L'ESTRATÈGIA DE LA TENSIÓ SOCIATA

Temps era temps, un tal Jordi, va afirmar contundentment que si calia, el PSUC faria entrar la bandera ecspanyola a Catalunya. Ironies de la història, avui, en Jordi ja no hi és, i la bandera ecspanyola a Catalunya, cada cop sembla més una merda penjada d'un pal. Això sí, el tal Jordi, ha passat a formar part del mausoleu del pijoprogressisme juntament amb el beato Ernest, el Joan, l'Alfons, et tutti quanti. Quant trigaran a dedicar-li una estació de metro? S'accepten apostes. Bufa, quanta feina de deconstrucció postmoderna haurem de fer quan guanyem...

Tot plegat ens ha de portar a reflexionar sobre quin és el paper que actualment juga la màfia sociata en la política catalana. No hem d'oblidar que en els darrers dies ella ha estat al darrere dels dos atacs més intensos contra la llibertat de Catalunya.

El primer d'aquests atacs va ser el suposat editorial conjunt de dotze diaris, referint-se a una suposada dignitat d'una Catalunya a major glòria i servei d'Ecspanya. Ara s'ha vist clarament que tot era una campanya orquestrada pels sociates, que van fer servir com a ariets a la premsa amiga i, fins i tot familiar. Com passa amb la Universitat, i en altres àmbits de la societat, els sociates tenen els seus peons que ocupen llocs claus i que els mouen quan consideren necessaris. En això, cal reconèixer-ho, hi excel.leixen. D'aquesta manera, de cara al públic, ells no es mullen, però aconsegueixen els seus objectius, o si més no, ho intenten.

L'espactacle protagonitzat pels periodistes Rafael Nadal, per José Antich, per l'Enric Juliana i pel notari i opinador Joan Josep López Burniol, va ser de jutjat de guàrdia. Fins i tot, en un moment determinat, en Juliana va ordenar a les càmeres de TV3 com l'havien d'enfocar! Tots els independentistes sabem que els grans mèdia ens volen la pell. No és cap sorpresa. Però tot i així, no podem deixar de desemmascarar-los. No els hem de deixar passar ni una. Ells prou que ja ho veuen que se'ls està acabant la festa i que tard o d'hora hauran de prendre una decisió: o disposar-se a resistir fins al final, i naturalment, acabar morint, o bé passar-se, ni que sigui tapant-se el nas, al bàndol vencedor. S'accepten apostes sobre quina opció escolliran, encara que és bastant òbvia.

Però els sociates, són mestres en l'art de la manipulació. I com que naturalment mai es juguen res a una sola carta -entre d'altres raons perquè no es refien ni de la seva pròpia ombra- pocs dies després de l'editorial de marres, van activar el que podríem dir la Fase 2, de la campanya: el manifest catalanòfob impulsat per les Casas Regionales, sempre disposades a retornar els favors que les diferents administracions sociates els han atorgat en forma de multimilionàries subvencions. Aquí els Josep Maria Sala, els Joan Ferran, etc., estan en la seva tinta. Amb el Colectivo Crisol, jugant a avantguarda. Un altre peó del partido. Les Casas Regionales, naturalment no representen res, més enllà d'estómacs agraïts, però el seu delirant manifest demostra que la catalanofòbia no està únicament arrelada a Ecspanya, sinó que també és ben present a casa nostra: en els nostres barris, ciutats i pobles... I que molt probablement no moriran sense oferir una mínima resistència, ni que sigui simbòlica per així donar ales a la seva prou coneguda estratègia victimista.

La pregunta clau, tanmateix, ara que ja s'acosta la data referendària, és si haurà Fase 3, en aquesta escalada de la tensió que estan protagonitzant els sociates. I la resposta, és naturalment, positiva. De fet, ja es mostra ben a les clares quina és: un cop la força sobiranista ha trencat tots els dics de contenció, i quan cada dia s'escampa més el desig de participació i de democràcia, incloent-hi no pocs electes sociates a nivell local, la Fase 3 és la típica i tòpica estratègia d'aterrir i amenaçar. Com va passar a Arenys pel 13-S, de nou apareix la Falange i altres col.lectius que intenten plantar cara, però que naturalment no se'n sortiran, perquè no tenen credibilitat popular, encara que sí visibilitat mediàtica -que d'això se n'encarreguen els periodistes amics, els mercenaris de la dependència. La setmana que ve ara serà clau, en aquest sentit, perquè novament entrarà en joc la justícia colonial ecspanyola, que no tingueu cap mena de dubte que està disposada a col.laborar prietas las filas amb la contraofensiva ecspanyola. Ja veurem per on surten.

En definitiva, els sociates saben perfectament que se'ls acaba la bicoca. Porten trenta anys de mamar dels pressupostos públics les pessetes d'abans i els euros d'ara. Però la corrupció en la que viuen, i es multipliquen, ja és insostenible. Com qualsevol règim totalitari -i els sociates han actuat com a amos del carxofar al llarg d'aquestes tres dècades a la major part dels grans municipis de Catalunya- el seu enfonsament no és producte d'una oposició, totalment desballestada -el cas de CiU, naturalment-, sinó que ve de dins de les seves mateixes files, d'una descomposició interna que no té deturador, perquè es genera per la lluita entre els que mengen més i els que mengen menys, del pastís.

És una lluita suïcida, però imparable. I val a dir-ho, que ens afavoreix molt a aquells que tenim com a fites de la nostra actuació tant la Independència com la regeneració democràtica.

TORNANT-LA A ENCERTAR, SERÉ UN CRACK?

Hòstia tu, avui he encertat dues prediccions que havia fet en posts anteriors. Em pregunto, modestament i humil: Seré un crack? Vegem-ho.

PRIMER ENCERT
En aquest post, per cert, molt llegit, ja deia que els sociates eren els qui estaven rere les candidatures dels continuistes, i que la demonització d'en Carretero era un recurs típic i tòpic d'aquesta gentussa. Bé, llegint el bloc d'un col.lega estrellat, com jo, m'he assabentat de l'article del senyor Carles Navales, recollit pel bloc de l'inefable Joan Ferran, aka La Crosta.

Abans d'entrar en matèria, una consideració. El senyor Carles Navales, va ser durant uns anys, director d'una publicació, La Factoria, que tractava de temes socials i econòmics sobretot del Baix Llobregat i, particularment de la zona de Cornellà. Durant molt de temps es presentava com a sociòleg, fins que algú li va tocar el crustó, em sembla que va ser el propi Col.legi de Politòlegs i Sociòlegs de Catalunya, tot i que hauria de confirmar-ho, i li va dir que prou comèdia, que no els constava que fos titulat en sociologia. De manera que va haver d'esborrar aquesta titulació en relació a la seva persona. Navales, per altra banda, és un articulista habitual en mitjans tan connotats com El Periódico de Catalunya, El País i... La Razón. És a dir, que juga al front patriòtic... ecspanyol, per suposat.

Bé, presentat el personatge, parlar del seu article al Diari de Girona, "ERC: Perdre plomes o quedat plomat", seria fer-li propaganda innecessàriament, sobretot perquè conté tota la típica merderada que els ecspanyols d'esquerrres han llançat històricament sobre els independentistes catalans. Però el fet més rellevant és que, l'article és acollit amb tots els honors per en Ferran, un dels individus més nauseabunds que s'arrosseguen per aquesta terra. Dos, que naturalment, carrega contra Carretero, i va a favor dels seus esclaus particulars, es diguin Carod o Puigcercós, als quals els tracta amb condescendència, com a bon xicots, aplicadets i arregladets.

Algú volia alguna prova del que jo vaig avançar en el meu post? Doncs aquí la teniu. Embolicadeta i amb un llacet, de color roig, naturalment. Qui hi ha darrera d'en Carod i en Puigcercós? El PSOE pur i dur, la crosta. Si es barallen, ho fan pel pastís, per res més. L'odi sociata per en Carretero, l'únic que no només els ha parat els peus, sinó que els ha matxacat, els ha humiliat i els ha marginat, és immens i infinit. Com també ho és, val a dir-ho, l'odi que li tenen els poders fàctics ceretans, tradicionalment vinculats amb CiU, que amb l'ajuda de la justícia ecspanyola, el van voler fotre a la garjola.

Cal difondre l'articlet de marres i veure com juguen de brut els sociates. Qui es pensi que la batalla a ERC només es juga a ERC és que és un innocent de dalt a baix. És una batalla per la DIGNITAT i l'HONOR. Per la LLIBERTAT d'un poble contra els seus botxins.


SEGON ENCERT
En aquest altre post, ja vaig dir que Corbacho tenia moltes més possibilitats de ser ministre que no pas el pocapena d'en Duran i Ecspanya. Dit i fet, Corbacho ministre, Clos al carrer, i el factòtum del PSOE a Catalunya, s'erigeix en el gran adversari de Montilla. També vaig dir que la campanya electoral del PSOE, pràcticament s'havia concentrat a la ciutat de L'Hospitalet, en territori Corbacho, i que els homes de Montilla, havien quedat mig descol.locats, fins al punt que es van veure obligats a muntar un Sant Jordi cuita-corrents per marcar paquet. Aquell acte, calia entendre'l en clau interna, no externa. Això és el que no entenen tots els analistes i periodistes barcelonins que no tenen ni puta idea del que es cou al Baix Llobregat, i que sovint es desplacen per les seves poblacions utilitzant un GPS, perquè no tenen ni fava d'on són, i els sembla que es troben enmig del Paris-Dakar, entre Ougandoudou i Monròvia. I mal m'està el dir-ho, aquesta actitud, també la veig reflectida en molts col.legues blocaires, visquin a Sant Gervasi-Sarrià, a l'Eixample, Les Corts, o a comarques menys apatxes, per entendre'ns.

Però si la nominació de Corbacho estava cantada, no podem deixar passar un element que penso que és de gran rellevància. Em refereixo, és clar, al fet que la presidència de la Diputació de Barcelona, lluny d'esvair-se la seva rellevància, cada cop n'agafa més i actua com un contrapoder efectiu a la Presidència de la Generalitat. Recordem que el propi Samaranch, va voler fer el salt de la presidència de la diputació barcelonina a l'òrgan preautonòmic que es va treure de la màniga, però que la jugada no li va sortir bé. Recordem que Tarradellas, quan va tornar de l'exili, ho va fer sent designat president de la Diputació de Barcelona. Recordem que el propi Montilla, va ser President de la Diputació abans de ser Ministre i abans de ser President de la Generalitat. És a dir, la presidència de la Diputació barcelonina és una via d'accessió al poder al marge de l'autogovern català. Recordo que la Diputació és l'òrgan polític de la província, i que està format per diputats provincials escollits entre els càrrecs polítics locals (batlles i regidors). Fa molts anys, la Generalitat pujoliana va voler suprimir les diputacions, però la seva naturalesa constitucional, atès que les províncies són òrgans d'aquesta naturalesa, va fer que el Tribunal Constitucional ecspanyol, en una de les seves primeres sentències, anés en contra la voluntat de la Generalitat.

NO ÉS UN ENCERT, PERÒ ...

Certament, no em vull fer l'espavilat. I no diré que ja havia encertat el nomenament de la Chacón com a Ministra de Defensa. No. Però no puc deixar de dir que en ZP sembla haver-se inspirat en França, quan ha nomenat una dona per a Defensa. Si els francesos la tenen, perquè nosaltres, no? Segurament s'ha preguntat. I clar, com que el Primo Zumosol la té, doncs ells també. Faltaria plus.

Jo realment, no goso avançar quin paper farà aquesta noia al capdavant dels militars, però el que sí goso dir és que el manteniment de la Ministra Álvarez, al capdavant de Fomento, és la bufetada més sonora que s'ha sentit mai als Catalans i les Catalanes. I és la desautorització més gran dels socialistes catalans, que s'hauran de menjar amb patates totes les pestes que han dit de la senyora. Suposo que ara la cara del Conseller Joaquim Nadal deu ser un poema. Si tingués dignitat, dimitiria ipso facto. Però segur que no ho farà. Està tant enganxat a la mamella que ni amb una bomba atòmica la deixaria anar!

Seré un crack? Hòstia tu, no ho sé. Però semblar-ho, mola.

REFLEXIÓ 2: ELS 25 DIPUTATS DE LA POR

Els resultats electorals del 9-M han estat interpretats per alguna gent, com una mena de Cant d'Amor dels catalans i les catalanes a Ecspanya. Res més lluny de la realitat. De fet és tot el contrari. Vegem-ho.

Per una banda, el nivell d'abstenció, al Principat, és significativament més elevat. També passa amb els vots nuls i els vots blancs. Quant als vots vàlidament emesos, ens adonem que les diferències entre els dos principals partits ecspanyols són petites a escala estatal (43.6% vs 40.1%) i, per contra, són enormes a escala del Principat (45.3% vs 16.3%). Els quasi 30 punts de diferència entre les dues principals opcions ecspanyoles no tenen cap mena de paral.lel enlloc de l'estat. A la CA Basca, s'han quedat a 20.

És de sobres conegut que un poble oprimit sempre utilitza aquells recursos que té al seu abast per lluitar contra la seva desaparició. Normalment, l'eina més recurrent són els partits i les organitzacions patriòtiques, la reivindicació de les quals, en el cas català es remunta pel cap baix, en la política contemporània, al 1886, amb l'obra de Valentí Almirall, Lo Catalanisme.

Això no obstant, quan hi ha una percepció més o menys estesa de desconfiança envers la capacitat d'aquestes organitzacions patriòtiques de defensar la reivindicació nacional, o, ras i curt, envers les possibilitats reals que aquestes puguin incidir en el destí de la nació, llavors, una part significativa dels ciutadans opten per la solució percebuda com a menys dolenta en les seves preferències electorals, encara que no sigui la primera opció. I és així com, un partit d'àmbit estatal, passa a ser recolzat massivament per sectors amplis d'una nació sense estat, atès que el seu oponent és percebut com un enemic nacional.

Un exemple àmpliament estudiat en la ciència política, ha estat el del Quebec. Sobretot d'ençà de la Primera Guerra Mundial, el Partit Conservador canadenc ha estat percebut per la ciutadania quebequesa, particularment pels francoquebequesos (el 80% del total), com un enemic declarat de la llavors anomenada autonomia provincial del Quebec. Per aquesta raó, durant gran part del segle XX, els quebequesos, en les eleccions federals, van ser un bastió del Partit Liberal canadenc. I no només això. Molts dels principals dirigents i quadres d'aquest partit, i singularment, alguns dels seus líders històrics, eren d'extracció quebequesa. És cert que això ha canviat sensiblement en les darreres dècades, sobretot arran del sorgiment del Bloc Quebequès, un partit sobiranista que es presenta només a les eleccions federals en els districtes electorals quebequesos, i que ha aconseguit trencar el bipartidisme històric. (Qui en vulgui saber més, pot consultar la meva tesi doctoral).

En el cas català, i salvant totes les distàncies estrictament necessàries, és cert que fins ara, una part important de l'electorat català confiava en partits catalans en les eleccions ecspanyoles. Tanmateix, en el 9M, aquesta tendència sembla trencar-se i, aquells que han votat, han preferit curar-se en salut i evitar que el PP tornés al poder. Per això la candidatura socialista ha rebut un suport important.

Ara bé, que gent com el José Zaragoza o el Miquel Iceta, o la crosta Joan Ferran, diguin que això és la demostració definitiva de la integració de Catalunya a Ecspanya, passi, és normal, però que ho digui gent més seriosa, això ja és més preocupant.

A diferència del cas quebequès que acabo d'esmentar, els sociates catalans (o més aviat hauríem de dir els sociates ecspanyols a Catalunya), mai han controlat el PSOE, com sí que els liberals quebequesos durant moltes dècades van controlar el PLC. De fet, el PSC, és vist per molts sociates ecspanyols, com un cos estrany adherit com una sangonera a la pell del PSOE, que històricament ha fracasssat en les eleccions al Parlament de Catalunya, i s'ha aprofitat de l'empenta dels lideratges estatals (FG abans, ZP ara) en les eleccions ecspanyoles. És tanta, la desconfiança envers el PSC, que mai s'ha renunciat a la reconstitució de l'antiga Federació Catalana del PSOE, encara que sigui amb la boca petita. De fet, és públic i notori que Celestino Corbacho és l'home del PSOE al Principat, un polític que en aquestes eleccions ha jugat un gran protagonisme com a contrabalança de Montilla, i que fins i tot ara, com a recompensa, exigeix ser nomenat Ministre, amb més força i probablement amb més possibilitats que l'inútil d'en Duran i Ecspanya. I sense oblidar el paper ben galdós, de ser més papista que el papa, a què ens té acostumats la inefable diputada Teresa Cunillera (foto), autència martillo de herejes de tot aquell que gosi badar boca a les terres de Lleida.

Per això és evident que els 25 diputats sociates escollits al Principat, no mouran un dit, ni una ungla, per la causa nacional de Catalunya. Contràriament al que l'Iceta diu, quan posa cara trascendent i es pensa que ens enganya, presentant-se com un catalanista de pro, els 25 diputats de la por i de la vergonya diran Si Bwana a tots els diktats que emanin de Ferraz o de la direcció del Grup Parlamentari Sociata. Començant per la tria de José Bono com a president del Congrés, i en conseqüència, com a número 3 en la jerarquia d'autoritat de l'estat, i seguint per l'incompliment flagrant de totes les promeses relatives al finançament i a les infrastructures, sense oblidar, és clar, que faran el que voldran amb les deixalles del nyap al TC.

Naturalment aquest capteniment farà que molts dels votants de la por comprenguin que els han aixecat la camisa. Però, per fer-ho, caldrà que els partits catalans s'aclarin. O submissió a Ecspanya o Independència. D'això ens ocuparem en la propera reflexió.

Nota: A continuació he penjat el contingut del correu electrònic que m'ha enviat en Joan M. Ferran, un català resident a Cuba i que reacciona a la mort de Lluís M. Xirinacs. Penso que el seu contingut s'ho val. Naturalment, compto amb el permís del seu autor.

XIRINACS DES DE CUBA (13.08.2007)

Benvolgut company Josep Sort

Gràcies per la resposta. Em sento commocionat per la noticia. No el vaig conèixer personalment però admirava a Xirinacs per la seva trajectòria. Ara més que mai el respecto. Es un patriota que ofrenà la seva vida com a prova màxima del seu deler i de la seva pròpia sobirania.

Penso que molts catalans amen la seva pàtria de manera conseqüent o ingènua. No falten aquells que per ignorància o per raons gens constructives prefereixen la situació alienant imperant fa ja a prop de 300 anys. Però tampoc manquen, i no són pocs, altres que tenen somnis de futur nacional. No són la majoria, com esdevè a tot arreu, però representen l'ànima col·lectiva del país. M’agrada establir comparacions entre la Cuba colonial i l’Espanya d’aleshores amb la situació actual de Catalunya. José Martí[1], l'heroi i ideòleg de la independència cubana va dir poc abans de morir el 1895: Quan hi ha molts homes sense decòrum, hi ha sempre altres que tenen en sí el decòrum de molts homes. Aquests són els que es rebel·len amb força terrible contra els que roben als pobles la seva llibertat, que és robar-les als homes el seu decòrum. En aquests homes van milers d'homes, va un poble sencer, va la dignitat humana. Aquests homes són sagrats. La seva tasca – afegeixo jo - és mantenir encesa la encomanadissa i a estones adormida flama de l'amor patri per convertir-la en foguera en arribant el moment escaient.

Espero que Xirinacs esdevingui un símbol. Tan de bo que la seva suprema decisió serveixi per a despertar consciències adormides i contribueixi a que la flama esdevingui foguera.

No li demano informació especial per que tinc la seguretat que als seus pròxims blocs es referirà als funerals i a altres reaccions positives. Potser inclogui, perquè no mancaran, algunes regurgitacions espirituals d’aparents amics i fins i tot d’enemics mostrant la seva pietat davant el fet i encobrint la por que segurament sentiran per les conseqüències

Rebi una salutació patriòtica des de la llunyana Cuba

Joan M. Ferran Oliva

(1)Martí, José. Tres Héroes (Bolivar, San Martín e Hidalgo). Obras Escogidas. Pg 759. Editora Aquilar SA, para Librería Económica, La Habana. 1953.