cercant des de ja fa massa temps: la transversalitat independentista. Avui, la gent d´RCAT, d'ERC, de SI, de Democràcia Catalana, de les CUP, compartirem l'espai públic dels carrers de la nostra capital per cridar ben alt i ben fort que la Independència, a més a més de voler-la, la necessitem urgentment, com l'aire que respirem. No és una qüestió de somnis, de desitjos, és sobretot una qüestió de necessitat material. Sense un estat independent, sense una República de Catalunya, membre de ple dret de la comunitat d'estats independents, la nació catalana està condemnada a una lenta i dolorosa desaparició. Així de clar. Així de dur.

Però estic segur, que a banda de la gent ja esmentada, molta altra gent que també forma part de la transversalitat independentista, també assistirà a la manifestació. I goso dir que aquesta gent, en serà la part majoritària. Són gent que o bé no vota, perquè n´ha perdut la confiança, o bé vota opcions que encara malden per trobar allò tan horrorós com és l'encaix amb el Regne d'Ecspanya. Gent, que, parlem clar, encara voten a CiU, a ICV-EUiA i fins i tot als sociates, però que votaran, si s'escau un enorme i contundent SÍ a la Independència, quan arribarà el moment.

A diferència de la de fa un any, aquesta manifestació no està contaminada per la presència d'enemics del poble.

Aquesta manifestació ha de denunciar que pactar amb partits ecspanyols és un mal negoci per a Catalunya. Siguin rojos o blaus, els ecspanyols són first and foremost ecspanyols, i segueixen el seu projecte polític multisecular, que és el de l'anihilació de la nació catalana, com ja demanava insistentment a la Castella dels segles XVI i XVII.

Avui podrem desmentir la paradoxa que algú ha apuntat respecte al fet que la manifestació de l'any passat ha portat a que un any després, el PP, marqui a hores d'ara l'agenda política de la CAC, amb el vist-i-plau de CiU, mentre que el Duran no s'està d'amanyagar la figura d'en Rubalcaba, per si les mosques.

La veritable Revolució Cultural (és a dir, política) catalana, tindrà lloc quan els partits catalans comprenguin que pactar amb partits ecspanyols no surt gratis. Quan comprenguin que cal fer confiança en la nostra gent, i deixar-se d'acords entre elits, normalment a porta tancada i sense cap mena de control ciutadà.

La temptació de pactar amb demagogs ecspanyolistes és ben present com s´ha demostrat en la història recent. La connivència ideològica fa de ciment tant en CiU com en ERC, i els porta a cometre de forma reiterada errors que després paguem tots els catalans.

L'únic pacte polític amb els ecspanyols ha de ser de caràcter internacional, és a dir, amb la garantia de la comunitat internacional, i amb forma de Tractat, i que contempli l'acceptació per part del Regne d'Espanya de l'existència de la República de Catalunya, així com el repartiment dels actius i els passius entre els dos estats, i la gestió de les conques hidrogràfiques compartides (seguint altres casos com els del Tajo i el Duero entre Ecspanya i Portugal, o el del Rin o el Danubi, a l'Europa central), i les delimitacions de les aigües territorials, etc.

Ahir, la hija del Cuerpo, Sanchez-Camacho, anunciava triomfantment que havia aconseguit desactivar les ambaixades catalanes. És així com es promou la globalització de Catalunya, senyor Mas? D'aquest tema en parlarem amb molt més detall en un proper post.

Perquè avui toca manifestació. I passaré llista.

LA DERROTA DE LA GESTIONITIS

Em comenten que en algun ajuntament, l´alcalde republicà derrotat ahir no feia més que enviar a pastar fang tots els seus veïns, per no haver-lo reelegit.

Si fa no fa deia que "després de tot el que hem fet per ells....".

L´home estava dolgut de debò.

Anem a pams.

L'enèssima rebolcada d'ERC, sembla que ha estat la definitiva. Finalment, l'executiva ha presentat la dimissió. Ja era hora! Els ha costat centenars de milers de vots. Era claríssim que la carta local era la darrera que els quedava, i l´han perduda penosament.

El fracàs d'ERC és un exemple palmari del que podem anomenar la derrota de la gestionitis, és a dir, d'aquell capteniment que consisteix en, un cop ocupes el càrrec, t'oblides del projecte polític, és a dir, de la fita a aconseguir, això és, la Independència, i prioritzes la gestió del dia a dia: ara el casal d'avis, ara la llar d'infants, ara el CAP, ara la festa de sevillanes (sí, sí, sevillanes, tu), etc.

I la Independència?

Bé, la Independència.... cap al 2300, no? Que qui dia passa, any empeny.

Encara a hores d'ara hi ha gent que no sap de què va la pel.lícula. Com el tontaina d'en Ridao, que ahir va fer el ridícul fins a límits insospitats. Això sí, amb aquell posat de milhomes ... Patètic.

A veure si ens entenem. No plantejo naturalment, la incompatibilitat entre la gestió i la Independència. Però subordinar la segona a la primera és un error estratègic de l'alçada d'un campanar... per no dir un gratacel!

Tot partit, i més encara un partit independentista, ha de prioritzar un nou repte per engrescar la gent. Una Ítaca, on dirigir els seus soldats, els seus mariners. Sense aquesta Ítaca, res és possible.

A ERC li ha passat com també li ha passat recentment al Bloc Quebequès en les darreres eleccions federals canadenques. Que al prescindir del relat èpic i substituir-lo per una rutina de gestió, la gent se´ls ha despenjat.

La nova direcció d'ERC, espero que prengui nota d'això i no cometi més errors. Des de Reagrupament mantindrem clarament l'aposta per la transversalitat, i per la creació d'una unitat independentista que planti cara a l'ecspanyolisme rampant que tot assenyala que es desfermarà el 2012.

CiU, borratxa de vots i càrrecs, es llançarà a mans del PP i ens esperen, si no hi posem remei 4 o 8 anys durs, però que no tinc cap mena de dubte que seran una nova fàbrica d'independentistes.

La lluita continua!

ELS LLADRES D'ALMANSA...

Bé, tal i com era de preveure, ERC s'ha baixat els pantalons o les calces, com vulgueu dir-ho. Algú es pensava que aguantarien el tipus? Qui era tan naif, per a aquestes alçades, creure-s'ho? Perquè havia de ser un acte de fe, no una reflexió racional... després dels antecedents.

La diferència entre la dependència i la independència, és molt senzilla d'explicar: els 3.800 milions d'euros de marres que els ecspanyols diuen que ens corresponen (i que a hores d'ara són totalment virtuals), o els més de 20.000 milions d'euros que els ecspanyols ens roben cada any. Ni tan sols els 5.000 milions que defensen els convergents, arriben a la sola de la sabata del que seria una Catalunya independent.

Lladres que entreu per Almansa, continueu collint els fruits, ara amb l'ajuda dels botiflers de torn, disfressats de PSC, d'ERC i d'ICV... Ben mirat no és cap novetat, sempre l'ocupant intenta corrompre els elements més febles dels ocupats.

No es tracta ara de llegir-se els 76 fulls de la proposta d'acord, i d'entrar a parlar de les absències flagrants, com és que no es té en compte la nova immigració com a criteri distributiu, i moltes altres coses. Això seria entrar en la lletra petita, i ens faria perdre més temps.

No. Ara, m'agradaria adreçar-me a gent com l'Oriol, l'Elisenda, fins i tot, fins i tot a l'Uriel, i dir-los que avui, aquest vespre, quan el Consell Nacional dels Calabresos, us donin pel sac, penseu -en teniu la capacitat, no hi ha cap dubte- que encara sou a temps de desmarcar-vos-hi. No gaire, però una mica sí.

Ara si us empasseu aquest gripau, que donarà ales al Montilla i a tots els seus acòlits, estareu, definitivament, morts i enterrats.

És l'hora de les decisions importants. M'agradaria que estiguéssiu a l'alçada.

MENYS DE DOS DÍGITS

Quan es fan estudis laborals, una de les dades referencials és, naturalment, l'atur. En els països desenvolupats, difícilment l'atur supera una barrera psicològica: la dels dos dígits. És a dir, quan un país desenvolupat arriba a un atur oficial superior al 9.99%, i entra en el 10%, totes les alarmes salten pels aires. La veritat sigui dita, molts pocs països desenvolupats arriben a aquests percentatges... tret naturalment, de l'Estat ecspanyol que històricament s'hi ha sentit molt còmode entre el 10 i el 20% d'atur. Només alguns anys, molt pocs ha tingut una taxa d'atur inferior als dos dígits. És l'anomenat diferencial ecspanyol, versió aggiornata del cèlebre Spain is different de la dècada dels seixanta.

A Catalunya, per sort, un atur que arribi als dos dígits és una realitat menys coneguda, però no desconeguda del tot. De fet, alguns anys van ser particularment nefastos en aquest sentit. I ara apunta que podem tornar a caure en els dos dígits.

En els estudis electorals, també hi ha una barrera psicològica que fa referència als dígits. Però a l'inrevès. Quan un partit cau dels dos digits de suport electoral, i en passa a tenir-ne només un, llavors té un problema. Dit d'una altra manera, quan un partit compta amb menys del 10% del suport de l'electorat -sobretot si abans ha comptat amb uns percentatges molt superiors-, és que probablement s'atansa a la marginalitat i, fins i tot, a la seva desaparició. 

I això és precisament, el que li ha passat a ERC en les eleccions europees de diumenge. Ha perdut els dos dígits i ha passat de tenir l'11.80% a tenir el 9,21%, si comptem només el Principat. Ha caigut molt abaix de la frontera psicològica dels dos dígits, i fins i tot quasi perd el 9%.

I el que és més greu, ha tingut aquests desastrosos resultats amb probablement el millor candidat possible. Vull dir que si no hagués estat per l'Oriol Junqueras, un tio que té un públic fidel i que se'l veu bon jan, els resultats haurien estat catastròfics. Qualsevol apparatxik -típic trepa de trenta pocs anys, que té més gana que cervell- s'hagués fotut una hòstia considerable. L'Oriol ha fet una campanya intel.ligent. Ara caldrà comprovar si realment és tan independent com pressumia, o si els comissaris polítics del partit li començaran a tallar l'herba des del primer moment. La foto de la nit electoral on l'Oriol apareixia al faristol com Jesucrist entre els dos lladres, no porta precisament a l'optimisme.

El factor BNG

Però al marge del paper, penso que cabdal, del candidat, l'altre element clau que li ha permès sortir escollit, ha estat l'entrada a la coalició electoral del BNG. Va ser decisiu per garantir-li l'escó. I la veritat és que els gallecs no ho van fer, òbviament, per ajudar ERC, sinó per aconseguir molt més poder. Vull dir que si el BNG s'hagués tornat a presentar amb la coalició GALEUSCA, juntament amb CiU i PNB, hauria estat, de lluny l'últim de la fila. Ara, dins la coalició de l'Europa dels Pobles, el seu pes és molt més gran, concretament, del 26%, aproximadament, la qual cosa, li hauria de permetre assumir l'escó com a mínim un any -tot i que desconec, naturalment, els termes de l'acord de la candidatura. Però si jo fos gallec, exigiria un any de la legislatura, pel cap baix.

De victòria en victòria fins a l'ensulsiada total

Torno, però a ERC. En total en aquesta bugada europea ha perdut una considerable xifra de llençols. Concretament, prop de 76.000 menys que el 2005 (69.547 al Principat, 5.908 al País Valencià i 479 a les Illes).

Naturalment no cal esperar cap mena d'autocrítica. Ans ben al contrari, treure pit i fatxendejar. Però això ja estava en el guió. Cap novetat. Tot plegat assenyala clarament que l'espai per a una candidatura independentista com la que s'està construint ara mateix és cada cop més àmpli i diàfan. Cal continuar treballant i esperar a recuperar els centenars de milers de votants sobiranistes que es troben sense opció electoral pròpia.

JOAN CARRETERO: 

PATRIOTISME I DIGNITAT

Gran article de Joan Carretero publicat al diari AVUI, el 18.04.2009

NOVA ENQUESTA: ELS RESULTATS ELECTORALS D'ERC

Un cop consumats els cicles de congressos territorials a ERC, comencen a fer-se públiques enquestes d'intencions de vot de cara a les properes eleccions al Parlament del parc, que li donen no més de 12 diputats (ara en té 21 i n'havia arribat a tenir 23).

Us proposo que voteu l'enquesta que trobareu en el bloc (desplaceu-vos cap abaix). Considereu que l'actual direcció d'ERC serà capaç d'aconseguir-los, aquest nombre de diputats? O per contra en traurà menys (entre 5 i 11)? Tampoc és descartable que acabi substituint als C's al grup mixt, si ni tan sols en té per crear un grup parlamentari propi. I dic substituint, perquè espero i desitjo que aquelles males bèsties desapareguin del mapa on van entrar pels pèls. 

Ara, tampoc m'estranyaria que, pillos com són, els calabresos, vegent la patacada que se'ls acosta, optessin per amorrar-se a qualsevol altre partit gran per muntar una coalició o qualsevol altra barrabassada, que els permetés salvar els centenars de sous públics i para-públics (UGT) dels quals gaudeixen a hores d'ara. Entrarien, en aquest sentit, en un procés d'unionització, en el sentit que es convertirien en una organització petita, que actuaria com una agència de col.locació, i que evitaria de totes totes presentar-se ella sola a qualsevol comici proper. És l'estratègia que tants bons resultats està donant a en Duran i Ecspanya, un autèntic xupòpter del seu soci de federació, CDC. Naturalment, els calabresos, anirien a buscar sang fresca en els colls sociates... als quals servirien amb adoració i lleialtat canina...

Voteu, doncs, i a veure si aconseguim veure-hi clar...

EN LA BONA DIRECCIÓ

Tot i que és una notícia del cap de setmana passat, i ja estem a les portes d'un de nou, no vull perdre l'oportunitat de comentar, positivament, però amb totes les reticències i precaucions corresponents, el fet que, segons sembla els dos corrents d'ERC, l'RCAT i l'EI, comencen a establir uns ponts de col.laboració.

Naturalment, he de reconèixer que vaig ser molt crític amb la gent d'EI, o més concretament, amb la seva cara pública. Per a mi, els d'aquest corrent eren els detractors més aferrissats d'en Carod, i doncs, molt més partidaris de carregar-se'l que el propi Puigcercós.

Passades ja unes quantes setmanes, i en la perspectiva dels congressos regionals, es pot dir que EI no s'ha desfet com un flam, fet que hauria confirmat les meves sospites que era un muntatge calabrès, sinó que s'ha mantingut ferm, i, cosa que em dóna una certa esperança, s'ha reforçat la visibilitat mediàtica d'altres membres del grup, com és el cas de l'Elisenda Paluziè, o del sindicalista i blocaire Moisès Rial.

Per tot plegat, penso que és positiu que aquests dos corrents, s'uneixin o estableixin ponts de col.laboració, per tal d'aconseguir el màxim de representació en els organismes territorials.

Fins i tot, he llegit en algun lloc, que ara mateix no recordo, que es baralla la possibilitat que la Rut Carandell sigui la Presidenta de la Federació de Barcelona, fet aquest que seria una boníssima notícia. Fet que de retruc donaria accés als òrgans nacionals (Consell i Executiva).

És una llei de la política que si l'oposició renovadora es presenta dividida per enfrontar-se a una direcció oligàrquica, corrupta i amb temptacions totalitàries i omnímodes, fracassarà amb molta probabilitat. La unió fa la força. Però ha de ser una unió de debò. Digueu-me il.lús, però espero que tothom vagi en la mateixa direcció i acabi triomfant la racionalitat independentista, per damunt del sibwanisme filo-sociata.

DINAR

Avui he dinat amb l'Elisenda. Ha fet tard i, sense disculpar-se, no ha trigat gaire en abraonar-se sobre mi... pels meus posts sobre Esquerra Independentista i l'Uriel -ja no li diré més enfant terrible-, com a senyal de bon rotllo.

La primera part de l'àpat ha consistit en un davassall d'arguments per demostrar que no és cert tots els penjaments que els estrellats vam dir sobre ells.

Potser sí. No és que m'hagi convençut del tot, però li donaré el benefici del dubte. Però cal la prova del cotó. És a dir, els fets. No només paraules.

Naturalment passat aquest primer rampell, la cosa s'ha anat apaivagant, i com era lògic entre dues persones que fa uns quants anys que es coneixen i s'aprecien, la conversa ha pres un camí constructiu.

Realment ara per ara, allò que m'interessa més és el futur immediat i no tant el passat. Els resultats han estat els que han estat i ja no es poden modificar... però hi ha moooolt camí per córrer.

Fa realment llàstima veure ara en Puigcercós encaixant mans com un boig, per tal de simular que té amics fins a sota les pedres. L'hòstia que s'ha fotut ha estat monumental. Naturalment ell esperava aconseguir pel cap baix el 50% dels vots de manera que tindria les mans lliures per fer i desfer. Els fenomenus de lasantaespina li havien pronosticat entre un 45 i un 50%. Bé xavals, amb patates.

Ara fins i tot es dóna el bec amb en Mas. Més per necessitat que per cap altra cosa. En el fons, és una demostració fefaent de feblesa i té una credibilitat més aviat baixa.

I per acabar-ho d'arrodonir li va esclatar a la cara el cas Vendrell. Tancat a pany i forrellat durant tota la cursa electoral, exhibint, per contra, ara sí i ara també en Ridao, el Vendrell va reaparèixer en la proposta oficialista de l'executiva, i naturalment, els propis puigcercocistes que aspiraven a ocupar la seva cadira, van cridar el va de retro, i tot va acabar com és ben conegut.

Però com dic, ara interessa més el futur immediat, és a dir, els congressos regionals, que no pas el passat. Per exemple, el de la Federació de Barcelona. És en aquest escenari i en els de les altres federacions territorials, on realment es demostrarà si els estrellats estàvem equivocats i vam perdre una bona ocasió per callar.

De totes maneres, allò realment important, penso que sí que s'ha aconseguit. Reparar els petits desperfectes, copets i contusions, que es generen després d'una cursa entre amics... que per molt amics que siguin, tots volen guanyar.

DONES D'ERC

Enmig de tot el mullader del Congrés d'ERC, m'ha cridat l'atenció un fet que fins al moment, i potser m'equivoco, cap analista ha destacat. Em refereixo al creixent protagonisme actual de les dones d'ERC a l'interior de la formació.

Val a dir que, tradicionalment, ERC ha estat un partit dirigit i monopolitzat per homes. No recordo cap dona exercint un poder executiu rellevant.

Naturalment, podeu esmentar el tsunami Rahola, actualment reconvertida en una telepredicadora maruja, però allò va ser més una tempesta d'estiu, i de fet mai va estar arrelada a l'estructura orgànica del partit, sinó que anava de megastar i naturalment passava olímpicament dels militants que no li llepessin cul i vores.

Més recentment un altre fenomen femení en l'univers erky ha estat la megaportaveu Marina Llansana, la qual, però, malgrat la legió d'admiradors que té, penso que no ha estat capaç d'actuar amb prou personalitat i fins i tot ha protagonitzat episodis lamentables, com aquelles declaracions que va fer poc abans de la Conferència Nacional del passat mes d'octubre, on va quantificar el pes dels sectors renovadors -naturalment, ella els anomenà crítics- en un 3 o 4% del conjunt de la militància. Hòstia, no em faig la idea de quants quilos de patates va menjar per empassar-se aquestes brillants paraules!

Ara bé, sí que he de reconèixer la seva transformació sideral. Quan me la van presentar, ara fa cinc anys, semblava la típica tia de poble que quan parla amb homes sempre abaixa la vista i parla amb un fil de veu quasi bé inaudible, acostumada com està a heure-se-les amb xavals i xavalets que van de milhomes i són uns boca-grosses. A més a més vestia fatal. Passats els anys, s'ha convertit en una mena de megawoman, i una de les polítiques secretament (o no) més desitjades de l'univers polític nostrat. Però ni tan sols aquest canvi de look li ha servit per mantenir-se al càrrec, i en el congrés del passat dissabte, va saltar de l'executiva. Trobarem a faltar la seva imatge en el faristol de la seu calabresa...

Aquestes excepcions a banda, el 25è Congrés d'ERC també podrà ser recordat, a més a més, del Congrés del Harakiri, tal i com ja vaig comentar en un post anterior, o de la definitiva conversió, si no som capaços d'evitar-ho els votants, ja que els militants s'han demostrat incapaços de fer-ho, en una còpia d'Euskadiko Ezkerra à la catalane, en el congrés on les dones republicanes van començar, si se'm permet, a marcar paquet. Posem-ne tres exemples.

Naturalment, el primer seria la de la candidata a la secretaria general per l'RCAT, la Rut Carandell. Per primera vegada en els més de 70 anys d'història, una dona es presentava a un càrrec de tanta responsabilitat dins del partit. I no només això. La Rut està cridada a ser una de les líders de la nova etapa, i, no cal dir que jo poso moltes esperances en ella i en tots els seus col.laboradors per tal de redreçar el rumb suïcida emprès pel partit. Ànims Rut, que de força ja sé que en tens i te'n sobra!

En segon lloc, hi ha el cas de l'Elisenda Paluziè. Va ser la candidata a membre del Consell Nacional d'ERC, més votada pel Congrés. Una persona que conec de fa anys i en la qual tinc molta confiança. Certament, pertany als milers de catalans i catalanes que han ingressat recentment al partit, i aquest pecat, el va haver de pagar quan els de tota la vida van impedir que es presentés com a número 2 a les eleccions ecspanyoles. Si se n'ha de ser d'obtús per prescindir d'una persona de la vàlua de l'Elisenda! Però la partitocràcia és així. Ara espero que, des de dins, l'Elisenda introdueixi una mica de racionalitat i sentit comú.


Finalment, tenim la Laura Vilagrà, que va ser la candidata més votada a la nova Executiva Nacional. És l'única de les tres que no conec personalment, i per això amb aquestes paraules que ara escric m'estic tirant a la piscina. La Laura és alcaldessa de Santpedor i diputada. Es tracta doncs, d'una persona clarament identificada amb l'establishment calabrès, o per afinar encara més, amb el lobby del Bages que, com es va demostrar en les eleccions presidencials, va ser un dels actors claus del triomf oficialista. Això que, naturalment, no és gens positiu, encara pot acabar bé si ajuda a la jubilació de l'actual senyor feudal d'ERC en aquesta comarca.

En definitiva, tres dones. Una jurista, una economista i una politòloga, respectivament, que sense cap mena de dubte també han estat protagonistes del Congrés i l'ascens de les quals marca un canvi sociològic i humà en un partit, en aquest sentit, tant tradicional com ERC.

Post-data. Us recomano molt entusiàsticament, dos posts de l'amic elies. Brutals. Llegiu-los aquí i aquí.

LES COSES CLARES, I LA XOCOLATA... DESFETA

SOM 350.000, I EN SOM MÉS

Som 350.000 i som més. Em refereixo, és clar, als exvotants d'ERC. I, malauradament, o no, tot fa pinta que el 2010, si no abans, en serem més, molts més. I penso que tenim alguna cosa a dir. Fins ara han parlat els militants, i a hores d'ara ja sabem que el 72% aproximadament, dels militants d'ERC, aposten clarament pel harakiri.

Bé siguem generosos i esplèndids i diguem que una part important dels militants que votaren EI, són renovadors sincers que es van deixar enlluernar per la dialèctica de l'enfant terrible, que, dit sigui de passada, ha quedat rellegat a la categoria d'un Ronald McDonald qualsevol, per allò, del pallasso tonto que sempre entoma les hòsties del pallasso llest, que obvio esmentar-ne el nom.

Així doncs, el 62% de la militància d'ERC és partidària del hara-kiri. Bé, gràcies al web de Reagrupament, els tenim retratats territorialment. No pas gràcies al web oficial d'ERC que va donar una mostra més, l'enèssima, d'opacitat informativa, i que va anar en la mateixa línia que la negativa a fer debats públics.

Però si una part significativa de la militància d'ERC s'ha begut l'enteniment, perquè ha votat uns dirigents que en qualsevol organització normal, ja haurien estat destituïts per inútils i ineptes (i després malparlen del freakisme!), això no vol dir que la gent normal, la que no ha caigut en el parany del sectarisme, els seguim a ulls clucs.

Caldria que els exvotants d'ERC, ens posicionéssim d'alguna manera davant l'actual conjuntura. Naturalment cal esperar a veure com es desenvolupa el Congrés del dia 14 i quina executiva en resulta escollida, però ja avanço que les esperances en tot plegat són més aviat escasses. Zero, vaja.

Les primeres paraules del flamant nou president, tal i com les vaig llegir en un diari digital, immediatament em van retrotreure a les fetes per Felipe González després dels resultats de les eleccions del 1993, quan va dir que havia captat el missatge de l'electorat i que actuaria en conseqüència. Naturalment, després no va fer res i tres anys després el PSOE va perdre les eleccions.

Si molts militants d'ERC han avantposat els seus interessos presents o futurs als interessos del país, els haurem de fer veure que sense nosaltres, els votants, ells no són res. Són una peça, un cargol d'una maquinària, totalment prescindibles i substituïbles en qualsevol moment.

S'accepten propostes, naturalment, constructives i des de la bona fe -que no vol dir des de la ingenuïtat naïf.

Naturalment, algú podria contestar que la millor proposta seria entrar a militar-hi i lluitar colze a colze amb el 38% d'afiliats autènticament renovadors (si continuem amb els càlculs anteriors). No debades ara ja està clar qui personifica realment l'alternativa. Aquesta possibilitat sempre hi és, òbviament. Encara que hi ha precedents, com la del propi Hèctor o la d'un destacat ex-militant de Cornellà que va demanar el reingrès i l'hi van denegar, que assenyalen que, paradoxalment, entrar a ERC és més semblant a un via crucis o un club pijo d'alta sucietat, que a un partit pluralista, obert a tothom. I és que és clar, quants més militants, menys toca a cadascun de les engrunes que llencen els sociates, sempre i quan facis bondat i obeeixis a la direcció o més aviat al baró o cacic territorial que et correspongui... Per altra banda, la militància en cap cas no ha de ser cap mena d'obligació, sinó el producte d'una decisió lliurement adoptada, que pressuposa invertir-hi moltes hores, molts esforços, i tot sovint, molts de nosaltres o no disposem d'aquestes hores o esmercem els nostres esforços en altres direccions pels motius que siguin...

Queda dit, doncs. S'accepten propostes. Un cop els militants acabin de parlar, després del Congrés de dissabte que ve, serà l'hora de parlar dels ciutadans exvotants i que ens agradaria tornar a votar ERC. Per història, pel projecte, per l'objectiu final: la independència d'una Catalunya més lliure, més cohesionada.

En tot cas, allò que és segur és que els votants tornaran a parlar el 2010, si no abans. I és molt probable que , depèn de com, possiblement la imatge que vegin en el mirall no els acabarà de fer el pes...

ENHORABONA RIDAO! ENHORABONA ZARAGOZA!

Els resultats de les eleccions a ERC, han donat dos guanyadors. Per una banda, en Joan Ridao, que ha estat el candidat que més vots ha obtingut, i per l'altra en Kosé Zaragoza, que ha estat l'ideòleg de la campanya oficialista.

Aquest noi, en Ridao, deu haver nascut amb una flor al cul. Sempre està a punt de palmar-la i sempre se'n surt. No sé com s'ho fa. I ara va i és el tio més votat, fins i tot més que qui l'acompanyava en el tícket. Ara, a en Ridao se li girarà feina, perquè els puigcercocistes l'intentaran anul.lar, que sigui un florero. I naturalment, espero que, com suposo, si té una mica de dignitat, els pararà els peus, amb l'argument contundent dels 2.607 vots que l'han escollit. O potser no, vés a saber.

Dos. També vull felicitar, naturalment als candidats de l'RCAT, perquè han deixat amb el cul enlaire tota la classe mediàtica d'aquest país. Durant tota la campanya insistien, dia sí i dia també, que el pols era entre Puigcercós i Benach, mentre que a en Carretero se li dedicaven quatre ratlles mal comptades, menyspreant-lo descaradament. Bé, doncs, amb patates, xavals. Ara ningú no pot considerar més en Carretero com un zero a l'esquerra. Ha estat el segon candidat més votat a la presidència, a anys llum del menys votat, al qual sempre se'l comparava.

Un exemple d'aquesta marginalització el tenim en aquest muntatge fotogràfic tret del web del 3cat24, és a dir de la Corpo, on no només en Carretero surt en un raconet, sinó que directament s'ha suprimit a la Rut. Correlativament les dues candidatures continuistes estan sobredimensionades.

Tres. El triomf dels virreis. Si analitzem acadèmicament els resultats de la distribució territorial del vot podem concloure que tant la candidatura oficialista com la carotista, han obtingut triomfs sonats (entre el 45 i el 65% dels vots) en aquelles comarques o territoris on existeixen virreis o barons. Em refereixo, naturalment, als Huguet (el Lenin del Bages), Vendrell (Baix Llobregat), Oliveres (Maresme), Cerdà (País Valencià), o al propi Benach (comarques del Camp i de l'Ebre), o Niubò i Portabella (Federació de Barcelona). En canvi, l'RCAT, tret dels casos de la Cerdanya i el Pallars Jussà, comarques de naixement i de residència del propi Carretero, no compta amb cap virrei o baró. Això, que hauria de ser positiu, perquè els virreis sempre són un empobriment de la política i una font de clientelisme i de fidelitats a prova de bomba, per contra, se'ls ha girat en contra als d'RCAT. Vull dir que tot i que ha guanyat en determinats territoris, en la immensa majoria d'ells, no ha tret majories folgades. L'RCAT té un suport més horitzontal que vertical, mentre que, clarament, els carotians tenen un suport més vertical, concentrat, que no pas horitzontal.

Quatre. S'ha comprovat l'eficàcia d'inventar-se oposicions de cotó fluix, com és el cas d'EI. Aquesta és una estratègia que segur que l'han parida al carrer Nicaragua i no al carrer Calàbria. Ja el franquisme, per aigualir l'oposició democràtica va inventar-se plataformes suposadament democratitzadores, que no eren més que muntatges de cartró... Per derrotar els oficialistes cal que hi hagi una única candidatura opositora no només real, sinó també mediàtica, i en aquesta campanya, naturalment, l'RCAT ha estat considerat com una de les dues candidatures renovadores, i això sabent que EI era un bluff, com s'ha demostrat, ja que ha obtingut menys vots que avals va presentar a la presidència (muntatge descarat, doncs). Aquesta és una lliçó que cal aprendre. Calia haver-los matxacat molt més, per tal que els militants realment renovadors comprenguessin que no eren aigua clara.

Cinquè. No s'acaba el món. D'aquí a dos o tres anys, quan es fotin una hòstia de nou i hagin perdut 450.000 o 600.000 vots, en tornarem a parlar. Jo pels que es preocupen per les patates, els informo que continuaré anant regularment al Bar Tomàs. Però el proper dia que hi vagi, un cop m'hagi cruspit un bístec amb patates braves i una estrella, i abans de fer un tallat, fotré un rot i pensaré en les vostres mares. Breument, això sí. No sou tan importants. I no us mereixeu més.

Sisè. M'ho he passat teta formant part del Blocs amb Estrella, per una vegada he passat de ser un estudiós a ser, moderadament, un co-protagonista. I penso que hem fet una bona feina. Què collons! Una feina de quatre parells d'ous! I hem posat els fonaments d'un canvi que tard o d'hora, millor d'hora que tard, es produirà, irremeiablement...

Setè. I no puc concloure sense felicitar en Joan i la Rut, que s'hi han deixat la pell i els ossos. Que sàpiguen que sempre podran comptar amb mi, si els puc donar un cop de mà.

Bona Nit i Bona Sort!

PD. Sento com descorxen ampolles de cava i el meu GPS m'indica que el senyal prové de dos llocs diferents, però molts propers, atès que només els separa una avinguda d'un nom que ara no vull recordar. Un dels senyals prové del carrer Calàbria i l'altre del carrer Nicaragua...

... AMB PATATES

Demà al vespre, n'hi haurà molts que s'hauran de menjar les seves paraules d'avui, o d'ahir... amb patates. Els suggereixo el Bar Tomàs de Sarrià, molt a prop de Can Foix, on fan unes braves brutals, mítiques.

Quan encara no estic del tot refet de la festa d'ahir al Pepsi Club, tot i que no es va acabar a una hora especialment alta, sinó més aviat al contrari, m'he posat a llegir la premsa d'avui i també he escoltat algunes emissores de ràdio. Sembla increïble com es pot arribar a manipular tant. Però es pot. O si més no, s'intenta. Depèn de nosaltres que no se n'ensurtin, naturalment. I no se n'ensortiran. Naturalment. De fet ja no se n'han ensortit.

Demà, en el superdissabte d'ERC i per extensió de tota Catalunya, els seus 10.459 militants tindran una nova oportunitat de fer història: la d'encarrilar el futur d'aquest país nostre que volem lliure, independent i sobirà.

Amb en Joan Carretero i la Rut Carandell, naturalment.

I, DONCS, QUÈ US PENSÀVEU?

Que moririen sense matar? No, home, no. Aquesta genteta, que ara veuen amenaçats els seus privilegis i el seu estatus sociopolític, faran el possible i l'impossible per evitar perdre'ls. Segons diuen hi ha 250 famílies que consideren que si guanya una determinada opció, la seva estabilitat econòmica se'n ressentirà, i en conseqüència faran el que calgui per evitar-ho. Així de fort. Així de bèstia.

Això és la conseqüència de crear una casta de polítics que no tenen més ofici ni benefici que seguir les ordres de dalt i executar-les cap abaix sense cap mena de qüestionament i dubte. I si algú es mou, se li talla el cap i punt. Naturalment, aquestes 250 famílies poden mobilitzar el seu entorn, i assolir un suport d'entre 1000 i 2000 familiars, amics, coneguts i saludats... però para de comptar. Per definició una estructura oligàrquica, quanta més gent beneficiï, menys hi haurà a repartir, per la qual cosa es fonamenta en l'exclusió de la immensa majoria.

ERC té la gran sort, la immensa sort... Corregeixo ERC té el gran mèrit, l'immens mèrit, de ser un partit assembleari on tots els militants tenen vot i veu en el Congrés, i aquest element és la millor garantia contra la oligarquització. No debades, en el Congrés anterior, els líders d'aquestes 250 famílies van intentar, sense aconseguir-ho, eliminar l'assemblearisme i instaurar un sistema de delegació. Això, sense cap mena de dubte, hauria significat la mort d'ERC com a partit progressista, i l'hagués convertit en un partit com qualsevol dels altres, perfectament arrenglerat amb les coordenades de la transició i la postransició.

Tota aquesta reflexió que acabo de fer, ve a tomb de la notícia que publica avui El Periódico, òrgan oficial del montillisme, que pretén iniciar una autèntica guerra bruta contra els candidats de Reagrupament.Cat, Joan Carretero i Rut Carandell. Concretament, hi ha una velada acusació de deslleialtat, encara que els protagonistes del fet noticiable no siguin ells si no un anomenat Col.lectiu 1 d'abril. Però el que realment aquí és rellevant i aquesta és l'estratègia típica de l'Iceta és l'acusació per associació, és a dir, s'associa a aquell que es vol enfonsar a un fet negatiu o reprovable, encara que l'al.ludit no sigui qui l'hagi comès. Només cal que qui se suposa que el comet, l'esmenti o hi estableixi qualsevol tipus de relació, sigui del tipus que sigui.

Salvant les distàncies, és la mateixa tècnica que es va fer servir en el cas Scala, per enfonsar la CNT, en plena transició política.

Hàbil i intel.ligent, com és, en Joan Carretero no ha trigat ni un segon a reaccionar. Sap molt bé quines són les trampes dels seus adversaris i ha posat els punts sobre les ís.

Tanmateix, crida l'atenció (o no) com un mitjà de comunicació de masses, s'avé a jugar en aquesta guerra bruta. Suggerir deslleialtat a un partit polític és, no cal dir-ho, el primer pas per acabar políticament amb l'al.ludit, normalment expulsant-lo de l'organització. I ja sabem del cert que els oficialistes, en l'hipotètic cas que poguessin, que no podran, ja han pactat un cordó sanitari enfront Reagrupament.Cat, els seus dirigents i quadres territorials.

Però no ens alarmem. De fet, cal agrair molt sincerament tota aquesta campanya. És el reconeixement objectiu que l'oligarquia oficialista, clarament liquidacionista i partidària de la integració dins del PSOE, estan tirant a matar, estan utilitzant munició grossa, a la desesperada, perquè ja constaten que se'ls acaba la menjadora. Per això perden els nervis i els estreps.

Com deia en el post anterior, ara que ja estem plenament en els darrers dies de campanya, hem de continuar ferms i no deixar-nos emportar per la confiança. La feina que s'ha fet és molta. Però encara falta la definitiva: omplir les urnes de vots per a l'RCAT, que rebentin de vots, per tal que el triomf sigui tan contundent que permeti començar a redreçar la nefasta evolució del partit dels darrers tres anys.

Per Catalunya. Per la República. Per l'Esquerra.

UNITAT... PER TAPAR-SE LES VERGONYES!

Diuen les cròniques que en el debat sectari, de secta, perquè només hi podien assistir els iniciats, d'ahir entre els candidats a presidenciables, les opcions oficialistes i continuistes van posar tot l'èmfasi en preservar la unitat del partit.

Es tracta clarament d'una actitud defensiva d'aquell que es veu venir l'hòstia i crida acollonit mama por!, perquè vol que algú el protegeixi del càstig per haver fet una entremaliadura. Els oficialistes quan criden pels descosits "Unitat, unitat", de fet el que realment demanen és "tapa'm tu, que jo et tapo". Però "tapar" què? Naturalment, les vergonyes. És a dir, tots els business, beneficis i privilegis que uns pocs han anat acumulant al llarg dels darreres anys.

Cridar unitat, pel simple fet de la unitat, no té cap sentit. Unitat per fer què? Per anar cap a on? Si no s'explicita això, la unitat és una aixecada de camisa que permetrà a les elits dirigents seguint manegant els seus privilegis, gens honorables.

Fixem-nos que tradicionalment, si analitzem la història política contemporània, les crides a la unitat, per damunt de tot, han estat un clàssic dels frontpopulismes socialista o comunista, que el que pretenien era garantir la seva hegemonia en detriment dels tontos útils que queien en l'ensarronada. El PSUC, primer i el PSC, després sempre han apostat per falsos unitarismes, que en el fons aspiraven a encapçalar ideològicament i política.

L'independentisme català, ha estat històricament, la principal víctima (conjuntament amb l'anarquisme) d'aquestes polítiques unitaristes, que sempre, SEMPRE, han tingut per objectiu preservar la integritat de l'estat ecspanyol, i en conseqüència, mantenir l'opressió de Catalunya.

Que les candidatures oficialistes, emprin consignes utilitzades pel socialisme més ecspanyolista, indica clarament la seva submissió ideològica i la correlativa subordinació política, tàctica i estratègica, i que és la que ha caracteritzat l'actuació d'ERC en els darrers anys.

Ja ho he dit manta vegades en aquest bloc. L'adversari a abatre, en darrer terme, no són els oficialistes, sinó que són els sociates, que són els que realment mouen els fils, sempre d'amagat.

Enfront aquesta camama de la unitat per la unitat, em diuen que Carretero va posar els punts sobres les ís, en el sentit que cal saber cap a on es va, i només sabent-ho, es pot avaluar racionalment una opció o una altra.

En el cas d'en Carretero, l'objectiu és clar i diàfan , la declaració unilateral d'independència per part del primer Parlament amb majoria independentista que es formi. Més clar, l'aigua.

Faig una enèssima crida a aquells que tindran dret de vot el proper dia 7, per tal que certifiquin materialment el qua ja és una obvietat: que els candidats de Reagrupament.Cat, Carretero i Carandell, estan escombrant allà on van...

Compte però amb relaxar-se i anar de sobrat, els sociates i els seus acòlits, es defensaran fins al final per defensar els seus privilegis i no podem dir blat fins que és al sac i ben lligat!

ENTREVISTA DE CARRETERO A EL TEMPS

Entrevista a Joan Carretero a la revista El Temps. Interessant, molt interessant, tot i que em sembla veure una mica de tendenciositat en les preguntes de la periodista, atès que sempre planteja escenaris perdedors per a l'entrevistat. Ni se li passa pel cap que Reagrupament. Cat pot guanyar.

Al marge d'aquest detall, gens negligible, m'ha agradat moltíssim que el titular principal de l'entrevista, adverteixi que a hores d'ara hi ha el risc que ERC, si continuen manant els oficialistes, es converteixi en una mena d'Euskadiko Ezkerra, que sigui empassada pel PSC.

No és que vulgui pressumir, però em plau recordar que aquest argument ja el porta utilitzant una servidora en aquest bloc des de fa un cert temps. He estat fent un repàs i han estat diversos els posts on he escrit això. Per exemple, el del 22 d'agost de l'any passat.

En tot cas m'agrada que en Joan Carretero i una servidora, coïncidim en el diagnòstic central de la situació actual d'ERC i en la seva evolució a curt termini si no hi ha un dràstic cop de timó.

CARANDELL, RUT

La Rut va tenir el bon gust de néixer el 19 de març. És a dir, el dia del meu sant, dia que sempre he servat tot i ser ateu, perquè una cosa és ser ateu i l’altra ser imbècil. El meu racionalisme no m’impideix comprendre que les festes tradicionals tenen una rellevància social indiscutible, i per aquest motiu mereixen un respecte, encara que no t’empassis el discurset que sovint va en el pack de la celebració. Dit d’una altra manera, jo no sóc fanàtic ni del racionalisme ni de res.

A mi mai se m’acudiria fer allò que un jutge va fer fa molts i molts anys, i que el meu pare em va explicar, quan passàvem pel lloc on succeí aquesta anècdota. Resulta que el jutge anava de copilot en un cotxe i la conductora era la seva dona. En un moment del recorregut, justament per on passàvem nosaltres llavors, la dona es va saltar un semàfor vermell. L’imbècil del seu marit, el jutge, la va fer aturar així que va veure un guàrdia urbà, i ordenà l’agent que la multés per violació del Codi de Circulació. Espero que la dona acabés divorciant-se d’aquest mamarratxo.

Ara que per imbècil de debò, i que demostra fins on arriba la misèria humana, hi ha el també fet real que va passar a la immediata postguerra. Es tractava d’un comboi de trasllat de presoners per part de la merda feixista. Entre els reus hi havia quatre o cinc anarquistes i un comunista. De sobte, el comboi va ser atacat, els feixistes neutralitzats, i s’alliberaren els presoners. Però quan el molt imbècil de comunista va constatar que l’escamot que l’havia alliberat era anarquista, es va tornar a lliurar als franquistes, suposo que perquè la perspectiva de passar la resta de la seva vida pensant que se la devia als anarquistes, se li devia de presentar com inaguantable. Espero que pagués la seva imbecil.litat i la seva manca de generositat amb la seva vida.

Bé, però tornem a la Rut. Si va néixer el 19 de març, això també vol dir que és Peixos, com una servidora, fet que encara reforça més la meva simpatia envers ella. La Rut, com és públic i notori, es presenta com a candidata a la secretaria general d’ERC. Forma tícket amb en Joan Carretero, candidat a President. Tots dos, la Rut i en Joan, en Joan i la Rut, són les dues cares públiques del Reagrupament.Cat, la candidatura renovadora que pretén corregir i redreçar el rumb de la formació republicana que, com és ben sabut, ja compta amb més exvotants que votants. La Rut, per altra banda, és l’única dona en el ball de candidatures d’ERC, fet que hauria de portar a reflexionar.

Amb la Rut hi he parlat darrerament. Si bé, la primera vegada que ho vaig fer va ser fa molts anys enrere no sé si en la nostra època estudiantil o un poc després. Però em sembla que ella no ho recorda. Jo sí. És una persona amb la qual ets sents còmode parlant-hi. És agradable i sembla que mai perdi el control. Però el fet que hagi surat en l’oceà de la política, ple de taurons, ens indica que hi ha quelcom més que bones formes.

I és que la Rut és una experta en temes d’administració i gestió pública, tant en el vessant polític (va ser directora general en el primer tripartit, a la conselleria d’en Carretero) com en el vessant estrictament acadèmic, on es professora i directora d’un institut de recerca universitària.

La seva formació i la seva actitud, doncs, la situen a anys llum dels altres tres candidats a ocupar la secretaria general. L’un perquè li ha arribat caiguda del cel, sense esperar-s’ho i fa la impressió que encara no s’ho creu. L’altre perquè juga a fer d’enfant terrible, quan de fet és molt més enfant que terrible. I el tercer, entre moltes altres raons, perquè té el mal gust de ser periquito, amb la qual cosa ja està tot dit.

Crido l’atenció als militants d’ERC, en aquest darrer tram de la campanya, quan la candidatura del Reagrupament.Cat va al galop, imitant la càrrega de la Brigada Lleugera i superant com si fos el Grand National, tots els obstacles que li posen davant, que si realment es vol fer sortir de l’atzucac ERC, no només és necessari comptar amb un president que exerceix les funcions de líder, que té per objectiu verbalitzar i difondre un projecte de país, per tots els catalans i totes les catalanes, com és el cas d’en Joan Carretero, sinó que és IMPRESCINDIBLE, amb majúscules, algú que sàpiga realment gestionar equips humans, que s’encarregui de la cuina (i no interpreteu això com un acudit fàcil, malpensats!), i que ho faci no en pla destraler i per collons, sinó amb un tarannà constructiu i dialogant, sense que això vulgui dir bleda. Des d’aquest punt de vista, és evident que entre els quatre candidats a la secretaria general, Rut Carandell és la millor.

I qui vulgui jugar a fer compensacions, que les faci als escacs. Jugar a compensar (un president d’A i un secretari general de B) és una estratègia que sota una façana d’equanimitat, amaga una enorme covardia, aquella que consisteix en posar un ou en tots els cistells, per assegurar ni que sigui un trosset de victòria. I sobretot, per evitar el fantasma de la derrota pura i dura. Però que a l’hora comporta renunciar a quasi bé tot el que tu penses, i només conformar-se amb engrunes i misèries. En d’altres paraules és renunciar a que el teu partit compti amb els i les millors, amb el risc afegit que la barreja acabi provocant-ne un mal de cap considerable, que allargui el malestar i no es faci net, per poder encarar el futur immediat sense hipoteques del passat. Perquè el que ens hi juguem és el futur de la nostra Pàtria i amb això poques bromes encara menys conyes marineres. Cal votar els millors i només els millors. I aquests, de carrer, són en Joan Carretero a la Presidència del partit, i la Rut Carandell, a la Secretaria General. No hi ha color, i cada dia que passa, cada cop més militants en són conscients.