ANAR A PER TOTES

Reprenc el post que vaig deixar a mitges el dilluns. Penso que la negociació amb els ecspanyols és impossible, tret de si se'ls posa una pistola al clatell o un ganivet al coll. Històricament es comprova que els ecspanyols només negocien si se'ls obliga per la força. Voluntàriament mai no ho han fet ni ho faran. Són massa superbs i autistes per acceptar-ho. I això que n'han rebut, d'hòsties, per totes bandes. Però si no negocien amb altres estats, us penseu que negociaran amb autoritats que ells consideren regionals, i en conseqüència, inferiors i susceptibles de ser tutelades o, si s'escau, esborrades del mapa? Féu l'esforç de ficar-vos en la pell d'un polític ecspanyol, o d'un buròcrata qualsevol. Per ell és impensable negociar amb un inferior. I això és el que són per ells els polítics catalans.

La qüestió és, doncs, quina pistola o quin ganivet. I la resposta és immediata: La democràcia, en forma de referèndum d'autodeterminació. És a dir, cal llançar missatges inequívocs, que la negativa ecspanyola a negociar l'acord aprovat pel 90% dels diputats del Parlament, té una implicació evident: un punt de no retorn. I també dibuixa una fita a curt o mig termini: la celebració d'un referèndum d'autodeterminació.

Perquè no pot ser que després de tot el pollastre muntat, la situació quedi com abans o fins i tot es facin marxes enrere, com es pretén fer, amb aspectes com la llengua. La derrota del text aprovat pel Parlament, del nyap, cal dir-ho, significarà el deshonor sense embuts d'aquesta institució, i generalitzaria un sentiment d'auto-odi encara més gran del que ja existeix en molts sectors de la societat catalana.

Els sociates
Per descomptat, el gran obstacle a donar aquest pas seran els sociates.Però és que l'espectacle que estan oferint els Icetes, Montilles, De Madre, Santos, and co., és patètic. Penso que si tot plegat no prospera, se'ls haurà de sotmetre a una campanya de descrèdit, que de tota manera no haurà de ser gaire intensa, perquè ells tots solets, s'estant desprestigiant a marxes forçades. D'exemples n'hi ha a cabassos:

- L'Iceta jugant a seure als dos bàndols de la taula negociadora. Però aquest tio es pensa que som imbècils? Què es pensa que som com els seus aduladors de la Festa de la Rosa? Quin individu més menyspreable!
- El Montilla, sabotejant el treball del Parlament de Catalunya i supeditant-lo a les necessitats del govern ecspanyol. I per descomptat, fent el llit al gran absent, al President zombie Maragall, que no hi pinta res.
- Un exemple de situació kafkiana és la que es dóna en la parella del diputat a Corts, Jordi Pedret, i la diputada del Parlament, Lídia Santos, que vés per on, són matrimoni (no va dir algú que als sociates se'ls havia d'enviar a la merda de dos en dos?, doncs aquests ja van juntets). L'altre dia van participar en un debat parlamentari un defensant les tesis del PSOE i l'altra les del Parlament de Catalunya... I és que hi ha per llogar-hi cadires.

I és que ha de quedar clar que Catalunya no pot estar dependent d'un genteta que en el millor dels casos tenen un garbuix mental sobre la seva identitat nacional. Si tenen problemes al respecte, que vagin al psiquiatre, però que no els vulguin traspassar a la resta de la societat catalana.

L'altre escull
Però també hi ha problemes a casa de CiU. El primer i més evident, no és altra que Duran i Lleida i els seus guàrdies de corps, com en Sànchez Llibre. Quina llopada! com diria el meu amic Enric Borràs. Si en Mas vol fer alguna cosa de positiu, s'ha d'alliberar d'aquest pes que l'enfonsa cada cop més. És de manual. I d'higiene mental i ètica.

Però això a banda, detecto entre els caps de CDC, una obsessió per ERC que em sembla de tot punt exagerada. La veritat és que sovint penso que CDC cada dia que passa fa més gran ERC, en el sentit que sobredimensiona el paper que pugui fer aquesta en la política catalana. D'aquesta manera, CDC eleva ERC al seu mateix nivell. És una estratègia suicida. Des del meu punt de vista, CDC, o CiU hauria de tenir una actitud de partit gran. Per posar un símil, CDC seria un Audi, mentre que ERC seria un Seat, per molt León (23 diputats), que es presenti.

Cal parar les batusses entre les dues formacions. Jo encara diria més. És normal que el petit sempre intenti posar el dit a l'ull del gran, però no que el gran es dediqui a putejar el petit, perquè llavors es posa al seu nivell. És com en una relació entre germans, i això ho sé per exeperiència... de germà gran. Però els germans, quan són atacats per un foraster, s'uneixen i van tots a la una. Això és de manual.