diumenge, 25 de maig de 2008

CARANDELL, RUT

La Rut va tenir el bon gust de néixer el 19 de març. És a dir, el dia del meu sant, dia que sempre he servat tot i ser ateu, perquè una cosa és ser ateu i l’altra ser imbècil. El meu racionalisme no m’impideix comprendre que les festes tradicionals tenen una rellevància social indiscutible, i per aquest motiu mereixen un respecte, encara que no t’empassis el discurset que sovint va en el pack de la celebració. Dit d’una altra manera, jo no sóc fanàtic ni del racionalisme ni de res.

A mi mai se m’acudiria fer allò que un jutge va fer fa molts i molts anys, i que el meu pare em va explicar, quan passàvem pel lloc on succeí aquesta anècdota. Resulta que el jutge anava de copilot en un cotxe i la conductora era la seva dona. En un moment del recorregut, justament per on passàvem nosaltres llavors, la dona es va saltar un semàfor vermell. L’imbècil del seu marit, el jutge, la va fer aturar així que va veure un guàrdia urbà, i ordenà l’agent que la multés per violació del Codi de Circulació. Espero que la dona acabés divorciant-se d’aquest mamarratxo.

Ara que per imbècil de debò, i que demostra fins on arriba la misèria humana, hi ha el també fet real que va passar a la immediata postguerra. Es tractava d’un comboi de trasllat de presoners per part de la merda feixista. Entre els reus hi havia quatre o cinc anarquistes i un comunista. De sobte, el comboi va ser atacat, els feixistes neutralitzats, i s’alliberaren els presoners. Però quan el molt imbècil de comunista va constatar que l’escamot que l’havia alliberat era anarquista, es va tornar a lliurar als franquistes, suposo que perquè la perspectiva de passar la resta de la seva vida pensant que se la devia als anarquistes, se li devia de presentar com inaguantable. Espero que pagués la seva imbecil.litat i la seva manca de generositat amb la seva vida.

Bé, però tornem a la Rut. Si va néixer el 19 de març, això també vol dir que és Peixos, com una servidora, fet que encara reforça més la meva simpatia envers ella. La Rut, com és públic i notori, es presenta com a candidata a la secretaria general d’ERC. Forma tícket amb en Joan Carretero, candidat a President. Tots dos, la Rut i en Joan, en Joan i la Rut, són les dues cares públiques del Reagrupament.Cat, la candidatura renovadora que pretén corregir i redreçar el rumb de la formació republicana que, com és ben sabut, ja compta amb més exvotants que votants. La Rut, per altra banda, és l’única dona en el ball de candidatures d’ERC, fet que hauria de portar a reflexionar.

Amb la Rut hi he parlat darrerament. Si bé, la primera vegada que ho vaig fer va ser fa molts anys enrere no sé si en la nostra època estudiantil o un poc després. Però em sembla que ella no ho recorda. Jo sí. És una persona amb la qual ets sents còmode parlant-hi. És agradable i sembla que mai perdi el control. Però el fet que hagi surat en l’oceà de la política, ple de taurons, ens indica que hi ha quelcom més que bones formes.

I és que la Rut és una experta en temes d’administració i gestió pública, tant en el vessant polític (va ser directora general en el primer tripartit, a la conselleria d’en Carretero) com en el vessant estrictament acadèmic, on es professora i directora d’un institut de recerca universitària.

La seva formació i la seva actitud, doncs, la situen a anys llum dels altres tres candidats a ocupar la secretaria general. L’un perquè li ha arribat caiguda del cel, sense esperar-s’ho i fa la impressió que encara no s’ho creu. L’altre perquè juga a fer d’enfant terrible, quan de fet és molt més enfant que terrible. I el tercer, entre moltes altres raons, perquè té el mal gust de ser periquito, amb la qual cosa ja està tot dit.

Crido l’atenció als militants d’ERC, en aquest darrer tram de la campanya, quan la candidatura del Reagrupament.Cat va al galop, imitant la càrrega de la Brigada Lleugera i superant com si fos el Grand National, tots els obstacles que li posen davant, que si realment es vol fer sortir de l’atzucac ERC, no només és necessari comptar amb un president que exerceix les funcions de líder, que té per objectiu verbalitzar i difondre un projecte de país, per tots els catalans i totes les catalanes, com és el cas d’en Joan Carretero, sinó que és IMPRESCINDIBLE, amb majúscules, algú que sàpiga realment gestionar equips humans, que s’encarregui de la cuina (i no interpreteu això com un acudit fàcil, malpensats!), i que ho faci no en pla destraler i per collons, sinó amb un tarannà constructiu i dialogant, sense que això vulgui dir bleda. Des d’aquest punt de vista, és evident que entre els quatre candidats a la secretaria general, Rut Carandell és la millor.

I qui vulgui jugar a fer compensacions, que les faci als escacs. Jugar a compensar (un president d’A i un secretari general de B) és una estratègia que sota una façana d’equanimitat, amaga una enorme covardia, aquella que consisteix en posar un ou en tots els cistells, per assegurar ni que sigui un trosset de victòria. I sobretot, per evitar el fantasma de la derrota pura i dura. Però que a l’hora comporta renunciar a quasi bé tot el que tu penses, i només conformar-se amb engrunes i misèries. En d’altres paraules és renunciar a que el teu partit compti amb els i les millors, amb el risc afegit que la barreja acabi provocant-ne un mal de cap considerable, que allargui el malestar i no es faci net, per poder encarar el futur immediat sense hipoteques del passat. Perquè el que ens hi juguem és el futur de la nostra Pàtria i amb això poques bromes encara menys conyes marineres. Cal votar els millors i només els millors. I aquests, de carrer, són en Joan Carretero a la Presidència del partit, i la Rut Carandell, a la Secretaria General. No hi ha color, i cada dia que passa, cada cop més militants en són conscients.

Etiquetes de comentaris: , , ,

6 Comments:

Anonymous Manel des de l'exili said...

Totalment d'acord.
La tasca d'un President que tingui que cuidar-se les esquenes constantment perquè tal que el Secretari no li faci el llit, com en Puigcercós l'hi ha fet al Carod, pot ser tant feixuga que no li quedi temps per fer el que s'espera d'ell.
Però a més a més la Rut amb la seva experiència, coneixements i sobretot capacitat de negociació (recordem que es especialista en mediació), es clau per integrar totes les corrents internes i famílies d'ERC.
Algú pot veure Uriel (si realment està tant enfrontat amb en Puigcercós i amb la quantitat de enfrontaments que ha tingut amb el sector d'en Carod quan era la primera força de xoc d'en Puigcercós contra el sector carodià abans que el fessin fora de l'executiva), fen de mediador amb aquestes dues families?.
Algú pot veure en Niubó, desprès de dir que cal transparència amb els diners i la resposta extremadament bel·ligerant dels responsables de comptes contra ell, que pugi fer de mediador per integrar-los tots per continuar fer creixer el partit?. Per cert, va dir que deixava el càrrec de la generalitat per al partit i només ha demanat una baixa temporal que acaba justs l'endemà del congrés!!!
D'en Ridao, no cal que parlem, en Joan només pensa amb el "congreso de diputados".

En fi, La Rut per mèrits propis i també perquè es el millor tàndem amb en Joan Carretero, és la millor candidata per a Secretari General!.

Salut

25 de maig de 2008 a les 9:46:00 CEST  
Anonymous Josep-Empordà said...

Fa poc vaig sentir en Carretero i la Carandell a Girona. Estic pràcticament d'acord amb tot el que heu escrit i els vaig sentir dir. Nomès hi ha una cosa que em neguiteija, i és el suport que donaren i donen a la formació del 1er. tripartit. Aquesta manera de pensar sobre el 1er. tripartit pot ser una justificació per haver-ne format part, no ho sé, però, si és així, només els diria que tothom te dret a equivocar-se, el que no pot ser és insistir en l'error, perque les justificacións que he sentit fins ara, no m'han convençut mai.

Cordialment.

25 de maig de 2008 a les 10:50:00 CEST  
Anonymous Anònim said...

Rut Carandell, una autèntica joia per a la política catalana sobiranista.

Molt bon post, Josep.
Cert, la Rut Carandell és la millor "nova" política dels 10 darrers anys a Catalunya. I fa 20 anys que, discretament, i mai sense fer cap estirabot, es fidel i lleial a ERC.

Continent i contingut. Formes i fons. Molt talent. Molta intel.ligència.
De l'emocional i de la clàssica.
Autocontrol propi de la gent que pensa i que raona. Organitzadora excel.lent.Sap planificar i sap gestionar. Didàctica.Sap explicar i sap convéncer. Honesta. Estable. Coherent.Coneixedora de la funció publica i de les funcions públiques. Sap i creu que el millor es treballar en equip i no creu en personalismes. Ideal per a racionalitzar, reorganitzar i posar ordre i concert en el desori interior que són, des de fa anys, tant ERC com les JERC.

Una troballa, un luxe, en definitiva, que tenia ERC des de fa 20 anys. I que en Joan Carretero va saber trobar i incorporar al seu equip a la Conselleria de Governació.

Les comparacions amb els altrs candidats a la Secretaria General són ben fàcils.

Ridao, l'antic advocat de Jordi Vera, a Madrid. Res de Res. Inexistent.A no ser que ara Puigcercos vulgui crear organització d'E a Madrid, després d'amagar la R i la C.

Uriel Betran, el nen de Puigcercos. L'amic intim de l'Aragonès.L'organitzador de Busot, del Directe, dels confidencials bruts ordenats per en Puigcercos, i ara també liat amb en Carranza, el desgavell de l'Aliança. El secretari de comunicacio i imatge que va donar el vist i plau a teure la E i la C. El reiteratiu, totes les vegades que calgui, defensor de tots els tripartits del món, sota la fèrula del Psc-Psoe, de Montilla, de Zaragoza, de qui sigui. Deorganitzador nat. Especialista en utilitzar fons no control.lats de manera auditable.
Una perla de bisuteria dolenta, pròpia de la factoria Puigcercos.

Niubó. Grans virtuts..i grans punts foscos. Ningú es creu que s'hi dediquès full-time. Com tampoc se'n dedica ara al seu càrrec de confiança. Massa elitista, massa barceloní, massa compromisos, massa maragallista, en el sentit de despreciar el rera pais, el pais sencer.Gens pacificador, més aviat el contrari, la seva gestió, en política, es poc consensuada i massa de "mano i ordeno".

Els perfils són aquests. La tria sembla més que clara. Única. Rut Carandell.

I, obrint una mica l'escenari comparatiu, ja fora del marc d'ERC, i deixanat de banda les creences, les ideologies, i el sobiranisme, la Rut Carandell, políticament i professionalment , em sembla clarament molt més valuosa que la Carme Chacon, per exemple, que la Imma Mayol, que la Carina Mejias, que la Joana Ortega, que la Carme Vidal, i les que poguessim afegir.

Per a mí, ha estat el descobriment més positiu dels darrers anys, en la política catalana.

La militància d'ERC pot triar una autèntica joia política sobiranista, en lloc de bisuteria.

Tant de bó triin a Rut Carandell.


Cordialment,
Andreu

25 de maig de 2008 a les 15:29:00 CEST  
Blogger Jaume said...

Excel·let Josep. Meravellós, fantàstic, extraordinari, quina anàlisi tant aconseguida, quin cap tan privilegiat...maleguanyat que ningú el vulgui i llàstima que visqueu en el món irreal del vostre hortet tancadet. El dia 8 de juny, la famosísima Rut, la que donava ordres absolutament il·legals a la Direcció Gral. de Funció Pública (per desconeixement i per burra complerta) i van haver-li de dir que abans d'obrir boca callés, aquesta pobre noia haurà de continuar estant resentida i emprenyada com la resta de gent que es pensava que una cadira estava reservada al grans gurús del pensament (inclòs aquest saltaulells del Josep Sort). D'aquí el frenesí per escriure el que s'hauria de fer, el que s'havia d'haver fet, el que jo faria, el que jo penso, el que jo sé....Pobre país. Perdó falta el de l'Empordà i el Puigvert (uns altres que esperaven cadira) a llepar el cul al gran gurú. Que us vagi molt bé. Perquè el país anirà igual de bé o de malament amb o sense vosaltres perquè vosaltres ni us mulleu ni deixeu que la gent es mulli. Solament escriure cartes al director i al blog d'automedicació i poca cosa més.

25 de maig de 2008 a les 22:22:00 CEST  
Anonymous Josep Puigvert said...

Apreciat Jaume,

T'agraeixo molt el detall que tens amb nosaltres (Josep Sort, Josep-Empordà i jo mateix, Josep Puigvert). Pateixes per la nostra seguretat laboral i això és molt d'agrair. Dit això, crec que puc parlar en nom de tots quan et demano que ens expliquis quines argumentacions ens vols presentar. Si tot ho bases en la il.legalitat de determinades actuacions de la Sra. Carandell, sense aportar cap mena de prova constatable, es nota massa que la teva única intenció és la d'escampar la merda. I quan s'escampa la merda, un en surt esquitxat, però tots enflairen la pudor.

Si l'altra argument és que nosaltres volem una cadira, fes-t'ho mirar. Jo ja tinc prou feina. I vaig estar fent de regidor per 30€ al mes (quan cobravem, és clar) durant 12 anys, sense variació des de les 5.000 peles de l'any 94 fins als 30€ del 2005 (El darrer any, però, amb l'entrada dels regidors nous, van aconseguir que s'augmentés el doble, a 60€, però jo ja havia decidit plegar i no em vaig poder aprofitar d'aquest sou enlluernador). Val a dir, a tall d'anècdota, que a causa d'aquests sous dignes d'estrelles de Hollywood, vaig rebre la corresponent carta de la Fundació Irla reclamant-me un percentatge del mateix, signada per l'Honorable Vendrell. Aquesta carta sí que va tenir resposta per part meva.

Vull dir amb tot això que jo ja em mullo, i m'he mullat, perquè crec en aquest concepte tant oblidat que s'anomena Comunitat (en el sentit de comú, no en el sentit espanyol de CCAA). Crec que la meva comunitat és Catalunya i per això lluito. Equivocant-me, pot ser sí. Però ho he fet i ho faré. Igual que els altres dos Joseps que has citat.

Ho fas tú, Jaume? O només et dediques a que es mantinguin les coses tal com estan ara? O la comunitat que tú defenses no és la mateixa que jo? No sé quines manies ens has agafat, però sí sé que aquest ressentiment no et portarà enlloc. En aquest Món que ens ha tocat viure, ja no existeixen els gurús, perquè a tots se'ns veuen massa els defectes.

26 de maig de 2008 a les 12:15:00 CEST  
Anonymous Josep-Empordà said...

El que pot dir amb orgull en Josep-Empordà és que no té el cull llogat ni mai en tota la seua dilatada vida ha cobrat ni un € ni una pesseta de cap pressupost pùbli, de cap!!, lo que li permet dir el que vulgui encara que sigui políticament incorrecte.

No té cap lligam i defensa o critica el que li dona la gana, creu convenient o li surt dels "pebrots", i al que no li agradi, sempre té la opció de...ejem... possar-si fulles.

27 de maig de 2008 a les 7:59:00 CEST  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home