ARTICLE -I SECCIÓ- A "LA VEU"

Em plau anunciar que acaba de sortir La Veu, Butlletí de Reagrupament-Barcelonès. M'han demanat que m'encarregui de la secció sobre Independentisme al Món, i he començat amb un article sobre Sudan del Sud, una victòria aclaparadora. El podeu trobar a la pàgina 2 (ep, però llegiu-vos també la resta, que val molt la pena!).

Ho podeu fer aquí (un cop entreu, cliqueu sobre la icona del document en format pdf).

Bona lectura!

D+1: L'ENDEMÀ DE LA INDEPENDÈNCIA

Em plau convidar-vos a l'acte que aquest dimecres Reagrupament organitza a l'Ateneu de Sant Just i que tractarà sobre un tema que considero clau: l'endemà de la Independència. És a dir, en d'altres termes el D+1. És un tema, no cal dir-ho, recurrent en molts debats i que preocupa a molts. Nosaltres hem fet un pas endavant i més que preocupar-nos-en, preferim ocupar-nos-en, és a dir, començar a preparar-lo. Dit en altres paraules, passar del pensament al fet. De la tertúlia més o menys teòrica, a la pràctica, a començar a organitzar-nos. Perquè ningú no dubta que la feina a fer serà enorme i immensa. No tindrem molt de temps per avorrir-nos i cap per perdre. La magnitud de la comesa és tal, que per força cal establir unes línies de treball, unes prioritzacions.

De fet, la tasca ja s'ha començat a desenvolupar. Reagrupament va aprovar en la 2a Assemblea Nacional un Full de Ruta cap a la Independència, on es contemplaven una gran quantitat de propostes a portar a terme en diferents àmbits: des de l'economia a la cultura, des de les relacions internacionals a les infrastructures, des l'educació a la defensa. També va aprovar la Constitució de Catalunya, un document que ha tingut un notable impacte social i mediàtic i que en les darreres setmanes ha estat objecte de presentacions arreu del territori català. I val a dir-ho, d'una més que notable acollida per part dels catalans i les catalanes.

Amb aquest acte, anem un pas més enllà. Ens proposem començar a detallar àmbit per àmbit, els passos que s'han de donar per encarar l'endemà de la independència en dues àrees estratègiques, fonamentals, cabdals: la Defensa i l'Economia.

I per fer-ho comptem amb la participació de dos ponents, especialistes en cadascun dels àmbits referenciats:

En David Bajona és analista del Centre d'Estudis Estratègics de Catalunya, i col.laborador habitual en temes de política internacional, Defensa i Seguretat en diversos mitjans de comunicació, entre ells TV3.

En Salvador Garcia, és economista i directiu d'una entitat de crèdit. Impulsor del col.lectiu Emma, que s'ocupa de difondre pels mitjans de comunicació globals la Independència de Catalunya. També va ser un dels promotors de la presentació de Reagrupament a Nova York, ara fa uns mesos. Un acte que va tenir un fort impacte mediàtic.

No tinc cap dubte que l'acte, que representa clarament una innovació en termes de contingut, serà d'interès per a molts catalans i catalanes. Tingueu en compte que l'aforament és limitat!

Lloc: Ateneu de Sant Just

Carrer: carrer de l'Ateneu

Mapa

US HI ESPERO!

LA FURGONETA TUNEJADA DE REAGRUPAMENT

Us presento la furgoneta tunejada que Reagrupament farà servir per viatjar per arreu del país i lluitar contra l'apagada informativa decretada pels mitjans de comunicació i els nostres enemics i adversaris polítics.

Tot i que la setmana passada ja va fer presència per Granollers i Castellar del Vallès, si no vaig errat, aquest dissabte, els coordinadors i membres de la Junta que ens reunírem a Les Borges Blanques la vam poder veure per primera vegada, i vam quedar més que satisfets.

Ara a tirar milles! I la propera parada, a Cornellà de Llobregat, aquest dimecres, 26, coincidint amb l'Acte per Sí a la Independència, que es farà al Patronat.

Ja ho sabeu, us hi espero!

N'HI HA PER ESCRIURE UN LLIBRE

Alerto. De fet, no seria ni el primer, ni el segon, ni tan sols el tercer. Una servidora, ja n'ha escrit uns quants, de llibres. Reconec que darrerament he abaixat el ritme. Però el pati, tal i com està em fa venir dentetes d'escriure'l.

Realment el nostre, és un país ben complicat. O potser no. Quin país hi ha que sigui senzill? Cap, naturalment. Però darrerament les reaccions espasmòdiques de determinats elements no ens poden deixar indiferents. Cal fer alguna cosa per posar les coses a lloc. Vegem-ne alguns casos.

El primer i més obvi, és el referent als crits d'indignació en contra la proposta de Reagrupament de tenir un exèrcit propi. Un exèrcit català, naturalment. Unes forces armades catalanes, sí senyor. Diguem-ho clar i català: un independentista contrari a l'existència d'un exèrcit català, no és independentista, és una altra cosa. És tan difícil pensar Catalunya com un país normal? I els països normals, sí senyor, tenen exèrcit. I indústria militar, per cert, que sovint crea milers de llocs de treball. I de passada, recuperaríem un patrimoni històric, que es remunta als coltells, les dagues, les ballestes, passant pels gremis de mestres armers de moltes ciutats experts en la fabricació de pedrenyals, mosquetons i magranes. No és cap casualitat que Felip V s'encaparrés en liquidar tot aquest passat gloriós. Per alguna raó ho va fer, no? Cal tenir-ho ben clar, la Independència pressuposa un exèrcit, per què la Llibertat no és gratis (Freedoom is not for free). I us ben juro que quan la conquerim, no ens la deixarem prendre mai més.

Dos. Penso que el país hauria d'agrair a Reagrupament que hagi actuat com a un detonant de la consciència col.lectiva. Sembla increïble, però tot d'un plegat surten candidatures independentistes de sota les pedres. Un hom es pregunta d'on surten les misses per a tot plegat, per a tanta exhuberància. M'aposto un pèsol que aquí hi ha gat amagat. Fins i tot autèntics zombies que fins no fa gaire eren la riota del personal, ara se'ls saluda com a venerables patriotes. Ja està bé, no em queixo pas. Prefereixo mil vegades aquests zombies, que no pas pallassos ecspanyols. Però, si més no, és interessant, for the record, tenir-ho ben present. I seria de ben educats, reconèixer que sense Reagrupament, això hauria estat impensable.

I tres. La sociovergència, sí nois i noies, ja treu el morro. Ara només falta, ja ho veig, la foto del Montilla i el Duran i Ecspanya de bracet amb el Papa de Roma. Cap al novembre, no? Sí, això mateix. Avui el Bustos i l'Esteve donant-se el bec. I La Vanguardia que vetllarà perquè el país no es desvïi del camí correcte, és a dir de la dependència envers Madrit. I El Periodico, apuntant. Si fa uns mesos, ja van fer, les forces vives, el ridícul a la nova terminal de l'aeroport, la setmana passada no el feren menys a la inauguració del sincrotó. Aquests akelarres dels sibwanes de genolls davant el president ecspanyol de torn, o fins i tot del ministre de torn, o àdhuc del secretari d'estat de torn -o posats a fer- del director general de torn, llepant-los culs i vores, és l'espectacle més dantesc, més repugnant, més nauseabund que em pugui tirar a la cara. I així anar fent, oferint noves glòries a Ecspanya, oi xavals?

Bé, ja us ho trobareu. Podeu posar tots els pals a les rodes que volgueu. Podeu subvencionar totes les candidatures zombies que necessiteu. Podeu donar-vos el bec ara amb els sociates, ara amb els peperos. Podeu fer tot això, però us dic una cosa: no us en sortireu. Catalunya no es pot permetre el luxe de perdre quatre anys més subordinada, espoliada, marginada. Ja no ens alimenten les engrunes -les almoïnes pels missaires. Anem a per totes i qui es foti pel mig, en sortirà escaldat, o rebotat. O fins i tot, no se'n sortirà. Aviso.

"HEM DE SER MOLT FORTS" (JOAN LAPORTA)

Ja han passat unes poques hores des de la finalització de la 2a Assemblea de Reagrupament. Un èxit esclatant, no cal dir-ho. El segon impuls ja ha començat, i de debò que ha començat amb una força i una contundència espectactulars.

Ha estat un acte d'autèntica dignitat nacional. En aquest sentit, voldria agrair especialment la feina feta per dos companys de la Junta que n'han tingut la responsabilitat directa: en Xavier i en Josep Antoni, i amb ells, a la cinquantena llarga de voluntaris que ho han fet possible.

Penso que el moment més emocionant ha estat quan a la presentació de l'audiovisual sobre la Constitució de Catalunya, ha aparegut a la pantalla, el text de la seva Disposició Transitòria primera, que concretament diu:

"Aquesta Constitució deroga en el territori de Catalunya,

la Constitució del Regne d'Espanya de 1978"

Us juro que se m'ha posat la gallina de pell (com diria en Cruyff). Brutal.

Naturalment, l'altre moment cabdal ha estat la intervenció d'en Joan Laporta. Més enllà de la seva crida a l'acció política, que ja ha estat destacada per tots els mitjans, jo vull subratllar una frase que fins al moment cap mitjà o blocaire ha fet.

Laporta, en un discurs que ha anat prenent força a mesura que es desenvolupava, ha dit en un moment determinat que "Hem de ser molt forts".

Exacte. Aquesta és la qüestió. I penso que avui aquesta idea ha quallat. Només cal veure com el suport a la Junta Directiva renovada ha estat abassagador. Incontestable. Vull aprofitar aquest post per saludar i felicitar els nous membres d'aquest òrgan del qual tinc l'honor i la responsabilitat de formar-ne part.

L'informe d'en Joan ha estat, així mateix, d'una gran contundència i clarificadior. Les actituds personalistes i obtruccionistes han estat esclafades com si fossin un burilla. Penso que això els hauria d'ajudar a reflexionar sobre l'immens perjudici que han causat a l'entitat. Tot i que finalment, ara sí, representen una etapa superada. Finiquitada.

(Ah, per cert, al TN vespre no han dit ni ase ni bèstia de l'Assemblea... sense comentaris)

HI ESTÀS CONVIDAT!

Aquest divendres, 29 de gener, a les 20.30 hores, he estat convidat pels companys de Reagrupament del Pla d'Urgell, a fer una xerrada sobre com veig la regeneració democràtica tan necessària per al procés d'independència que tenim a tocar.

L'acte serà a l'Ajuntament de Bell-lloc d'Urgell, concretament a la Sala d'Actes, i no cal dir que tots els lectors d'aquest modest i humil bloc, hi esteu convidats!

2009: L'ANY QUE SERÀ ESTUDIAT PER LES FUTURES GENERACIONS

D'aquí vint o trenta anys, els joves catalans aprendran que el 2009 va ser clau en la consecució de la Independència. I nosaltres, sí, tots nosaltres, podrem dir amb orgull que "jo hi era". Bé els que llavors encara la campem (que espero que siguem molts).

No hi ha cap mena de dubte que ha estat l'any en què la Independència ha esdevingut el referent de la política catalana.

Ja ni tan sols els mercenaris de la dependència ho poden amagar com ho han fet al llarg de les darreres dècades.

I tampoc tinc cap dubte que serà l'any anterior a l'aprovació pel Parlament del parc, de la Declaració Unilateral d'Independència (DUI). Catalunya recuperarà, el 2010, la seva Independència que li va ser arrabassada per la força de les armes.

El 2009, ha estat un any de crisi. Sí, de crisi econòmica, i també de crisi política. Sobretot de crisi de l'autonomisme tronat, que encara demana engrunes a Ecspanya. Per sort, això s'ha acabat. Punt i final.

La manifestació del 7 de març a Brussel.les va ser un clam per la internacionalització de la causa catalana. Malgrat el seu èxit rotund, els mercenaris de la dependència encara es van veure en cor de minimitzar el seu impacte. Recordo, per exemple, el paper ben galdós de la delegada de la Generalitat a Brussel.les. O com el Casal Català de Brussel.les, tractà l'acte amb menyspreu i rebuig. O com els partits dits catalanistes, van donar-hi suport amb la boca petita.

Després, el mes de juny, va esdevenir-se la indignitat de la no admissió a tràmit per part de la Mesa del Parlament de la Iniciativa Legislativa Popular sobre l'Autodeterminació de Catalunya. Tots els partits, repeteixo, TOTS els partits presents en aquest òrgan van votar per unanimitat aquest rebuig, en un acte de hara-kiri polític sense precedents. Va ser un moment crític. Els ànims es va excitar i la concentració davant del Parlament va estar a punt d'acabar com el rosari de l'aurora. La gent estava molt fotuda, molt. Sempre recordaré que aquell va ser el darrer dia que vaig parlar amb en Claudi Romeu, poques setmanes després, va morir. Tota una vida a favor de la Independència no mereixia de cap de les maneres un final tan patètic.

Però precisament va ser arran d'aquest enorme, descomunal insult a la dignitat de Catalunya, que va sorgir la iniciativa de la consulta per la Independència a Arenys de Munt. I es va repetir la història. El moviment sobiranista de base s'hi va abocar, mentre que els partits parlamentaris van menysprear-la, inicialment. Tanmateix, a mesura que s'acostava la data, el ja famós 13-S, els més pillos ja van començar a ensumar que alguna cosa passava i que no s'hi valia a badar. A més, la col.laboració de l'eix ecspanyol (Falange-Ciudadanos-PP-PSOE), va ajudar encara més al ressò de la iniciativa, que acabà sent un èxit absolut, brutal, grandiós, del qual els ecspanyols van quedar groguis, i de fet encara no s'han recuperat. Un 96% dels votants van donar un suport aclaparador a la Independència. Per primera vegada en la història, els catalans i les catalanes van poder votar democràticament per la Independència.

La demostració més fefaent de l'èxit de la consulta va ser el canvi d'actitud de CiU i d'ERC. De quasi menysprear-les, van passar a intentar controlar-les a l'estil pirata, és a dir assaltant i intentant emparar-se de l'organització de les properes consultes que es farien en altres municipis, la primera d'elles el 13-D. Se'n sortiren només parcialment, com és públic i notori.

Per sort, la voluntat de la immensa majoria de patriotes catalans de vertebrar un moviment independentista unitari i transversal, va impedir que els partits voltors en traguessin profit. En aquest sentit, l'èxit espectacular de les consultes del 13D, ha estat el cop de gràcia de l'autonomisme i ja a hores d'ara és una evidència que l'opció independentista compta amb un suport molt més ampli que el que reben els partits parlamentaris que van de sobiranistes. Hi ha centenars de milers de catalans que no tenen referent polític en l'actual arc parlamentari. I pobre de qui intenti convencer-los del contrari. Se'l menjaran amb patates.

I cal afegir un altre aspecte, sense cap mena de dubte clau. El ressò internacional de les consultes del 13-S i, sobretot, les del 13-D ha estat brutal, sense precedents, i ha deixat els ecspanyols i als mercenaris de la dependència bocabadats. A Washington, a Brussel.les, arreu saben que a Catalunya la Independència és una opció democràtica i amb un suport creixent, i contra això res poden fer. Allò que no aconseguiren les manifestacions multitudinàries dels 18F i del 1D, ho han aconseguit les votacions del 13S i del 14D.

Reagrupament i el Barça o el Barça i Reagrupament

Si hi ha dos referents d'aquest 2009 que es recordaran, sense cap mena de dubte són el sorgiment de Reagrupament com a referent del nou independentisme desacomplexat i un Barça presidit per un directiu igualment d'un independentisme desacomplexat.

En molts pocs mesos Reagrupament, ha passat de ser menyspreat, a esdevenir el clar referent polític que situa com a eixos de la seva proposta la Independència i la Democràcia. És tant gran el seu impacte que fins i tot els mercenaris de la dependència s'han vist obligats a incloure'l en els seus Baròmetres d'Opinió, quan encara no és ni un partit polític. Serà molt divertit veure com durant la campanya electoral, TV3 obviï la informació sobre Reagrupament, malgrat que totes les enquestes li donaran representació parlamentària. Un exemple fefaent de com els criteris polítics s'imposaran als criteris periodístics.

I finalment el Barça, aquesta veritable màquina de fer catalans. L'any de les 6 copes. L'any en què la principal entitat del país, la més coneguda universalment, sota la presidència d'un independentista desacomplexat, i que no se l'agafa amb paper de fumar, va plantar cara a tots i cadascun dels mercenaris de la dependència, i els va derrotar sense cap mena de compassió, massacrant-los com es mereixien. Algun dia s'haurà d'escriure un treball d'investigació sobre l'assetjament polític, mediàtic, personal i econòmic a l'encara President del Barça. Un treball que donaria una gran radiografia d'aquests mercenaris de la dependència.

Bé, només em queda que desitjar-vos un MOLT BON ANY 2010! (L'any en què el Parlament del parc, aprovarà, i no tinc cap dubte al respecte, la DECLARACIÓ D'INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA).

EL SÍ ARRASSA AMB EL 95%

S'ha superat el repte d'Arenys. Si llavors el Sí va obtenir el 84%, ara el vot favorable a la Independència ha pujat fins al 95%. Magnífic. Contundent. És sense cap mena de dubte la notícia més important que es pot concloure de la Jornada d'avui.

Al Papiol, on he passat tota el dia, la Victòria Independentista ha estat total: 628 vots pel Sí, 48 pel No, 16 en blanc i 1 nul. Impressionant!

Vull felicitar des d'aquí a la Comissió organitzadora d'aquesta consulta, que ha esdevingut el referent de tot el Baix Llobregat. Amb ells i elles he compartit els darrers dies i puc dir que han fet una feina molt digna, malgrat els obstacles que han patit per part d'un impresentable alcalde que, paradoxalment, és d'Esquerra. Quin tipus més repugnant! Quina fauna! (Però bé, deixem-ho per més endavant, aquest tema).

Naturalment no tot han estat flors i violes. Penso que una valoració acurada del 13-D és que ha servit, primordialment per aprendre. Hem après molt. Hem lluitat contra els nostres enemics, els hem plantat cara, i hem aconseguit no només sobreviure, sinó guanyar per punts.

Si em permeteu, una metàfora bèl.lica. Durant la Segona Guerra Mundial, a l'Exèrcit Soviètic que havia de lluitar a cara de gos contra el ben disciplinat i organitzat exèrcit nazi, es deia que si un soldat soviètic sobrevivia a la seva primera batalla, es convertia en un veterà. Salvant totes les distàncies, penso que això és el que ha passat el 13D. Hem sobreviscut, és a dir, hem guanyat i ens hem fet més forts, més durs, i ens trobem més ben preparats per fer front les dues properes batalles que, atès que implicaran ciutats més grans, seran molt més dures.

Així com els impulsors de la consulta del 13-S, han estat capdavanters en la dinamització del 13-D, avui m'he fixat com companys i companyes de Torrelles, de Molins de Rei, d'Esparreguera, de Martorell, demanaven per parlar amb els membres de la comissió del Papiol. Naturalment, volien aprendre, volien saber de primera mà, com ho havien muntat. Quins obstacles es trobarien, quant costaria tot plegat, etc. Què vull dir amb això? Que del 13-D han sorgit prop de 170 equips de persones amb un coneixement de primera línia de com preparar una consulta referendària. En la pràctica, centenars d'individus que ja saben en primera persona què és enfrontar-se a Ecspanya. Quin pa s'hi dóna. I aquests centenars o milers d'individus, que en els darrers dies ben segur que han passat nervis, angúnies, patiments, però que també han conegut la cooperació, la unitat per assolir l'objectiu de la Independència -i res més que la Independència, que quedi clar-, ara ja estan preparats per transmetre aquest, diguem-ne, know how, a milers de catalans i catalanes més que prendran el seu relleu en les dues properes rondes.

I aquí, amics meus, és on la victòria és més contundent. Repeteixo, ara som més forts. És ben cert que no hem destruït encara el mur ecspanyol. Però l'hem minvat ostensiblement. Avui molts mitjans internacionals es fan ressò de la nostra victòria, i això afebleix els ecspanyols. Perquè els posa nerviosos, els posa frenètics. No els hem destruït... encara. Però és que tothom sap que l'accés a la Independència s'aconseguirà sempre des del poder. I més concretament, després que un Parlament català aprovi una Declaració Unilateral d'Independència (DUI). Em jugo un pèsol que un referèndum d'autodeterminació impulsat des del govern, posteriorment a la DUI, guanya de carrer. Però de pallissa, eh? Aquest i no cap altre, és el secret.

Hi ha un altre element que vull remarcar. L'orgull que he sentit de veure com els meus companys i companyes de Reagrupament, sense aixecar la veu, sense ensenyar les plomes, han estat al capdavant d'aquesta lluita al Papiol i, de ben segur a molts dels altres municipis. I això que els intents de marginar-nos del, diguem-ne "pastís" sobiranista, han estat més que evidents. Determinats alcaldes, que es consideren sobiranistes, no han dubtat en posar pals a les rodes a les plataformes per la consulta, sobretot si interpretaven que aquestes tenien una important presència reagrupada. Fins i tot, i això em dol escriure-ho, he observat que aquest capteniment era també exercit per alguns -per sort no tots- càrrecs electes que es diuen de l'esquerra independentista.

M'ha emocionat, particularment com reagrupats de Barcelona, de l'Hospitalet, de Cornellà, de Sant Boi, de Sant Vicenç dels Horts, de Molins de Rei, d'Esparreguera, de Sant Just, de Cervelló, han fet cap al Papiol i han treballat en les meses electorals, han mostrat el seu suport a la comissió organitzadora i, òbviament, als propis reagrupats papiolencs. No tinc cap mena de dubte que hem estat els que més ens hem mobilitzat i els que hem demostrat un grau de solidaritat comarcal sense precedents, que fins i tot ha cridat l'atenció de companys d'altres formacions, que no amagaven la seva frustració bé per literal abandonament que pateixen per part dels seus dirigents, bé per l'actitud de gall d'indi d'aquests, que sense cap mena de vergonya han exhibit les seves plomes i s'han posat unes medalles que no s'havien guanyat de cap de les maneres, més aviat al contrari. Estic segur que no pocs d'aquests companys sobiranistes hauran pres bona nota d'aquesta lliçó.

En definitiva, doncs, una jornada que quedarà com la primera ronda -Arenys al marge- realment important de la lluita per la sobirania de Catalunya. Una jornada on, no puc estar-me de dir-ho, Reagrupament ha demostrat la seva força, el seu compromís i la seva capacitat de treballar colze a colze amb altres organitzacions i excel.lir-hi.

Així sia!