REFLEXIONS SOBRE UN FUNERAL: JO SÓC "AMIC DE XIRINACS"

Aquest post el redacto amb molt més tacte del que és habitual, perquè fa referència a un funeral, el de Lluís Maria Xirinacs. La meva relació amb ell es redueix a tres episodis, el més recent dels quals el podeu seguir en aquest post.

La primera observació que vull fer és que encara falta el Gran Homenatge Nacional a en Lluís que, sense cap mena de dubte tindrà lloc el proper 11 de setembre. També he llegit propostes que em semblen força engrescadores: la de posar el nom d'Espai Xirinacs, al futur solar on actualment hi ha la Model. El d'erigir una estàtua a la seva memòria al c. Entença. El de posar el seu nom a un carrer (proposta que a ha de ser impulsada per la CUP, i hauria de comptar amb el suport dels regidors pertanyents als partits que van ser presents extraoficialment al funeral, és a dir, CiU (o CDC), ERC I ICV). Cal deixar ben clar quins són els amics de Xirinacs -encara que tothom sap com va ser tractat ell en vida.



I cal deixar ben clar quins són els amics de Xirinacs, perquè la reacció de ràbia, d'odi, dels ecspanyols envers la seva figura i les seves idees, ha estat, i de fet és, sense precedents. Quina enveja més sana que tinc d'en Xirinacs, quan contemplo els lladrucs i els esgarrips dels nostres enemics mortals -mai millor dit. El seu exemple, el seu tremp, la seva perseverança, és el que no li perdonen. La imatge del català-almogàver, la del català amb principis, la del català universal, és a dir la del català lliure, és la que no poden pair. Ells propugnen el català submís, messell, tipus Senyor Esteve, lector de La Vanguardia empedreït ("si ho diu La Vanguardia...."), monàrquic, conservador, etc. etc. La reacció ecspanyola -incloent el silenci clamorós dels sociates, per descomptat- situa Xirinacs al mateix nivell que tots aquells patriotes que al llarg de la història han combatut l'ocupació ecspanyola arreu del món: des de Simon Bolivar, a José Martí, passant per José Rizal, Abd-el Krim o el propi Jon Idígoras. I naturalment, amb els casos d'en Jaume Compte, d'en Daniel Cardona o en Josep Maria Batista i Roca o en Jaume Martínez Vendrell. Tots ells -i molts d'altres- patriotes que conciten l'odi i la reacció desaforada dels ecspanyols.

Però aquesta reacció era del tot esperable si tenim en compte la feina ben feta realitzada per en Xirinacs. De fet, no tinc cap dubte que, com molts grans personatges de la història, en Xirinacs triomfarà després de mort. És una quasi constant històrica -si bé hi ha excepcions, per exemple, en Nelson Mandela.



Allò però que no m'esperava i que em va sorprendre desagradablement, va ser el to general de l'acte religiós, celebrat a Santa Maria del Mar. No vull ferir cap sensibilitat en matèria de concepció de la vida, però realment, em va semblar un acte totalment autista. Els qui el celebraren, donaven per suposat que la gernació que omplíem l'església érem tots cristians i que la fe cristiana ens havia dut a l'acte. Per altra banda, tret de dues o tres excepcions, la paraula Catalunya va ser totalment absent. I no cal dir, la paraula Independència. De fet les paraules que es pronunciaren podrien haver-se referit a qualsevol persona. Vull dir que va haver-hi una (intencionada?) despersonalització de tota la cerimònia. És el meu punt de vista. Va ser simptomàtic el fet que quan es produí una reacció més intensa dels assistents va ser quan en la pregrària es va demanar que Catalunya trobés la seva llibertat (la formulació exacta no la recordo, però anava en aquest sentit).

La comparació entre la fredor de l'acte religiós -malgrat que feia una calor de mil dimonis- i l'escalfor de l'acte patriotic -malgrat els successius diluvis que van caure- que tingué lloc al Fossar, es convertí en una metàfora de l'estat actual de l'Església catalana: una institució que sovint fa la impressió de trobar-se a anys llum del poble al qual es pretén evangelitzar.

Adjunto alguns dels youtube que he trobat a la xarxa.