HI ESTÀS CONVIDAT!

Reagrupament de Sant Boi, en el marc de la campanya pel SÍ A LA INDEPENDÈNCIA en la consulta del dia 20 de juny, organitza un acte el proper dilluns, 7 de juny a Cal Ninyo. Hi intervindran la vicepresidenta de Reagrupament, Rut Carandell, i l'escriptor i periodista, Víctor Alexandre. Una servidora farà també una breu intervenció.

Us hi esperem!

MARCS DE REFERÈNCIA

En aquesta vida res és casual. Aquesta afirmació ens l'hem d'incrustar al cervell, perquè si no ens marcaran molts gols.

S'acaba de presentar un informe, Marcs de referència als Telenotícies de TV3, que assenyala que els informatius de la "nostra", són més aviat els de la "seva". És a dir, que majoritàriament, les notícies que s'emeten des dels espais informatius diaris d'aquest canal tenen un àmbit o dimensió ecspanyola. Algú li sobta, això? Espero que no. Es tracta d'una aposta estratègica. Estic fart d'haver d'escoltar notícies que res tenen a veure amb Catalunya, que passen a més de mil quilòmetres de distància... Aquesta línia informativa no es justifica per l'interès intrínsec de la notícia. Tv3 ha esdevingut un instrument d'ecspanyolització, com ja en el seu moment va escriure genialment en Víctor Alexandre.

De fet, la televisió, des dels seus inicis, ha tingut un paper socialitzador de primer ordre. Una servidora, en un llibre publicat el 1995, ja vaig afirmar que TVE ha estat el gran instrument ecspanyolitzador de Catalunya des del 1959 fins al 1983, que és quan comença a emetre TV3. Aquesta darrera, va tenir uns primers anys on semblava que la construcció d'un espai comunicacional català, teoritzat per en Josep Gifreu (foto), era possible i viable.

Tanmateix, amb l'arribada de la televisió privada, l'any 1989, la situació es va començar a tòrcer i de fet no ha fet més que empitjorar. TV3 ha deixat de ser una televisió referencial, i s'ha adaptat a l'espai comunicacional ecspanyol.

La inexistència de televisions privades en català, d'àmbit nacional, a causa de les restriccions legals imposades, amb tota la mala llet, pels governs de Felipe Gonzalez, ha suposat un llast terrible. Ha generalitzat la idea que amb els canals de TVC ja n'hi havia prou, i que allò "normal" era la televisió en ecspanyol. Allò "normal" i allò "modern", "cool", "guai". Emissores com Canal +. però sobretot Cuatro i LaSexta, amb els anys han esdevingut la meca dels joves urbans, mentre que Antena3 i Tele5, són les emissores per la caspa i la tarragada.

De manera que TV3 s'ha convertit en una mena de reserva, cada cop més juràssica (veure com s'arrosseguen la Maria Gorgues o l'Imma Pedemonte fa realment angúnia), i els joves, realment aporten poca cosa, entre d'altres raons, perquè no s'ho creuen, i no esperen més que fer el salt a canals d'àmbit ecspanyol.

Per acabar-ho d'adobar una de les poques coses positives dels darrers anys, els repetidors de TV3 fora de la CAC, que permetien a milers de catalans veure-la, han estat tancats de forma sistemàtica amb la connivència de Ministres com en Joan Clos o el propi José Montilla.

Un panorama, en definitiva, ben patètic. El resultat de tot plegat és un model audiovisual català totalment hispanocèntric, sense cap mena d'interès. Jo, la veritat, cada cop la miro menys.

No és d'estranyar, en aquest sentit, que davant la propera cita electoral del 2010, TV3 jugui en contra de Reagrupament. N'hem de ser conscients que serà així. I no només ella. El boicot i la marginació mediàtica serà total, fins i tot en contra de l'interès periodístic, perquè és prou explícit, ja a hores d'ara, que Reagrupament obtindrà representació parlamentària, tal i com assenyalen les enquestes.

Per contrarestar aquest silenci mediàtic, per sort, disposem de la xarxa. Ja sé que a diferència de la televisió, aquesta no arriba a una part significativa de la societat. Però són les cartes que tenim i les hem de jugar el millor possible. (Al marge, és clar, de la mobilització o presència al carrer).

Ahir, com diversos centenars d'internautes més, vam seguir l'acte de Reagrupament amb en Carretero a Lleida (foto). L'oferia RCat TV, i va ser una transmissió molt digna. Naturalment era estàtica i amb una única càmera. Malgrat això, penso que va atraure molt l'atenció. I sobretot penso que cal potenciar aquest recurs i bastir una autèntica televisió reagrupada que, en la mesura de les nostres possibilitats, contraresti el boicot mediàtic.

Reagrupament, és el producte, a banda dels milers d'hores de treball de cada cop més patriotes, de la xarxa i de les eines participatives que en ella naveguen. Sense elles, possiblement no seríem on som ara. Vaja, segur. Ara que s'acosta el repte clau, el que podríem dir que és la raó de la seva existència, és a dir, les eleccions del 2010, en les que hem de dinamitar l'escenari polític, hem de reforçar la nostra capacitat mediàtica, i fer-ho sobretot, amb els recursos que ens proporciona la xarxa. Si hi excel.lim, no tinc cap dubte que els resultats ens acompanyaran i farem miques l'statu quo.

HI ESTEU CONVIDATS

Aquesta setmana participo en dos bolos, als quals esteu convidats (ep, si encara hi ha llocs disponibles!).

El dimecres, 25, presentaré i moderaré la xerrada que els meus companys de capçalera del Bloc Gran del Sobiranisme, Enric Canela i David Morgades, faran al Via Fora de Sants. L'acte tindrà lloc a les 21.00 hores, i com és habitual, inclourà un sopar. En el cartell que il.lustra el post, hi teniu tots els detalls, per si encara no us heu apuntat.

Tres dies, més tard, el dissabte 28, a les 20.00 h., també participaré en una sessió de les 2nes Jornades de la Catosfera, que se celebraran a Granollers. Concretament, m'han convidat a fer una breu intervenció (no més de 10 minuts) al panell Catalunya i Lideratge Social, que moderarà en Marc Arza. Hi participarem: en Víctor Alexandre, novament l'Enric Canela, en Xavier Mir -un altre del BGS-, l'Àngel Colom i una servidora de vosaltres. Déu n'hi do, quina colla! Per cert, vull recomanar molt l'entrevista al Víctor a l'Avui d'ahir mateix. Una entrevista 10, on les respostes són contundents, clares i concises. 

Us hi espero!

EL LLIBRE D'EN LÓPEZ TENA

Ara fa tres o quatre dies vaig acabar de llegir el llibre d'en López Tena, Catalunya sota Espanya. L'opressió nacional en democràcia (Dèria&La Magrana). És un volum que ha esdevingut tot un best seller al llarg de les darreres setmanes, que ha suscitat enormes polèmiques i que darrerament estem assistint a un intent de demonització per part de La Vanguardia, sense precedents.

En termes generals m'ha agradat força, i fins i tot alguns paràgrafs reprodueixen fil per randa el meu propi pensament. Per altra banda, considero que la seva estructura és força feixuga i que les cites que fa no estan convenientment remarcades. Però sense cap mena de dubte, el pitjor del llibre és la seva portada, on són massa presenta els colors del drap ecspanyol.

Dit això, passem a remarcar alguns dels fragments més destacats.

1."Així, a un professor universitari hispanoparlant d'Espanya li costa el triple de temps que a un de l'Amèrica Llatina, estar en condicions de fer docència en català, i és evident que llur respectiva capacitat intel.lectual és parella. La diferència és la motivació, el llatinoamericà té consciència d'haver canviat de país, i ho accepta; mentre que l'espanyol no en té, de consciència, o no ho accepta. El resultat és que aprendre el català li costa el triple que a un argentí" (pg. 170)---> EXACTE! Ja he escrit diverses vegades en aquest modest bloc, que m'empipa que molts independentistes tendeixen a mostrar-se preocupats per la nova immigració fins al punt que passen a culpabilitzar-la de tots els mals, i s'obliden dels nostres únics enemics, que són els ECSPANYOLS i els FRANCESOS, i més concretament, aquells individus d'aquests grups que es comporten com a COLONITZADORS i que actuen sense cap mena de consideració envers la identitat i la dignitat del poble català. Si us plau, siguem el suficientment intel.ligents per no buscar-nos més enemics dels estrictament necessaris! Si el projecte nacional català és republicà, obert i solidari, no tinc cap por envers la nova immigració, perquè aquesta mai s'apuntarà al projecte nacional ecspanyol que ha estat i és sempre fonamentalment racista, excloent, intolerant i oligàrquic. Per ser ecspanyol s'ha de mamar la (in)cultura política madrilenya, fixeu-vos que ni tan sols La Vanguardia, ecspanyola per les quatres bandes, és acceptada com a realment ecspanyola pels cercles ecspanyol-madrilenys. Dit d'una altra manera, un català que s'apunta a Ecspanya, per moltes declaracions i ofrenes, sempre serà sospitós (es digui Valls Taberner, Sirera, Vidal Quadras, Samaranch, Serra o Roca).

2. "Per què Gibraltar sí, i tan intensament, i la Catalunya Nord no? És senzill, perquè per als espanyols allò que va ser castellà-espanyol s'ha de recuperar, perquè forma part de llur nació, però allò que va ser català-espanyol no s'ha de recuperar perquè no forma part de llur nació. És, per a un nacionalisme ètnic com l'espanyol, una estranya contorsió. Era espanyola la Catalunya del Nord, com Gibraltar, abans de les respectives ocupacions francesa i anglesa? Si ho era, com és que, a diferència de Gibraltar, no l'han volguda recuperar mai? Potser és que la Catalunya del Nord no era espanyola? Si aquesta és la raó, i no se n'albira una altra que expliqui comportaments tan dissemblants, què fa que la Catalunya del Nord no sigui espanyola, en l'imaginari espanyol, i la Catalunya del Sud sí? (pg. 180) ---> GENIAL, aquest fragment treu a la llum la veritable hipocresia dels ecspanyols i de les seves declaracions d'amor envers Catalunya. Si tant estimen Catalunya, perquè no han incorporat mai al seu imaginari, és a dir, a la història sagrada, una reivindicació tan sentida pels catalans conscients com és la catalanitat de la Catalunya Nord, o, l'assumpció del català com una llengua pròpia que mereix no només ser respectada i protegida, sinó també coneguda i expandida? Ras i curt, perquè els ecspanyols tenen una concepció POSSESSIVA de la Catalunya Sud... és a dir, que és seva perquè l'han conquerida amb les armes a la mà. I com que la Catalunya del Nord, no l'han conquerida, doncs no la perceben com a pròpia. De fet, el colonialisme ecspanyol, a diferència del britànic, mai ha volgut abandonar els territoris que prèviament ha ocupat militarment de motu propio (l'única excepció, i amb matisos, és el Sàhara). Se l'ha hagut de fer fora a hòsties, que és el llenguatge que realment entenen. Cal que ho tinguem clar, perquè tant en López Tena, com en López Bofill, en els seus no menys interessants llibres, tendeixen a descartar el recurs als tancs per part dels ecspanyols per ofegar la nostra llibertat. Deixant de banda el fet que, primer els haurien de llogar a Alemanya, els tancs vull dir, és de sobres conegut que als ecspanyols, socialitzats des de xiquets en la sang, la tortura i la mort (la fiesta nacional, òbviament), això dels tancs, els GPS, els SAM i tota la tecnocultura militar els va una mica gran... on hi hagi un PAR DE COJONES que s'apartin les criatures (sobretot si són de Legionarios o de la Guardia Civil)...

3. "Assolits els objectius comuns que ens unien, ara no som, catalans i espanyols, altra cosa que projectes nacionals contradictoris i interessos contraposats, i bastir un projecte nacional català va en contra del projecte nacional espanyol: com més Espanya menys Catalunya, com més Catalunya menys Espanya, ara ja és un joc de suma zero per dir-ho en termes econòmics" (pg.197) ---> CLAVAT! Modèstia a part, però aquesta relació de suma zero jo l'he desenvolupada en la meva tesi doctoral. L'ecspanyol i el català són projectes polítics antagònics, com l'aigua i l'oli. Dit d'una altra manera, podem reconèixer una nació sense estat quan constatem que un territori o el grup humà que hi viu és reivindicat per dos projectes polítics nacionals diferents. És a dir, el conjunt intersecció -en termes geogràfics i/o humans- on coincideixen els dos -o fins i tot més- projectes nacionals amb vocació d'estat (naturalment).

Bé, hi hauria altres observacions a fer, però aquest post ja és prou llarg. Només vull acabar fent dues remarques breus. M'ha sorprès agradablement que l'autor gosi citar Karl Marx i els diferents autors del pensament militar i estratègic xinès. El primer, perquè avui en dia, és pràcticament pecat fer-ho. Els segons, perquè demostra una obertura de mires que va més enllà de l'etnocentrisme occidentalista.

Finalment, penso que l'autor -i de fet tots els autors catalans- haurien de prendre exemple de l'escriptor Víctor Alexandre, el qual quan reprodueix un text en ecspanyol, incorpora una nota a peu de pàgina on apareix la traducció catalana. No fer-ho és pressuposar que tots els catalans sabem llegir ecspanyol, i això no és cert, atès que molts catalans del nord no en saben. No caiguem en les trampes saducees dels ecspanyols!

He dit.

ACTIVISME DIGITAL PER CATALUNYA

D'ençà l'expansió de la xarxa, del correu electrònic, dels SMS, etc., el moviment independentista català n'ha fet un ús molt intensiu. No es tracta, de fet, de cap novetat. Vull dir que l'activisme independentista sempre ha estat molt important, malgrat els intents de relativitzar-lo i de posar barreres per desviar-lo. Sense cap mena de dubte, la campanya activista digital que més exit ha tingut es la de la consecució del domini .cat. Pero a més a més, se n'han fetes moltes més per qüestions puntuals de denúncies, reivindicacions, boicots, etc.

A hores d'ara podem dir que ens trobem en una nova etapa. La que ens permet emprar nous recursos tecnològics com són els blocs, el vídeo (you tube, google video), la xarxa social (myspace), els matxup. Aquesta segona etapa esta disparant fins a límits insospitats l'activisme online, el qual té un impacte directe en la política quotidiana off line. És un tema que està centrant les meves reflexions acadèmiques actuals.

Actualment podem trobar a la xarxa diverses campanyes vives, totes elles molt interessants. Fem-ne una breu referència, lamentant que me'n deixaré alguna en el tinter -és a dir- en el teclat.

1. La campanya de suport a l'obra teatral Èric i l'Exèrcit del Fènix de Víctor Alexandre, basada en el llibre homònim escrit per Èric Bertran i sota la direcció de Pere Planella.

Es representa al Teatre Borras de Barcelona, i en els darrers dies a rebut una campanya de boicot sense precedents per part del PP i, a més a més, ha hagut de suportar el silenci còmplice dels principals mitjans de comunicació catalans, començant pels de la Corpo. Aprofito l'avinentesa per animar la gent perquè vagi a veure-la i li doni tot el suport possible. També hi ha el vídeo del documental, que el podeu descarregar aquí (1,2,3,4,5).

2. El col.lectiu Criteri, està portant a terme una campanya mediàtica internacional de denúncia de l'atac a la llibertat d'informació i a la diversitat cultural que suposa el tancament de les emissions dels canals de TV de la CCRTV a les comarques meridionals de la nostra Pàtria.

Penso que és una iniciativa del tot encertada, atès que massa sovint molts catalans pensen -no pas jo, per descomptat- que l'objectiu és convèncer els ecspanyols de la bondat de les nostres demandes. I òbviament, l'objectiu ha de ser, a banda dels compatriotes, en primer lloc, l'opinió pública internacional. Cal participar, doncs, en la iniciativa i adreçar correus electrònics a les autoritats corresponents de la Unió Europea.

3. Davant els duríssims atacs contra el català a l'escola protagonitzats pel propi Conseller d'Ensenyament, Ernest Maragall, així com arran dels decrets del Ministerio de Educación respecte l'augment de les hores en ecspanyol, s'ha constituït una campanya popular que porta per nom Pel Català a l'Escola.


La campanya ha aprovat un Manifest on s'exigeix la retirada dels decrets i el reforçament del català com a llengua vehicular a l'ensenyament, entre d'altres demandes.

4. També he trobat profundament interessant la campanya iniciada des de la Catalunya Nord que exigeix al diari AVUI que tracti tots els catalans per igual, i no margini centenars de milers que se'n consideren, pero que aparentment, l'esmentat diari no els considera com a tals. De blaveros a neutralitzar, ja en tenim prou, Un 10 per aquesta campanya, perquè no ens podem permetre que aquelles publicacions que considerem més properes, ens facin beure a galet. Això seria molt mes perillós que qualsevol pantoxada a la que ens tenen acostumats els mèdia ecspanyols.


Com podeu veure, de feina a fer, n'hi ha molta, nomes cal que s'impliqui el nombre més gran de gent.