L'ASSIGNATURA PENDENT

Arran de la manifestació de l'1-D pel dret a decidir, ja vaig escriure en un post que, malgrat l'èxit de la convocatòria, hi havia un aspecte en el qual havia fracassat o mig fracassat. Em referia, naturalment, al del seu impacte internacional o si voleu global. Tot just Le Monde i alguna agència de notícies americana se'n feren ressò. Però no fórem portada ni a la CNN, ni a la BBC, ni a les agències de premsa més rellevants del món (Reuters, Associated Press, Xinghua, AFP, etc.). I sense que aprovem, no aprovar, sense que excel.lim (d'excel.lent) en aquesta assignatura, no hi haurà res a fer.

El pujolisme, via Andreu Mas-Colell, féu famosa la frase El nostre món és el món. Una veritat com un temple. Llàstima que molts pocs pujolistes ho practiquen. I és que si la Independència de Catalunya no figura en els principals mitjans de comunicació globals, com hi figura la d'Escòcia, el Quebec i fins i tot la del País Basc, ho tindrem molt magre.

I perquè això sigui possible, em sembla de calaix que si la muntanya no va cap a Mahoma, Mahoma ha d'anar cap a la muntanya... Vull dir que no esperem que ells vinguin a descobrir-nos, als independentistes catalans. Hem de ser nosaltres els que hem d'anar cap a ells a donar-nos a conèixer.

I per donar-nos a conèixer és IM-PRES-CIN-DI-BLE, parlar, entendre i escriure la llengua anglesa, i no fer-ho de forma paleta, typical spanish, cutre-salsichero, com ens tenen acostumats els ecspanyols. No. Cal fer-ho de forma decent. I no tinc cap mena de dubte que hi ha un percentatge d'independentistes catalans que el parlen millor que molts anglesos o americans, que per terme general, tenen un domini de la llengua pròpia més aviat patètic... començant pel propi President Bush.

Qualsevol moviment independentista de no sé quina tribu perduda de l'Àsia, que encara van amb parracs i llancen javalines, té, per exemple, el seu web, en anglès. I el seu portaveu, probablement també parlarà anglès, encara que sigui macarrònic. Naturalment, nosaltres no ens hem d'emmirallar en aquesta bona gent, però és altament significatiu que l'oferta independentista catalana en llengua anglesa, és més aviat igual de macarrònica.

Els únics que des del seu començament ho van tenir clar van ser la gent de FreeCatalonia. I més darrerament, també els de Catalunya Acció, han fet del seu slògan "Catalonia: The Next State in Europe", un èxit sense precedents. És aquesta la via a seguir. Slògans en anglès adreçats a la comunitat internacional. Naturalment altres slògans exitosos han estat els de la JNC, Catalonia Is Not Spain, que s'exhibeix als camps de futbol i que excita els ànims de l'ecspanyolada fins a límits de paroxisme. I l'inoblidable General Schwarzkopff free us from Spain que es va penjar durant els anys olímpics, després de la Segona Guerra del Golf, i que naturalment, pels blocaires més joves, els deu semblar xinès.

La catosfera sobiranista també hauria de predicar amb l'exemple, i crear una mena de anglocatosfera formada per blocs independentistes en anglès. Jo he intentat predicar amb l'exemple, però no tinc temps material per actualitzar-lo tant com voldria (les mogudes kosovar, abans, i d'ERC, ara, m'ho impideixen).

Tota aquesta parrafa que acabo de clavar, ve a tomb de la meva assistència a la Conferència Internacional Politics Web 2.0, a la Universitat de Londres, a mitjans del passat mes d'abril, com ja vaig escriure en el seu moment. Hi assistiren uns 180 investigadors i acadèmics d'arreu del món, si bé la majoria eren de l'àrea Europea i Nordamericana. Hi havien pocs asiàtics, africans i sudamericans. I el més meravellós de tot, no hi havia cap ecspanyol. En canvi, de catalans érem uns poquets, però hi érem. Paradoxalment, no es presentaren tres comunicants de no recordo ara quin departament de la Generalitat (no sé si Cultura o Sanitat)...

En aquesta Conferència, jo vaig presentar una comunicació o paper, que duia per títol The Rise of the Catosfera. A case study of the Catalan Blogosphere. La versió que us podeu descarregar, llegir i fer-me arribar les observacions que considereu pertinents i constructives, però, podríem dir que és una versió Beta, és a dir, no definitiva.

Bé, però el que em va cridar més l'atenció, és que els organitzadors de la conferència, un cop m'acceptaren la proposta de comunicació, a l'hora de d'assignar-la a un dels molts pànels que se celebraren, no la inclogueren a la titulada Blogs and Blogging, com a mi m'hauria complagut, sinó que m'entaforaren en un pànel titulat, si fa no fa, Minority Voices in the Blogosphere, conjuntament amb un paper que parlava del blocs ètnics a Alemanya (bàsicament els escrits pels immigrants turcs i de l'Europa Oriental que viuen a Alemanya), i amb un altre paper que descrivia l'estat de la blogosfera a Kenya. Quan vaig saber-ho, vaig pensar de seguida que seria un pànel amb una assistència més aviat baixa, com efectivament així va ser. Sort que el que és important en aquests esdeveniments són els contactes que fas i la gent que coneixes, perquè la presentació del teu paper, només dura 10 o 12 minuts, 15 com a màxim. A no ser que siguis un pope i llavors tens 45 minuts per fer un Keynote o, altrament dit, una ponència, on t'esplaies com un rei.

Arran d'aquesta experiència, porto uns quants dies reflexionant. Per què collons em van posar en aquell pànel? La resposta que se m'acut és que es va aplicar una lògica estatista. Si ja sé que Kenya és un estat sobirà -tot el sobirà que pot ser un estat del Tercer Món, que no ho pot ser gaire, per altra banda. Però, òbviament, la comunitat blocaire keniana, segurament deu ser bastant minoritària, tot i que segurament té un domini de l'anglès molt superior al que tenim nosaltres. Però és clar, als organitzadors, això de la Catosfera, expressió que per cert, va ser acollida amb un cert interès, i fins i tot diria una certa simpatia, els deuria sonar a una cosa propera al swahili, perquè, naturalment, no respon al model de l'estudi de la blogosfera a Polònia, a Itàlia, fins i tot a Estònia, que també es presentaren a la conferència. I és que som especials. Vull dir que pel fet de no tenir estat, als catalans se'ns assigna automàticament a un estatus de segona, fins i tot quan la nostra realitat nacional és quantitativament superior a la de molts estats sobirans europeus, i qualitativament com a mínim igual a la de la immensa majoria d'ells. Però no som del club. I això, sobretot a Anglaterra, país amb una altíssima cultura de clubs, és definitiu.

Cal posar-se de valent per capgirar aquesta situació. Algunes mesures fonamentals que se m'acuden de forma immediata serien les següents:

1. Fer de l'anglès la primera i principal llengua estrangera en l'educació, desplaçant, naturalment, l'ecspanyol, que és una llengua que no té cap mena d'utilitat pràctica. Els estudiants catalans haurien de ser igualment capaços de parlar en català i en anglès, com ho són ja a hores d'ara molts estudiants holandesos, suecs, eslovens, estonians, finesos, etc. Es tracta, senzillament de tenir un avantatge competitiu.

2. Crear un Ministeri de Relacions Internacionals a l'interior del Govern Català, que coordinés tota la política internacional i en particular les diferents delegacions a les capitals mundials. L'objectiu seria difondre la qüestió catalana arreu del món, per aconseguir els suports polítics necessaris per al reconeixement de la nostra independència. Aquí, el cas del Kosovo, ens hauria de servir molt d'exemple, sobretot el seu treball de lobby davant del Congrés dels Estats Units.

3. Tenir uns mitjans de comunicació públics i privats que oferissin informació en anglès sobre la realitat catalana. Particularment important seria el cas de les agències de notícies que haurien d'estar en condició d'oferir informació en aquesta llengua.

Hòstia, m'ha sortit un post llarguíssim, però és que fa dies que ho tenia al cap, i avui, després de dutxar-me, m'he trobat psicològicament en forma per deixar-ho escrit.