dilluns, 17 de gener de 2011

UNA GUERRA DE SUMA ZERO!

En Josep Gifreu és un referent de primer nivell. En una entrevista recent a la publicació Comunicació 21, diu sense embuts unes veritats grans com una casa de pagès. La podeu llegir sencera aquí.

De totes maneres no puc estar-me de reproduir íntegrament els fragments més rellevants. Són aquests:


La televisió és un instrument totalment domesticat de relació amb el món, i aquí hi ha la gran batalla.

La gran batalla entre l’espai català de comunicació i l’espanyol es troba situat sobretot en el front televisiu.

(...) Però no podem tancar els ulls al fet que encara avui, trenta anys després de la Transició, un 80% del consum de televisió a Catalunya es fa en castellà amb canals de control espanyol, i això no té
perspectives de canviar.

Dit això, la batalla principal de qualsevol estratègia per progressar cap a una normalització del català a l’espai de comunicació ha de centrar-se, doncs, en la televisió. El problema capital és la desocupació dels ocupants. És el gran problema que es troba una empresa privada catalana de televisió que vol competir amb els ocupants. Els ocupants, els grans canals espanyols, són canals competitius amb molts recursos que envaeixen l’espai amb canals vells i nous, generalistes i temàtics. Aquest és el gran nus pel model de negoci per una televisió privada en català." (negreta meva)

"El problema capital és la desocupació dels ocupants", frase genial, que no és altra cosa que allò que en ciència política s'anomena una relació de suma zero, on allò que guanya A ho perd B, de manera que l'avanç del primer pressuposa un correlatiu i obligat retrocés del segon. I això, naturalment és així perquè l'espai televisiu és limitat. I amb un 80% de televisió en ecspanyol, ho tenim difícil -tot i que no es pot establir una relació directa entre usar l'espanyol i ser contrari a la Independència, com tampoc es pot pressuposar que emprar el català, et fa partidari de la Independència, naturalment.

"Com desocupar els ocupants", that's the question! (the bloody fucking question, diria més). En aquest bloc ja m'he referit en més d'una i de dues ocasions a aquest tema.


Ja el 1995, en el meu llibre L'Ombra del Poder, afirmava clarament que TVE va ser un element capdavanter en el procés d'ecspanyolització de Catalunya, sobretot en els anys claus de 1958 a 1982.

Cal tenir sempre present que van ser polítics franquistes que van dirigir o gestionar TVE en els anys anteriors, els que després protagonitzaran la transició.

Em refereixo, és clar a individus com Adolfo Suarez, Rosón (el ministre de l'interior que va difondre per la televisió l'expressió d'etarra, seguint fil per randa el manual de contrainsurgència, en la primera lliçó del qual es diu que per destruir l'enemic, primer se la de deshumanitzar -és a dir, convertir-lo en no-home, un convertit en no-home, en etarra, la susceptibilitat per liquidar-lo desapareix, perquè és com si esclafessis una formiga, que al cap de tres segons ja te n'has oblidat).

O el propi Juan Luís Cebrián, referent incombustible de la progressia ecspanyola, i alt responsable de TVE en l'època franquista, abans de fer el salt a El País.

Després, entre 1983 i 1992, l'entrada en acció de TV3 va significar un retrocès evident de l'espanyolisme televisiu, però de seguida els ecspanyols es van posar les piles. La Llei de la Televisió Privada, aprovada pel govern Gonzàlez el 1989, va estar pensada per tallar el protagonisme del canal autonòmic, i també es va posar molt èmfasi en impedir la concessió d'una llicència a un canal privat en llengua catalana i d'àmbit nacional. Les televisions privades, amb les seves Mamas Chichos i tota la pesca, van obrir la porta a la victòria d'Aznar el 1996 i als vuit anys d'ofensiva neo-espanyola sense deturador. Així, en la primera dècada del segle XXI, la televisió en català va perdre una gran oportunitat, sobretot en el procés de digitalització, que no ha fet més que reforçar un ecspanyolisme rampant i sense complexos.

En aquest sentit, els set anys de tristpartit, van ser un autèntic
desastre. La pèrdua de TV3 com a referent de la modernitat hertziana, el tancament dels repetidors al País Valencià, la brunete mediàtica que no cessa, ha portat en els darrers anys a una situació molt precària del panorama televisiu nacional. Tv3, fidel al seu nom, és una televisió que s'ha regionalitzat i ecspanyolitzat fins a límits insospitats, amb periodistes i comunicadors que en alguns casos són difícilment diferenciables d'un col.lega de Telemadrid o de Canal Sud. Com dues gotes d'aigua, vaja.

En definitiva, que sense un espai televisiu català fort i cohesionat, tot és molt més difícil.


El Ciberespai català

En Gifreu també es refereix, sàviament, a la situació del ciberespai català. Concretament diu,

"Estem força bé en el ciberespai i en la cultura digital pel que fa a l’ús del català. (...) Ha estat molt important l’activisme digital català. Sóc optimista amb els passos que s’han donat fins ara a internet."

Tanmateix adverteix tot seguit,

"Espero que continuï, però també m’agradaria destacar que no hi ha un cel digital independent de la terra normalitzada. Terra i cel han d’anar molt ben coordinats i per tant cal tenir mercats i lleis que protegeixin el català."

Un 10. Sí senyor. Sublim. Cel i terra, terra i cel han d'anar units. No hi ha un sense l'altre i l'altre sense l'un. Les experiències ja s'acumulen: per molta virtualitat independentista a la xarxa, cal tocar de peus a terra -sovint dolorosament- per saber realment on s'està.

En definitiva, doncs, una entrevista com la raó mana. Una senyora entrevista!

Etiquetes de comentaris: , , , , ,

1 Comments:

Anonymous Anònim said...

"un 80% del consum de televisió a Catalunya es fa en castellà amb canals de control espanyol, i això no té perspectives de canviar."

Si la Xarxa no supera la tele en 10 anys, estem perduts.

20 de gener de 2011 a les 10:55:00 CET  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home