2028 raons per votar Carretero

Tothom qui conegui en Puigcercós, ni que sigui superficialment, sap que és un individu a qui li agrada marcar paquet. Jo pensava que l'edat li hauria moderat aquests instints baixos, però ara constato que no. El conec aproximadament des del 1985, any amunt any avall, quan tots dos militàvem a la gloriosa Assemblea d'Estudiants Independentistes d'Universitats (AEIU), ell a l'Autònoma i jo a la de Barcelona, però. Després els nostres camins es van allunyar i jo vaig muntar el Bloc d'Estudiants Independentistes (BEI), organització que, per cert, acabaria rellevant la veterana AEIU, com a referent de l'independentisme universitari. Però bé, deixem-ho córrer. Si no vaig errat, i tinc la certesa que no, la darrera vegada que parlàrem va ser en un acte del Club FNEC - paradoxes de la vida, el gran adversari del BEI-, en un hotel del centre de Barcelona, on naturalment, ell anava de convidat. Deuria ser el 2005, quan ERC encara defensava el vot nul crític o no sé quina peregrina posició. Recordo el detall, perquè durant el debat, va intervenir un dels comensals dient que si calia votar nul, doncs es votava nul, i punt. Fet que va ser rebut pel convidat amb una expressió de satisfacció i complicitat d'orella a orella. Naturalment, a l'hora de repartir càrrecs en el segon tripartit, aquest comensal tan disciplinat i obedient, talment fos un escolta, li va tocar festa grossa i ara és un dels kapos més kapos del Departament de Cultura.

La conversa entre en Puigcercós i una servidora va ser lleugerament més llarga, però no gaire més que les de Bush i ZP. Però el més rellevant és que va ser als lavabos, i més concretament tot pixant els dos (sí, els déus també pixen). I en Puigcercós que pot ser moltes coses, però no idiota, em va dir que li estranyava la meva presència en un acte de la FNEC, i jo vaig replicar amb una resposta estúpida perquè no volia desvetllar la veritable raó de la meva presència -que era cobrar un deute, que per cert encara em deu, un destacadíssim antic dirigent fenequista. I és que encara tinc una certa prevenció moral i ètica que m'impedeix trencar cames. I per això em va com em va, moltes vegades.

Vull dir en definitiva, i disculpeu pel rotllo que us acabo de clavar, que encara que des de la distància, sé que al noi de Ripoll, li agrada i molt fardar, marcar paquet. Tal vegada sigui una reacció psicològica del tio de poble que arriba a la ciutat i s'ha de fer respectar dient que ell la té més llarga. Vés a saber. Però el fet de presentar 2028 avals, em confirma que en Putxi continua com fa més de vint anys, necessitat de marcar paquet, de refermar-se psicològicament perquè no se li vegin les febleses. De fet, aquesta és la clau de la qüestió. Si el reglament de marres diu que se n'han de presentar 507, a què cony treu cap presentar-ne 2028? Doncs realment a un autèntic estat de pànic, i sobretot a un intent d'impressionar la militància, per tal que el vegin com el cavall guanyador abans de la cursa i apostin per ell. Una voluntat, aquesta, per cert, que diu molt poc de la consideració que els cervellets de la seva campanya tenen del tarannà de la pròpia militància, atès que els prenen per covards o messells.

I és que presentar 2028 avals només és una operació d'imatge, però d'una imatge que pot anar en contra de qui la projecta. És pur exhibicionisme, com el del tio de la gavardina que espera a la sortida de l'escola de monges a veure si espanta les nenes. És en altres paraules, un exercici de prepotència, de fatxenderia que pretén condicionar la cursa abans que aquesta s'iniciï. De fet, per als militants amb una formació política sòlida i republicana, aquest acte de maximalisme sense solta ni volta, provocarà rebuig o bé tristesa.

Precisament en Carretero representa, si més no és el que penso, i això que amb ell només he parlat una vegada, i escassament uns pocs minuts, tot el contrari. Enfront el maximalisme, la desproporció, la desmesura de l'un, trobem el minimalisme, el seny i la coherència de l'altre. Enfront els fogots testiculars d'aquell, la tranquil.litat i la bona feina d'aquest. Vaja, en una paraula, que no hi ha color.

No m'ha estranyat, en conseqüència, i m'ha alegrat moltíssim, l'enquesta que m'acaba d'enviar el Manel. Es tracta d'una enquesta publicada en el Tribuna Catalana, i que deixa les coses clares. És un retrat del que, espero, serà el resultat final de tota aquesta moguda. Tanmateix, no s'hi val a badar. No ens podem permetre cap treva, ni descans. Cal anar fins a la cuina i guanyar de la manera més contundent possible. I llavors, un cop victoriosos, oferir al noi de Ripoll una mica de bromur. Així sia!