HI ESTÀS CONVIDAT

Dins el cicle de conferències Dosrius (1936-1939) Memòria i Història, organitzat per l'Arxiu Municipal de Dosrius (AMD), em plau convidar-te a assistir a la Taula Rodona dedicada a Aspectes de la Guerra de 1936-1939, en la qual intervindrem els historiadors Agustí Barrera, Josep Xaubet, Francesc Forn, i una servidora. Cadascun de nosaltres parlarà sobre un tema concret de la seva especialitat.

En el meu cas, parlaré de les iniciatives del govern de Lluís Companys d'aconseguir algun tipus de mesura que permetés aturar la guerra, o si més no, ajornar les hostilitats fins al moment del que ja es considerava inevitable, l'esclat de la guerra mundial. És un tema al que vaig dedicar moltes hores de recerca entre els anys 1988 i 1991, i que després he abandonat una mica. De totes maneres, em va servir per introduir-me en el coneixement de la vida d'en Josep Maria Batista i Roca (1895-1978), una persona clau en la història de l'independentisme català.

El President de la Generalitat, Lluís Companys i Jover, li va encarregar negociar amb el govern britànic algun tipus d'entesa, tasca que va portar a terme, malgrat les dificultats i els perills que comportava.

L'únic que em sap greu és que de tota la feina feta, ben poca cosa he publicat, bàsicament articles de divulgació i alguna comunicació acadèmica, però poca cosa més.

Bé, sàpigues, que l'acte tindrà lloc el dissabte, 15 de desembre, a les 6 de la tarda a la Sala de Plens de l'Ajuntament de Dosrius.

T'hi espero!

REFLEXIONS SOBRE UN FUNERAL: JO SÓC "AMIC DE XIRINACS"

Aquest post el redacto amb molt més tacte del que és habitual, perquè fa referència a un funeral, el de Lluís Maria Xirinacs. La meva relació amb ell es redueix a tres episodis, el més recent dels quals el podeu seguir en aquest post.

La primera observació que vull fer és que encara falta el Gran Homenatge Nacional a en Lluís que, sense cap mena de dubte tindrà lloc el proper 11 de setembre. També he llegit propostes que em semblen força engrescadores: la de posar el nom d'Espai Xirinacs, al futur solar on actualment hi ha la Model. El d'erigir una estàtua a la seva memòria al c. Entença. El de posar el seu nom a un carrer (proposta que a ha de ser impulsada per la CUP, i hauria de comptar amb el suport dels regidors pertanyents als partits que van ser presents extraoficialment al funeral, és a dir, CiU (o CDC), ERC I ICV). Cal deixar ben clar quins són els amics de Xirinacs -encara que tothom sap com va ser tractat ell en vida.



I cal deixar ben clar quins són els amics de Xirinacs, perquè la reacció de ràbia, d'odi, dels ecspanyols envers la seva figura i les seves idees, ha estat, i de fet és, sense precedents. Quina enveja més sana que tinc d'en Xirinacs, quan contemplo els lladrucs i els esgarrips dels nostres enemics mortals -mai millor dit. El seu exemple, el seu tremp, la seva perseverança, és el que no li perdonen. La imatge del català-almogàver, la del català amb principis, la del català universal, és a dir la del català lliure, és la que no poden pair. Ells propugnen el català submís, messell, tipus Senyor Esteve, lector de La Vanguardia empedreït ("si ho diu La Vanguardia...."), monàrquic, conservador, etc. etc. La reacció ecspanyola -incloent el silenci clamorós dels sociates, per descomptat- situa Xirinacs al mateix nivell que tots aquells patriotes que al llarg de la història han combatut l'ocupació ecspanyola arreu del món: des de Simon Bolivar, a José Martí, passant per José Rizal, Abd-el Krim o el propi Jon Idígoras. I naturalment, amb els casos d'en Jaume Compte, d'en Daniel Cardona o en Josep Maria Batista i Roca o en Jaume Martínez Vendrell. Tots ells -i molts d'altres- patriotes que conciten l'odi i la reacció desaforada dels ecspanyols.

Però aquesta reacció era del tot esperable si tenim en compte la feina ben feta realitzada per en Xirinacs. De fet, no tinc cap dubte que, com molts grans personatges de la història, en Xirinacs triomfarà després de mort. És una quasi constant històrica -si bé hi ha excepcions, per exemple, en Nelson Mandela.



Allò però que no m'esperava i que em va sorprendre desagradablement, va ser el to general de l'acte religiós, celebrat a Santa Maria del Mar. No vull ferir cap sensibilitat en matèria de concepció de la vida, però realment, em va semblar un acte totalment autista. Els qui el celebraren, donaven per suposat que la gernació que omplíem l'església érem tots cristians i que la fe cristiana ens havia dut a l'acte. Per altra banda, tret de dues o tres excepcions, la paraula Catalunya va ser totalment absent. I no cal dir, la paraula Independència. De fet les paraules que es pronunciaren podrien haver-se referit a qualsevol persona. Vull dir que va haver-hi una (intencionada?) despersonalització de tota la cerimònia. És el meu punt de vista. Va ser simptomàtic el fet que quan es produí una reacció més intensa dels assistents va ser quan en la pregrària es va demanar que Catalunya trobés la seva llibertat (la formulació exacta no la recordo, però anava en aquest sentit).

La comparació entre la fredor de l'acte religiós -malgrat que feia una calor de mil dimonis- i l'escalfor de l'acte patriotic -malgrat els successius diluvis que van caure- que tingué lloc al Fossar, es convertí en una metàfora de l'estat actual de l'Església catalana: una institució que sovint fa la impressió de trobar-se a anys llum del poble al qual es pretén evangelitzar.

Adjunto alguns dels youtube que he trobat a la xarxa.

QÜESTIÓ DE FERMESA

L’altre dia em referia a en Josep Maria Batista i Roca. Aquest patriota exemplar sempre remarcava la importància de la formació del caràcter, sobretot en els dirigents del que havia de ser el partit i/o l’exèrcit d’alliberament de Catalunya. Conjuntament amb en Miquel Baltà (foto) i en Pere Rosell i Vilar, va organitzar durant la República Catalana, la Guàrdia Cívica Republicana.

En Batista, considerava la fermesa com un element clau en la formació del caràcter del patriota. Per fermesa s’entén, per exemple, el tenir un comportament decidit, no dubitatiu. Quan es decideix alguna cosa, -sempre després d’una deliberació el més enraonada possible, mai a la babalà- es porta fins a les darreres conseqüències, sense tremolor de cames i petar de dents. Però sobretot, per fermesa s’entén la capacitat de mantenir uns principis sense caure en les rebaixes o ser corromput per aquells que, com diu en Llach, pretenen “abaratir els somnis”. N’hem vist tantes de rebaixes! El poder sempre pretén seduir amb diners, símbols, pompa, i molts són els que cauen de quatre potes. No cal dir noms –o sí-, tots ja els coneixem. Sortosament, també n’hi ha que no claudiquen i, malgrat els costos en diversos ordres, continuen endavant.

Tota aquesta reflexió prèvia ve a tomb de dos episodis que s’han donat darrerament i que encara són vigents avui, dia d’eleccions, en les quals espero que es foragiti del govern regional del País Valencià i de les Illes el PP. Una esperança, però, que casa malament amb la tàctica escollida pels partits patriotes catalans: el pacte amb partits ecspanyols, sigui el PSOE (cas del BNV), sigui IU (cas d’ERC i PSM). Quant aprendrem que no hi ha dreceres per aconseguir la victòria? Algú seriosament pensa que pintaran alguna cosa en governs presidits per ecspanyols “d’esquerres”? Si al Principat, on la correlació de forces sembla més favorable, costa un món, què passarà quan els partits patriotes esdevinguin, com l’Alien, el 8è passatger? Cacadevaca. Ni ensumaran les catifes del poder. Prou que ho saben fer això els ecspanyols!

Però torno als dos episodis, que com sempre m’he sortit de mare. El primer és clarament banal, però per això mateix altament significatiu. Em refereixo al debat entorn el lideratge a la Primera Divisió de la Lliga de futbol. És un tema que m’avorreix, però molt instructiu. El cas és que mentre el Barça depenia d’ell mateix, molts periodistes i opinadors esportius, començant per en Jordi Basté, al qual hagués trencat la cara si l’hagués tingut a l’abast, no paraven de tremolar i d’anar acollonits davant la possibilitat que el llavors segon classificat ens superés. Van ser uns dies terribles. Paradoxalment, quan finalment l’adversari ha passat a encapçalar la taula de la classificació, es va donar com una desactivació de la tensió i la por, i va començar a elaborar-se un discurs positiu i optimista! És a dir, quan pitjor, millor. En el fons, el que jo veig és per una banda la incapacitat psicològica d’alguns catalans de sentir-se superior als ecspanyols. Dit d’una altra manera, aquests dats, necessiten que un ecspanyol els mani o estigui per sobre d’ells. Perquè ho han mamat. Perquè tenen el trauma de la mili o per alguna altra desviació mental. Són quasi tres-cents anys de supeditació psicològica, entre d’altres, i això marca tant que fa inconcebible que un català superi un ecspanyol. Això pot explicar, per exemple, la submissió política, moral i psicològica, digna de manual de psiquiatria d’en Carod, respecte en Montilla. Com pot ser que una persona amb evidents qualitats intel.lectuals, amb una formació suficient –mancada, però, del coneixement de l’anglès-, etc., cedeixi davant un individu, una andròmina, que és una nul.litat en tot allò que no sigui obeir i amenaçar… una persona que molt probablement seria inelegible en molts països per la seva incapacitat manifesta de maitriser que diuen els francesos, la llengua nacional. En definitiva, aquest episodi de la Lliga, que encara no sabem com acabarà, ha demostrat que manca fermesa per gestionar un escenari favorable, malgrat les pressions, els atacs, les punyalades dels nostres enemics. Sembla com si sempre nosaltres haguéssim de ser els aspirants, mai els capdavanters. No i mil vegades no. Cal aprendre a matxacar d’una puta vegada, i no només esperar a que ens matxaquin per així interpretar allò que sempre s’espera de nosaltres: el victimisme.

El segon episodi és més rellevant. Durant aquesta campanya electoral regional-local, hem assistit també a l’enorme pressió mediàtica, jurídica, institucional i política, per tal que la candidatura nazi dels C’s poguessin participar en els debats electorals i els seus actes fossin recollits pels mitjans públics. I això, malgrat no comptar amb cap mena de representació política prèvia. Doncs bé, en alguns casos, mitjans tan importants com TV3 han cedit al xantatge i la pressió i han informat d’actes dels C’s, encara que només fos durant 30 segons. I jo em pregunto: Per quins set sous sí que s’informa dels C’s i no d’altres candidatures com puguin ser la CUP o el Partit Republicà Català? O la llei és igual per tothom o per ningú!

De fet, aquest episodi torna deixar entreveure la manca de fermesa de molts catalans que se senten cohibits quan un ecspanyol, i ja no diguem quan dos, tres o cinquanta, exigeixen qualsevol cosa. El mateix català que tracta amb displicència i menyspreu els eixalabrats independentistes i si és necessari els fot un puro, quan es troba davant d’un ecspanyol, per molt impresentable que sigui, dubta, vacil.la i intenta arribar a una mena de conllevancia orteguiana. És una actitud que demostra a l’hora un auto-odi foramida i una submissió psicològica envers qui es percep que realment mana.

Diguem-ho ras i curt, els nazis de C’s han gaudit en els darrers mesos d’una sobrecobertura mediàtica sense precedents. Si tenim en compte que en el Parlament del parc representen el 3%, sovint han gaudit d’una presència mediàtica del 15% (una sisena part), és a dir, 5 vegades més, o en termes percentuals, una sobrecobertura del 500%!

Pregunta: des de quan els partits polítics amb un 3% de pes en el Congrés de les hienes ecspanyol, tenen una quota mediàtica del 500%! Són, aquests partits, sistemàticament convidats a participar en totes les tertúlies radiofòniques o televisives? Ni de conya! Si ningú no sap quins són! Si ni els coneixen a casa seva a l’hora de sopar!

En definitiva, hi ha una clara patologia que molts catalans pateixen i que bàsicament es caracteritza per una subordinació psicològica innata, combinada amb un sentiment d’auto-odi ben arrelat en l’inconscient de molts d’ells. Un gruix important d’aquests catalans ja han expedit a tall individual el certificat de defunció de la nació catalana, i en conseqüència, la seva màxima és intentar-se acomodar el millor possible en la casa comuna ecspanyola. D’altres, encara conserven una flameta d’esperança, però de caràcter inestable i poruc, quan comencen a caure hòsties, s’arreceren darrere de qui la tingui més grossa.

Finalment, hi ha els catalans (i catalanes) ferms, que no claudiquem i que abans que Senyors Esteve preferim una i mil vegades ser Almogàvers!

He dit.