FUTBOL, QÜESTIÓ D'ESTAT

El futbol s´ha convertit en una qüestió d'estat. I més concretament, en una qüestió d'estat ... espanyol. Ja fa temps que els espanyols, per masturbar-se davant la comunitat internacional, apel.len als èxits esportius. Tant s'han masturbat, que alguns, tips de les seves esquitxades s'hi han tornat. Per exemple, França, amb el tema de la corrupció i el dopatge de les estrelles esportives ecspanyoles, ho va deixar ben a les clares, per a la irritació de Madrid.


Dit amb paraules planeres, els governs espanyols tracten l'esport com un tema estratègic i de rellevància fonamental per a la cohesió nacional. I ho fan de la mateixa manera que ho feien els règims comunistes en els anys 80 i ho continua fent la Xina en l'actualitat. És el que podríem anomenar, i no per casualitat, Mètode Samaranch: la manipulació de l'esport per a objectius pròpiament polítics, d'enlairament del prestigi a nivell internacional,  per reforçar l'orgull nacional a nivell interior.

A més sembla clar que això no diferencia entre blaus i rojos. Si amb Aznar, es va viure l'apoteosi del Real Madrid dels noranta, i després el sorgiment dels Nadal, dels Alonso i fins i tot dels Gasol, amb ZP va ser el torn de la Roja. Que si l'Eurocopa, que si el Mundial...


Tanta és la rellevància de l'esport que alguns beneits al.leguen que la Independència faria inviabe els enfrontaments Barça-Madrid a la Lliga i a la Copa del Rei. So what? Penso que és una tonteria que no mereix ni tan sols resposta.

És al.lucinant, tanmateix, el que va passar la nit anterior al darrer partit Barça-Madrid. Va tenir lloc un sopar a casa d'en Carles Vilarrubí-Sol Daurella, on segons el que he pogut llegir, en diferents mitjans, hi van participar, l'Artur Mas, en Xavier Trias, l'Oriol Pujol, Florentino Pérez, Josep Maria Bartomeu, Javier Solana, els Godó -pare i fill, Josep Oliu (Banc Sabadell), Joan Maria Nin (La Caixa), Fernando Fernandez Tápias (àlies fefé), Cayetano Martínez de Irujo (Casa d'Alba) i el líder (ahahaha) dels sociates, Pere Navarro. 


Com s'explica la presència de l'Artur Mas? I la de Pere Navarro? Naturalment seria interessant saber el contingut de la conversa...

Ara la veritat, he de dir que ara entenc més diverses coses:


1. La tossuderia d'en Guardiola en dir que la Lliga estava perduda fa setmanes, quan era evident que no ho estava, i la prova és que vam arribar a estar, ni que fos provisionalment, a 1 punt dels nazis.


2. L'equip de sortida que va treure Guardiola dissabte passat, sense Cesc i Piqué, ni tan sols Alexis o Pedro -dos killers anti-Madrid contrastats, de manera que el Barça va sortir clarament en inferioritat de potència de foc...


Potser és que calia que aquesta lliga la guanyés el Madrid? 

RIDÍCUL SANDRUSKO

Ahahahahaha, el subpresident del Barça, en Sandrusko, torna a fer el ridícul, després del seu tripi a Extremadura, i ara, en comptes de defensar el Barça, el cos tècnic, els jugadors i tot kiski, i iniciar una ofensiva per terra, mar i aire, per enfonsar l'impresentable del Mourinho, ara que tot el món ha vist quina mena de tipus és.

I per extensió el seu amo, Florentino Pérez, ara, el molt impresentable es limita a enviar una carta a TVE, que naturalment també se la mereix, per la seva manipulació mediàtica, però fer això és situar-se a anys llum del que hauria de fer un President com cal.

En Sandrusko, plora per la manipulació de TVE, i en canvi no denuncia el Madrid. I és que, com és ben sabut, llops amb llops no es mosseguen, i ell i el Florentino, tenen més punts en comú que diferències. Pel Sandrusko, la dignitat no existeix. Existeix el negoci, la pela. La resta són punyetes. I si li han de dir moro doncs que li diguin, mentre l'afartin.

Fa riure, o fa plorar, la mamadeta de La Vanguardia, sempre disposada a protegir els seus peons, es diguin Sandrusko o Duran i Ecspanya. Titlla de dura la carta del nen Sandrusko a l'ens públic.

Ui si! Tan dura que la carta presidencial, a hores d'ara ja deu estar a la paperera, si no és que el capo de l'ens l´ha utilitzada per estalviar paper higiènic.

Realment el dependentisme -polític, social, mediàtic, econòmic...- està fent tan de mal al nostre país que ens n´hem de desempallegar el més aviat possible.

HORES FRENÈTIQUES

Tal vegada vaig equivocat. Però m'ensumo que estem vivint hores frenètiques. Tot plegat ensporta a una situació cada cop més tensa, on qui sembla que s'està portant el gat a l'aigua és l'oligarquia econòmicofinancera ecspanyola. I quan dic ecspanyola, naturalment, ho dic en el sentit emprat per Esperanza Aguirre, la punta de llança, sense cap mena de dubte, de l'ofensiva del nacionalisme ecspanyol. M'explico.

1. L'empresariat ecspanyol ensuma la sang. És conscient que els sociates els faran l'immens favor d'incrementar la precarietat laboral, i estan d'allò més excitats. Veuen el futur immediat de forma radiant, amb un total abaratiment de l'acomiadament i amb la reducció total i absoluta dels cursos de formació pels treballadors. D'aquesta manera, podrà disposar d'una mà d'obra precària i sense qualificació, que és precisament el que volen. No volen treballadors i treballadores formats, perquè llavors haurien de competir entre ells per retenir-los, i per fer-ho haurien d'oferir unes condicions no només decents, sinó interessants.

És curiós el paper històric dels sociates. Felipe Gonzàlez va fer l'immens favor al gran capital d'encapçalar la reconversió industrial, que va destruir centenars de milers de lloc de treball. Després va impulsar la televisió privada, que va ser la palanca des de la qual, la dreta aznarista va assaltar el poder.

Ara amb ZP, estan a punt de culminar un dels objectius fonamentals dels dirigents empresarials: l'acomiadament lliure. No cal dir que les mesures que es prendran en els propers dies donaran lloc a un increment vertiginós de l'atur, de manera que ens esperen uns mesos d'allò més dramàtics per milers de persones.

2. Però això no és tot. Els taurons, com sempre, aprofiten el desori per colpejar. I l'oligarquia ecspanyola, repeteixo, amb l'Aguirre al capdavant, acaben de donar un cop decisiu: la formació de la Caja (que no Caixa) més potent de l'estat, desplaçant d'aquesta manera a la que fins ara ostentava aquesta posició: la Caixa de Pensions. Caja Madrid, absorbirà en la pràctica, Bancaja i altres cinc caixes més petites, entre elles, val a dir, Caixa Laietana. Pim, pam. Brutal! El més al.lucinant de tot és que és la Caixa més polititzada, la que està sota el control directe de l'Aguirre, i ara també d'aquesta esperança blanca que es diu Rodrigo Rato, la que en sortirà més reforçada del procés de fusions diktat -sí amb k- des del Banco d'Espanya, dirigit per un altre perill amb potes que es diu Miguel Ángel Fernández Ordonez, més conegut per MAFO.

Què farà la Caixa, ara? Naturalment, res. Empassar-se Ecspanya, com sempre. Jo realment no sé a què juguen aquesta gent. Han perdut el control d'AGBAR, en benefici d'una companyia francesa, han perdut el control d'ABERTIS, on ara el soci majoritari és l'inefable Florentino Pérez una altra peça clau de l'oligarquia empresarial ecspanyola- i ara han perdut el lideratge de les caixes. Això sí, ara en Fainé és el president de la CECA. També sona, de forma cada cop més insistent, el nom d'en Salvador Alemany, com a futurible Conseller d'Economia unionista. Sempre, a l'indígena submís se'l recompensa, mentre que a la resta de la tribu, se la massacra. Continuarà la seva submissió als Borbons, llepant-los culs i vores.

3. L'orgia continua amb la santificació d'en Duran i Ecspanya superstar al Circulo Ecuestre, com a una de les grans esperances de l'unionisme ecspanyolista, naturalment amb el suport entusiasta de La Vanguardia, no deixa ser un atac a la línia de flotació del lideratge d'Artur Mas al capdavant de la federació. Pel unionistes, i de passada, pels integristes, en Duran i Lleida ha esdevingut el referent polític primordial, l'home cridat a salvar els dependentistes de la cada cop més clara deriva independentista de Catalunya.

4. L'altra esperança, és naturalment, la victòria d'en Sandro Rossell a les eleccions al Barça, que suposarà la recuperació, per part de l'establishment de la principal tribuna social de Catalunya (i ja és trist o significatiu que aquesta sigui un club de futbol... però és el que hi ha). Aquí també La Vanguardia ha tret l'artilleria sencera en defensa d'aquest individu, ja emmerdat judicialment fins i tot abans d'arribar al càrrec -de manera que podrà ser objecte de les oportunes pressions- si finalment -esperem que no- arriba a la presidència (qui ha dit que no serveixen de res les auditories de seguretat?).

Fa pocs dies vaig escriure un post titular I La Vanguardia prengué el fusell. M'equivocava. La Vanguardia, en tant que metàfora de l'unionisme més desaforat ha pres no un fusell si no tot l'arsenal al seu abast per exterminar de socarel l'independentisme. Bé, si més no, per intentar-ho. No un fusell, més aviat bombes de 500 lliures o predators.

GUARDIOLA A PARÍS?

Ahir vaig gaudir d'allò més amb el triomf del Barça a l'Euroleague. Des d'aquí vull felicitar tota la família blaugrana, i per extensió a tot Catalunya, perquè ahir va ser una altra victòria europea abassagadora i sense pietat. Quin orgull formar part d'aquesta família!

Un cop dit això, i després d'haver escoltat algunes quantes tertúlies radiofòniques de programes nostrats, no puc més que preguntar.... la victòria de París ... és obra també de Guardiola?

O dit d'una altra manera: què tenen en comú les victòries europees del Barça a Roma (2009) i a París (2010), amb dos entrenadors, Guardiola i Pascual, que a l'inici del seu nomenament, poca gent donava un duro per ells?

Què tenen en comú, repeteixo? Ho pregunto, perquè algun periodista analfabet, o amb molta mala llet, avui contraposava el projecte fracassat de Florentino Pérez, amb el projecte exitós de.... Josep Guardiola. Si se n'ha de ser de malparit, no penseu?

I per acabar-ho d'adobar, l'articlet de marres d'aquest cap de setmana, del diari ecspanyol El País, on tirava a matar contra l'actual President del Barça i veritable artífex dels anys de més glòria, de més triomfs i de més catalanitat desacomplexada, és a dir, de més normalitat, que s'han donat mai en la centenària història d'aquest club.

El President Joan Laporta.

Perquè ha estat ell qui en el seu moment va arriscar amb el nomenament de persones claus. I ha estat ell qui ha atret les ires mediàtiques catalanòfobes, algunes, d'auto-odi, altres, de manera que els equips de les diferents seccions han pogut treballar amb més tranquil.litat.

Sí, senyor, en Laporta ha exercit de kamikaze... que és el que s'espera d'un responsable social o polític, que ho doni tot per l'entitat que encapçala .... amb la fortuna que no només ha dinamitat tots els objectius marcats, sinó que se n'ha sortit i ha sobreviscut, de manera podríem dir que extraordinària.

Una lliçó a tenir molt present per als futurs mesos.

ALS PAPANATES DEL DEPARTAMENT D'ESPORTS DE TV3

Sé que generalitzar és injust, per això el contingut d'aquest post només va adreçat a qui correspongui. Som-hi, doncs.

No puc suportar els mxmxns del Departament d'Esports de TV3. Són la quintaessència de la pijeria pocapena. Uns autèntics frívols que només pensen en poca-soltades i que es creuen els amos del món, el centre de l'univers. Ben segur que tots ells deuen practicar els esports d'aventura, i deuen fer juguesques sobre qui es gasta més pasta amb l'última novetat tecnològica, o amb la roba fashion. Per ells el món és l'Avui, l'ahir no els interessa i el demà no existeix.

Però per damunt de tot, el que em toca més allò que no sona és la seva veneració absoluta i per damunt de tot i de tothom, envers l'èxit.

Això fa que s'agenollin i llepin el que calgui llepar quan es troben davant d'una triomfador, al qual adularan i li riuran les gràcies fins que n'aparegui un de millor. Aquests dats no coneixen amistats ni principis. O millor dit, l'únic principi que tenen és el de mantenir-se a la cresta de l'onada, fent tots els equilibris necessaris i donant els cops de colze o de puny que facin falta.

No els parlis de principis ètics, no els interessa en absolut. Si guanyes, vals. Si perds, no existeixes. Punt.

No és d'estranyar, doncs que aquests titelles, realitzin autèntics panegírics de personatges totalment reprovables i que se situen a les antípodes del que la gent normal considera que és una bona persona.

En els darrers anys, litres de baves han caigut de les boques del Departament d'Esports de TV3 pensant, somiant en individus com Florentino Pérez i, sobretot, des de'n a fa dos, de Fernando Alonso. És una reacció provinciana, quasi equivalent a la tòpica de "Bienvenido Mr. Marshall".
Els telespectadors d'aquest canal ens hem hagut d'empassar autèntics panegírics d'aquests fenomenos que han convertit cada cop més la cadena, de ser una veritable televisió nacional -o amb vocació de ser-ho- a ser una simple televisió autonòmica més -amb tota la vocació de ser-ho.

En definitiva, després d'aguantar una setmana d'alonsomania per un tubo, ja els tinc ben plens. Que provincià que és l'autonomisme mental! Què patètic!

PD. Mira que si demà l'individu se la fot, encara seran capaços de muntar-li un monument!