DEMANA PERDÓ, MONTY, DEMANA PERDÓ!

Les declaracions de Montilla i altres sequaços sociates estan donant ales al terrorisme ecspanyol. A la campanya permanent d'extermini de la catalanitat al País Valencià, feta amb la connivència de CiU i del tripartit (ERC inclosa, naturalment), tal i com s'ha demostrat amb el tema de TV3, on l'atac als patriotes ja és un fet tant normal i quotidià com la informació metereològica, ara cada cop més la fera ecspanyola es desacomplexa a la CAC. Talment sembla que els ecspanyols s'han dividit la feina: el PP s'encarrega del País Valencià, les Illes i la Franja i el PSOE del Principat. L'objectiu, naturalment, és arribar a la solució basca, és a dir, el gran pacte PP-PSOE per emparar-se de les institucions autonòmiques i procedir a la tan desitjada harmonització autonòmica en la línia de la famosa Llei Orgànica de principis dels vuitanta, filla directa del 23F, per cert.

Primer va ser l'Iceta, que va afirmar en un to ben marcial que combatrem l'independentisme (els sociates). En les darreres setmanes s'hi van posar a cor què vols. En aquesta estratègia, el nacionalisme esportiu dels ecspanyols hi juga un paper determinant. Per Ecspanya, l'esport s'ha convertit en l'únic referent que els permet treure pit, atesa la seva desastrosa situació econòmica i consideració a nivell internacional. Talment com els països totalitaris, que fan de l'esport la seva raó de ser. Com la ja desapareguda Iugoslàvia, per cert, una veritable potència del bàsket a nivell mundial... abans de saltar feta miques.

Recordo en aquest sentit, que les darreres declaracions d'en fatxa del Samaranch van ser la necessitat de crear un Ministeri de l'Esport i fins i tot va suggerir qui n'havia de ser el titular, l'inefable Jaime Lissavetzky, un fanàtic ecspanyol dels de la vella escola.

Però en les darreres dies, qui ha menat l'ofensiva ecspanyola ha estat directament, el propi Montilla, conscient que el PSOE l'assetja amb Chacóns i Corbachos.

Montilla ha decidit convocar les eleccions el 28N, el mateix dia que el Barça-Madrid. Això no és cap casualitat, naturalment. Des de la seva òptica, un Barça-Madrid és la quintaessència de l'espanyolitat, l'orgasme de la millor lliga del món -una mentida com una casa de pagès, tothom sap que és l'anglesa, tot i no jugar-hi el Barça que és encara, fins que el Sandrusko ho esguerri, el millor equip del món, a anys llum de qualsevol altre equip de la LFP. Em jugo un pèsol que tota la campanya electoral sociata associarà el seu discurs a una metàfora de l'enfrontament entre el Barça/ZP/PSC-PSOE amb el Madrid/Aznar i Rajoy/PP. Un pèsol.

Però atès l'avanç incontestable de l'independentisme, en Montilla s'ha vist en la necessitat de fer un pas més endavant. I no només s'ha negat a demanar perdó per no ser independentista -un reconeixement infantil de qui es veu cada cop més assetjat- sinó que ha afirmat que la independència seria la decadència. Resultat immediat: uns terroristes ecspanyols cremen una estelada penjada d'un edifici on se celebrava un acte independentista amb, diuen, centenars d'assistents. Un acte criminal que hauria pogut acabar amb una tragèdia. Però és clar els actes terroristes ecspanyols, com la merda a la muntanya, no fan pudor. No són noticiables. No mereixen una investigació a fons. L'Audiència Nacional no enviarà els Mossos -i aquests perdran el cul per obeir-la- enlloc. La Vanguardia, El Periódico, TV3, Catalunya Ràdio, RAC1, callaran com el que són.

Pels ecspanyols, el kilo de català té un preu infinitament inferior al kilo d'ecspanyol. (Recordo que la sentència del TC sobre el nyap, titlla els catalans de subgènere dels espanyols, així amb dos collons). Perquè ells no són racistes. A més tenen interioritzat que si ja han matat una vegada un President de la Generalitat -i un del Barça, per cert- els poden matar una altra vegada, i no passa res. Que això s'enganxa, diuen determinades teories criminològiques. El difícil és el primer. Després és bufar i fer ampolles.

És per tot plegat que en Montilla, si fos mínimament decent, hauria de demanar perdó. Perdó per no ser independentista. Perdó per voler la decadència de la terra que, sense ser-ne natural, li ha permès arribar on ha arribat -fet que hauria estat impossible als Estats Units, per cert.

Però no ho farà pas. Ja ho sé. No sóc tan il.lús. De fet, ell i sobretot la seva dona, en surten molt beneficiats de la dependència de Catalunya respecte d'Ecspanya, com és públic i notori. Farà tot el contrari. En Montilla i els seus sequaços, amb la col.laboració de les seves crosses, naturalment, jugarà a excitar l'ecspanyolisme més barroer, a estendre el terror a l'independentisme, amb la col.laboració del PP i dels C's, que en això van units i prietas las filas, per descomptat. Fins i tot és possible que en Duran i Ecspanya i els seus boys and girls (Ortega-Espadaler-Pelegrí-Castellà), els donin un cop de mà. I no ens oblidem del sòmines absolut d'en Mas, que darrerament sembla inclinar-se per teoritzar com han de ser els estats del segle XXI, sense tenir-ne ni punyetera idea, per cert.

En definitiva, cal preparar-se per les atzagaiades que cauran, que ja cauen, en el camí cap al 28N. Aquest divendres passat, Reagrupament va realitzar en un sol dia 1o actes! I aquest dissabte he participat en una graellada amb els companys i companyes de Sant Just Desvern, una trobada entranyable i molt reeixida, malgrat la meteorologia. Aquest és el camí!

Tenim l'oportunitat d'aconseguir trencar aquesta deriva cap a la decadència que representa continuar sota la dependència d'Ecspanya. Només depèn de nosaltres, dels catalans i les catalanes. I de ningú més.

EN TREMOSA, EL "MILEURISTA" DURAN I ELS ALTRES

CiU en les darreres hores ha tornat a perdre una oportunitat per demostrar que és una formació digna i ferma. Arran les declaracions més que assenyades de l'eurodiputat Ramon Tremosa sobre el franquisme sociològic -per cert, expressió utilitzada en diverses ocasions en aquest humil i modest bloc- i en Montilla, s´ha aixecat una polseguera sobretot a can sociata que demostra que l'eminent economista no anava gens desencaminat.

Però que aquests reaccionin és lògic i esperable. El que m´ha produit vergonya aliena és l'actitud covarda, feble, i acomplexada dels principals tenors convergents. Començant pel propi Artur Mas i seguint per l'inefable mileurista d'en Duran i Lleida -perquè cada dia paga 1000 euros per la seva suite d´hotel madrilenya, no us penséssiu pas. Per la seva banda, també ha sortit per la cantonada en Recoder, i al fons a la dreta, algú ha dit que ha vist el nen Vila, dient de les seves. Les garrotades, també han caigut de l'espardenya mediàtica, sempre atents a oferir noves glòries als seus amos.

Un cop més es demostra que aquesta gent són veritables presoners mediàtics de Madrid, perquè reaccionen als estímuls que hi provenen, abdicant de la perspectiva catalana. Amb uns líders tan porucs, en Tremosa, al qual conec personalment, no hi té res a fer.

Jo, Ramon, et suggeriria que fessis un canvi d'aires. La teva vàlua es malbarata dins d'una formació que t´ha tractat quasi com si fossis un perillós terrorista, tu, que fas de la moderació, que no de la covardia, un dels teus més evidents signes d'identitat política.

A hores d'ara, precisament d'ofertes que et plaurien no anem precisament escassos. Si bé, és obvi que la teva predilecció per les coses serioses i ben fetes, et portaria sense cap mena de dubte a escollir la més sòlida i coherent...

L'independentisme necessita gent que planti cara de forma desacomplexada. Recordem que l'Iceta a llançar ara fa unes setmanes la seva particular croada o jihad -trieu la que més us agradi- a combatre l'independentisme, i en això estan.

Els hem, no només de plantar cara, sinó derrotar-los i fer-los córrer amb la cua entre les cames. I en Tremosa, i ja ho vaig escriure en el seu moment, és un actiu que està cridat a jugar un paper capdavanter, com també ho estan en Carles Móra o l´Enric Canela. actualment.

Ànims, Ramon.

PD. Ep! Bona Diada a tots els lectores i lectors d´aquest humil i modest bloc!

PD2. Aquest post no hauria estat possible sense la teva col.laboració.....

LA NOVA ÀGORA

Ahir vaig estar pendent del llançament de la nova temporada del programa Àgora, que ara emeten els dilluns a TV3 -abans el passaven pel C33.

He de dir que aquest programa de debat polític ha tingut temporades nefastes, sobretot la que conduïa en Ramon Rovira, el qual semblava ser un fan dels sectors més catalanofòbics i babelians als quals va donar una sobrerepresentativitat sense precedents. Fins i tot diria que C's hauria d'estar-li eternament agraïts per la visibilitat mediàtica que els va proporcionar, que va tenir un paper clau en la consecució de la seva representació parlamentària.

Al marge d'aquest -important- detall, Àgora ha estat un programa innovador en l´adopció d'una multiplicitat de canals de comunicació i de participació dels espectadors en els debats, i això cal reconèixer-ho. També és positiu la presentació i recomanació de llibres, normalment escrits pels tertulians, que fa al final de cada emissió.

Dit això, passem a la nova etapa. Com ja he dit, la principal novetat és que passa del C33 a TV3, fet que suposo un "ascens", en la seva visibilitat televisiva. La segona, és el canvi de conductor. En Xavier Bosch, per cert, company de col.legi, però uns quants cursos per sota del meu, va camí de convertir-se en el professional més inquiet del panorama mediàtic català, atès que en relativament pocs anys porta saltant de la ràdio a la premsa i ara a la televisió. Vaja, que no acaba d'arrelar enlloc. Clar que tampoc no hi ha cap obligació de fer-ho. Però sobta una mica.

En l'emissió d'ahir va començar per la porta gran, tot entrevistant en Miquel Iceta. Va ser força incisiu, cal reconèixer-ho, fet que va obligar la seva víctima a treure pilotes fora, sempre matxacant CiU i alertant del seu perill de radicalització, que en llenguatge sociata vol dir d'assumció de les postures de dignitat nacional, és a dir, sobiranistes.

Tanmateix, Bosch no va rematar la feina, com si fos un torero. Li va mancar les preguntes clau. I és que cada cop hi ha més regidors sociates que passen de les consignes del carrer Nicaragua i donen suport al dret a decidir i a les consultes per la sobirania. Si hagués preguntat sobre aquest particular, la Miquela, segur que s´hagués posat tensa. Una cosa és fotre garrotades als convergents -fet que fan dia sí i dia també en Zaragoza, en Ferran o el propi Iceta. L'altre és heure-se-les amb la seva pròpia gent, i naturalment, pagar el preu d'expulsar-los.

I és que fins i tot a Can Sociata, i malgrat les aparences de solidesa a la búlgara, les aigües baixen térboles....

ESTRATÈGIES POLÍTIQUES QUE CAL DENUNCIAR

Normalment, el mes d'agost és considerat un mes de relax, al llarg del qual estem acostumats a llegir entrevistes dels polítics en calça curta, que passen les vacances amb la família, normalment a l'Empordà o a la Cerdanya (la Catalunya Mar Franc, que dic jo). Tanmateix, acabo de llegir algunes declaracions que indiquen ja clarament, cap a on es vol anar, a partir del setembre. Vegem-ne alguns casos. Tres per ser més exactes.

Primer. L'inefable Puigcercós. Després de l'hòstia que es va fotre en la cursa presidencial a ERC, on pensava que guanyaria sense baixar de l'autocar, i només va aconseguir el 37% dels vots, és conscient que el seu càrrec penja d'un fil. Solució, multiplicar els seus contactes amb la resta de forces polítiques, fent-se fotos amb en Mas, petonejant ministres sociates, fins i tot encaixant amb el PP... Tot per evitar la sensació de solitud de portes endins que ara mateix l'embarga... amb un Consell Nacional que no controla, i amb els seus acòlits fotent-se d'hòsties entre ells (pugna Vendrell-Oliveres).

Pillo com és, no intel.ligent, però sí pillo, en Putxi ha vist clar que en les properes eleccions, ERC pot arribar als 450.000 o 500.000 exvotants, si es presenta sola i amb ell al capdavant. Solució? Doncs intentar que ERC es presenti en coalició amb qui sigui, tot per evitar que els resultats que s'obtinguin, puguin ser comparables amb els comicis anteriors. Només d'aquesta manera, aconseguirà, pensa ell, escapolir-se de les crítiques, i guanyarà temps.

Jo si fos en Carretero, m'oposaria totalment a qualsevol acord electoral, perquè d'aquesta manera deixaria en Putxi sol davant del perill, i que es matés ell solet. Tot el que sigui impedir que ERC es coaligui amb qualsevol altra sigla serà positiu, perquè d'aquesta manera, l'hòstia serà més gran.

Dos. Acabo de llegir que en Recoder, l'esperança blanca de la sociovergència, afirma que el front unit pel tema del finançament s'ha de mantenir peti qui peti. En Recoder es pensa que som imbècils. Totes les estratègies de front unit, només beneficien a PSC i CiU, i doncs a la sociovergència. Com a bon sociovergent, per ell no existeix res més que aquests dos partits, i si de cas, també el PP, bé per pactar-hi, quan governa, bé per encolomar-li tots els mals, quan convé. La resta de partits, i sobretot una ERC independentista (no calabresa) és el dimoni escuat i banyut. I para de comptar. Què trist és ser sociovergent! Què mediocre!

Ho repeteixo no per ell, sinó per la resta, qualsevol estratègia unitària amb els sociates està condemnada al fracàs, perquè el projecte polític sociata és Ecspanya, i només Ecspanya. Està clar, no? El problema és saber, quin és el projecte polític d'en Recoder and company...

I això lliga amb un altre inefable. L'Iceta. Davant el flagrant incompliment de la seva pròpia legislació, que tindrà lloc a partir del dia 10 d'agost, quan no s'haurà arribat a l'acord de finançament que estableix una llei orgànica aprovada per les Corts (l'Estatut nyap del 2006), ja comença a tirar pilotes fora. L'Iceta, que cal recordar-ho, perquè sovint s'oblida, va treballar a la Moncloa sota la vicepresidència de Narcís Serra, és un mestre en la manipulació, com el seu ex-quefe. Ara diu que l'acord ha de ser entre dos, el govern de la CAC i el govern ecspanyol, i es queda tan panxo! Però si sou el mateix! Els sociates catalans sempre guanyen perquè sempre juguen a dues cartes, mentre els altres jugadors només en tenen una. D'aquesta manera, poden votar A a Barcelona i B a Madrid, i fan contents a les diferents parròquies que tenen. I poden repartir més cartes.

És peremptòria aquesta estratègia, i això només es podrà fer, no intentant convèncer els sociates catalans que Ecspanya no els convé, perquè no els convenceràs mai, sinó apostant per una Unió de partits patriotes que decideixin fer un pas endavant, un pas cap a la Independència clar i rotund, sense estacions federals i punyetes. Un pas en el qual hi poden participar des de sectors d'UDC, de CDC, d'ERC, d'ICV, del BNV, d'UM, del PSM, d'UC i d'altres com la CUP o el PRC. I estic segur, molt segur, que si això tira endavant, molts sociates acabaran també per apuntar-s'hi. No els dirigents autonòmics, és clar, però sí, a nivell local o comarcal.

Unitat sí, però per aconseguir la INDEPENDÈNCIA, i res més que la INDEPENDÈNCIA, que és l'únic garantia de supervivència de Catalunya.

REFLEXIÓ 2: ELS 25 DIPUTATS DE LA POR

Els resultats electorals del 9-M han estat interpretats per alguna gent, com una mena de Cant d'Amor dels catalans i les catalanes a Ecspanya. Res més lluny de la realitat. De fet és tot el contrari. Vegem-ho.

Per una banda, el nivell d'abstenció, al Principat, és significativament més elevat. També passa amb els vots nuls i els vots blancs. Quant als vots vàlidament emesos, ens adonem que les diferències entre els dos principals partits ecspanyols són petites a escala estatal (43.6% vs 40.1%) i, per contra, són enormes a escala del Principat (45.3% vs 16.3%). Els quasi 30 punts de diferència entre les dues principals opcions ecspanyoles no tenen cap mena de paral.lel enlloc de l'estat. A la CA Basca, s'han quedat a 20.

És de sobres conegut que un poble oprimit sempre utilitza aquells recursos que té al seu abast per lluitar contra la seva desaparició. Normalment, l'eina més recurrent són els partits i les organitzacions patriòtiques, la reivindicació de les quals, en el cas català es remunta pel cap baix, en la política contemporània, al 1886, amb l'obra de Valentí Almirall, Lo Catalanisme.

Això no obstant, quan hi ha una percepció més o menys estesa de desconfiança envers la capacitat d'aquestes organitzacions patriòtiques de defensar la reivindicació nacional, o, ras i curt, envers les possibilitats reals que aquestes puguin incidir en el destí de la nació, llavors, una part significativa dels ciutadans opten per la solució percebuda com a menys dolenta en les seves preferències electorals, encara que no sigui la primera opció. I és així com, un partit d'àmbit estatal, passa a ser recolzat massivament per sectors amplis d'una nació sense estat, atès que el seu oponent és percebut com un enemic nacional.

Un exemple àmpliament estudiat en la ciència política, ha estat el del Quebec. Sobretot d'ençà de la Primera Guerra Mundial, el Partit Conservador canadenc ha estat percebut per la ciutadania quebequesa, particularment pels francoquebequesos (el 80% del total), com un enemic declarat de la llavors anomenada autonomia provincial del Quebec. Per aquesta raó, durant gran part del segle XX, els quebequesos, en les eleccions federals, van ser un bastió del Partit Liberal canadenc. I no només això. Molts dels principals dirigents i quadres d'aquest partit, i singularment, alguns dels seus líders històrics, eren d'extracció quebequesa. És cert que això ha canviat sensiblement en les darreres dècades, sobretot arran del sorgiment del Bloc Quebequès, un partit sobiranista que es presenta només a les eleccions federals en els districtes electorals quebequesos, i que ha aconseguit trencar el bipartidisme històric. (Qui en vulgui saber més, pot consultar la meva tesi doctoral).

En el cas català, i salvant totes les distàncies estrictament necessàries, és cert que fins ara, una part important de l'electorat català confiava en partits catalans en les eleccions ecspanyoles. Tanmateix, en el 9M, aquesta tendència sembla trencar-se i, aquells que han votat, han preferit curar-se en salut i evitar que el PP tornés al poder. Per això la candidatura socialista ha rebut un suport important.

Ara bé, que gent com el José Zaragoza o el Miquel Iceta, o la crosta Joan Ferran, diguin que això és la demostració definitiva de la integració de Catalunya a Ecspanya, passi, és normal, però que ho digui gent més seriosa, això ja és més preocupant.

A diferència del cas quebequès que acabo d'esmentar, els sociates catalans (o més aviat hauríem de dir els sociates ecspanyols a Catalunya), mai han controlat el PSOE, com sí que els liberals quebequesos durant moltes dècades van controlar el PLC. De fet, el PSC, és vist per molts sociates ecspanyols, com un cos estrany adherit com una sangonera a la pell del PSOE, que històricament ha fracasssat en les eleccions al Parlament de Catalunya, i s'ha aprofitat de l'empenta dels lideratges estatals (FG abans, ZP ara) en les eleccions ecspanyoles. És tanta, la desconfiança envers el PSC, que mai s'ha renunciat a la reconstitució de l'antiga Federació Catalana del PSOE, encara que sigui amb la boca petita. De fet, és públic i notori que Celestino Corbacho és l'home del PSOE al Principat, un polític que en aquestes eleccions ha jugat un gran protagonisme com a contrabalança de Montilla, i que fins i tot ara, com a recompensa, exigeix ser nomenat Ministre, amb més força i probablement amb més possibilitats que l'inútil d'en Duran i Ecspanya. I sense oblidar el paper ben galdós, de ser més papista que el papa, a què ens té acostumats la inefable diputada Teresa Cunillera (foto), autència martillo de herejes de tot aquell que gosi badar boca a les terres de Lleida.

Per això és evident que els 25 diputats sociates escollits al Principat, no mouran un dit, ni una ungla, per la causa nacional de Catalunya. Contràriament al que l'Iceta diu, quan posa cara trascendent i es pensa que ens enganya, presentant-se com un catalanista de pro, els 25 diputats de la por i de la vergonya diran Si Bwana a tots els diktats que emanin de Ferraz o de la direcció del Grup Parlamentari Sociata. Començant per la tria de José Bono com a president del Congrés, i en conseqüència, com a número 3 en la jerarquia d'autoritat de l'estat, i seguint per l'incompliment flagrant de totes les promeses relatives al finançament i a les infrastructures, sense oblidar, és clar, que faran el que voldran amb les deixalles del nyap al TC.

Naturalment aquest capteniment farà que molts dels votants de la por comprenguin que els han aixecat la camisa. Però, per fer-ho, caldrà que els partits catalans s'aclarin. O submissió a Ecspanya o Independència. D'això ens ocuparem en la propera reflexió.