dimarts, 29 de desembre de 2009

2009: L'ANY QUE SERÀ ESTUDIAT PER LES FUTURES GENERACIONS

D'aquí vint o trenta anys, els joves catalans aprendran que el 2009 va ser clau en la consecució de la Independència. I nosaltres, sí, tots nosaltres, podrem dir amb orgull que "jo hi era". Bé els que llavors encara la campem (que espero que siguem molts).

No hi ha cap mena de dubte que ha estat l'any en què la Independència ha esdevingut el referent de la política catalana.

Ja ni tan sols els mercenaris de la dependència ho poden amagar com ho han fet al llarg de les darreres dècades.

I tampoc tinc cap dubte que serà l'any anterior a l'aprovació pel Parlament del parc, de la Declaració Unilateral d'Independència (DUI). Catalunya recuperarà, el 2010, la seva Independència que li va ser arrabassada per la força de les armes.

El 2009, ha estat un any de crisi. Sí, de crisi econòmica, i també de crisi política. Sobretot de crisi de l'autonomisme tronat, que encara demana engrunes a Ecspanya. Per sort, això s'ha acabat. Punt i final.

La manifestació del 7 de març a Brussel.les va ser un clam per la internacionalització de la causa catalana. Malgrat el seu èxit rotund, els mercenaris de la dependència encara es van veure en cor de minimitzar el seu impacte. Recordo, per exemple, el paper ben galdós de la delegada de la Generalitat a Brussel.les. O com el Casal Català de Brussel.les, tractà l'acte amb menyspreu i rebuig. O com els partits dits catalanistes, van donar-hi suport amb la boca petita.

Després, el mes de juny, va esdevenir-se la indignitat de la no admissió a tràmit per part de la Mesa del Parlament de la Iniciativa Legislativa Popular sobre l'Autodeterminació de Catalunya. Tots els partits, repeteixo, TOTS els partits presents en aquest òrgan van votar per unanimitat aquest rebuig, en un acte de hara-kiri polític sense precedents. Va ser un moment crític. Els ànims es va excitar i la concentració davant del Parlament va estar a punt d'acabar com el rosari de l'aurora. La gent estava molt fotuda, molt. Sempre recordaré que aquell va ser el darrer dia que vaig parlar amb en Claudi Romeu, poques setmanes després, va morir. Tota una vida a favor de la Independència no mereixia de cap de les maneres un final tan patètic.

Però precisament va ser arran d'aquest enorme, descomunal insult a la dignitat de Catalunya, que va sorgir la iniciativa de la consulta per la Independència a Arenys de Munt. I es va repetir la història. El moviment sobiranista de base s'hi va abocar, mentre que els partits parlamentaris van menysprear-la, inicialment. Tanmateix, a mesura que s'acostava la data, el ja famós 13-S, els més pillos ja van començar a ensumar que alguna cosa passava i que no s'hi valia a badar. A més, la col.laboració de l'eix ecspanyol (Falange-Ciudadanos-PP-PSOE), va ajudar encara més al ressò de la iniciativa, que acabà sent un èxit absolut, brutal, grandiós, del qual els ecspanyols van quedar groguis, i de fet encara no s'han recuperat. Un 96% dels votants van donar un suport aclaparador a la Independència. Per primera vegada en la història, els catalans i les catalanes van poder votar democràticament per la Independència.

La demostració més fefaent de l'èxit de la consulta va ser el canvi d'actitud de CiU i d'ERC. De quasi menysprear-les, van passar a intentar controlar-les a l'estil pirata, és a dir assaltant i intentant emparar-se de l'organització de les properes consultes que es farien en altres municipis, la primera d'elles el 13-D. Se'n sortiren només parcialment, com és públic i notori.

Per sort, la voluntat de la immensa majoria de patriotes catalans de vertebrar un moviment independentista unitari i transversal, va impedir que els partits voltors en traguessin profit. En aquest sentit, l'èxit espectacular de les consultes del 13D, ha estat el cop de gràcia de l'autonomisme i ja a hores d'ara és una evidència que l'opció independentista compta amb un suport molt més ampli que el que reben els partits parlamentaris que van de sobiranistes. Hi ha centenars de milers de catalans que no tenen referent polític en l'actual arc parlamentari. I pobre de qui intenti convencer-los del contrari. Se'l menjaran amb patates.

I cal afegir un altre aspecte, sense cap mena de dubte clau. El ressò internacional de les consultes del 13-S i, sobretot, les del 13-D ha estat brutal, sense precedents, i ha deixat els ecspanyols i als mercenaris de la dependència bocabadats. A Washington, a Brussel.les, arreu saben que a Catalunya la Independència és una opció democràtica i amb un suport creixent, i contra això res poden fer. Allò que no aconseguiren les manifestacions multitudinàries dels 18F i del 1D, ho han aconseguit les votacions del 13S i del 14D.

Reagrupament i el Barça o el Barça i Reagrupament
Si hi ha dos referents d'aquest 2009 que es recordaran, sense cap mena de dubte són el sorgiment de Reagrupament com a referent del nou independentisme desacomplexat i un Barça presidit per un directiu igualment d'un independentisme desacomplexat.

En molts pocs mesos Reagrupament, ha passat de ser menyspreat, a esdevenir el clar referent polític que situa com a eixos de la seva proposta la Independència i la Democràcia. És tant gran el seu impacte que fins i tot els mercenaris de la dependència s'han vist obligats a incloure'l en els seus Baròmetres d'Opinió, quan encara no és ni un partit polític. Serà molt divertit veure com durant la campanya electoral, TV3 obviï la informació sobre Reagrupament, malgrat que totes les enquestes li donaran representació parlamentària. Un exemple fefaent de com els criteris polítics s'imposaran als criteris periodístics.

I finalment el Barça, aquesta veritable màquina de fer catalans. L'any de les 6 copes. L'any en què la principal entitat del país, la més coneguda universalment, sota la presidència d'un independentista desacomplexat, i que no se l'agafa amb paper de fumar, va plantar cara a tots i cadascun dels mercenaris de la dependència, i els va derrotar sense cap mena de compassió, massacrant-los com es mereixien. Algun dia s'haurà d'escriure un treball d'investigació sobre l'assetjament polític, mediàtic, personal i econòmic a l'encara President del Barça. Un treball que donaria una gran radiografia d'aquests mercenaris de la dependència.

Bé, només em queda que desitjar-vos un MOLT BON ANY 2010! (L'any en què el Parlament del parc, aprovarà, i no tinc cap dubte al respecte, la DECLARACIÓ D'INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA).


Etiquetes de comentaris: , , , , , ,

1 Comments:

Anonymous okb said...

Bé, no vull ser pessimista, però jo opino que l'independència (amb la corresponent DIU que dius tu) l'aconseguirem el 2012 o principis de 2013, segons els meus calculs. Però espero que siguis millor endeví que jo, i que siguis tu qui l'encertis!!!
Molt bon 2010, que sigui l'any de la proclamació de la República Catalana!!!

30 de desembre de 2009 a les 0:03:00 CET  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home