TORNANT-LA A ENCERTAR, SERÉ UN CRACK?

Hòstia tu, avui he encertat dues prediccions que havia fet en posts anteriors. Em pregunto, modestament i humil: Seré un crack? Vegem-ho.

PRIMER ENCERT
En aquest post, per cert, molt llegit, ja deia que els sociates eren els qui estaven rere les candidatures dels continuistes, i que la demonització d'en Carretero era un recurs típic i tòpic d'aquesta gentussa. Bé, llegint el bloc d'un col.lega estrellat, com jo, m'he assabentat de l'article del senyor Carles Navales, recollit pel bloc de l'inefable Joan Ferran, aka La Crosta.

Abans d'entrar en matèria, una consideració. El senyor Carles Navales, va ser durant uns anys, director d'una publicació, La Factoria, que tractava de temes socials i econòmics sobretot del Baix Llobregat i, particularment de la zona de Cornellà. Durant molt de temps es presentava com a sociòleg, fins que algú li va tocar el crustó, em sembla que va ser el propi Col.legi de Politòlegs i Sociòlegs de Catalunya, tot i que hauria de confirmar-ho, i li va dir que prou comèdia, que no els constava que fos titulat en sociologia. De manera que va haver d'esborrar aquesta titulació en relació a la seva persona. Navales, per altra banda, és un articulista habitual en mitjans tan connotats com El Periódico de Catalunya, El País i... La Razón. És a dir, que juga al front patriòtic... ecspanyol, per suposat.

Bé, presentat el personatge, parlar del seu article al Diari de Girona, "ERC: Perdre plomes o quedat plomat", seria fer-li propaganda innecessàriament, sobretot perquè conté tota la típica merderada que els ecspanyols d'esquerrres han llançat històricament sobre els independentistes catalans. Però el fet més rellevant és que, l'article és acollit amb tots els honors per en Ferran, un dels individus més nauseabunds que s'arrosseguen per aquesta terra. Dos, que naturalment, carrega contra Carretero, i va a favor dels seus esclaus particulars, es diguin Carod o Puigcercós, als quals els tracta amb condescendència, com a bon xicots, aplicadets i arregladets.

Algú volia alguna prova del que jo vaig avançar en el meu post? Doncs aquí la teniu. Embolicadeta i amb un llacet, de color roig, naturalment. Qui hi ha darrera d'en Carod i en Puigcercós? El PSOE pur i dur, la crosta. Si es barallen, ho fan pel pastís, per res més. L'odi sociata per en Carretero, l'únic que no només els ha parat els peus, sinó que els ha matxacat, els ha humiliat i els ha marginat, és immens i infinit. Com també ho és, val a dir-ho, l'odi que li tenen els poders fàctics ceretans, tradicionalment vinculats amb CiU, que amb l'ajuda de la justícia ecspanyola, el van voler fotre a la garjola.

Cal difondre l'articlet de marres i veure com juguen de brut els sociates. Qui es pensi que la batalla a ERC només es juga a ERC és que és un innocent de dalt a baix. És una batalla per la DIGNITAT i l'HONOR. Per la LLIBERTAT d'un poble contra els seus botxins.


SEGON ENCERT
En aquest altre post, ja vaig dir que Corbacho tenia moltes més possibilitats de ser ministre que no pas el pocapena d'en Duran i Ecspanya. Dit i fet, Corbacho ministre, Clos al carrer, i el factòtum del PSOE a Catalunya, s'erigeix en el gran adversari de Montilla. També vaig dir que la campanya electoral del PSOE, pràcticament s'havia concentrat a la ciutat de L'Hospitalet, en territori Corbacho, i que els homes de Montilla, havien quedat mig descol.locats, fins al punt que es van veure obligats a muntar un Sant Jordi cuita-corrents per marcar paquet. Aquell acte, calia entendre'l en clau interna, no externa. Això és el que no entenen tots els analistes i periodistes barcelonins que no tenen ni puta idea del que es cou al Baix Llobregat, i que sovint es desplacen per les seves poblacions utilitzant un GPS, perquè no tenen ni fava d'on són, i els sembla que es troben enmig del Paris-Dakar, entre Ougandoudou i Monròvia. I mal m'està el dir-ho, aquesta actitud, també la veig reflectida en molts col.legues blocaires, visquin a Sant Gervasi-Sarrià, a l'Eixample, Les Corts, o a comarques menys apatxes, per entendre'ns.

Però si la nominació de Corbacho estava cantada, no podem deixar passar un element que penso que és de gran rellevància. Em refereixo, és clar, al fet que la presidència de la Diputació de Barcelona, lluny d'esvair-se la seva rellevància, cada cop n'agafa més i actua com un contrapoder efectiu a la Presidència de la Generalitat. Recordem que el propi Samaranch, va voler fer el salt de la presidència de la diputació barcelonina a l'òrgan preautonòmic que es va treure de la màniga, però que la jugada no li va sortir bé. Recordem que Tarradellas, quan va tornar de l'exili, ho va fer sent designat president de la Diputació de Barcelona. Recordem que el propi Montilla, va ser President de la Diputació abans de ser Ministre i abans de ser President de la Generalitat. És a dir, la presidència de la Diputació barcelonina és una via d'accessió al poder al marge de l'autogovern català. Recordo que la Diputació és l'òrgan polític de la província, i que està format per diputats provincials escollits entre els càrrecs polítics locals (batlles i regidors). Fa molts anys, la Generalitat pujoliana va voler suprimir les diputacions, però la seva naturalesa constitucional, atès que les províncies són òrgans d'aquesta naturalesa, va fer que el Tribunal Constitucional ecspanyol, en una de les seves primeres sentències, anés en contra la voluntat de la Generalitat.

NO ÉS UN ENCERT, PERÒ ...

Certament, no em vull fer l'espavilat. I no diré que ja havia encertat el nomenament de la Chacón com a Ministra de Defensa. No. Però no puc deixar de dir que en ZP sembla haver-se inspirat en França, quan ha nomenat una dona per a Defensa. Si els francesos la tenen, perquè nosaltres, no? Segurament s'ha preguntat. I clar, com que el Primo Zumosol la té, doncs ells també. Faltaria plus.

Jo realment, no goso avançar quin paper farà aquesta noia al capdavant dels militars, però el que sí goso dir és que el manteniment de la Ministra Álvarez, al capdavant de Fomento, és la bufetada més sonora que s'ha sentit mai als Catalans i les Catalanes. I és la desautorització més gran dels socialistes catalans, que s'hauran de menjar amb patates totes les pestes que han dit de la senyora. Suposo que ara la cara del Conseller Joaquim Nadal deu ser un poema. Si tingués dignitat, dimitiria ipso facto. Però segur que no ho farà. Està tant enganxat a la mamella que ni amb una bomba atòmica la deixaria anar!

Seré un crack? Hòstia tu, no ho sé. Però semblar-ho, mola.