EL LLIBRE D'EN LÓPEZ TENA

Ara fa tres o quatre dies vaig acabar de llegir el llibre d'en López Tena, Catalunya sota Espanya. L'opressió nacional en democràcia (Dèria&La Magrana). És un volum que ha esdevingut tot un best seller al llarg de les darreres setmanes, que ha suscitat enormes polèmiques i que darrerament estem assistint a un intent de demonització per part de La Vanguardia, sense precedents.

En termes generals m'ha agradat força, i fins i tot alguns paràgrafs reprodueixen fil per randa el meu propi pensament. Per altra banda, considero que la seva estructura és força feixuga i que les cites que fa no estan convenientment remarcades. Però sense cap mena de dubte, el pitjor del llibre és la seva portada, on són massa presenta els colors del drap ecspanyol.

Dit això, passem a remarcar alguns dels fragments més destacats.

1."Així, a un professor universitari hispanoparlant d'Espanya li costa el triple de temps que a un de l'Amèrica Llatina, estar en condicions de fer docència en català, i és evident que llur respectiva capacitat intel.lectual és parella. La diferència és la motivació, el llatinoamericà té consciència d'haver canviat de país, i ho accepta; mentre que l'espanyol no en té, de consciència, o no ho accepta. El resultat és que aprendre el català li costa el triple que a un argentí" (pg. 170)---> EXACTE! Ja he escrit diverses vegades en aquest modest bloc, que m'empipa que molts independentistes tendeixen a mostrar-se preocupats per la nova immigració fins al punt que passen a culpabilitzar-la de tots els mals, i s'obliden dels nostres únics enemics, que són els ECSPANYOLS i els FRANCESOS, i més concretament, aquells individus d'aquests grups que es comporten com a COLONITZADORS i que actuen sense cap mena de consideració envers la identitat i la dignitat del poble català. Si us plau, siguem el suficientment intel.ligents per no buscar-nos més enemics dels estrictament necessaris! Si el projecte nacional català és republicà, obert i solidari, no tinc cap por envers la nova immigració, perquè aquesta mai s'apuntarà al projecte nacional ecspanyol que ha estat i és sempre fonamentalment racista, excloent, intolerant i oligàrquic. Per ser ecspanyol s'ha de mamar la (in)cultura política madrilenya, fixeu-vos que ni tan sols La Vanguardia, ecspanyola per les quatres bandes, és acceptada com a realment ecspanyola pels cercles ecspanyol-madrilenys. Dit d'una altra manera, un català que s'apunta a Ecspanya, per moltes declaracions i ofrenes, sempre serà sospitós (es digui Valls Taberner, Sirera, Vidal Quadras, Samaranch, Serra o Roca).

2. "Per què Gibraltar sí, i tan intensament, i la Catalunya Nord no? És senzill, perquè per als espanyols allò que va ser castellà-espanyol s'ha de recuperar, perquè forma part de llur nació, però allò que va ser català-espanyol no s'ha de recuperar perquè no forma part de llur nació. És, per a un nacionalisme ètnic com l'espanyol, una estranya contorsió. Era espanyola la Catalunya del Nord, com Gibraltar, abans de les respectives ocupacions francesa i anglesa? Si ho era, com és que, a diferència de Gibraltar, no l'han volguda recuperar mai? Potser és que la Catalunya del Nord no era espanyola? Si aquesta és la raó, i no se n'albira una altra que expliqui comportaments tan dissemblants, què fa que la Catalunya del Nord no sigui espanyola, en l'imaginari espanyol, i la Catalunya del Sud sí? (pg. 180) ---> GENIAL, aquest fragment treu a la llum la veritable hipocresia dels ecspanyols i de les seves declaracions d'amor envers Catalunya. Si tant estimen Catalunya, perquè no han incorporat mai al seu imaginari, és a dir, a la història sagrada, una reivindicació tan sentida pels catalans conscients com és la catalanitat de la Catalunya Nord, o, l'assumpció del català com una llengua pròpia que mereix no només ser respectada i protegida, sinó també coneguda i expandida? Ras i curt, perquè els ecspanyols tenen una concepció POSSESSIVA de la Catalunya Sud... és a dir, que és seva perquè l'han conquerida amb les armes a la mà. I com que la Catalunya del Nord, no l'han conquerida, doncs no la perceben com a pròpia. De fet, el colonialisme ecspanyol, a diferència del britànic, mai ha volgut abandonar els territoris que prèviament ha ocupat militarment de motu propio (l'única excepció, i amb matisos, és el Sàhara). Se l'ha hagut de fer fora a hòsties, que és el llenguatge que realment entenen. Cal que ho tinguem clar, perquè tant en López Tena, com en López Bofill, en els seus no menys interessants llibres, tendeixen a descartar el recurs als tancs per part dels ecspanyols per ofegar la nostra llibertat. Deixant de banda el fet que, primer els haurien de llogar a Alemanya, els tancs vull dir, és de sobres conegut que als ecspanyols, socialitzats des de xiquets en la sang, la tortura i la mort (la fiesta nacional, òbviament), això dels tancs, els GPS, els SAM i tota la tecnocultura militar els va una mica gran... on hi hagi un PAR DE COJONES que s'apartin les criatures (sobretot si són de Legionarios o de la Guardia Civil)...

3. "Assolits els objectius comuns que ens unien, ara no som, catalans i espanyols, altra cosa que projectes nacionals contradictoris i interessos contraposats, i bastir un projecte nacional català va en contra del projecte nacional espanyol: com més Espanya menys Catalunya, com més Catalunya menys Espanya, ara ja és un joc de suma zero per dir-ho en termes econòmics" (pg.197) ---> CLAVAT! Modèstia a part, però aquesta relació de suma zero jo l'he desenvolupada en la meva tesi doctoral. L'ecspanyol i el català són projectes polítics antagònics, com l'aigua i l'oli. Dit d'una altra manera, podem reconèixer una nació sense estat quan constatem que un territori o el grup humà que hi viu és reivindicat per dos projectes polítics nacionals diferents. És a dir, el conjunt intersecció -en termes geogràfics i/o humans- on coincideixen els dos -o fins i tot més- projectes nacionals amb vocació d'estat (naturalment).

Bé, hi hauria altres observacions a fer, però aquest post ja és prou llarg. Només vull acabar fent dues remarques breus. M'ha sorprès agradablement que l'autor gosi citar Karl Marx i els diferents autors del pensament militar i estratègic xinès. El primer, perquè avui en dia, és pràcticament pecat fer-ho. Els segons, perquè demostra una obertura de mires que va més enllà de l'etnocentrisme occidentalista.

Finalment, penso que l'autor -i de fet tots els autors catalans- haurien de prendre exemple de l'escriptor Víctor Alexandre, el qual quan reprodueix un text en ecspanyol, incorpora una nota a peu de pàgina on apareix la traducció catalana. No fer-ho és pressuposar que tots els catalans sabem llegir ecspanyol, i això no és cert, atès que molts catalans del nord no en saben. No caiguem en les trampes saducees dels ecspanyols!

He dit.