dimecres, 1 de febrer de 2006

INCERTA GLÒRIA, de Joan Sales

Ja feia setmanes que volia publicar aquest post, però no trobava el moment. Potser la casualitat (hehehehe) ha fet que precisament ara em decideixi a fer-ho.
Seguint amb la lectura d'obres literàries sobre la guerra del 36-39, l'estiu passat, i una mica més, vaig culminar un dels meus reptes pendents de feia molts anys, la lectura de la novel.la de Joan Sales, Incerta Glòria, publicada per primera vegada el 1956, però començada a escriure el 1948. Es tracta d'una obra densa, vastíssima i carregada d'un enorme sentiment tràgic, com no podia ser altrament.

És fàcilment comprensible que sigui una obra maleïda per a determinats cercles, suposadament intel.lectuals i literaris, atès que els seus protagonistes són, amb perdó, autèntiques mosques colloneres, que qüestionen la versió ensucrada del bàndol republicà. Tanmateix, d'això no se'n dedueix un elogi del bàndol feixista. Hi ha una defensa de l'individu per ell mateix, de la seva opinió enfront els poders abassagadors que volen esclafar la dissidència, sigui quina sigui. I una denúncia dels grimpadors professionals. És cert que des del meu punt de vista, el retorn al sentiment religiós d'algun dels seus protagonistes, em contraria d'allò més, però dono per fet que això cal relacionar-ho amb el context, amb les pors del moment i en la recerca d'una seguretat, d'un ordre davant del desordre...

Dels aspectes que, per algun motiu m'han cridat l'atenció, destaco la descripció crua dels bombardejos a la ciutat de Barcelona (pgs. 240 i següents), la nova versió de La Marsellesa: "Allons enfants de la grand'pute/ le jour de merde est arrivé" (pg. 309) i la reacció de la tropa catalana quan veuen saltar pels aires un comboi feixista: "!Quina castanya! !Quina castanya més collonuda" (pg. 390). (Només d'imaginar-m'ho, flipo).

En definitiva, una obra sòlida, dura, i que segurament fa trencar moltes certeses inqüestionables. Rebel i heterodoxa, saludablement heterodoxa.

1 Comments:

Anonymous Genis said...

Certament és una obra mestra de la nostra literatura, des de la creació de personatges sòlids o com s'entrelliguen els diferents escenaris. Certament trenca molts tòpics i per això és molesta. Segurament la seva lectura hauria de ser "obligada" , l'enriquiment personal que aporta supera en escreix l'esglai inicial que provoca a molts el seu extens nº de pagines.

2 de febrer de 2006 a les 12:41:00 CET  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home