Bye, Bye sociates

Divendres vaig assistir a l'acte de Reagrupament a Terrassa. Enorme exitàs. Després vaig anar a sopar amb els organitzadors i vaig seure al costat d'en Quico i de la Montserrat, i davant per davant de la Fina.

En Quico és un bad boy. Un blocaire atípic i un catxondo de collons. La veritat que quan coincidim, m'ho passo bé amb ell, perquè té un sentit de l'humor carregat de mala hòstia que tant m'agrada. Saber enfotre-se'n del mort i de qui el vetlla, és tot un ofici. I en Quico, n'excel.leix. I encara m'agrada més quan vaig saber que és l'autèntica ovella negra de la família, plena de fatxes i que es remunta, si no recordo malament a tot un General carlí. Poca conya, doncs!

Del seu perfil al facebook, he agafat aquesta magnífica foto, que sintetitza, realment el que de debò és el PSOE. Una formació parafeixista, com ho va demostrar durant el referèndum d'Arenys. I és que, com ja va dir el clàssic, "no hi ha res que s'assembli més a un ecspanyol de dretes que un ecspanyol d'esquerres".

Ara que Montilla ja té perfil a Facebook i tots els llepes han saltat per fer-se amics (i la primera tu, Mariona), la resposta ha estat immediata i ha aparegut un grup que porta per nom Bye, Bye PSC. Molt encertat. Us el recomano i us demano que us hi apunteu.

I és que el final del PSC és a prop. L'histerisme s'apodera de totes les seves primma donnas, a mesura que la Revolució Democràtica s'estèn per tota Catalunya sota la fórmula de les consultes populars. Una revolució que tindrà el proper dia 13 de desembre una altra fita culminant.

Si divendres era a Terrassa, diumenge pel matí vaig ser a Sant Just Desvern, a la Parada que els companys de Reagrupament havien muntat (foto). És tot un orgull veure com la tradició èpica de l'independentisme santjustenc, reviscola ara amb els reagrupats. És ben bé, que no hi existeix la casualitat en aquesta vida. Les coses són per algun motiu. I estic segur que en Daniel Cardona, si veiés ara la gent de Reagrupament treballar a preu fet per difondre el seu projecte polític, n'estaria orgullós, encara que probablement, trobaria a faltar determinat tipus de material. Però ara són altres temps. En definitiva que sota la mirada d'en Cardona i de tants altres patriotes del Baix Llobregat (en Jaume Martínez Vendrell, per exemple), els reagrupats estem eixamplant la nostra base humana. Aviat ja en serem 200! Falta poc, falta molt poc, i estic segur que quan celebrem els actes comarcals i de proximitat previstos, els depassarem amb escreix.

Que així sia!

REFLEXIONS SOBRE UN FUNERAL: JO SÓC "AMIC DE XIRINACS"

Aquest post el redacto amb molt més tacte del que és habitual, perquè fa referència a un funeral, el de Lluís Maria Xirinacs. La meva relació amb ell es redueix a tres episodis, el més recent dels quals el podeu seguir en aquest post.

La primera observació que vull fer és que encara falta el Gran Homenatge Nacional a en Lluís que, sense cap mena de dubte tindrà lloc el proper 11 de setembre. També he llegit propostes que em semblen força engrescadores: la de posar el nom d'Espai Xirinacs, al futur solar on actualment hi ha la Model. El d'erigir una estàtua a la seva memòria al c. Entença. El de posar el seu nom a un carrer (proposta que a ha de ser impulsada per la CUP, i hauria de comptar amb el suport dels regidors pertanyents als partits que van ser presents extraoficialment al funeral, és a dir, CiU (o CDC), ERC I ICV). Cal deixar ben clar quins són els amics de Xirinacs -encara que tothom sap com va ser tractat ell en vida.



I cal deixar ben clar quins són els amics de Xirinacs, perquè la reacció de ràbia, d'odi, dels ecspanyols envers la seva figura i les seves idees, ha estat, i de fet és, sense precedents. Quina enveja més sana que tinc d'en Xirinacs, quan contemplo els lladrucs i els esgarrips dels nostres enemics mortals -mai millor dit. El seu exemple, el seu tremp, la seva perseverança, és el que no li perdonen. La imatge del català-almogàver, la del català amb principis, la del català universal, és a dir la del català lliure, és la que no poden pair. Ells propugnen el català submís, messell, tipus Senyor Esteve, lector de La Vanguardia empedreït ("si ho diu La Vanguardia...."), monàrquic, conservador, etc. etc. La reacció ecspanyola -incloent el silenci clamorós dels sociates, per descomptat- situa Xirinacs al mateix nivell que tots aquells patriotes que al llarg de la història han combatut l'ocupació ecspanyola arreu del món: des de Simon Bolivar, a José Martí, passant per José Rizal, Abd-el Krim o el propi Jon Idígoras. I naturalment, amb els casos d'en Jaume Compte, d'en Daniel Cardona o en Josep Maria Batista i Roca o en Jaume Martínez Vendrell. Tots ells -i molts d'altres- patriotes que conciten l'odi i la reacció desaforada dels ecspanyols.

Però aquesta reacció era del tot esperable si tenim en compte la feina ben feta realitzada per en Xirinacs. De fet, no tinc cap dubte que, com molts grans personatges de la història, en Xirinacs triomfarà després de mort. És una quasi constant històrica -si bé hi ha excepcions, per exemple, en Nelson Mandela.



Allò però que no m'esperava i que em va sorprendre desagradablement, va ser el to general de l'acte religiós, celebrat a Santa Maria del Mar. No vull ferir cap sensibilitat en matèria de concepció de la vida, però realment, em va semblar un acte totalment autista. Els qui el celebraren, donaven per suposat que la gernació que omplíem l'església érem tots cristians i que la fe cristiana ens havia dut a l'acte. Per altra banda, tret de dues o tres excepcions, la paraula Catalunya va ser totalment absent. I no cal dir, la paraula Independència. De fet les paraules que es pronunciaren podrien haver-se referit a qualsevol persona. Vull dir que va haver-hi una (intencionada?) despersonalització de tota la cerimònia. És el meu punt de vista. Va ser simptomàtic el fet que quan es produí una reacció més intensa dels assistents va ser quan en la pregrària es va demanar que Catalunya trobés la seva llibertat (la formulació exacta no la recordo, però anava en aquest sentit).

La comparació entre la fredor de l'acte religiós -malgrat que feia una calor de mil dimonis- i l'escalfor de l'acte patriotic -malgrat els successius diluvis que van caure- que tingué lloc al Fossar, es convertí en una metàfora de l'estat actual de l'Església catalana: una institució que sovint fa la impressió de trobar-se a anys llum del poble al qual es pretén evangelitzar.

Adjunto alguns dels youtube que he trobat a la xarxa.

CAL TENIR PENQUES....

Llegeixo que l'Audiencia Nacional ecspanyola ha admès a tràmit una querella contra l'ajuntament de Santa Coloma de Cervelló per haver posat a un carrer de la Colònia Güell, el nom del patriota Jaume Martínez i Vendrell. L'acte va tenir lloc fa unes quantes setmanes, i li vaig dedicar aquest post. Els impulsors de la querella no són altres que els miserables de l'ACVOT, sinistre acrònim, que respon a Associació Catalana de Víctimes d'Organitzacions Terroristes, dins les quals, aclarim-ho, no s'inclouen ni la Guàrdia Civil, ni els polisnazis, ni la Legió, ni el CNI (ex-CESID, ex-SECED, etc.). Si així fos, l'ACVOT no comptaria amb quatre gats que viuen del cuento, sinó amb centenars de milers de socis. Perquè cal tenir penques per anar de víctima per la vida en un país com Catalunya, on encara avui en dia, milers de desapareguts i d'assassinats resten sense aclarir. Hi ha clarament una doble vara de mesura: les víctimes del franquisme i de l'extrema dreta i del GAL, no compten una merda, mentre que els caídos por Dios, por Ecspanya i per la pxxx Constitució del 1978 són alçats a la major glòria del règim.

Que quedi clara una cosa, per cada víctima de l'ACVOT hi ha centenars de víctimes anònimes o no. I mentre aquest desequilibri no desaparegui em nego en rodó a sentir cap mena de sentiment per aquesta genteta. Ja s'ho faran. Més encara, els hem de combatre, perquè amb la seva actuació estan donant cobertura a una lectura de la història clarament genocida i feixista.

En aquest context, l'especial odi que els ecspanyols segreguen envers la benemèrita -aquesta sí- figura d'en Martínez Vendrell, ens mostra, que la seva actuació patriòtica encara els cou. Estic segur que en la croada contra ell, aquests esbirros compten amb el suport econòmic del gran capital. Un sector que no oblida la por que va patir entre els anys 1975 i 1979, quan algunes de les seves figures senyeres, van passar, literalment, per caixa. Sempre he pensat que els Jocs Olímpics del 92, van ser producte de l'actuació de l'independentisme, perquè va ser ell qui va motivar que alguna figura rellevant optés per fotre el camp del país i s'instal.lés a Moscou. Un cames-ajudeu-me, això sí, disfressat de nomenament diplomàtic. Oi que ens entenem?

En nom de la Veritat i de la Justícia, la seva memòria s'ha de reivindicar cal combatre amb totes les nostres forces la victimologia ecspanyola. Perquè entre d'altres raons, per cada mort reivindicat pels ecspanyols, n'hi ha centenars, fins i tot milers, comesos pels ecspanyols al llarg de la història. A Europa, a Àfrica, a Amèrica i a l'Àsia. En això, ho reconec, sí que són universals, els ecspanyols. Significativament, només els assassinats de les nacions que avui són estats, des d'Holanda fins a Cuba o Filipines, avui són considerats herois i compten amb monuments i carrers al seu nom. En canvi, els que continuem sota la bota ecspanyola, hem de veure com els ecspanyols, de manera rabiosa, intenten per tots els mitjans amagar-nos els nostres morts, tot criminalitzant-nos. Una estratègia més vella que l'anar a peu, i que sempre acaba esclatant-li a qui la practica. Que així sigui.

Jaume Martínez Vendrell, en homenatge

Ahir vaig assistir a l'homenatge que es va retre al patriota Jaume Martínez Vendrell, a la Colònia Güell, on va néixer, l'any 1915. Malgrat que la convocatòria anunciava una Homenatge Nacional, l'acte va ser més aviat modest, íntim, això sí. Plovisquejava i això donava al verd dels prats que envolten la Colònia, un to més intens. Em va alegrar molt retrobar-me amb en Xavier Barberà, després de prop de dotze o tretze anys, pel cap baix, de la nostra darrera xerrada. També hi havia en Robert Surroca, familiars d'assassinats pel franquisme i altres coneguts i saludats. L'acte va consistir en uns breus discursos i en el descobriment de la placa amb el nom de l'homenatjat que ara també tindrà un carrer propi. Després, com és de rigor, el cant del nostre himne nacional.

A banda de l'homenatge a en Jaume, també es feren altres homenatges en diferents indrets de la Colònia a altres personalitats que hi nasqueren i que foren represaliats pel franquisme: un mestre d'escola i el sindicalista Isidre Grané Castaneda (1889-1939), membre de la CNT, trentista, participant activament en la col.lectivització de la Colònia, el 1936. A les darreries del 1939, els franquistes el van assassinar al Camp de la Bota.

Tornant al Jaume. És evident que la seva rellevància històrica hauria de comportar un acte molt més solemne que el que va tenir lloc ahir, que això no obstant va ser d'una gran dignitat. En Jaume va ser un home d'acció i en qualsevol lloc del món on idees com llibertat i independència són preuades, tindria el seu nom no en la seva població d'origen, sinó en totes les ciutats i pobles. I per descomptat, a la Capital Nacional. Però tots sabem el pa que s'hi dóna en aquest país nostre.

En Jaume va ser membre de la nostra "Gran Generació", tal i com diuen els americans als seus. La generació que va fer la guerra de jove, va lluitar contra el franquisme d'adulta i va ser ignorada pels postfranquistes, de vella. Més encara, en Jaume va fer de pont entre el separatisme dels anys vint i trenta, el Front Nacional de Catalunya entre els anys quaranta i seixanta, i l'independentisme contemporani dels anys setanta i vuitanta. Hi ha res més que es pugui fer? Hauria de ser, de fet ho és, un Pare de la Pàtria.

Però tots sabem com va acabar. Li van prometre, els sociates, en els darrers anys de la seva vida, si tornava no seria empresonat. En Joan Raventós, ni més ni menys, si no m'erro, va donar la paraula que a una persona de més de setanta anys no se l'empresona. En Jaume va tornar... i el van empresonar. Aquest és el valor de la paraula d'un sociata... zero. I encara n'hi ha que se la creuen.

Però deixem al marge els aspectes sòrdids de la política de la submissió. En Jaume no s'ho mereix. I parlem del seu llibre de memòries. Fonamental. Centrat en els anys 1939-46, és a dir, en els que van de la fi de la guerra a la seva caiguda com a dirigent de la secció militar del FNC. Una part clau, però, encara cal saber-ne molt més. Cal una biografia exhaustiva, rigorosa. En ella caldria incidir en l'enorme importància que l'actuació d'en Jaume i dels seus col.laboradors més joves van tenir durant els anys de plom de la transició, concretament, el 1977 i el 1978, i que la historiografia frontpopulista, hegemonitzada pel PSUC, ha intentat amagar de totes totes. Al respecte hi tornaré en un post proper.

Jaume Martínez Vendrell, una Vida per Catalunya. En homenatge.