FUTBOL, QÜESTIÓ D'ESTAT

El futbol s´ha convertit en una qüestió d'estat. I més concretament, en una qüestió d'estat ... espanyol. Ja fa temps que els espanyols, per masturbar-se davant la comunitat internacional, apel.len als èxits esportius. Tant s'han masturbat, que alguns, tips de les seves esquitxades s'hi han tornat. Per exemple, França, amb el tema de la corrupció i el dopatge de les estrelles esportives ecspanyoles, ho va deixar ben a les clares, per a la irritació de Madrid.


Dit amb paraules planeres, els governs espanyols tracten l'esport com un tema estratègic i de rellevància fonamental per a la cohesió nacional. I ho fan de la mateixa manera que ho feien els règims comunistes en els anys 80 i ho continua fent la Xina en l'actualitat. És el que podríem anomenar, i no per casualitat, Mètode Samaranch: la manipulació de l'esport per a objectius pròpiament polítics, d'enlairament del prestigi a nivell internacional,  per reforçar l'orgull nacional a nivell interior.

A més sembla clar que això no diferencia entre blaus i rojos. Si amb Aznar, es va viure l'apoteosi del Real Madrid dels noranta, i després el sorgiment dels Nadal, dels Alonso i fins i tot dels Gasol, amb ZP va ser el torn de la Roja. Que si l'Eurocopa, que si el Mundial...


Tanta és la rellevància de l'esport que alguns beneits al.leguen que la Independència faria inviabe els enfrontaments Barça-Madrid a la Lliga i a la Copa del Rei. So what? Penso que és una tonteria que no mereix ni tan sols resposta.

És al.lucinant, tanmateix, el que va passar la nit anterior al darrer partit Barça-Madrid. Va tenir lloc un sopar a casa d'en Carles Vilarrubí-Sol Daurella, on segons el que he pogut llegir, en diferents mitjans, hi van participar, l'Artur Mas, en Xavier Trias, l'Oriol Pujol, Florentino Pérez, Josep Maria Bartomeu, Javier Solana, els Godó -pare i fill, Josep Oliu (Banc Sabadell), Joan Maria Nin (La Caixa), Fernando Fernandez Tápias (àlies fefé), Cayetano Martínez de Irujo (Casa d'Alba) i el líder (ahahaha) dels sociates, Pere Navarro. 


Com s'explica la presència de l'Artur Mas? I la de Pere Navarro? Naturalment seria interessant saber el contingut de la conversa...

Ara la veritat, he de dir que ara entenc més diverses coses:


1. La tossuderia d'en Guardiola en dir que la Lliga estava perduda fa setmanes, quan era evident que no ho estava, i la prova és que vam arribar a estar, ni que fos provisionalment, a 1 punt dels nazis.


2. L'equip de sortida que va treure Guardiola dissabte passat, sense Cesc i Piqué, ni tan sols Alexis o Pedro -dos killers anti-Madrid contrastats, de manera que el Barça va sortir clarament en inferioritat de potència de foc...


Potser és que calia que aquesta lliga la guanyés el Madrid? 

DEMANA PERDÓ, MONTY, DEMANA PERDÓ!

Les declaracions de Montilla i altres sequaços sociates estan donant ales al terrorisme ecspanyol. A la campanya permanent d'extermini de la catalanitat al País Valencià, feta amb la connivència de CiU i del tripartit (ERC inclosa, naturalment), tal i com s'ha demostrat amb el tema de TV3, on l'atac als patriotes ja és un fet tant normal i quotidià com la informació metereològica, ara cada cop més la fera ecspanyola es desacomplexa a la CAC. Talment sembla que els ecspanyols s'han dividit la feina: el PP s'encarrega del País Valencià, les Illes i la Franja i el PSOE del Principat. L'objectiu, naturalment, és arribar a la solució basca, és a dir, el gran pacte PP-PSOE per emparar-se de les institucions autonòmiques i procedir a la tan desitjada harmonització autonòmica en la línia de la famosa Llei Orgànica de principis dels vuitanta, filla directa del 23F, per cert.

Primer va ser l'Iceta, que va afirmar en un to ben marcial que combatrem l'independentisme (els sociates). En les darreres setmanes s'hi van posar a cor què vols. En aquesta estratègia, el nacionalisme esportiu dels ecspanyols hi juga un paper determinant. Per Ecspanya, l'esport s'ha convertit en l'únic referent que els permet treure pit, atesa la seva desastrosa situació econòmica i consideració a nivell internacional. Talment com els països totalitaris, que fan de l'esport la seva raó de ser. Com la ja desapareguda Iugoslàvia, per cert, una veritable potència del bàsket a nivell mundial... abans de saltar feta miques.

Recordo en aquest sentit, que les darreres declaracions d'en fatxa del Samaranch van ser la necessitat de crear un Ministeri de l'Esport i fins i tot va suggerir qui n'havia de ser el titular, l'inefable Jaime Lissavetzky, un fanàtic ecspanyol dels de la vella escola.

Però en les darreres dies, qui ha menat l'ofensiva ecspanyola ha estat directament, el propi Montilla, conscient que el PSOE l'assetja amb Chacóns i Corbachos.

Montilla ha decidit convocar les eleccions el 28N, el mateix dia que el Barça-Madrid. Això no és cap casualitat, naturalment. Des de la seva òptica, un Barça-Madrid és la quintaessència de l'espanyolitat, l'orgasme de la millor lliga del món -una mentida com una casa de pagès, tothom sap que és l'anglesa, tot i no jugar-hi el Barça que és encara, fins que el Sandrusko ho esguerri, el millor equip del món, a anys llum de qualsevol altre equip de la LFP. Em jugo un pèsol que tota la campanya electoral sociata associarà el seu discurs a una metàfora de l'enfrontament entre el Barça/ZP/PSC-PSOE amb el Madrid/Aznar i Rajoy/PP. Un pèsol.

Però atès l'avanç incontestable de l'independentisme, en Montilla s'ha vist en la necessitat de fer un pas més endavant. I no només s'ha negat a demanar perdó per no ser independentista -un reconeixement infantil de qui es veu cada cop més assetjat- sinó que ha afirmat que la independència seria la decadència. Resultat immediat: uns terroristes ecspanyols cremen una estelada penjada d'un edifici on se celebrava un acte independentista amb, diuen, centenars d'assistents. Un acte criminal que hauria pogut acabar amb una tragèdia. Però és clar els actes terroristes ecspanyols, com la merda a la muntanya, no fan pudor. No són noticiables. No mereixen una investigació a fons. L'Audiència Nacional no enviarà els Mossos -i aquests perdran el cul per obeir-la- enlloc. La Vanguardia, El Periódico, TV3, Catalunya Ràdio, RAC1, callaran com el que són.

Pels ecspanyols, el kilo de català té un preu infinitament inferior al kilo d'ecspanyol. (Recordo que la sentència del TC sobre el nyap, titlla els catalans de subgènere dels espanyols, així amb dos collons). Perquè ells no són racistes. A més tenen interioritzat que si ja han matat una vegada un President de la Generalitat -i un del Barça, per cert- els poden matar una altra vegada, i no passa res. Que això s'enganxa, diuen determinades teories criminològiques. El difícil és el primer. Després és bufar i fer ampolles.

És per tot plegat que en Montilla, si fos mínimament decent, hauria de demanar perdó. Perdó per no ser independentista. Perdó per voler la decadència de la terra que, sense ser-ne natural, li ha permès arribar on ha arribat -fet que hauria estat impossible als Estats Units, per cert.

Però no ho farà pas. Ja ho sé. No sóc tan il.lús. De fet, ell i sobretot la seva dona, en surten molt beneficiats de la dependència de Catalunya respecte d'Ecspanya, com és públic i notori. Farà tot el contrari. En Montilla i els seus sequaços, amb la col.laboració de les seves crosses, naturalment, jugarà a excitar l'ecspanyolisme més barroer, a estendre el terror a l'independentisme, amb la col.laboració del PP i dels C's, que en això van units i prietas las filas, per descomptat. Fins i tot és possible que en Duran i Ecspanya i els seus boys and girls (Ortega-Espadaler-Pelegrí-Castellà), els donin un cop de mà. I no ens oblidem del sòmines absolut d'en Mas, que darrerament sembla inclinar-se per teoritzar com han de ser els estats del segle XXI, sense tenir-ne ni punyetera idea, per cert.

En definitiva, cal preparar-se per les atzagaiades que cauran, que ja cauen, en el camí cap al 28N. Aquest divendres passat, Reagrupament va realitzar en un sol dia 1o actes! I aquest dissabte he participat en una graellada amb els companys i companyes de Sant Just Desvern, una trobada entranyable i molt reeixida, malgrat la meteorologia. Aquest és el camí!

Tenim l'oportunitat d'aconseguir trencar aquesta deriva cap a la decadència que representa continuar sota la dependència d'Ecspanya. Només depèn de nosaltres, dels catalans i les catalanes. I de ningú més.

DARRERA HORA: MARAGALL CANVIA DE TRINXERA

Que Pasqual Maragall és un aferrissat opositor a la Independència de Catalunya, és públic i notori. Per molta xerrameca que tingui, al final sempre acabem al mateix lloc. A una oposició numantina contra la idea mateixa d'una Catalunya independent. Maragall i la seva cort pertanyen a un segment de la burgesia que podem anomenar la Gente Bien, inspirant-nos en l'obra teatral homònima de Santiago Rusinyol (1917). És ben sabut que els Maragall van aplaudir l'entrada de les tropes franquistes per la Diagonal, i que en la seva joventut eren periquitos, quan ser periquito, volia dir, ser del règim, franquista fins a la medul.la, línia falangista (recordem el fastigós Pablo Porta, que a la universitat dels anys cinquanta, conjuntament amb el sinistre Samaranch, encalçaven els estudiants antifranquistes, pistola en mà, apallissant-los en els locals del SEU). No per casualitat, els Maragall, van acabar treballant a l'ajuntament franquista de Barcelona, a primers dels anys setanta.

Bé, no cal insistir-hi més. Ara, després d'haver estat utilitzat com un condó pels ecspanyols (usar y tirar), conscient de, per una banda, l'avenç imparable de l'independentisme (malgrat les pífies de Carod i companyia), i havent constatat, que efectivament, Ecspanya, com Roma, no paga els traïdors, i que se n'enfot de l'Ecspanya plural que ell voldria, ha arribat a la conclusió que per aturar l'independentisme català, la millor trinxera ja no és Ecspanya, sinó Europa, o, més concretament, la Unió Europea. D'aquí la proposta de formar un partit d'àmbit europeu, estil Partit Demòcrata nordamericà. Es tracta d'un reconeixement explícit que la carcassa ecspanyola ja no aguanta més i que aviat farà un pet com un aglà.

Maragall and co. pensen que la Unió Europea, amb els seus immensos recursos, pot aturar la independència de Catalunya. Com sempre, pensa que ell és el príncep del conte i que tothom li ha de riure les gràcies. Però estic segur que en aquest nou combat, arribarà un moment que en Pasquis es quedarà sol novament.

Quan un poble avança, no hi ha psicopatologia que valgui. He dit.