dijous, 30 d’agost del 2007

"SABES QUE AQUÍ NO HAY NADA QUE ODIEMOS MÁS COMO ESE MALDITO IDIOMA"

Declaració gloriosa del Capità Bartolomé de la Guàrdia Civil ecspanyola destinat a Palma, adreçada a una intèrpret d'àrab, Saïda Saddouki, després que aquesta se li adrecés en català. Una frase que és tota una declaració d'intencions. Racisme, xenofòbia, feixisme, ecspanyolisme, odi, tot concentrat en unes poques i precises paraules. Quin exemple més escaient!

On són ara tots els defensors de no sé quins drets? On és La Vanguardia, El Periódico? On és SOS RACISME i tots els progres de pa sucat amb oli? A Porto Alegre? I què cony foten a Porto Alegre, quan a casa nostra passa el que passa?

Voleu un tracte més vexatori que aquest? I això és democràcia? Visquin totes les Saïda Saddouki d'ara i del demà. Quants catalanets i catalanetes del Principat -de trenta o quaranta generacions- haurien tingut els sants collons o ovaris de fer el que va fer la Saïda? Voleu un exemple més clar del que pot arribar a fer perdre els nervis a qualsevol ecspanyol de merda, fins i tot si és una capità de la mil vegades assassina i criminal Guàrdia Civil, un cos només apte per a tarats mentals? Dona, àrab, musulmana, que viu a Palma i catalanoparlant: una més que probable descripció d'una ciutadana normal de la República de Catalunya. Cap al 2014. Millor abans.

Etiquetes de comentaris: , ,

dimecres, 29 d’agost del 2007

DR. JEKYLL O MR. HYDE?

En Carallot l'ha tornada a armar. Després de passejar-se pel costat més ecspanyol i tronat de la vida, ara va i es despenja amb unes declaracions que recullen el clam que des de fa anys defensem un seguit d'associacions, grups i persones, com és la fixació d'una data per a la convocatòria d'un referèndum d'autodeterminació. És el que jo, en el seu dia, vaig anomenar política del couteau sous la gorge que es practica al Quebec, i que ja vaig comentar en aquest post, ara fa prop de dos anys!

Quin Carallot comprem? El Dr. Jekyll ecspanyol, despolititzador, exhibidor de banderes estanqueres a l'Índia, o amb el recentment descobert Mr. Hyde? Evidentment ni amb l'un ni amb l'altre. El seu crèdit s'ha esgotat miserablement, i ja només té opcions d'ocupar algun càrrec honorari. Jo per exemple, li reservaria el d'ambaixador honorari a Portugal, per tal que practiqués fins a l'extenuació el seu mestratge de la llengua portuguesa. O, per prudència, l'enviaria al Brasil, no fos cas que encara ens muntés qualsevol tinglado iberitzant. Tot i que també els seus amics sahrauis el rebrien amb els braços oberts.

Bé, deixem-nos de personalismes estèrils. L'anàlisi política correcta d'aquestes declaracions i de tots els moviments interns a CDC, és que la feina constant de tots aquells que hem pressionat, que hem tirat de la corda, està donant el seu fruit. Fins i tot els que s'enfotien de nosaltres i ens consideraven romàntics i perdedors de mena, s'adonen que o bé ells pugen al carro de la Independència o es quedaran sense una engruna del pastís.

Ens hem d'acostumar al fet que ara que Ecspanya ja no es té dreta ni amb pinces, moltes rates saltaran del vaixell ecspanyol i pujaran al vaixell Catalunya Independent. És el preu de la victòria: els trepes, els que ara s'ompliran de boca de patriotisme i diran pestes dels seus antics amos. Cal acceptar-ho. És la condició humana, que diria el filòsof.

Quin Full de Ruta?
Ara allò que ocupa i preocupa és l'anomenat Full de Ruta. Que quina és la meva proposta?

En primer lloc crear un Bloc Català Sobiranista que es presenti a les eleccions ecspanyoles amb l'objectiu de torpedinar, de denunciar, tots els intents dels ecspanyols d'impedir l'accés a la sobirania del nostre poble, i, en segon lloc, aprofitar per contactar amb el personal diplomàtic i mediàtic -i empresarial- amb seu a Madrit. Naturalment en aquest bloc només podrien participar forces partidàries de l'autodeterminació i la sobirania -independència- de Catalunya.
En segon lloc, preparar una candidatura unitària de cara a les properes eleccions als parlaments regionals. Aquesta candidatura precisaria ben clarament en la seva plataforma electoral que en cas d'aconseguir una majoria parlamentària suficient, es procediria en el parlament regional en qüestió, a declarar la Sobirania i es portaria a terme un plebiscit sobre la Independència, sota supervisió de les organitzacions internacionals.

En tercer lloc, es posarien en funcionament dues comissions: una encarregada de redactar un projecte de Constitució de la República de Catalunya, i una altra encarregada de negociar amb el Regne d'Ecspanya les condicions del repartiment dels actius i passius (deute). (En la Constitució ha de figurar un apartat dedicat als mecanismes pels quals territoris catalans s'incorporin a la República si, en el moment de la proclamació d'aquesta, encara romanen sota sobirania forastera o pròpia -Andorra).

En quart lloc, es procediria a la il.legalització dels partits negacionistes, tals com el PP i els C's, atesa la seva clara voluntat d'atemptar contra la integritat de la nova República. Ha de quedar plenament garantit que cap partit català pot dependre de cap partit d'un altre estat. Aquells que tinguessin alguna forma de dependència, haurien de procedir a la reforma dels seus Estauts interns per evitar una possible il.legalització.

Per altres mesures més sectorials, llegir això.

PD. Un cop enllestit, m'adono que m'ha sortit massa regionalista o territorial. Hi ha l'alternativa de convocar una Convenció o Assemblea Nacional formada per electes locals, comarcals, regionals, estatals o europeus, que proclami la Sobirania. Seria una via més jacobina. Bé, s'ha de polir, això. Encara hi ha temps.

Etiquetes de comentaris: , ,

dilluns, 27 d’agost del 2007

La Sònia i l'Alex, amics de Prada

Ja fa tres o quatre anys que els retrobem a Prada de Conflent. Em refereixo a la Sonia i l'Alex Alland Jr. Són una parella que viuen a Nova York, però que tenen una casa a Milhau. Tots dos són assidus participants a la Universitat Catalana d'Estiu. Malgrat la seva edat, no es cansen d'assistir a totes les xerrades i activitats. Normalment es col.loquen ben a prop dels altaveus per escoltar millor les diferents intervencions. Després, quan ens trobem al menjador, ens donen el seu parer al respecte.

La Sònia i l'Àlex, no són els típics turistes que gaudeixen convivint durant uns dies amb els indígenes dels Pirineus que parlen una llengua exòtica que es diu català. No. L'Àlex, concretament, és professor emèrit d'Antropologia de la Columbia University. Ha dedicat la seva vida acadèmica a l'estudi del racisme i del comportament humà.

En els darrers anys, però, i conjuntament amb la Sònia, s'ha interessat pels estudis de camp, i molt concretament, pels moviments d'acció col.lectiva , de protesta i no-violents. Producte d'aquest interès, han estudiat en profunditat la lluita dels pagesos de Larzac (Occitània) contra l'exèrcit francès. Una lluita que es troba en els inicis de l'actual moviment anti-globalització, per cert. N'han publicat un llibre, en anglès, que la Sònia, va traduir al francès.

El 2006, i després de diversos anys de recerca, han publicat Catalunya, One Nation, Two States. An ethnographic study of Nonviolent Resistance to Assimilation (Palgrave-Macmillan, ISBN-13:978-1-4039-7440-2). Es tracta d'un treball de recerca que inicialment compara l'evolució de la identitat catalana en dues poblacions frontereres: Portbou i Cervera de la Marenda (Cerbère), sobretot arran les transformacions que han patit després de la desaparició dels serveis duaners en els anys noranta, com a conseqüència de la integració europea. Els autors, però, acaben fent una reflexió sobre la identitat catalana a cavall dels dos estats, de manera que, en darrer terme, el llibre es converteix en una recerca d'abast global.

És un llibre que mereix ser traduït al català. L'Àlex i la Sònia estan fent gestions al respecte. Espero que aquest post afegeixi un gra de sorra per fer-ho possible!

Etiquetes de comentaris: , , , , , , ,

diumenge, 26 d’agost del 2007

RETORN DE L'UCE

Ahir vaig tornar de la Universitat Catalana d'Estiu (UCE). Enguany ha estat la 39ena edició, la qual cosa vol dir que la propera complirà 40 anys (1968-2008). Espero i desitjo que sigui una edició especial i que marqui clarament l'agenda política per evitar autèntiques barrabassade, algunes de les quals he pogut sentir-les en els darrers dies.

Bé, però el retorn de l'UCE és sempre dur. En primer lloc per la derrota dels Catalans Dragons a la final, celebrada a l'estadi de Wembley. Vaig veure els darrers minuts de la primera part en un bar de Perpinyà, en mig d'un ambient ple d'entusiasme. Al final dels 40 minuts el resultat encara donava esperances (4-8). Però la segona part va ser decebedora. De totes maneres, arribar a la final ja era una victòria, atès que era la primera vegada que hi arribava un club no anglès o britànic.

Els imbècils de TV3, "la seva", no van emetre Els Segadors. Hauria de dir "sense comentaris". Però no. Vull fer-ne.

TV3 s'està convertint en un càncer, en un tumor pel poble català. Hem creat un Leviatan i ara, sota les ordres d'en Joan Majó, ministre del GAL, per cert, està actuant sense cap mena de pudor i de vergonya per soscavar la poca dignitat nacional que queda a molts catalans i catalanes. Ho pagareu molt car, colla de desgraciats! Anirem a per vosaltres i no us salvarà ni déu!

Per la seva banda, els llepaculs de Catalunya Ràdio s'empesquen ara retransmetre els partits de la merda blanca. Aneu-vos a fer la mà, cagamandúries. Vosaltres també passareu comptes. Crido des d'aquest post a fer un boicot actiu contra aquesta gentussa que viuen dels nostres diners.

La Corpo fins ara ha estat la gran finançadora de l'Espanyol, un club feixista on els hi hagi, les retransmissions del qual segur que incrementen fins a l'infinit el seu dèficit. No contents amb això, ara també volen finançar el Real Madrid, i segurament també el Sevilla. Colla d'imbècils!
Aneu fent, que ja passarem comptes. Us ho ben juro!

Tornant a l'UCE
Respecte els debats i conferències a l'UCE, només destacar la d'en Carretero. Em va fer gràcia però, l'acte protagonitzat per en Xavier Vendrell. Va tenir la barra de demanar paciència, confiança... i vint (VINT, 20) anys de marge abans de proclamar la independència. Algú li hauria de dir que en el món actual, es passen comptes cada tres o quatre mesos, no més. Cada trimestre o quadrimestres, les empreses fan públics els seus comptes i és en funció d'aquests que pugen o baixen a la borsa. El mateix passa amb els partits polítics i els baròmetres mensuals o d'estació (hivern, estiu, etc.). Demanar un xec en blanc per 20 ANYS és tractar l'audiència, és a dir, els ciutadans, directament d'imbècils integrals i de dats pel cul. Però tu que t'has cregut, nen?

Etiquetes de comentaris: , , , , , ,

dimecres, 22 d’agost del 2007

UN DEU PER EN CARRETERO

Tot i que vaig ser present en la primera part de la taula rodona Més lluny celebrada ahir a l'UCE, malauradament me'n vaig haver d'anar després d'escoltar la segona intervenció, que no penso ni esmentar perquè realment no val la pena. Em vaig quedar amb les ganes, doncs, d'escoltar en Joan Carretero, que sense cap mena de dubte, era l'estrella de l'acte. Aquest matí he llegit les diferents cròniques periodístiques i me n'he fet una certa idea, però ara fa uns minuts, he escoltat la gravació íntegra de la conferència, que està penjada aquí... i he sentit una gran emoció. Realment, en Carretero va fer una xerrada excel.lent i amb una claredat meridiana. Poques vegades m'he sentit tant a prop dels plantejaments d'un polític, com els que va pronunciar ahir.

De fet, en Carretero va dir coses que els lectors d'aquest humil i modest bloc, segur que ja les heu llegides en algun dels més de 600 posts que ja porto penjats. Em refereixo a la tesi que els catalans i les catalanes ens hem de comportar com un poble, una nació, normal, i no inventar-nos res que ens faci diferents de la resta del món, ni més originals. No, no. Amb humilitat, fixem-nos què fan la resta de pobles que s'han alliberat: internacionalitzar el seu contenciós, conscients com són que l'estat opressor mai acceptarà negociar una proposta d'independència, si no és que es veu forçat a fer-ho per raons que causa major. Per aconseguir aquesta internacionalització cal que els catalans i les catalanes responguem massivament a una demanda d'independència, bé a través d'un manifest o d'una declaració de sobirania, o d'una plataforma electoral que inclogui explícitament l'accessió a la sobirania en cas que es doni una majoria parlamentària suficient per a declarar-la (proposta meva, no d'en Carretero).

És, doncs, molt senzill. La independència s'aconsegueix anant-hi per ella, no fent marrades per estacions federals ni altres viaranys plens de trampes i enganys.

Què fer, doncs?
Ben senzill, també. En primer lloc, deixar de votar l'actual direcció d'ERC. En les properes eleccions, cal castigar definitivament els actuals dirigents que estan malbaratant el capital polític que ha trigat anys en construir-se. Si fa uns quants mesos vaig predir que en funció de l'actitud d'ERC davant del nyap, en podria sortir amb un suport de prop d'1 milió de vots, i desplaçant CiU com a referent del patriotisme català, a hores d'ara, predic que en les properes eleccions, si res no canvia, ERC no traurà més de 90 o 100.000 vots. És a dir, que la votaran els càrrecs electes, els càrrecs de confiança, llurs familiars, amics, coneguts i meritoris. I para de comptar. I encara. Probablement algun sociata maragallià també ho farà... encara que sigui amb una pinça al nas. (La veritat és que tot sembla indicar que aquesta ERC porta el camí d'esdevenir un nou cas d'Euskadiko Ezkerra)

El perill d'aquesta nova caiguda lliure, és que una part dels exvotants d'ERC, es pensin que fan vot útil i votin CiU, és a dir, que reforcin un dels polítics més nefastos que pul.lulen avui en dia, i que no és altre que en Duran i Lleida. Seria sortir de Guatemala per anar a Guatapeor. No, cal conjurar aquest risc. I per fer-ho cal que hi hagi una opció realment independentista en les properes eleccions. Aquesta opció ha de ser capaç d'atraure el vot patriòtic, i fins i tot pot arribar a aconseguir representació parlamentària al Parlament de les hienes. Em direu que això no serveix de res -treure 1, 2 o 3 diputats. Penso que la feina dels diputats independentistes al parlament de les hienes, ha de ser sobretot contactar amb els alts diplomàtics que es troben a Madrid -i no a Barcelona, desenganyem-nos: els ambaixadors. Així com els corresponsals dels mèdia globals, que si en tenen -cosa que cada cop passa menys- normalment són a Madrit. L'acreditació de diputat també pot servir per tenir més facilitats per contactar amb els organismes internacionals (sobretot l'ONU) i per ser escoltat en els fora globals. En cap cas, per estar perdent el temps transaccionant esmenes estúpides amb el grup parlamentari sociata de torn.

A hores d'ara, ja hi ha una formació independentista, el Partit Republicà Català, que s'ha mostrat disposat a concorre-hi. Això és positiu. Això no obstant, si la gent de Reagrupament Cat i fins i tot els d'Esquerra Independentista, conjuntament amb Sobirania i Progrés o la Plataforma pel Dret a Decidir (PDD), optessin per formar un Bloc Català favorable a la Independència de Catalunya, trencant d'aquesta manera tot vincle, real o virtual, amb l'ERC subordinada al PSOE, les possibilitats d'èxit s'incrementarien exponencialment. Em direu que algunes d'aquestes plataformes no són més que muntatges d'ERC, i probablement teniu part de raó, però estem veient com persones que fins fa molt poc eren partidàries d'ERC, darrerament s'hi estan allunyant -Víctor Alexandre, el propi López Bofill... Fins i tot la CUP podria donar suport a aquest Bloc, si bé sóc partidari que no s'impliqui gaire en àmbits polítics diferents del local o, a tot estirar, comarcal.

Un bloc electoral que recollís el missatge de la Manifestació de la Dignitat, del 18 de febrer del 2006, seria una aposta clara per començar a caminar i per anar més lluny d'Ecspanya, i més a prop del món i de la normalitat nacional.

Un bloc que digués ben alt i ben fort ADÉU ECSPANYA i afegís BON DIA MÓN!

Etiquetes de comentaris: , , , , , , , ,

EN COMENÇO A ESTAR TIP

En començo a estar tip. D’un discurset que difonen alguns dels nostres telepredicadors més mediàtics. És un discurs que parteix de la crítica al purisme de determinats indepedentistes i que advoca per embrutar-se les mans en la política real i per ocupar-se de (guess what?) efectivament… dels problemes que realment preocupen a la gent (no us sona aquesta cantarella?).

Els propagadors d’aquest discurset es presenten com a triomfadors. Consideren que sense haver renunciat a la ideologia independentista, han estat capaços d’arribar a llocs importants, fins i tot de responsabilitat en àmbits polítics i mediàtics, entre d’altres. S’autoperceben, doncs, com a superadors de les eternes querelles dels independentistes freakis, que és com caracteritzen l’independentisme revolucionari, sorgit de la crítica a la transició política i als règims autonòmics en els anys vuitanta, i que té com a màxima expressió a l’MDT i, sense cap mena de dubte, a Terra Lliure.

Aquests triomfadors, doncs, viuen actualment en el millor dels mons. Cobren sou astronòmics, i fan de pares de la pàtria, de salvadors del poble. La seva crítica a l’independentisme freaky, i de fet el seu menyspreu, arriba fins al límit de trobar-se més còmode parlant –o discutint- amb un del PP, que no pas amb un freaki independentista.

Començo a estar tip d’aquesta genteta que s’ha acomodat tant a la classe política i a la classe mediàtica, que pràcticament s’hi confonen. La veritat sigui dita, cal tenir molta barra per presentar-se com un màrtir per la causa independentista quan estàs xupant del sistema sense cap mena de pudor i envies a pastar fang a molts antics companys de lluita, senzillament per que et canten les quaranta a la mínima. Estem veient com vicepresidents de no se sap ben bé què, com presidents de parlaments de fireta, com presidents de diputació, com alcaldes, suposadament independentistes, un cop trepitgen la catifa vermella es converteixen en defensors aferrissats del sistema i el primer que fan és autoapujar-se el sou i vés a saber quins altres beneficis més.

Si un independentista català està més còmode, més a gust, amb un del PP que amb un altre independentista… que s’ho faci mirar. Perquè senzillament no ha entès res. O és que l’arbre no el deixa veure el bosc, o és que és un arbre més del bosc.

Em pregunto si realment estem contribuint a la generació d’una nova casta de mandarins que sota una pell independentista, amaguen un acomodament al sistema i en definitiva a un projecte nacional ecspanyol que es considera suficientment fort per tolerar l’existència d’un grapat de diputats soi-disants independentistes, que en darrer terme cedeixen gustosament a les formes de la gent com cal, que com tothom sap, són els de Madrid.

A tota aquesta genteta, que pressumeix d’embrutar-se les mans, de baixar a l’arena, d’ocupar-se dels problemes reals, jo els recomano el següent: No oblideu mai que el vostre ascens –si és que realment és un ascens més enllà del dels vostres comptes corrents- el deveu a milers de catalans que en els anys setanta i en els vuitanta, van sacrificar des de la vida, fins al seu benestar material, el seu equilibri emocional, la seva estabilitat sentimental, i moltes altres renúncies, per fer front a l’Ecspanya postfranquista, per fer front als arquitectes d’un canvi de règim on els botxins han passat a ser jutges i on les víctimes, han estat ignorades o bescantades. Les víctimes de debò, no les que han sorgit producte de l’enginyeria de les campanyes de contrainsurgència.

Ignoro si esteu capacitats per recapacitar. Em temo que no. Però intenteu-ho. Abans que la gent decent d’aquest país nostre, us escupi a la cara el fàstic i la repugnància que susciteu. He dit.

Etiquetes de comentaris: , ,

dissabte, 18 d’agost del 2007

REFLEXIONS SOBRE UN FUNERAL: JO SÓC "AMIC DE XIRINACS"

Aquest post el redacto amb molt més tacte del que és habitual, perquè fa referència a un funeral, el de Lluís Maria Xirinacs. La meva relació amb ell es redueix a tres episodis, el més recent dels quals el podeu seguir en aquest post.

La primera observació que vull fer és que encara falta el Gran Homenatge Nacional a en Lluís que, sense cap mena de dubte tindrà lloc el proper 11 de setembre. També he llegit propostes que em semblen força engrescadores: la de posar el nom d'Espai Xirinacs, al futur solar on actualment hi ha la Model. El d'erigir una estàtua a la seva memòria al c. Entença. El de posar el seu nom a un carrer (proposta que a ha de ser impulsada per la CUP, i hauria de comptar amb el suport dels regidors pertanyents als partits que van ser presents extraoficialment al funeral, és a dir, CiU (o CDC), ERC I ICV). Cal deixar ben clar quins són els amics de Xirinacs -encara que tothom sap com va ser tractat ell en vida.



I cal deixar ben clar quins són els amics de Xirinacs, perquè la reacció de ràbia, d'odi, dels ecspanyols envers la seva figura i les seves idees, ha estat, i de fet és, sense precedents. Quina enveja més sana que tinc d'en Xirinacs, quan contemplo els lladrucs i els esgarrips dels nostres enemics mortals -mai millor dit. El seu exemple, el seu tremp, la seva perseverança, és el que no li perdonen. La imatge del català-almogàver, la del català amb principis, la del català universal, és a dir la del català lliure, és la que no poden pair. Ells propugnen el català submís, messell, tipus Senyor Esteve, lector de La Vanguardia empedreït ("si ho diu La Vanguardia...."), monàrquic, conservador, etc. etc. La reacció ecspanyola -incloent el silenci clamorós dels sociates, per descomptat- situa Xirinacs al mateix nivell que tots aquells patriotes que al llarg de la història han combatut l'ocupació ecspanyola arreu del món: des de Simon Bolivar, a José Martí, passant per José Rizal, Abd-el Krim o el propi Jon Idígoras. I naturalment, amb els casos d'en Jaume Compte, d'en Daniel Cardona o en Josep Maria Batista i Roca o en Jaume Martínez Vendrell. Tots ells -i molts d'altres- patriotes que conciten l'odi i la reacció desaforada dels ecspanyols.

Però aquesta reacció era del tot esperable si tenim en compte la feina ben feta realitzada per en Xirinacs. De fet, no tinc cap dubte que, com molts grans personatges de la història, en Xirinacs triomfarà després de mort. És una quasi constant històrica -si bé hi ha excepcions, per exemple, en Nelson Mandela.



Allò però que no m'esperava i que em va sorprendre desagradablement, va ser el to general de l'acte religiós, celebrat a Santa Maria del Mar. No vull ferir cap sensibilitat en matèria de concepció de la vida, però realment, em va semblar un acte totalment autista. Els qui el celebraren, donaven per suposat que la gernació que omplíem l'església érem tots cristians i que la fe cristiana ens havia dut a l'acte. Per altra banda, tret de dues o tres excepcions, la paraula Catalunya va ser totalment absent. I no cal dir, la paraula Independència. De fet les paraules que es pronunciaren podrien haver-se referit a qualsevol persona. Vull dir que va haver-hi una (intencionada?) despersonalització de tota la cerimònia. És el meu punt de vista. Va ser simptomàtic el fet que quan es produí una reacció més intensa dels assistents va ser quan en la pregrària es va demanar que Catalunya trobés la seva llibertat (la formulació exacta no la recordo, però anava en aquest sentit).

La comparació entre la fredor de l'acte religiós -malgrat que feia una calor de mil dimonis- i l'escalfor de l'acte patriotic -malgrat els successius diluvis que van caure- que tingué lloc al Fossar, es convertí en una metàfora de l'estat actual de l'Església catalana: una institució que sovint fa la impressió de trobar-se a anys llum del poble al qual es pretén evangelitzar.

Adjunto alguns dels youtube que he trobat a la xarxa.

Etiquetes de comentaris: , , , , , , , , , ,

39ena UCE, a Prada del Conflent

Escric aquest post des de la Sala d'Informàtica de la Universitat Catalana d'Estiu, que des de fa 39 anys, és a dir, des del mític 1968, se celebra a Prada del Conflent -amb alguna excepció. Aquesta edició, doncs, serà l'anterior a la del 40è aniversari de l'any que ve. Penso que l'edició del 2008 ha de ser sonada. 40 anys de patriotisme a la Catalunya Nord, amb gent provinent d'arreu del país.... Per les seves aules, els seus bars, els seus llits, el seu tendal, pels carrers i places de la vila, han passat dotzenes de milers de persones, tal vegada més d'un centenar de miler de catalans i catalanes d'arreu, i això cal commemmorar-ho.

En el meu cas, vaig visitar per primera vegada la UCE en la seva edició de 1983, no es pot dir, doncs, que sigui dels veterans. Tanmateix, des de llavors, he tornat més de deu o dotze vegades. Inicialment com a okupa, després com a conferenciant en moltes de les activitats paral.leles que es porten a terme al programa oficial, després com a professor oficial -en les edicions del 1995, del 2004 i del 2005, si no vaig errat- i darrerament com a professor-consort. Aquest darrer estatus és sense cap mena de dubte el més agraït, tot s'ha de dir.


En els tres dies que porto enguany, he de dir que es nota un important increment d'assistència, fet que permet encarar el futur amb optimisme. He assistit a algunes classes que estaven plenes a vessar. Ahir va tocar la Dharma a la plaça de Prada, i després vaig assistir a la sessió de cinema, on es va projectar el film de Ventura Pons, La vida abismal, basada en la novel.la d'en Ferran Torrent. Una pel.lícula correcta, sòlida, tot i que no vaig poder evitar quedar-me adormit al llarg de la seva emissió, segurament perquè durant les hores prèvies havia estat conduint i em faltaven hores de son.

Políticament, val a dir que el primer que ha tret el morro ha estat el conseller Huguet, que va ser a l'acte inaugural i per la tarda va fer una xerrada de partit, a la qual no vaig assistir perquè era de visita al Castell de Montlluís, una fortalesa impressionant construïda pel proto-nazi Vauban, un assassí que algú vol reivindicar. Huguet, sembla que ha acabat les seves discutides vacances. Unes vacances, n'estic segur, que recordarà tota la seva vida, i que podrà explicar als seus néts que quan centenars de milers de catalans eren a les fosques, ell era a les Bahames o on fos, tocant-se-la, ara amb la mà dreta, ara amb la mà esquerra. Gloriós.

Etiquetes de comentaris: , , , , , , ,

dimecres, 15 d’agost del 2007

DEMÀ, DIJOUS, ENS VEIEM AL BORN


Plogui, llampegui o troni, demà, la gent decent d'aquest país nostre, ens trobarem amb en Lluís al Born. Li retrem un record emocionat i ens conjurarem per continuar fins a la victòria, la seva, que és la nostra, lluita.

Demà, amics, només dues paraules: Bandera Negra.

Etiquetes de comentaris: ,

dilluns, 13 d’agost del 2007

Nota: A continuació he penjat el contingut del correu electrònic que m'ha enviat en Joan M. Ferran, un català resident a Cuba i que reacciona a la mort de Lluís M. Xirinacs. Penso que el seu contingut s'ho val. Naturalment, compto amb el permís del seu autor.

XIRINACS DES DE CUBA (13.08.2007)

Benvolgut company Josep Sort

Gràcies per la resposta. Em sento commocionat per la noticia. No el vaig conèixer personalment però admirava a Xirinacs per la seva trajectòria. Ara més que mai el respecto. Es un patriota que ofrenà la seva vida com a prova màxima del seu deler i de la seva pròpia sobirania.

Penso que molts catalans amen la seva pàtria de manera conseqüent o ingènua. No falten aquells que per ignorància o per raons gens constructives prefereixen la situació alienant imperant fa ja a prop de 300 anys. Però tampoc manquen, i no són pocs, altres que tenen somnis de futur nacional. No són la majoria, com esdevè a tot arreu, però representen l'ànima col·lectiva del país. M’agrada establir comparacions entre la Cuba colonial i l’E
spanya d’aleshores amb la situació actual de Catalunya. José Martí[1], l'heroi i ideòleg de la independència cubana va dir poc abans de morir el 1895: Quan hi ha molts homes sense decòrum, hi ha sempre altres que tenen en sí el decòrum de molts homes. Aquests són els que es rebel·len amb força terrible contra els que roben als pobles la seva llibertat, que és robar-les als homes el seu decòrum. En aquests homes van milers d'homes, va un poble sencer, va la dignitat humana. Aquests homes són sagrats. La seva tasca – afegeixo jo - és mantenir encesa la encomanadissa i a estones adormida flama de l'amor patri per convertir-la en foguera en arribant el moment escaient.

Espero que Xirinacs esdevingui un símbol. Tan de bo que la seva suprema decisió serveixi per a despertar consciències adormides i contribueixi a que la flama esdevingui foguera.

No li demano informació especial per que tinc la seguretat que als seus pròxims blocs es referirà als funerals i a altres reaccions positives. Potser inclogui, perquè no mancaran, algunes regurgitacions espirituals d’aparents amics i fins i tot d’enemics mostrant la seva pietat davant el fet i encobrint la por que segurament sentiran per les conseqüències

Rebi una salutació patriòtica des de la llunyana Cuba

Joan M. Ferran Oliva

(1)Martí, José. Tres Héroes (Bolivar, San Martín e Hidalgo). Obras Escogidas. Pg 759. Editora Aquilar SA, para Librería Económica, La Habana. 1953.

Etiquetes de comentaris: , , ,

diumenge, 12 d’agost del 2007

LLUÍS M. XIRINACS i DAMIANS (1932-2007),
MORT PER UNA TERRA LLIURE



ACTE DE SOBIRANIA

He viscut esclau setanta-cinc anys
en uns Països Catalans
ocupats per Espanya, per França (i per Itàlia)
des de fa segles.
He viscut lluitant contra aquesta esclavitud
tots els anys de la meva vida adulta.
Una nació esclava, com un individu esclau,
és una vergonya de la humanitat i de l’univers.
Però una nació mai no serà lliure
si els seus fills no volen arriscar
llur vida en el seu alliberament i defensa.
Amics, accepteu-me
aquest final absolut victoriós
de la meva contesa,
per contrapuntar la covardia
dels nostres líders, massificadors del poble.
Avui la meva nació
esdevé sobirana absoluta en mi.
Ells han perdut un esclau.
ella és una mica més lliure,
perquè jo sóc en vosaltres, amics!

Lluís M. Xirinacs i Damians
Barcelona, 6 d’agost de 2007

Etiquetes de comentaris: , ,

dissabte, 11 d’agost del 2007

LA MISSIÓ SAGRADA DE TVE

El PSOE es proposa que TVE reforci la identitat ecspanyola en un nou projecte de llei que pretén presentar per a la seva aprovació parlamentària. Parlem-ne.

Des de la seva fundació el 1956, i sobretot, des de la seva arribada a Barcelona, el 1959, la missió sagrada de TVE ha estat, és i serà, crear i difondre la identitat ecspanyola. De manera que la proposta sociata no deixa de ser una pura i simple reiteració.

Mal m'està el dir-ho, però sobre aquesta missió sagrada de TVE ja en vaig parlar en el meu primer llibre, L'ombra del poder. Un estudi sobre el nacionalisme espanyol (Oikos Tau, Vilassar de Mar), publicat el 1995. Concretament, en les pàgines 82 i 83, hi deia el següent:



Naturalment, sostinc totes i cadascuna de les paraules que vaig escriure llavors. (Cal dir que aquest plantejament meu va ser inclòs per el professor Francesc Roca, en el seu rellevant llibre, Teories de Catalunya (Pòrtic, 2000).

De fet, podem traçar un eix històric que uniria tres anys concrets: 1939-1959-1975. On el 1939 representaria la submissió política i militar de Catalunya a la Nova Ecspanya franquista. I econòmica, per descomptat.

El 1959, representa l'inici de la colonització mediàtica televisiva, de manera que la difusió d'aparells de TV arreu de les llars catalanes a partir d'aquell any va significar ni més ni menys que l'entrada del discurs franquista, tant a nivell polític, com també a nivell sociològic i cultural, convertint-se en un instrument ideal de socialització i d'acomodament. Pels infants, els adolescents i els joves dels darrers 50s i sobretot dels anys 60s, TVE es convertí en el referent de la modernitat, de manera que l'equiparació entre modernitat i ecspanyolitat formà un còctel perfecte que influencià la classe política que protagonitzaria la transició.

Per acabar-ho d'adobar, el 1975 s'inaugura el Pont Aeri, instrument fonamental per a la submissió no només empresarial i executiva de Catalunya envers Madrid (Ecspanya), sinó sobretot, una submissió psicològica i àdhuc biològica: el Pont Aeri és com una mena de cordó umbilical que lliga la Catalunya dependent i les elits que se'n beneficien de l'Ecspanya construïda sota el franquisme i que ha convertit Madrid d'una simple capital políticoadministrativa, a l'autèntic motor de les grans empreses de la banca, els serveis, les multinacionals, la publicitat, l'audiovisual, etc. etc., procés que s'anà incrementant en els decennis posteriors, sobretot sota els governs del PSOE (1982-1996) i el PP (1996-2004).

En definitiva, penso que el PSOE rampant, el mateix que pacta amb la dreta extrema al País Valencià i a Nafarroa, s'ha proposat amb aquest projecte de llei sobre TVE collar encara més la missió històrica d'aquesta agència de l'estat.

És d'esperar que el 2008, on coincideixen esdeveniments claus com les noves eleccions i els Jocs Olímpics a la Xina, TVE no estalviarà esforços per satisfer la funció que se li ha assignat des dels seus inicis i que ara es pretén reforçar: construir més Ecspanya.

Etiquetes de comentaris: , ,

dijous, 9 d’agost del 2007

ONE DOWN,
SIX TO GO


SITTING ON THE DOCK OF THE BAY,
WATCHING THE CREEPS GOING TO HELL!

Etiquetes de comentaris:

diumenge, 5 d’agost del 2007

CONVENCIÓ DE YEARLY KOS

Aquest cap de setmana, en comptes d'anar a la platja, l'he passat seguint la YearlyKos Convention que ha tingut lloc a Chicago. Bé de fet acaba avui. És la segona edició que s'organitza, la primera va tenir lloc l'any passat a Las Vegas (Nevada). Com el seu propi nom indica, es tracta d'un esdeveniment organitzat a partir d'un dels blocs amb més rellevància, el Dailykos, penjat per primera vegada l'any 2002, per l'activista Markos Moulitsas Zuniga. El eu impacte ha estat tan gran que els seus lectors s'identifiquen com a Kossacks.

Atès que ja he fet una breu crònica en un altre bloc, de caire més acadèmic, us remeto al post corresponent. Per llegir-la, cliqueu aquí.

Etiquetes de comentaris: , , ,

dissabte, 4 d’agost del 2007

ABANS BLAVA QUE CATALANA o BASCA, ELS SOCIATES ES TREUEN LA CARETA

La decisió del PSOE d'imposar a la seva sucursal navarresa un govern de dreta extrema com és el d'UPN (marca del PP a Nafarroa), només es pot llegir d'una sola manera: no hi ha res que s'assembli més a un ecspanyol de dretes que un ecspanyol d'esquerres, o dit d'una altra manera: abans roja/blava que trencada (és a dir, que catalana, basca o gallega). Fixeu-vos fins on arriba els no-límits del cinisme dels partits ecspanyols. Molt omplir-se la boca de progressisme i d'esquerranisme, però a l'hora de la veritat, pactar amb la dreta extrema, avant-sala de l'extrema dreta.

Què diran ara els Iceta, Zaragoza, Ferran, etc? Callaran com el que són.

Ja ho he dit moltes vegades: PP i PSOE són partits simbiòtics. Es necessiten mútuament, es retroalimenten. L'un sense l'altre no podria viure. Quan ho entendran això, els polítics catalans?
Però si això de Navarra és fort, molt fort, encara és més fort, com no podia ser d'una altra manera, el que passa a casa nostra. Aquí, s'ha llançat la proposta d'eliminar les sigles PV del nom del PSPV, és a dir del Partit Socialista del País Valencià. Com si aquestes sigles, i no els seus dirigents botiflers, fossin les responsables dels desastrosos resultats de les darreres eleccions regionals. Bé, ja s'ho faran, no es pot esperar res dels sociates -siguin del sud o del nord.

Qui no entengui que ara és el moment just per ocupar l'espai progressista a les comarques del sud, i d'establir una clara dicotomia entre progressisme i catalanisme versus conservadorisme i ecspanyolisme és que no ha entès res. Diguem-ho clarament: un cop extingit el blaverisme popular a la ciutat de València, els únics blaveros que continuen existint i continuen tocant el que no sona són els blavers del Principat, els que passen del que passa a les comarques del Sud, o els que se'n renten les mans, tot adduint que no volen intervenir en un afer que els és totalment aliè.

Hi ha molta feina a fer. I res no està perdut. I tot és possible.

Etiquetes de comentaris:

divendres, 3 d’agost del 2007

ZP VISITA ELS AFECTATS PER L'APAGADA ELÈCTRICA DE BARCELONA

En aquesta fotografia es recull el moment emocionant en el qual el sr. ZP, el demagog ecspanyolist, s'interessa per l'estat dels afectats per l'apagada elèctrica de Barcelona de la setmana passada. La trobada va tenir lloc en un dels modestos pisos que porten molts dies sense servei elèctric. Tres dels afectats per l'apagada, els senyors José, Joan i Jordi, van informar ZP de les terribles condicions en les que han viscut d'ençà l'incident, i no van tenir cap mena de dubte a considerar imprescindible la construcció de la MAT.


"Amb la MAT" va afirmar taxatiu el sr. José, "l'apagada no hauria passat mai". Quan els periodistes li digueren que la MAT no té res a veure amb Barcelona, el sr. José respongué que eren uns sectaris i que estaven plens de prejudicis i va exigir una còpia de les gravacions, per si era susceptible de ser segrestada la crònica abans que es retransmetés per TV.

Per la seva banda, el sr. Jordi, titllà d'antidemocràtics aquells que no descarten que l'apagada tingués algun tipus de relació amb les obres que sí s'estan realitzant a Barcelona, per a l'arribada de l'AVE -que no del TGV, que encara hi ha classes.

Finalment, el sr. Joan, va sorprendre tothom afirmant que havia aprofitat els dies sense llum per fer tots els sodokus que tenia pendents, i que per això estava molt agraït a les companyies elèctriques per la seva inestimable col.laboració.

Abans d'acomiadar-se dels seus interlocutors, el sr. ZP va manifestar que el contacte que acabava de tenir amb els ciutadans del carrer era altament gratificant perquè mai havia vist tant gent llepant el terra que ell trepitjava. Fet que va atribuir sense cap mena de dubte a l'esperit laborioso y agradecido del català abierto y tolerante. Va afegir que espera tornar aviat a Catalunya, sobretot en el cas que rebenti una nuclear, o esclati la petroquímica o un comboi de la RENFE es porti per endavant un autobús de gent de l'INSERSO. D'aquesta manera, va concloure, els catalans comprendran que ser ecspanyol és guay i que no ser-ho seria profundament avorrit i monòton.

Etiquetes de comentaris: , , ,

dimecres, 1 d’agost del 2007

Els blocs ja compten en la política catalana

El Baròmetre d'Opinió Política (BOP), fet públic recentment i que correspon al mes de juliol d'enguany, ofereix una novetat ben reveladora de la importància creixent de la xarxa en el debat sobre la política a Catalunya. És cert que en les BOPs anteriors, s'incloia Internet com a opció a l'hora de preguntar els ciutadans a través de quins mitjans s'acostuma a informar de temes polítics (Qüestió 16).

En el BOP anterior al que ens ocupa, corresponent al mes de març d'enguany, s'introduí una novetat important. Es demanava als enquestats que detallessin com s'informaven políticament a través d'internet (Qüestió 16d). Els resultats van ser aquests que figuren en el quadre adjunt:


Tot i incloure un important nombre de recursos digitals, figurant-hi, sense cap mena de dubte, els més importants (google, portals, diaris electrònics, pàgines de partits polítics, etc), no apareixien com a tals, els blocs.

Aquest buit, però, s'ha subsanat en l'últim BOP (juliol 2007). Si ens fixem en la mateixa pregunta (16d), el nombre de respostes donades s'ha ampliat considerablement i, efectivament, s'inclouen per primera vegada els blogs (o blocs). Tal i com apareix en el quadre adjunt,

Concretament, dels 261 ciutadans que contestaren que s'informaven de temes polítics a través d'Internet, 5 concretaren que ho feien a través de blocs. Certament a nivell quantitatiu no representa un volum molt gran, sobretot si tenim en compte que aquests 261 ciutadans representen l'11.9% del total d'enquestats. Però allò que importa és el fet qualitatiu que els blocs ja compten per al centre enquestador i és d'esperar que en les properes edicions del BOP, continuïn apareixent. Conjuntament amb els blocs, també són novetat, respecte la del mes de març, els correus electrònics, els fòrums, o "a través d'amics, coneguts, familiars" (sic), entre d'altres.

En definitiva, si bé és cert que internet només figura en quar lloc com a mitjà per informar-se políticament, per darrere, doncs, de la televisió (72.7%), la premsa (55%), i la ràdio (31.9%), i només per endavant d'amics, coneguts i familiars (9.4%), caldrà anar seguint en els propers BOPs, l'evolució de tots ells i veure si realment aquells que s'informen a través d'internet creix, amb el pas del temps i, dins d'aquests com es comporten els que s'informen a través dels blocs.

Una reflexió òbvia és que alguns ciutadans s'informen a través de més d'un canal. És a dir, que el fet d'informar-se a través de la TV, no exclou el llegir diaris, escoltar la ràdio, o escriure o llegir blocs. En aquest sentit, em jugo un pèsol, que els que s'informen a través d'internet, molt probablement també s'informen a través d'altres canals, fins i tot en una proporció molt superior a la de la resta d'usuaris dels altres canals, i particularment, dels que s'informen a través de la TV. En aquest sentit, fóra interessant aprofundir més en aquestes dades i determinar quants dels enquestats s'informen a través d'un, de dos o de diversos canals. És una suggerència als responsables del CEO (tot i que pot ser que, malpensat de mena com sóc, hi hagi dades que no es publiquin).

Altres dades interessants que ens proporciona el BOP del mes de juliol, apareixen amb el creuament amb la informació de gènere, edat i record de vot a les darreres eleccions al Parlament de Catalunya. Pel que fa al gènere, 3 són homes i 2 dones. Pel que fa a l'edat, 4 tenen entre 35-49 anys i 1 en té més de 64 (un sènior a la blogosfera!). Finalment, pel que fa al record del vot, probablement 3 van votar ERC, 1 a CiU i 1 no va contestar la pregunta. Interessant realment interessant.

Per acabar. Més amunt m'he referit als responsable del CEO, adscrit per cert, a l'Institut d'Estadística de Catalunya (IDESCAT). No puc deixar de dir que el seu màxim responsable és en Gabriel Colomer, Gaby pels amics. El vaig tenir com a professor a la UAB, i dins de la meva memòria acadèmica sempre ocuparà un lloc per una senzilla raó. Va ser l'únic professor que em va fer un examen oral. I he de reconèixer que es va comportar. Jo, avui en dia, no seria tan generós com va ser ell llavors. Coses de la reforma, suposo ;-)

Nota: Aquest post l'he publicat inicialment en aquest bloc.

Etiquetes de comentaris: , , , ,

ENÈSSIM RIDÍCULUM TREMENS DE L'EXÈRCIT ECSPANYOL

Segons sembla l'arximegasuperhiperextramoderna Unidad Militar de Emergència de l'exèrcit ecspanyol que, segons el filonazi diari ABC (així, en lletres roges), havia vingut a salvar Barcelona, ha fet figa. Concretament, un dels generadors mòbils que va instal.lar a la ciutat s'ha espatllat. Què inútils i què patètics que són aquesta gent! La cosa faria riure si no fos que si hi ha alguna cosa tètrica i cafre en el món, aquesta és l'exèrcit ecspanyol. Amb una història xopa de sang, i plena de grans espifiades arreu del món, des d'Iraq, a l'Afganistan o al Líban. Au i que us bombin! No cal dir que això amb un exèrcit català modern, europeu i tecnològicament avançat no passaria mai. Repeteixo, mai. (La foto no és meva, l'he capturada del Flickr)

Etiquetes de comentaris: , , , ,