SOCIATA-STYLE

Passat el darrer cap de setmana, ara tota l’atenció política i mediàtica se centra en les properes eleccions del 25N. Unes eleccions que ja ho puc dic ara, sense cap temor a equivocar-me, centraran l’atenció mundial. No només catalana, no només espanyola, fins i tot, no només europea, sinó també de la resta del món mundial. Al·lucinant. És el que passa quan en un país del primer món, el 20% de la seva població surt al carrer a manifestar-se dient que ja en té prou d’aquest color.

Així com hi ha gent que encara no ha assimilat que el Barça és el millor equip del món, i manté incorruptes els signes del culer patidor, també trobem molta gent que encara no ha entès que ens trobem davant d’un escenari que moltes generacions dels nostres avantpassats, envejarien. Tenim la independència, per primera vegada, com a mínim des del juliol del 36, a tocar dels dits. Ho assumim i actuem amb conseqüència o bé, ens dediquem a tirar-nos pedres a la nostra teulada.

És el que fan alguns, seguint la política del sociata-style, que és intentar minar, afeblir, soscavar la persona que ha acceptat el repte que li va proposar el poble de Catalunya el passat 11 de setembre: encapçalar un procés d’autodeterminació, que ha de culminar en un referèndum sobre la Independència, encara que es digui amb altres paraules. No, els que practiquen el sociata-style, es dediquen ara mateix a fer tot tipus de demagògia quasi bé ultra-esquerranosa, que no té cap mena de sentit en el moment actual, perquè sense estat propi, no hi ha recursos per fer res, no hi ha veu per a dir la nostra en el concert de les nacions del món, i també, no hi ha manera de cooperar per a construir un món millor. És tan elemental que fa angúnia haver de perdre temps i un mínim esforç mental -no cal més- per aclarir-ho. Però, bé, són així. En comptes d’estar al costat del President, no separant-se d’ell ni per anar al lavabo, convertint-se en la seva ombra, fins al punt que el pobre home s’embafi de la seva presència i demani a crits que el deixin una mica d’aire per respirar, en comptes d’això, dic, no han fet més que deixar-lo com un drap brut, a l’alçada del betum, penjant-li totes les llufes possibles i les que no, també. Però la veritat és que ja s´ho faran, el poble els passarà la factura pels serveis prestats. Les primeres enquestes ja ho comencen a deixar clar. Només és el començament. Les enquestes, i ho dic per experiència pròpia i col.lectiva, no s’equivoquen, sobretot si les posem una al costat de l’altra.

Però deixem els sociata-style, que ja prou pena que tenen. I centrem-nos en el que val la pena: el món. Sobretot, com va dir el poeta, “allà on la gent és culta, rica, desvetllada i feliç” i veiem com sigui a Suècia, sigui a Àustria, sigui a Holanda, etc, la gent es comença a moure. El poble català no està sol, la qual cosa no vol dir que ningú ho farà per nosaltres. Però si nosaltres ho fem, ells hi seran. Alguns per solidaritat, altres per interès, però hi seran, no tinc cap dubte. Però qui ho ha de fer som nosaltres, i ningú més. El primer pas és responsabilitat nostra, i només nostra.

I que els espanyols amenacin, insultin, fatxendegin, és el seu style, també. En aquest sentit, molt bona la iniciativa dels eurodiputats de recordar que l’article 7 del Tracta de la Unió Europea, estableix que a un Estat Membre se li pot treure el vot, si viola els principis nuclears del cabal comunitari, entre els quals, òbviament, no figura, que els generals de la guàrdia civil siguin enviats a les províncies rebels. Ara ja podem dir que si ells tenen el seu famós article 8, calcat quasi directe d’un article de la Ley Orgánica del Estado del règim franquista, de l’any 1966, per cert, nosaltres tenim l’article 7 del TUE. De manera que per a xulos, nosaltres, que som més i més forts.

I no podem acabar aquí. Ja va sent hora que el govern o el parlament, denunciï les autoritats espanyoles per crims contra els drets humans, que ja està cometent, quan ni tan sols ha passat un mes des de l’anunci de la convocatòria electoral i de la celebració d’un referèndum. Si amb tot just quatre setmanes hem sentit el que hem sentit, què podrem sentir en les setmanes i mesos que s’acosten? Una barbaritat de coses, ja us ho dic ara.

Per això és necessari que ja des d’ara portem el govern i l’estat espanyol a totes les instàncies jurisdiccionals que protegeixen els drets humans. I d’arguments no en falten, més aviat en sobren: obstacles en el dret de vot dels catalans que viuen a l’exterior; desplegament de forces militars, de moment per terra i per aire; inicis de ciberguerra, amb atacs informàtics a webs de partits, ajuntaments i mitjans de comunicació; prevaricació claríssima del govern de Madrid que no transfereix diners a les institucions catalanes, posant en perill els sous de milers de funcionaris públics i la viabilitat de molts proveïdors privats, crida a la rebel·lió contra les autoritats catalanes, intoxicació informativa, amb l’ús dels mitjans de l’odi (hate media), ús il·legítim del poder judicial per aconseguir objectius polítics -no debades la seguretat jurídica espanyola està al nivell d’Uganda, segons diuen…

Però tot i això, no ens aturaran. Cal que el 25N a la nit, el suport massiu al President sigui la notícia més difosa arreu del món. No ens podem permetre el luxe de fallar. Ara no. I de fet no fallarem. N’estic segur.

(NOTA: Publicat al DGS el 24.10.2012)

REAGRUPAMENT A LA FINAL DE LA COPA DE L'ELEFANT

La presència reagrupada a la final del Calderón es va fer notar també, com es pot veure en aquest vídeo.

FUTBOL, QÜESTIÓ D'ESTAT

El futbol s´ha convertit en una qüestió d'estat. I més concretament, en una qüestió d'estat ... espanyol. Ja fa temps que els espanyols, per masturbar-se davant la comunitat internacional, apel.len als èxits esportius. Tant s'han masturbat, que alguns, tips de les seves esquitxades s'hi han tornat. Per exemple, França, amb el tema de la corrupció i el dopatge de les estrelles esportives ecspanyoles, ho va deixar ben a les clares, per a la irritació de Madrid.


Dit amb paraules planeres, els governs espanyols tracten l'esport com un tema estratègic i de rellevància fonamental per a la cohesió nacional. I ho fan de la mateixa manera que ho feien els règims comunistes en els anys 80 i ho continua fent la Xina en l'actualitat. És el que podríem anomenar, i no per casualitat, Mètode Samaranch: la manipulació de l'esport per a objectius pròpiament polítics, d'enlairament del prestigi a nivell internacional,  per reforçar l'orgull nacional a nivell interior.

A més sembla clar que això no diferencia entre blaus i rojos. Si amb Aznar, es va viure l'apoteosi del Real Madrid dels noranta, i després el sorgiment dels Nadal, dels Alonso i fins i tot dels Gasol, amb ZP va ser el torn de la Roja. Que si l'Eurocopa, que si el Mundial...


Tanta és la rellevància de l'esport que alguns beneits al.leguen que la Independència faria inviabe els enfrontaments Barça-Madrid a la Lliga i a la Copa del Rei. So what? Penso que és una tonteria que no mereix ni tan sols resposta.

És al.lucinant, tanmateix, el que va passar la nit anterior al darrer partit Barça-Madrid. Va tenir lloc un sopar a casa d'en Carles Vilarrubí-Sol Daurella, on segons el que he pogut llegir, en diferents mitjans, hi van participar, l'Artur Mas, en Xavier Trias, l'Oriol Pujol, Florentino Pérez, Josep Maria Bartomeu, Javier Solana, els Godó -pare i fill, Josep Oliu (Banc Sabadell), Joan Maria Nin (La Caixa), Fernando Fernandez Tápias (àlies fefé), Cayetano Martínez de Irujo (Casa d'Alba) i el líder (ahahaha) dels sociates, Pere Navarro. 


Com s'explica la presència de l'Artur Mas? I la de Pere Navarro? Naturalment seria interessant saber el contingut de la conversa...

Ara la veritat, he de dir que ara entenc més diverses coses:


1. La tossuderia d'en Guardiola en dir que la Lliga estava perduda fa setmanes, quan era evident que no ho estava, i la prova és que vam arribar a estar, ni que fos provisionalment, a 1 punt dels nazis.


2. L'equip de sortida que va treure Guardiola dissabte passat, sense Cesc i Piqué, ni tan sols Alexis o Pedro -dos killers anti-Madrid contrastats, de manera que el Barça va sortir clarament en inferioritat de potència de foc...


Potser és que calia que aquesta lliga la guanyés el Madrid? 

ERIC CANTONA: “THE CATALAN TEAM HAD ALSO WON THE WORLD CUP"

March, 8, 2012

The legendary former French footballer Eric Cantona has praised the work of formation of the Catalan farmhouse, which has been its fruits in the current Barça and the successes of the Spanish team, although for that same reason, “the Catalan selection also had won the world” to participate. At a Conference in the framework of the ‘Global Sports Forum’ held in the Catalan capital and which brings together prominent voices of world sport, the current sports director of the New York Cosmos has considered that its intention in the US team is to achieve “a little that is done in the Barça”, of which highlighted their figure, Lionel Messi, a footballer “absolutely exceptional”.

Thus, he referred to “that spirit that Johan Cruyff introduced 25 years ago, in which the kids start playing together since the age of thirteen and establishing a love for the game, for a way to play, why we play football”, pointed out the French. “All this requires work, but if one day the selection of United States can play an end of the world will mean that we will have achieved.” “Is a little what the Barça team has achieved,” said, not without before adding: “I believe that the Catalan team had won the world”. Archetype of rebel and genuine, the former Manchester United player has surrendered to the quality of the Argentine striker Lionel Messi, a boy that, in his view, still holds that “spark in the eyes” of street football childhood. “I don’t know if I have a vision different from others.” I have always tried to defend football I liked as a kid. “Wanted to make good plays, win honestly with fair play, crying after a defeat and exploit of joy in victory”, explained Cantona.

PSICOLOGIA DEL DEPENDENTISTA

Poc a poc, lentament, la situació es torna a canalitzar. Ja podem tornar al nostre fatalisme trisecular. Spanair ha fet un pet com un aglà. I a Madrid no paren de tirar coets i de treure punta amb l'enèssim fracàs del nacionalisme català. Fins i tot, ja s´ha aconseguit que el Barça es trobi a set punts del Madrid... per darrere, i ara l'equip merengue ho té tot de cara per tornar a guanyar la Lliga, que és el que li pertoca. S´han acabat tots aquests anys de superioritat insultant del Barça... On s'és vist que els catalans celebrem victòries? Però què us heu cregut que som? Som Catalans, eh? Un poble sense història! Un poble que té com a destí històric patir, plorar i sobretot, per damunt de tot, mai dels mai, vèncer. Això no està fet per nosaltres. Nosaltres hem de fer el paripè una mica, però al final sempre hem de seguir el mateix guió: oferir noves glòries a Espanya. Ai, quin descans tornar a ser un dat pel sac. No podien ser tantes consultes per la independència! Que no veieu que prendrem mal? Ai el nen, ai la nena. No, no, resignem-nos a llepar la mà, el peu, l'entrecuix si cal, de nostre amo. Per sort, tenim la Chuky Camacho i el Torrente Duran que vetllaran per nosaltres. És normal que es tirin del monyo -encara que el Duran no en tingui- per veure qui surt a la foto. Però ho fan pel nostre bé. Ells faran que el Papa Espanya, ens continuï robant i agredint, però això sí, amb carinyo, amb delicadesa. L'estètica, ja ho deia Unamuno, que no falti. És un detall que no ens petin de males maneres. Ara si ho fan amb señorio, doncs fins i tot cal agrair-ho, és un detall que els honra.

Som catalans, sí, i per això estem condemnats a no ser lliures. No hi ha alternativa. No podem ni tan sols pensar en ser-ho. I sobretot, no fem soroll. No fem mullader. I per Déu, no fem el ridícul!!! Que ja ho deia en Tarradellas, que per alguna raó el van fer marquès, oi? I en Samaranch. Els catalans i les catalanes som immadurs, som com nens i nenes que ens han d'acomboiar, d'acompanyar o dirigir. De fer, com diuen els moderns, coaching que és aquella feina que fa la Mariona, que sempre està a Madrid, o el Gerard, amb els del Banco Santander. Perquè Madrid és el centre del món, veritat? Per això, a partir d'ara, hem de fer tot el possible per que els donin els Jocs Olímpics del 2020. No hem d'estalviar euros per aconseguir aquest objectiu. I si ha de continuar el drenatge de Catalunya, com va dir el President Mas -oh quin home més maco, has vist quines camises i quines corbates que porta? - doncs que continuï. Tot sigui per aconseguir que Madrid esdevingui ciutat olímpica. Per cert, es nota que el senyor Mas ha anat a la universitat, oi? A ESADE, potser? Aquests sí que saben jugar amb les paraules... perquè has de reconèixer que dir-li robatori és, no sé, una mica quinqui. En canvi, dir-li drenatge, fa com més patxoca, és com més de metge, oi? i a més a la Núria de Gispert, li facilita les coses, que pobra dona ja pateix ja, a la seva edat.

Però vols que et digui la veritat? No les tinc totes. Fixa´t ara diuen que aquesta bogeria de la Independència cada cop té més suports. De fet només un 32% segons una darrera enquesta s´hi mostra en contra. Ai que patirem de nou. Però perquè es fiquen en embolics? Ara diuen que si a Escòcia faran un referèndum per la independència. Ai nena, que tornarem a patir. Com ja va passar amb la febre bàltica de fa uns anys. I el referèndum del Quebec, del 95. Te´n recordes? Va anar d'un pèl. Però si ja es veu que no és el mateix. A Escòcia, com va dir en Quim Nadal, si dona aquell sociata de Girona, amb cara de pa de ral, tenen petroli. I doncs, que en tenim de petroli, nosaltres. No, oi? Doncs llavors perquè volem la independència? Si no tens petroli, està claríssim que no pots demanar la Independència, no? Clar que Espanya tampoc té petroli, però ves, una cosa és una cosa i l'altra, l'altra, com vols comparar. Per exemple, a Escòcia, no hi és l'Opus, i quin sentit té la vida sense l'Opus? Allà tenen l'Església d'Escòcia. T´ho imagines que aquí tinguéssim una Església de Catalunya. Què en farien del bon jan Bisbe de Tarragona, si dona, que va dir que com que ell no pot tenir fills, les dones no poden dir missa, o una cosa semblant. T'ímagines la Chuky Camacho dient missa? Ecs, uix, o amb l'uniforme patern, ara que tornen a estomacar-nos? Ai que m'agafa un mareig. Nena, porta´m una mica de til.la, com aconsella l'Oriol.

Ai que patirem, ja us ho he dit sempre, a tots els de la família, "no us fiqueu mai en política, i voteu Convergència". I ara passeu-me La Vanguardia que he de tornar a llegir l'article d'en Barbeta...

NOTA: Post publicat inicialment al DGS, el dimecres, 1.2.2012

KING LEO

TIME, read interview

Lionel Messi vs Cristiano Ronaldo 2011/2012 - An Immortal Generation HD

ENCARA NO ETS INDEPENDENTISTA?

August 18, 2011, 12:00 AM

This Is Why Some People Don’t Like Real Madrid

By ANDREW DAS

ENCARA NO ETS INDEPENDENTISTA?

MORE THAN A CLUB

Bon vídeo. Només un però, però. Dóna massa importància a les estrelles, i no tant al valor social, popular que representa el Barça. I per cert, els brasilers estan sobrerepresentats.... serà casualitat?

JUSTIN BIEBER FOR EVER

Playing football in Madrid (Spain) wearing Barça t-shirt!

HE GUANYAT UN PÈSOL ... O MOLTS!

En un post recent escrivia,

"Em jugo un pèsol que tota la campanya electoral sociata associarà el seu discurs a una metàfora de l'enfrontament entre el Barça/ZP/PSC-PSOE amb el Madrid/Aznar i Rajoy/PP. Un pèsol"

Doncs bé, mal m'està el dir-ho, però si no ho dic jo, no ho dirà ningú -així estan les coses- l'he tornada a encertar de ple. Llegiu, si us plau aquesta notícia, apareguda ahir al digital Crònica, gens sospitós, ans ben al contrari de tenir simpaties envers Reagrupament en general, i envers una servidora en particular.

I és que quan l'encerto, l'endevino. Ja ens podem preparar per una campanya per terra, mar i aire, associant Barça a Montilla/PSC, i el Madrid al PP. Per als ecspanyols, políticament això és la tempesta perfecta.

GRÀCIES PRESIDENT!

JOAN LAPORTA (2003-2010)

el millor President del Barça de tota la Història

Ara a netejar Catalunya, que molta falta li fa!

GRÀCIES, JAN

EL MILLOR PRESIDENT DEL BARÇA (2003-2010)

Tu has parit el millor Club del Món,

ara és imprescindible fer bugada del país

LA PENÚLTIMA VICTÒRIA D'EN LAPORTA

Joan Laporta ha decidit tornar a la càrrega amb les eleccions del Barça. Podia molt bé quedar-se al marge i dedicar-se a altres temes. Però no ho ha fet. S'ha ficat en un nou camí d'onze vares i sembla obsessionat per aconseguir que el candidat Jaume Ferrer sigui el seu substitut. Se'n sortirà? Ateses les enquestes, l'atmosfera mediàtica, la resposta hauria de ser un contundent no. Tret que, si en alguna cosa s'ha especialitzat en Laporta és en sortir-se'n sempre amb la seva. Guanyar. Massacrar. Fins i tot quan tot semblava perdut. És un guanyador nat, i com acostuma a passar aquests personatges segreguen tants admiradors que l'adulen com antagonistes que li volen la pell.

L'aposta de Ferrer és, com no podia ser altrament, d'alt risc. Surt molt abaix en les enquestes. Ho tindrà molt difícil per remuntar. Tot l'ecspanyolisme sociològic que encara pul.lula pel Barça està de forma unànime rere la candidatura de Rossell. Fins i tot el nunyisme. És quelcom que em produeix veritables basques. Ahir precisament sentia aquest candidat pronunciar unes declaracions del tot patètiques. Deia Rossell, que sentia vergonya per l'espectacle que protagonitzaven els diferents candidats amb les seves declaracions.

A veure sòmines, aquestes eleccions del tot obertes, més que vergonya, t'haurien de produir un veritable orgull, un sentiment d'amor, de satisfacció, d'honor, perquè demostren que el Barça és un club viu. Un club democràtic, on els socis decideixen els seus directius, És un club que està a anys llum dels clubs en mans privades on només els accionistes majoritaris tallen el bacallà. És un club on no hi ha una figura omnipresent que es dedica a eliminar de facto l'oposició. Amb aquestes declaracions acomplexades, el nan Sandro demostra que el seu projecte beu de les fonts del nunyisme, del samaranchisme, del godoisme, de tota la púrria, de tot el feixisme polític i sociològic que havia contaminat el Barça abans de l'arribada d'en Laporta. El senyor Rossell és una marxa enrere en la història del Barça. És un retorn al passat. A la catacombes. Als complexos, a la submissió a Ecspanya.Vergonya d'une eleccions, tonto del cul? Orgull i Dignitat és el que hauries de sentir, tontaina.

Jo penso que a hores d'ara el Rossell ja es veu que és un bluff. Però que tot i ser-ho, els interessos econòmics i polítics que el recolzen faran mans i mànigues per evitar que es desinfli. Segur. S'hi juguen molt.

Llavors, queda la candidatura del sr. Ingla. La dels que van intentar tallar el coll a Laporta quan es trobava en el seu pitjor moment. La dels aprofitats. Amb aquest perill amb potes que és en Vicens. Ni un pam de net. Jo trobo totalment coherent que en Laporta els odiï a mort. Van estar a punt de liquidar-lo. I això no es perdona fàcilment.

Des del meu punt de vista, però, cal ser pragmàtic. La millor opció seria una victòria d'en Ferrer, però aquesta és molt difícil que es doni a hores d'ara. Subsidiàriament, una possible alternativa seria un pacte entre els srs. Ferrer i Ingla per derrotar el candidat sandrista. Jo això ho veuria clarament com una victòria pòstuma d'en Laporta, no perfecta, naturalment, però sí acceptable, atès que si Rossell guanya, no perdrà ni un segon per desmuntar tot el que en Joan ha fet en set anys.

La derrota del sandrisme, d'aquest bluff mediàtic i marketinià, de l'ecspanyolisme sociològic i polític, serà una nova victòria d'en Laporta. Una més. La penúltima victòria,

Una victòria d'aquest estil, de retop, faria incrementar l'èpica d'en Laporta, com un veritable supervivent que, novament se'n surt de les pitjors situacions. I tindria una traslació immediata en altres escenaris, on ja fa setmanes que determinats poders fàctics matxaquen el personal amb les quasi nul.les possibilitats electorals de l'aposta política del personatge en qüestió.

AVUI SERÀ UN GRAN DIA

Avui serà un gran dia.

El Barça guanyarà la Lliga. A mi, si he de ser sincer, que el Barça guanyi la Lliga ecspanyola, me la refanfinfla. És una competició que detesto profundament. Haver de suportar 38 setmanes escoltant imbecil.litats una rera l'altra és un atac a la dignitat humana. Aquest campionat, l'única emoció que té és si guanya el Barça o no. De fet, està pensat per a que no guanyi. Però vés per on, guanya i si em permeteu, massacra. El rebuig que sento per la Lliga ecspanyola és ètic i estètic. Realment em repugna veure com els mindundis fan mans i mànigues per matxacar a hòsties la nostra gent i per omplir-se la boca dient que no ens tenen por i després quan arriba el Madrit s'obren de cames o paren, amatents, el cul. I per no parlar dels àrbitres, els directius, i last but not least la premsa esportiva i general. Tot plegar em fa venir basques.

Jo seria molt feliç amb una Lliga Europea, estil NBA, on participessin els 20 millors equips del continent (o els 40 si es fes en format conferència). Aquesta Lliga Europea es podria compatibilitzar amb una Lliga Catalana formada per 20 equips més de tota la Nació -tret dels que juguessin l'Europea, és clar. Aquesta Lliga Catalana seria clarament una competició de proximitat amb equips molt arrelats als seus entorns.

Però bé, avui toca matxacar als Clemente boys sense cap mena de contemplació i després veure amb satisfacció les llàgrimes dels merengues. Segurament aniran a caçar els jugadors del Barça. Però ni així podran. Com no han pogut els matussers trencaossos en les darreres temporades.

La victòria d'avui serà el colofó a la presidència més exitosa de tota la història del Barça. La de Joan Laporta i Estruch, soci 27.869. Al llarg del seu mandat (2003-2010) s'han aconseguit 2 Copes d'Europa, 1 Intercontinental (el primer de la història del club), 1 Supercopa d'Europa, 4 lligues (comptant la d'avui, naturalment), 3 Supercopes d'Ecspanya, 1 Copa d'Ecspanya, 3 Copes Catalunya, 5 Gàmpers 1 Carranza. A aquests cal sumar, naturalment les de la resta de seccions professionals (bàsket, handbol, hoquei). Tot plegat, un palmarès abassagador. Estratosfèric. Sense precedents. I això s'ha aconseguit des de la catalanitat més desacomplexada i més universal que mai s'ha vist en un President de l'entitat. Aquest és el gran llegat de l'era Laporta: Triomfs i Patriotisme. Vull dir que ha associat aquests dos conceptes. I, no tinc cap dubte, que és això el que no poden pair els nostres enemics.

M'explico. El manual dels pobles derrotats i conquerits, estableix que els catalans no podem guanyar mai, perquès som un poble sense Història, és a dir, en termes hegelians, un poble sense Estat. I els pobles sense Història, és a dir, sense Estat, no poden ser protagonistes de res, perquè en cas contrari tota la lògica de la modernitat se'n va en orris. No, nosaltres, com a poble sense Història, és a dir, sense Estat, només podem ser alguna cosa, si ho canalitzem a través de l'Estat que ens té, no que tenim nosaltres. És a dir, només podem ser alguna cosa si prèviament fem el ritual d'ofrendar nuevas glorias a Espanya. Aquest és el moll de l'ós de la ideologia del sibwana català. És el pinyol que guia l'actuació de tots els catalanets dependentistes, i molt particularment, de la lògica dels poders fàctics nostrats: des de La Vanguardia, passant per La Caixa, i la immensa major part de la classe política, empresarial i sindical.

L'atreviment d'en Laporta, en aquest sentit, és que sense ofrenar res als ecspanyols, ans al contrari, ha trencat la llei de ferro del país ocupat, del país sense història. La que diu que els països sense història no la poden protagonitzar, no poden ser actors per ells mateixos, perquè de fet no existeixen. Necessiten sempre l'aval de l'Estat que els té. I sense el seu aval, no tenen res a fer. Doncs bé: en Laporta ha demostrat la falsedat d'aquesta Llei de Ferro. I això ha ajudat i molt, a l'orgull català. I això, precisament això, és el que no toleren els ecspanyols. I això, precisament això, és el que volen impedir que passi els nostres dependentistes. Perquè si Catalunya deixa de ser dependent, el negoci se'ls en va en orris. I en comptes de fer reverències als Borbons, hauran de parlar anglès... I en comptes d'anar a fer el milhomes a l'Amèrica Llatina, hauran de treballar dur a Europa i al Mediterrani.

Penso que tot aquest capital acumulat no es pot deixar perdre. I si no pot continuar en l'àmbit associatiu és urgent transferir-lo allà on més es necessita, que, indubtablement, és en l'àmbit polític, mancats com estem d'autèntics dirigents polítics -atès l'esborronador nivell dels actuals.

Avui serà una altra nit de glòria.

GUARDIOLA A PARÍS?

Ahir vaig gaudir d'allò més amb el triomf del Barça a l'Euroleague. Des d'aquí vull felicitar tota la família blaugrana, i per extensió a tot Catalunya, perquè ahir va ser una altra victòria europea abassagadora i sense pietat. Quin orgull formar part d'aquesta família!

Un cop dit això, i després d'haver escoltat algunes quantes tertúlies radiofòniques de programes nostrats, no puc més que preguntar.... la victòria de París ... és obra també de Guardiola?

O dit d'una altra manera: què tenen en comú les victòries europees del Barça a Roma (2009) i a París (2010), amb dos entrenadors, Guardiola i Pascual, que a l'inici del seu nomenament, poca gent donava un duro per ells?

Què tenen en comú, repeteixo? Ho pregunto, perquè algun periodista analfabet, o amb molta mala llet, avui contraposava el projecte fracassat de Florentino Pérez, amb el projecte exitós de.... Josep Guardiola. Si se n'ha de ser de malparit, no penseu?

I per acabar-ho d'adobar, l'articlet de marres d'aquest cap de setmana, del diari ecspanyol El País, on tirava a matar contra l'actual President del Barça i veritable artífex dels anys de més glòria, de més triomfs i de més catalanitat desacomplexada, és a dir, de més normalitat, que s'han donat mai en la centenària història d'aquest club.

El President Joan Laporta.

Perquè ha estat ell qui en el seu moment va arriscar amb el nomenament de persones claus. I ha estat ell qui ha atret les ires mediàtiques catalanòfobes, algunes, d'auto-odi, altres, de manera que els equips de les diferents seccions han pogut treballar amb més tranquil.litat.

Sí, senyor, en Laporta ha exercit de kamikaze... que és el que s'espera d'un responsable social o polític, que ho doni tot per l'entitat que encapçala .... amb la fortuna que no només ha dinamitat tots els objectius marcats, sinó que se n'ha sortit i ha sobreviscut, de manera podríem dir que extraordinària.

Una lliçó a tenir molt present per als futurs mesos.

ORGULL I INDEPENDÈNCIA

Escric aquest post encara indignat per la imbecil.litat de tots els periodistes i comentaristes que avui han locutat el partit del Barça, tant per la ràdio com per la televisió. Una servidora ha fet una escombrada pel dial i també l'ha seguit a la televisió.

Ha estat una experiència realment fastigosa. Fins i tot, avui, ni el gran mestre Puyal se n'ha salvat. I si això passa, és que la situació és molt greu.

Anem a pams. Resulta que al Barça li han marcat un gol els alemanys. És cert que jo no he vist el començament. Però tot el que he vist, que ha esta ben bé seixanta minuts de joc viu, he experimentat una mena de dissociació audio-visual. Vull dir que el que veia per la tele, i el que sentia dels locutors, no tenia res a veure. Eren com la nit i el dia.

Trobo al.lucinant per exemple, que la gent s'esquinci la roba perquè anem 1-0 perdent... al minut 40 d'un matx. Corregiu-me si m'equivoco, però en queden 50, més l'afegit, no?

Doncs els poques-penes de locutors -incloent, repeteixo, i em sap greu, el propi Puyal- parlaven com si n'haguéssim rebut mitja dotzena. I només n'havíem rebut un!

Pintaven un panorama desolador, semblava l'apocalipsi....

M'he indignat sobremanera.

Com es pot ser tan negatiu?

Sembla que encara hi ha molta gent, que no sap, tot i que cobra per saber-ho, que el Barça és el millor equip del món. I que només per aquest motiu, té crèdit. I té dret a fer un mal partit. Perquè encara que no ho sembli, són éssers humans.

Però hi ha gent que això no ho entén. Ells voldrien tornar al Barça perdedor, al Barça de Nunyes, al Barça ecspanyol. Segurament perquè associen el Barça actual, el Barça guanyador, el Barça triomfador, el Barça que humilia a qui ha d'humiliar, amb el Barça independentista i, per això, global. Perquè associen aquest Barça amb el seu enemic públic número 1, que no és altre que en Joan Laporta.

Doncs bé, jo estic orgullós d'aquest meu Barça. I no tenia cap dubte, i repeteixo CAP dubte, que acabaríem marcant, com, naturalment així ha estat. Que no s'ha guanyat? Bé, per alguna cosa és una eliminatòria a dos partits, no? Jo penso que el Barça ha donat tota una lliçó de futbol control, de futbol-tranquil, i fins i tot de futbol-sobrat, que ha posat dels nervis els adversaris.

Els independentistes ens diferenciem per l'Orgull que sentim, que mamem. És tot el contrari dels dependentistes, que tard o d'hora han de baixar-se els pantalons i entomar, els agradi o no. Perquè de fet, ells no decideixen res. No són res.

Orgull i Independència, i la resta són bajanades.

2009: L'ANY QUE SERÀ ESTUDIAT PER LES FUTURES GENERACIONS

D'aquí vint o trenta anys, els joves catalans aprendran que el 2009 va ser clau en la consecució de la Independència. I nosaltres, sí, tots nosaltres, podrem dir amb orgull que "jo hi era". Bé els que llavors encara la campem (que espero que siguem molts).

No hi ha cap mena de dubte que ha estat l'any en què la Independència ha esdevingut el referent de la política catalana.

Ja ni tan sols els mercenaris de la dependència ho poden amagar com ho han fet al llarg de les darreres dècades.

I tampoc tinc cap dubte que serà l'any anterior a l'aprovació pel Parlament del parc, de la Declaració Unilateral d'Independència (DUI). Catalunya recuperarà, el 2010, la seva Independència que li va ser arrabassada per la força de les armes.

El 2009, ha estat un any de crisi. Sí, de crisi econòmica, i també de crisi política. Sobretot de crisi de l'autonomisme tronat, que encara demana engrunes a Ecspanya. Per sort, això s'ha acabat. Punt i final.

La manifestació del 7 de març a Brussel.les va ser un clam per la internacionalització de la causa catalana. Malgrat el seu èxit rotund, els mercenaris de la dependència encara es van veure en cor de minimitzar el seu impacte. Recordo, per exemple, el paper ben galdós de la delegada de la Generalitat a Brussel.les. O com el Casal Català de Brussel.les, tractà l'acte amb menyspreu i rebuig. O com els partits dits catalanistes, van donar-hi suport amb la boca petita.

Després, el mes de juny, va esdevenir-se la indignitat de la no admissió a tràmit per part de la Mesa del Parlament de la Iniciativa Legislativa Popular sobre l'Autodeterminació de Catalunya. Tots els partits, repeteixo, TOTS els partits presents en aquest òrgan van votar per unanimitat aquest rebuig, en un acte de hara-kiri polític sense precedents. Va ser un moment crític. Els ànims es va excitar i la concentració davant del Parlament va estar a punt d'acabar com el rosari de l'aurora. La gent estava molt fotuda, molt. Sempre recordaré que aquell va ser el darrer dia que vaig parlar amb en Claudi Romeu, poques setmanes després, va morir. Tota una vida a favor de la Independència no mereixia de cap de les maneres un final tan patètic.

Però precisament va ser arran d'aquest enorme, descomunal insult a la dignitat de Catalunya, que va sorgir la iniciativa de la consulta per la Independència a Arenys de Munt. I es va repetir la història. El moviment sobiranista de base s'hi va abocar, mentre que els partits parlamentaris van menysprear-la, inicialment. Tanmateix, a mesura que s'acostava la data, el ja famós 13-S, els més pillos ja van començar a ensumar que alguna cosa passava i que no s'hi valia a badar. A més, la col.laboració de l'eix ecspanyol (Falange-Ciudadanos-PP-PSOE), va ajudar encara més al ressò de la iniciativa, que acabà sent un èxit absolut, brutal, grandiós, del qual els ecspanyols van quedar groguis, i de fet encara no s'han recuperat. Un 96% dels votants van donar un suport aclaparador a la Independència. Per primera vegada en la història, els catalans i les catalanes van poder votar democràticament per la Independència.

La demostració més fefaent de l'èxit de la consulta va ser el canvi d'actitud de CiU i d'ERC. De quasi menysprear-les, van passar a intentar controlar-les a l'estil pirata, és a dir assaltant i intentant emparar-se de l'organització de les properes consultes que es farien en altres municipis, la primera d'elles el 13-D. Se'n sortiren només parcialment, com és públic i notori.

Per sort, la voluntat de la immensa majoria de patriotes catalans de vertebrar un moviment independentista unitari i transversal, va impedir que els partits voltors en traguessin profit. En aquest sentit, l'èxit espectacular de les consultes del 13D, ha estat el cop de gràcia de l'autonomisme i ja a hores d'ara és una evidència que l'opció independentista compta amb un suport molt més ampli que el que reben els partits parlamentaris que van de sobiranistes. Hi ha centenars de milers de catalans que no tenen referent polític en l'actual arc parlamentari. I pobre de qui intenti convencer-los del contrari. Se'l menjaran amb patates.

I cal afegir un altre aspecte, sense cap mena de dubte clau. El ressò internacional de les consultes del 13-S i, sobretot, les del 13-D ha estat brutal, sense precedents, i ha deixat els ecspanyols i als mercenaris de la dependència bocabadats. A Washington, a Brussel.les, arreu saben que a Catalunya la Independència és una opció democràtica i amb un suport creixent, i contra això res poden fer. Allò que no aconseguiren les manifestacions multitudinàries dels 18F i del 1D, ho han aconseguit les votacions del 13S i del 14D.

Reagrupament i el Barça o el Barça i Reagrupament

Si hi ha dos referents d'aquest 2009 que es recordaran, sense cap mena de dubte són el sorgiment de Reagrupament com a referent del nou independentisme desacomplexat i un Barça presidit per un directiu igualment d'un independentisme desacomplexat.

En molts pocs mesos Reagrupament, ha passat de ser menyspreat, a esdevenir el clar referent polític que situa com a eixos de la seva proposta la Independència i la Democràcia. És tant gran el seu impacte que fins i tot els mercenaris de la dependència s'han vist obligats a incloure'l en els seus Baròmetres d'Opinió, quan encara no és ni un partit polític. Serà molt divertit veure com durant la campanya electoral, TV3 obviï la informació sobre Reagrupament, malgrat que totes les enquestes li donaran representació parlamentària. Un exemple fefaent de com els criteris polítics s'imposaran als criteris periodístics.

I finalment el Barça, aquesta veritable màquina de fer catalans. L'any de les 6 copes. L'any en què la principal entitat del país, la més coneguda universalment, sota la presidència d'un independentista desacomplexat, i que no se l'agafa amb paper de fumar, va plantar cara a tots i cadascun dels mercenaris de la dependència, i els va derrotar sense cap mena de compassió, massacrant-los com es mereixien. Algun dia s'haurà d'escriure un treball d'investigació sobre l'assetjament polític, mediàtic, personal i econòmic a l'encara President del Barça. Un treball que donaria una gran radiografia d'aquests mercenaris de la dependència.

Bé, només em queda que desitjar-vos un MOLT BON ANY 2010! (L'any en què el Parlament del parc, aprovarà, i no tinc cap dubte al respecte, la DECLARACIÓ D'INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA).

REBUS SIC STANTIBUS

Ja fa uns anys, en Salvador Cardús escrivia en el seu llibre Política de paper respecte la promiscuïtat entre la classe política de la transició i la classe periodística. És una observació que sempre he tingut molt present i que intento transmetre-la a les meves diverses i variades audiències.

A diferència del que succeí als Estats Units, per exemple, on el Watergate i Vietnam, van marcar un divorci entre aquestes dues classes esmentades, a l'estat ecspanyol i a Catalunya, els periodistes es van convertir en autèntica companeros de viaje de la nova classe política que, dit sigui de passada, mai va derrotar el franquisme. Una classe política feble i covarda, que va entrar en la cleda del reformisme suarista. En definitiva, allò que magistralment va etiquetar en Lluís M. Xirinacs, com la Traïció dels Líders.

Aquesta promiscuïtat entre polítics oficials i mèdia, s'ha anat mantenint al llarg de les darreres dècades. L'élite mediàtica, composta pels propietaris dels mitjans i els seus mercenaris (els directors), els seus mini-mercenaris (caps de secció, de comunicació, d'opinió, etc.), així com també per les agències de publicitat, i no oblidem, les principals empreses anunciadores, han estat, són, i si no ho impedim, continuaran sent, autèntics cul-i-merda de la classe política, que és la que gestiona les subvencions, i naturalment la que proporciona informació, globus sonda, filtracions, etc.

En conseqüència, els interessos dels uns van estretament lligats als interessos dels altres. Quasi bé podríem dir que són els mateixos.

És per això que el numeret d'avui de 12 capçaleres periodístiques publicant el mateix editorial no pot ser més que analitzat des de la perspectiva que les élites políticomediatiques del país, unes élites que viuen de i per a la dependència de Catalunya respecte Ecspanya, tenen por.

Sí. Tenen por. Estan acollonidos que deia en Màgic Andreu en les seves èpoques, No tinc cap mena de dubte que tot plegat és una operació orquestrada des del Departament de Presidència de la Generalitat de dalt. No hi ha res, en aquesta iniciativa, producte de la casualitat. Tot està perfectament i mil.limètricament calculat.

Una lectura de l'editorial en qüestió, que no penso enllaçar per una simple qüestió d'higiene democràtica, delata clarament que els seus redactors empren l'excusa de la ja donada i beneïda sentència del TC sobre el nyap, per amagar el que realment els preocupa.

I el que els preocupa és clarament el tsunami sobiranista que s'acosta i que es concreta en:

1. El creixement abassagador del suport popular a Reagrupament, malgrat l'apartheid informatiu que pateix en les darreres setmanes. L'acte d'ahir al districte de Sarrià-Sant Gervasi (foto) per exemple, em va confirmar que ja hem superat el punt de no retorn. Un èxit esclatant.

2. L'onada de consultes populars per la Independència, que tindrà la primera gran prova (a banda del precedent arenyenc) el proper 13 de desembre, quan 700.000 catalans seran cridats a votar per la sobirania. Un procés que ja està atraient

l'atenció mediàtica i política d'arreu del món. Cal recordar que si els ecspanyols ja van quedar groguis -i encara no s'han refet- del 96% a favor de la sobirania de fa tres mesos, que un percentatge semblant o proper es torni a repetir, pot ser definitiu. I no podem deixar de banda que ja han sortit veus reclamant la suspensió de l'autonomia de dalt. Com a Kosova, el 1990.

3. El renom assolit pel Barça, l'actual millor equip de futbol del món, sense cap mena de dubte.

A hores d'ara, el Barça és la millor targeta de presentació de Catalunya, deu mil vegades més que qualsevol President kinki de la CAC. I ha estat, sota la presidència d'un independentista de pedra picada que això s'ha aconseguit. Un president que lluny d'amagar covardament els símbols de catalanitat del club, els ha exposat ben visibles arreu on ha anat. Quanta més catalanitat, més globalitat i més reconeixement. A més el Barça es pot convertir en l'autèntic referent per atraure al projecte català els centenars de milers d'immigrants que han arribat a casa nostra darrerament, i que no estan corromputs per la catalanofòbia consubstancial en l'ecspanyolisme, autèntica ideologia de masses, transversal, a l'estat.

És contra aquesta Catalunya de la dignitat i de la democràcia que aquests mercenaris de la dependència publiquen avui els seus infectes papers. No podem esperar res d'aquesta genteta. Cal esbandir-los d'una punyetera vegada.

És cert que els pacta sunt servanda (els pactes són per ser complerts), però al comissari de torn que ha redactat l'editorial se li ha oblidat l'afegitó del rebus sic stantibus (és a dir, si les condicions es manten inalterables).

I aquí està el tema: les condicions ja no són les mateixes. Els nostres dependentistes encara voldrien retornar a la Catalunya dels anys 70 i 80 quan ells eren joves i guapos, i els reis del Mambo. Aquella Catalunya is gone. Els dependentistes voldrien l'Ecspanya dels anys 70, on Catalunya era vista com la capdavantera de la modernitat, i la veritat és que l'Ecspanya d'ara és tant o més catalanòfoba, amb l'afegit que gràcies a l'espoli fiscal i als diners d'Europa, s'ha modernitzat i intenta per tots els mitjans esclafar definitivament el fet diferencial, com ja en el seu moment es proposà el franquisme quan va crear l'Instituto Nacional de Indústria (INI).

Les condicions han canviat, el pacte de la transició ha saltat pels aires. Ara els ecspanyols se senten forts. Han liquidat el PNB a Euskadi -ja mai més tornarà al poder, que s'ho treguin del cap- i ara volen liquidar CiU i assolir el pacte ecspanyol (PSOE+PP). Quan el President kinki diu que hi ha zero possibilitats d'un tal pacte, és exactament el contrari: hi ha un 100% de possibilitats, si sumen, naturalment. I quan sumen, pacten: vegi's el cas del Consell de Garanties Estatutàries, que ja disposa de majoria ecspanyola i que no tinc cap dubte que està destinat a ser l'ariet contra el procés independentista que es desfermarà els propers mesos. Vigilem els seus membres, seran els encarregats de fer la feina bruta. Repeteixo, no tinc cap mena de dubte.