UNA GUERRA DE SUMA ZERO!

En Josep Gifreu és un referent de primer nivell. En una entrevista recent a la publicació Comunicació 21, diu sense embuts unes veritats grans com una casa de pagès. La podeu llegir sencera aquí.

De totes maneres no puc estar-me de reproduir íntegrament els fragments més rellevants. Són aquests:

La televisió és un instrument totalment domesticat de relació amb el món, i aquí hi ha la gran batalla.

La gran batalla entre l’espai català de comunicació i l’espanyol es troba situat sobretot en el front televisiu.

(...) Però no podem tancar els ulls al fet que encara avui, trenta anys després de la Transició, un 80% del consum de televisió a Catalunya es fa en castellà amb canals de control espanyol, i això no té

perspectives de canviar.

Dit això, la batalla principal de qualsevol estratègia per progressar cap a una normalització del català a l’espai de comunicació ha de centrar-se, doncs, en la televisió. El problema capital és la desocupació dels ocupants. És el gran problema que es troba una empresa privada catalana de televisió que vol competir amb els ocupants. Els ocupants, els grans canals espanyols, són canals competitius amb molts recursos que envaeixen l’espai amb canals vells i nous, generalistes i temàtics. Aquest és el gran nus pel model de negoci per una televisió privada en català." (negreta meva)

"El problema capital és la desocupació dels ocupants", frase genial, que no és altra cosa que allò que en ciència política s'anomena una relació de suma zero, on allò que guanya A ho perd B, de manera que l'avanç del primer pressuposa un correlatiu i obligat retrocés del segon. I això, naturalment és així perquè l'espai televisiu és limitat. I amb un 80% de televisió en ecspanyol, ho tenim difícil -tot i que no es pot establir una relació directa entre usar l'espanyol i ser contrari a la Independència, com tampoc es pot pressuposar que emprar el català, et fa partidari de la Independència, naturalment.

"Com desocupar els ocupants", that's the question! (the bloody fucking question, diria més). En aquest bloc ja m'he referit en més d'una i de dues ocasions a aquest tema.

Ja el 1995, en el meu llibre L'Ombra del Poder, afirmava clarament que TVE va ser un element capdavanter en el procés d'ecspanyolització de Catalunya, sobretot en els anys claus de 1958 a 1982.

Cal tenir sempre present que van ser polítics franquistes que van dirigir o gestionar TVE en els anys anteriors, els que després protagonitzaran la transició.

Em refereixo, és clar a individus com Adolfo Suarez, Rosón (el ministre de l'interior que va difondre per la televisió l'expressió d'etarra, seguint fil per randa el manual de contrainsurgència, en la primera lliçó del qual es diu que per destruir l'enemic, primer se la de deshumanitzar -és a dir, convertir-lo en no-home, un convertit en no-home, en etarra, la susceptibilitat per liquidar-lo desapareix, perquè és com si esclafessis una formiga, que al cap de tres segons ja te n'has oblidat).

O el propi Juan Luís Cebrián, referent incombustible de la progressia ecspanyola, i alt responsable de TVE en l'època franquista, abans de fer el salt a El País.

Després, entre 1983 i 1992, l'entrada en acció de TV3 va significar un retrocès evident de l'espanyolisme televisiu, però de seguida els ecspanyols es van posar les piles. La Llei de la Televisió Privada, aprovada pel govern Gonzàlez el 1989, va estar pensada per tallar el protagonisme del canal autonòmic, i també es va posar molt èmfasi en impedir la concessió d'una llicència a un canal privat en llengua catalana i d'àmbit nacional. Les televisions privades, amb les seves Mamas Chichos i tota la pesca, van obrir la porta a la victòria d'Aznar el 1996 i als vuit anys d'ofensiva neo-espanyola sense deturador. Així, en la primera dècada del segle XXI, la televisió en català va perdre una gran oportunitat, sobretot en el procés de digitalització, que no ha fet més que reforçar un ecspanyolisme rampant i sense complexos.

En aquest sentit, els set anys de tristpartit, van ser un autèntic

desastre. La pèrdua de TV3 com a referent de la modernitat hertziana, el tancament dels repetidors al País Valencià, la brunete mediàtica que no cessa, ha portat en els darrers anys a una situació molt precària del panorama televisiu nacional. Tv3, fidel al seu nom, és una televisió que s'ha regionalitzat i ecspanyolitzat fins a límits insospitats, amb periodistes i comunicadors que en alguns casos són difícilment diferenciables d'un col.lega de Telemadrid o de Canal Sud. Com dues gotes d'aigua, vaja.

En definitiva, que sense un espai televisiu català fort i cohesionat, tot és molt més difícil.

El Ciberespai català

En Gifreu també es refereix, sàviament, a la situació del ciberespai català. Concretament diu,

"Estem força bé en el ciberespai i en la cultura digital pel que fa a l’ús del català. (...) Ha estat molt important l’activisme digital català. Sóc optimista amb els passos que s’han donat fins ara a internet."

Tanmateix adverteix tot seguit,

"Espero que continuï, però també m’agradaria destacar que no hi ha un cel digital independent de la terra normalitzada. Terra i cel han d’anar molt ben coordinats i per tant cal tenir mercats i lleis que protegeixin el català."

Un 10. Sí senyor. Sublim. Cel i terra, terra i cel han d'anar units. No hi ha un sense l'altre i l'altre sense l'un. Les experiències ja s'acumulen: per molta virtualitat independentista a la xarxa, cal tocar de peus a terra -sovint dolorosament- per saber realment on s'està.

En definitiva, doncs, una entrevista com la raó mana. Una senyora entrevista!

MARCS DE REFERÈNCIA

En aquesta vida res és casual. Aquesta afirmació ens l'hem d'incrustar al cervell, perquè si no ens marcaran molts gols.

S'acaba de presentar un informe, Marcs de referència als Telenotícies de TV3, que assenyala que els informatius de la "nostra", són més aviat els de la "seva". És a dir, que majoritàriament, les notícies que s'emeten des dels espais informatius diaris d'aquest canal tenen un àmbit o dimensió ecspanyola. Algú li sobta, això? Espero que no. Es tracta d'una aposta estratègica. Estic fart d'haver d'escoltar notícies que res tenen a veure amb Catalunya, que passen a més de mil quilòmetres de distància... Aquesta línia informativa no es justifica per l'interès intrínsec de la notícia. Tv3 ha esdevingut un instrument d'ecspanyolització, com ja en el seu moment va escriure genialment en Víctor Alexandre.

De fet, la televisió, des dels seus inicis, ha tingut un paper socialitzador de primer ordre. Una servidora, en un llibre publicat el 1995, ja vaig afirmar que TVE ha estat el gran instrument ecspanyolitzador de Catalunya des del 1959 fins al 1983, que és quan comença a emetre TV3. Aquesta darrera, va tenir uns primers anys on semblava que la construcció d'un espai comunicacional català, teoritzat per en Josep Gifreu (foto), era possible i viable.

Tanmateix, amb l'arribada de la televisió privada, l'any 1989, la situació es va començar a tòrcer i de fet no ha fet més que empitjorar. TV3 ha deixat de ser una televisió referencial, i s'ha adaptat a l'espai comunicacional ecspanyol.

La inexistència de televisions privades en català, d'àmbit nacional, a causa de les restriccions legals imposades, amb tota la mala llet, pels governs de Felipe Gonzalez, ha suposat un llast terrible. Ha generalitzat la idea que amb els canals de TVC ja n'hi havia prou, i que allò "normal" era la televisió en ecspanyol. Allò "normal" i allò "modern", "cool", "guai". Emissores com Canal +. però sobretot Cuatro i LaSexta, amb els anys han esdevingut la meca dels joves urbans, mentre que Antena3 i Tele5, són les emissores per la caspa i la tarragada.

De manera que TV3 s'ha convertit en una mena de reserva, cada cop més juràssica (veure com s'arrosseguen la Maria Gorgues o l'Imma Pedemonte fa realment angúnia), i els joves, realment aporten poca cosa, entre d'altres raons, perquè no s'ho creuen, i no esperen més que fer el salt a canals d'àmbit ecspanyol.

Per acabar-ho d'adobar una de les poques coses positives dels darrers anys, els repetidors de TV3 fora de la CAC, que permetien a milers de catalans veure-la, han estat tancats de forma sistemàtica amb la connivència de Ministres com en Joan Clos o el propi José Montilla.

Un panorama, en definitiva, ben patètic. El resultat de tot plegat és un model audiovisual català totalment hispanocèntric, sense cap mena d'interès. Jo, la veritat, cada cop la miro menys.

No és d'estranyar, en aquest sentit, que davant la propera cita electoral del 2010, TV3 jugui en contra de Reagrupament. N'hem de ser conscients que serà així. I no només ella. El boicot i la marginació mediàtica serà total, fins i tot en contra de l'interès periodístic, perquè és prou explícit, ja a hores d'ara, que Reagrupament obtindrà representació parlamentària, tal i com assenyalen les enquestes.

Per contrarestar aquest silenci mediàtic, per sort, disposem de la xarxa. Ja sé que a diferència de la televisió, aquesta no arriba a una part significativa de la societat. Però són les cartes que tenim i les hem de jugar el millor possible. (Al marge, és clar, de la mobilització o presència al carrer).

Ahir, com diversos centenars d'internautes més, vam seguir l'acte de Reagrupament amb en Carretero a Lleida (foto). L'oferia RCat TV, i va ser una transmissió molt digna. Naturalment era estàtica i amb una única càmera. Malgrat això, penso que va atraure molt l'atenció. I sobretot penso que cal potenciar aquest recurs i bastir una autèntica televisió reagrupada que, en la mesura de les nostres possibilitats, contraresti el boicot mediàtic.

Reagrupament, és el producte, a banda dels milers d'hores de treball de cada cop més patriotes, de la xarxa i de les eines participatives que en ella naveguen. Sense elles, possiblement no seríem on som ara. Vaja, segur. Ara que s'acosta el repte clau, el que podríem dir que és la raó de la seva existència, és a dir, les eleccions del 2010, en les que hem de dinamitar l'escenari polític, hem de reforçar la nostra capacitat mediàtica, i fer-ho sobretot, amb els recursos que ens proporciona la xarxa. Si hi excel.lim, no tinc cap dubte que els resultats ens acompanyaran i farem miques l'statu quo.