MEDITACIONS FAMILIARS

Amb comptades ocasions m'he referit en aquest humil i modest bloc a la meva família. Tinc la sort que encara tots els meus familiars immediats són vius (toco fusta), tret del meu oncle -i padrí-, de la meva tia, que moriren a principis dels setanta, de la meva àvia materna, l'única dels quatre avis que vaig conèixer -i que era la meva padrina, i amb la que m'unia una enorme amistat-, morta el 1980. Més darrerament, el meu sogre, que va traspassar el setembre del 2002. Però avui he sabut una notícia que en certa mesura m'ha fet meditar.

Avui he sabut que l'altre dia el meu pare va rebre una trucada. Un antic company de la promoció de l'escola, ric de collons, el convidava a ell i a la resta de companys de la promoció a un dinar a l'exclusiu Círculo Ecuestre, quintaessència de la pijeria barcelonina. Ja pot ser ben ric, l'amic, ja. Tots van anar a una escola religiosa que es troba al cor de l'Eixample i que per més senyes porta el nom d'una coneguda població aragonesa on, fa molts segles va tenir un esdeveniment clau per a la història de la nostra Pàtria. Van acabar els estudis, van entrar a la universitat franquista, el 1949. Dos anys després, el meu pare va participar a les manifestacions de la Vaga del 51 i per evitar que un policia a cavall, sabre en mà, l'atonyinés, va començar a donar voltes a un arbre dels de la Gran Via.

Però no és la batalleta el que em mou a escriure aquest post. Allò que m'impulsa a fer-ho és el dinar al Círculo. Resulta que quan el meu pare va arribar allà, només eren set els comensals, comptant-hi, naturalment, el meu pare i el ric dels collons. La resta de la promoció, entre 36 i 37 antics companys, tots homes, naturalment, ja han mort. Allò que m'ha frapat és que en aquell dinar, els 7 supervivents van acordar que a partir d'ara es trobaran per dinar cada dos mesos. Ho interpreto com una conxorxa contra l'inevitable. Com si fent pinya cerquéssin la immortalitat o potser la companyia, l'escalf del company de classe, malgrat que la seva relació s'havia limitat als sopars de promoció, que per altra banda es van deixar de fer fa molts anys.

Naturalment, jo no sé si d'aquí a 32 anys encara la camparé o no. Però sé, quasi amb total seguretat, que no rebré una trucada com la que ha rebut el meu pare. Ell, i tots els de la seva promoció, van néixer l'any de l'Estatut.... retallat, van viure els bombardejos de nens i van passar gana, i després van entomar tota la dictadura, si bé és cert que en el cas del meu pare, encara se'n sortiren mitjanament bé, entre d'altres raons, perquè els va tocar la grossa de nadal de no sé quin any (collons, no oblideu que ens diem Sort!). També feren les milícies universitàries. Després van viure el desarrollismo i van ser ells els que van comprar el 600, el 850, el 1430, el 131, successivament, abans de canviar a altres marques més vistoses... Vull dir que la vida els ha marcat i que malgrat els vaivens i les notables diferències polítiques existents entre ells, continua encara viu un fil roig de grup que roman ferm, forjat en les hòsties que rebien del hermano de torn, i també perquè no dir-ho, de les aventures adolescents i flirts amb les dones... Molts d'ells, gosaria dir la majoria d'ells, no van desaprofitar tampoc l'aprovació del divorci...

I és aquest fil roig, aquest cohesió la que manca en una societat cada cop més immediatista, i presentista. Certament, no és, l'actual, una societat tan corporativa i classista com la que ells van viure, sinó més oberta i democràtica, immensament més globalitzada i laica. Però, ni que sigui breument, pregunteu-vos, si, realment penseu que, arribat el moment, d'aquí a trenta, quaranta o cinquanta anys, rebreu la trucada d'un amic de l'escola convidant-vos a fer plegats el darrer viatge...