NO A L'ESTATUT TROGLODITA

A hores d'ara ja es pot ben bé dir que el que fins ara jo anomenava nyap, es pot rebatejar, gràcies ni més ni menys que al New York Times, poca broma, com a estatut troglodita. La raó és que el seu redactat final estarà per sempre condicionat per les declaracions-amenaces del tinent general Mena Aguado (també es podria anomenar Estatut Mena Aguado). D'aquesta manera es reprodueix un esquema històric que semblava depassat, però que no ho és tant. Fixem-nos-hi. L'estatut de Núria, del 31, es va desvirtuar en funció de la Sanjurjada, com a conseqüència de la qual va ser un esquifit Estatut del 32. No cal dir que l'estatut del 79 va estar permanentment condicionat abans, durant i després de la seva redacció i aplicació pel continu remor de sabres que va culminar amb el 23-F, de manera que pot es pot parlar d'un estatut redactat amb plena llibertat i democràcia, sobretot perquè en els anys de plom posteriors a la mort del Dictador i fins al 1982, la ultradreta ecspanyola es va fer un fart d'assassinar impunement. A partir del 83, qui va prendre el relleu va ser el GAL, sota el govern del PSOE (amb Serra i Lluch com a ministres representants de la "quota catalana", i Reventós, esquitxat en el 23-F, per cert, a París, d'ambaixador).

Ara, més de vint-i-cinc anys després, les pressions militars han tornat a condicionar el redactat d'un nou estatut d'autonomia (i mira que sempre ensopeguen amb la mateixa pedra, per quan una declaració d'independència pura i dura?). La qual cosa posa de manifest que tot el cofoïsme al voltants de l'exemplaritat del model de transició política ecspanyola és puro teatro.


Però si Ecspanya no ha canviat, sí que ho ha fet el món, i de quina manera! A hores d'ara el món ja no viu condicionat per la Guerra Freda i la política de blocs, i això es nota en àmbits com la premsa internacional. En les darreres setmanes els ecspanyols han rebut més hòsties que encara s'estam refent, si és que poden.
Primer va ser, ni més ni menys que el Wall Street Journal (el Wall Street Journal!) qui, en una editorial del mes de desembre, reconeixia, entre d'altres coses, que les fronteres dels estats no són intocables. Més endavant, i com a conseqüència dels exabruptes de Mena Aguado van ser el Financial Times i el The Economist els qui van pentinar Ecspanya. El segon per partida doble. Finalment, abans d'ahir, l'editorial definitiu, va ser el del New York Times, on titllava el mamarratxo i els seus col.legues de, literalment, Troglodytes. Chapeau, boys!

De tot plegat que se'n pot concloure? Tres coses. Primera, que la imatge de l'ecspanya cool, oberta, moderna, global, etc., ha quedat irremeiablement tocada. Era un fet obvi per a qualsevol persona que tingui ulls a la cara, però que els venedors de fum (les oficines de public relations) havien aconseguit amagar. Només cal visitar la Castella profunda per Setmana Santa, o, al llarg de tot l'any, veure les televisions ecspanyoles i els seus xous horteres, casposos i cutres fins a l'infinit. Segona, que CiU no sap aprofitar les conjuntures històriques, ensimismada com està en el laberint ecspanyol. No vull insistir més en la condemna absoluta i total a l'actitud dels seus dirigents, perquè el millor que es pot fer és guardar-ne un silenci de menyspreu i fàstic. Tercera, que ERC té, ella sí, l'oportunitat històrica de fer el pas endavant i encapçalar , en solitari, el Moviment pel No, sobretot ara que els palanganeros s'han tirat a la piscina del Sí, sense saber si hi havia aigua (l'hòstia que es fotran serà històrica). Tindrà el valor de fer-ho? Jo, de forma gratuïta els proporciono un seguit de propostes d'eslògans de campanya per al referèndum: No a l'Estatut Troglodita, No a l'Estatut de Duran i Lleida, No a l'Estatut Cranc, No a aquesta Mena d'Estatut. O també un de positiu, que m'agrada molt, i que ja he emprat en anteriors posts: Autonomia? La de Portugal!

De la decisió que prenguin pot dependre el seu futur polític. Si opten pel Sí, ni que sigui crític o amb la boca petita, estaran morts i enterrats per sempre més. Si opten pel No, tot serà possible. Sóc conscient que les pressions externes i internes (la menjadora, ja se sap...) poden ser molt fortes, però realment es juguen la pell.