diumenge, 1 de juny de 2008

UNITAT... PER TAPAR-SE LES VERGONYES!

Diuen les cròniques que en el debat sectari, de secta, perquè només hi podien assistir els iniciats, d'ahir entre els candidats a presidenciables, les opcions oficialistes i continuistes van posar tot l'èmfasi en preservar la unitat del partit.

Es tracta clarament d'una actitud defensiva d'aquell que es veu venir l'hòstia i crida acollonit mama por!, perquè vol que algú el protegeixi del càstig per haver fet una entremaliadura. Els oficialistes quan criden pels descosits "Unitat, unitat", de fet el que realment demanen és "tapa'm tu, que jo et tapo". Però "tapar" què? Naturalment, les vergonyes. És a dir, tots els business, beneficis i privilegis que uns pocs han anat acumulant al llarg dels darreres anys.

Cridar unitat, pel simple fet de la unitat, no té cap sentit. Unitat per fer què? Per anar cap a on? Si no s'explicita això, la unitat és una aixecada de camisa que permetrà a les elits dirigents seguint manegant els seus privilegis, gens honorables.

Fixem-nos que tradicionalment, si analitzem la història política contemporània, les crides a la unitat, per damunt de tot, han estat un clàssic dels frontpopulismes socialista o comunista, que el que pretenien era garantir la seva hegemonia en detriment dels tontos útils que queien en l'ensarronada. El PSUC, primer i el PSC, després sempre han apostat per falsos unitarismes, que en el fons aspiraven a encapçalar ideològicament i política.

L'independentisme català, ha estat històricament, la principal víctima (conjuntament amb l'anarquisme) d'aquestes polítiques unitaristes, que sempre, SEMPRE, han tingut per objectiu preservar la integritat de l'estat ecspanyol, i en conseqüència, mantenir l'opressió de Catalunya.

Que les candidatures oficialistes, emprin consignes utilitzades pel socialisme més ecspanyolista, indica clarament la seva submissió ideològica i la correlativa subordinació política, tàctica i estratègica, i que és la que ha caracteritzat l'actuació d'ERC en els darrers anys.

Ja ho he dit manta vegades en aquest bloc. L'adversari a abatre, en darrer terme, no són els oficialistes, sinó que són els sociates, que són els que realment mouen els fils, sempre d'amagat.

Enfront aquesta camama de la unitat per la unitat, em diuen que Carretero va posar els punts sobres les ís, en el sentit que cal saber cap a on es va, i només sabent-ho, es pot avaluar racionalment una opció o una altra.

En el cas d'en Carretero, l'objectiu és clar i diàfan , la declaració unilateral d'independència per part del primer Parlament amb majoria independentista que es formi. Més clar, l'aigua.

Faig una enèssima crida a aquells que tindran dret de vot el proper dia 7, per tal que certifiquin materialment el qua ja és una obvietat: que els candidats de Reagrupament.Cat, Carretero i Carandell, estan escombrant allà on van...

Compte però amb relaxar-se i anar de sobrat, els sociates i els seus acòlits, es defensaran fins al final per defensar els seus privilegis i no podem dir blat fins que és al sac i ben lligat!

Etiquetes de comentaris: , , ,

1 Comments:

Blogger Josep Cabana said...

Hola.
Es veritat lo del argument de la unitat.
Jo m’hi vaig trobar quan vaig presentar l’esmena a la totalitat a la meva secció local per la conferencia nacional del passat mes d’octubre.
Els oficialistes, no varen poder rebatre ni un sol punt de la nostra esmena a la totalitat, i el seu únic argument per no aprovar-la, va ser el de la por a que ERC (esquerra diuen ells) es trenqués.
Argument totalment fora de lloc, ja que l’enfrontament entre candidatures era un qüestió de temps, i en aquell moment, encara hi havien possibilitats de trobar punts en comú.
Ara, es caixa o faixa. Ara, si hi ha perill de trencament. No crec que passi, però el perill, hi és.
El pitjor de tot, es que a l’octubre, l’argument de la unitat, va funcionar.

Salutacions i independència.
Reagrupem-nos.

2 de juny de 2008 a les 1:17:00 CEST  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home