SORTIR DE L'ARMARI

Els ecspanyols estan sortint de l'armari, i no ho fan d'un en un, sinó en ramat, com una allau. El seguit de declaracions, posicionaments, poca-soltades i flipades que estem sentint i llegint en la blogosfera i en la mediaesfera ecspanyola, és digna de l'Alemanya nazi. Si ja sé que ara em diran què com tenim els collons de comparar-nos amb els jueus si nosaltres no hem patit un Holocaust. La veritat, penso jo, és que no l'hem patit perquè, històricament, els ecspanyols són tan ganduls que ni d'organitzar un genocidi amb cara i ulls tenen ganes. Actuen de manera rampelluda. I d'altra banda, cal tenir en compte que si eliminessin tots els catalans, qui treballaria i qui pagaria els impostos? Matar catalans, uns quants sí, però no són idiotes i no volen matar la gallina dels ous d'or.

Les darreres atzagaides nazi-feixistes ecspanyoles ens han portat conseqüències positives. Les declaracions del mamarratxo tinent general, que ara sabem que és fill de l'antic alcalde franquista de Palència (puta casualitat,oi?), han estat rebotades arreu del món i podríem dir que els europeus -tret dels francesos, molt probablement- encara no s'han recuperat de l'ensurt. Ja vaig dir en el post anterior que cal que Ecspanya sigui un problema per la Unió Europea i pels Estats Units. Anem pel bon camí. Si es pensen que poden fer el que vulguin, doncs s'equivoquen, la qual cosa no vol dir que no ho intentin. Cal incidir en aquesta línia de deslegitimar una democràcia de baixa qualitat com és l'ecspanyola. De molta baixa qualitat, per no dir -o sí- de baixa estofa. Cutre, casposa. No hi ha res que m'al.lucina més que sentir o veure un ecspanyol que s'auto-defineix com a liberal, donant lliçons de teoria de la democràcia. Com es pot ser tan cretí! Si els ecspanyols pel que fa a aquest tema encara no han arribat a l'ESO. L'altre dia, i a propòsit del CAC, vaig sentir com un totòleg ecspanyol menyspreava la democràcia... noruega, i no precisament per l'única crítica lògica que se li pot fer, que és la de tenir com a forma d'estat la monarquia. És a dir, com pot un ecspanyol criticar la democràcia noruega. Però calla imbècil! Tingues una mica de respecte i no facis el ridícul! No hi ha remei.

L'altre aspecte positiu són les declaracions de l'inefable President del Tribunal Suprem i del Consejo Superior del Poder Judicial. Són positivies no tant pel seu contingut, com pel fet que inhabiliten de facto a qui les ha pronunciades. Una altra cosa és que dimiteixi o el destitueixin. Això, òbviament no penso que passi. L'aspecte positiu es troba en el fet que focalitza en el poder judicial la sospita de la seva nul.la neutralitat en tot el debat estatutari.
Cal dir-ho ben clar, alt i fort: si algun dels tres poders clàssics ha patit menys transformacions en el trànsit del franquisme al règim actual, aquest és sense cap mena de dubte, el poder judicial, i molt concretament, la seva màxima instància jurisdiccional, el Tribunal Suprem, que no és més que un veritable cau de fatxes i ultres, amb la col.laboració inestimable de l'Audiència Nacional, òrgan successor del Tribunal de Orden Público (TOP) especialitzat en la repressió contra els opositors al franquisme en els anys seixanta i setanta. Els jutges, magistrats, fiscals, et tutti quanti ecspanyols, viuen en un altre món i són la puta de llança de l'ofensiva contra l'alliberament dels pobles oprimits per l'estat ecspanyol. La seva estructura unitària i homogeneïtzadora, s'oposa amb totes les seves forces a adaptar-se al model d'estat autonòmic, de manera que, inevitablement, el poder judicial ecspanyol és un rara avis en relació als poders legislatiu i executiu. Per això és tan important bastir un poder judicial català, que compti amb jutges que comprenguin el tarannà del país, i sobretot de la seva gent, que utilitzi el sentit comú en aquelles ocasions on s'escaigui i no faci gala d'una completa incomprensió envers els justiciables. I necessitem, collons si el necessitem, un Fiscal General o Procurador General de Catalunya que defensi i protegeixi els drets dels catalans i les catalanes, i no l'actual Ministerio Fiscal, que és una altra instància dirigida amb una lògica totalment oposada: la de lligar curt les nostres llibertats civils i polítiques.

Bé, per explotar al màxim aquests regals dels ecspanyols hi ha una condició sine qua non. La fermesa de la classe política catalana en la defensa d'allò que les institucions catalanes han aprovat per una amplíssima majoria. Lamentablement, penso que és aquí d'on plora la criatura. L'espectacle que alguns polítics catalans estan oferint els darrers dies és prou lamentable. I per damunt de tot, hi ha la traïció dels sociates, que tenen els sants dallonses de seure en els dos costats de la taula negociadora, com si fossin déus que es troben a tot arreu.

Per descomptat, si la negociació es troba al límit del fracàs, aconsello -gratis- que els catalans comencem a pensar en la convocatòria d'un referèndum d'autodeterminació, o d'algun tipus d'acció de força, com pot ser una elecció referendària. Es tractaria de convocar o forçar una convocatòria d'eleccions, i durant la campanya els partits patriotes s'haurien de comprometre a demanar el vot per declarar de forma immediata, i si es compta amb la majoria suficient, la Sobirania del país i emplaçar, des d'una posició de força, als ecspanyols a negociar. I tot plegat amb una fortíssima campanya mediàtica i diplomàtica, per denunciar Ecspanya en tots els fora internacionals. He dit.