LA MARATÓ DE LA POBRESA (ESPANYOLA)

Avui assistirem, de fet ja ha començat, a un altre exercici de cinisme polític, disfressat de bonisme solidari, que l'únic que pretén és tranquil.litzar consciències i assenyalar, en pla platònic, les ombres i confondre-les amb la realitat. Em refereixo, és clar, a la marató de la pobresa de TV3. De la pobresa espanyola, per descomptat. L'únic positiu que es pot dir de la marató és que serà una microexercici de generositat dels opulents que, com abans els reis absoluts indultaven condemnats a mort, ara uns pocs exclosos socials veuran com la seva situació personal o familiar es modifica lleugerament. Una gota en un oceà. Algú dirà que amb això ja n´hi ha prou, seguint la lògica incrementalista o, en la seva versió pujolista, de peix al cove o de qui dia passa any empeny.

Però no és així. En filosofia, en matemàtiques, es dóna molta importància a la coherència dels processos de raonament, de manera que si una afirmació o una equació estan mal construïdes o són falses, totes les afirmacions o les operacions posteriors no tenen cap validesa. És a dir no dóna el mateix resultat: 3+4x2 que (3+4)x2.


Aplicant-ho al cas que ens ocupa, considero un immens acte de cinisme dedicar tota una marató a la pobresa i no tenir en compte en cap moment el que jo diria que és un dels principals elements que el determinen: l'espoli fiscal espanyol, que ens roba cada any el 10% del nostre PIB i cada dia 60 milions d'euros. 60!!!!!


Certament no és aquest l'única causa de la pobresa, també n'hi ha d'altres com la corrupció, el frau, i no ens oblidéssim pas, les desigualtats i el propi model socioeconòmic o l'aposta per una economia especulativa per damunt d'una economia productiva.


Però si aquestes causes són comunes amb la majoria de societats del nostre entorn (les desenvolupades), l'espoli fiscal ens és exclusivament pròpia. És única i irrepetible, en el nostre entorn, també. I d'aquesta, si més no en les promos de l'emissora, no se n´ha dit ni fava.


Hi ha molts anti-independentistes que estratègicament descriuen la situació del país com si aquest ja fos independent. D'aquesta manera, eviten parlar de les causes de la dependència. I en aquest cas de l'asfixia financera que patim en tant que sotmesos al règim autonòmic. Ignoren a posta que Catalunya no pot actuar en condicions d'igualtat amb altres territoris, atès el robatori diari que pateix, i per contra l'exigeixen que sigui la primera de la classe.


En una Catalunya independent de ben segur que hi haurà pobres, com també peatges i fins i tot corruptes. No serà el paradís. Però com a mínim disposarem dels recursos que tots els estats del nostre entorn disposen per intentar combatre aquestes xacres. I ens en sortirem o no. Però el que és segur, és que amb l'actual pobresa espanyola, amb la nostra subordinació, no ens en sortirem, i de fet cada cop anem a pitjor, i si no capgirem la truita, potser aviat ja serà massa tard. Potser és això el que alguns volen... 

UNA GUERRA DE SUMA ZERO!

En Josep Gifreu és un referent de primer nivell. En una entrevista recent a la publicació Comunicació 21, diu sense embuts unes veritats grans com una casa de pagès. La podeu llegir sencera aquí.

De totes maneres no puc estar-me de reproduir íntegrament els fragments més rellevants. Són aquests:

La televisió és un instrument totalment domesticat de relació amb el món, i aquí hi ha la gran batalla.

La gran batalla entre l’espai català de comunicació i l’espanyol es troba situat sobretot en el front televisiu.

(...) Però no podem tancar els ulls al fet que encara avui, trenta anys després de la Transició, un 80% del consum de televisió a Catalunya es fa en castellà amb canals de control espanyol, i això no té

perspectives de canviar.

Dit això, la batalla principal de qualsevol estratègia per progressar cap a una normalització del català a l’espai de comunicació ha de centrar-se, doncs, en la televisió. El problema capital és la desocupació dels ocupants. És el gran problema que es troba una empresa privada catalana de televisió que vol competir amb els ocupants. Els ocupants, els grans canals espanyols, són canals competitius amb molts recursos que envaeixen l’espai amb canals vells i nous, generalistes i temàtics. Aquest és el gran nus pel model de negoci per una televisió privada en català." (negreta meva)

"El problema capital és la desocupació dels ocupants", frase genial, que no és altra cosa que allò que en ciència política s'anomena una relació de suma zero, on allò que guanya A ho perd B, de manera que l'avanç del primer pressuposa un correlatiu i obligat retrocés del segon. I això, naturalment és així perquè l'espai televisiu és limitat. I amb un 80% de televisió en ecspanyol, ho tenim difícil -tot i que no es pot establir una relació directa entre usar l'espanyol i ser contrari a la Independència, com tampoc es pot pressuposar que emprar el català, et fa partidari de la Independència, naturalment.

"Com desocupar els ocupants", that's the question! (the bloody fucking question, diria més). En aquest bloc ja m'he referit en més d'una i de dues ocasions a aquest tema.

Ja el 1995, en el meu llibre L'Ombra del Poder, afirmava clarament que TVE va ser un element capdavanter en el procés d'ecspanyolització de Catalunya, sobretot en els anys claus de 1958 a 1982.

Cal tenir sempre present que van ser polítics franquistes que van dirigir o gestionar TVE en els anys anteriors, els que després protagonitzaran la transició.

Em refereixo, és clar a individus com Adolfo Suarez, Rosón (el ministre de l'interior que va difondre per la televisió l'expressió d'etarra, seguint fil per randa el manual de contrainsurgència, en la primera lliçó del qual es diu que per destruir l'enemic, primer se la de deshumanitzar -és a dir, convertir-lo en no-home, un convertit en no-home, en etarra, la susceptibilitat per liquidar-lo desapareix, perquè és com si esclafessis una formiga, que al cap de tres segons ja te n'has oblidat).

O el propi Juan Luís Cebrián, referent incombustible de la progressia ecspanyola, i alt responsable de TVE en l'època franquista, abans de fer el salt a El País.

Després, entre 1983 i 1992, l'entrada en acció de TV3 va significar un retrocès evident de l'espanyolisme televisiu, però de seguida els ecspanyols es van posar les piles. La Llei de la Televisió Privada, aprovada pel govern Gonzàlez el 1989, va estar pensada per tallar el protagonisme del canal autonòmic, i també es va posar molt èmfasi en impedir la concessió d'una llicència a un canal privat en llengua catalana i d'àmbit nacional. Les televisions privades, amb les seves Mamas Chichos i tota la pesca, van obrir la porta a la victòria d'Aznar el 1996 i als vuit anys d'ofensiva neo-espanyola sense deturador. Així, en la primera dècada del segle XXI, la televisió en català va perdre una gran oportunitat, sobretot en el procés de digitalització, que no ha fet més que reforçar un ecspanyolisme rampant i sense complexos.

En aquest sentit, els set anys de tristpartit, van ser un autèntic

desastre. La pèrdua de TV3 com a referent de la modernitat hertziana, el tancament dels repetidors al País Valencià, la brunete mediàtica que no cessa, ha portat en els darrers anys a una situació molt precària del panorama televisiu nacional. Tv3, fidel al seu nom, és una televisió que s'ha regionalitzat i ecspanyolitzat fins a límits insospitats, amb periodistes i comunicadors que en alguns casos són difícilment diferenciables d'un col.lega de Telemadrid o de Canal Sud. Com dues gotes d'aigua, vaja.

En definitiva, que sense un espai televisiu català fort i cohesionat, tot és molt més difícil.

El Ciberespai català

En Gifreu també es refereix, sàviament, a la situació del ciberespai català. Concretament diu,

"Estem força bé en el ciberespai i en la cultura digital pel que fa a l’ús del català. (...) Ha estat molt important l’activisme digital català. Sóc optimista amb els passos que s’han donat fins ara a internet."

Tanmateix adverteix tot seguit,

"Espero que continuï, però també m’agradaria destacar que no hi ha un cel digital independent de la terra normalitzada. Terra i cel han d’anar molt ben coordinats i per tant cal tenir mercats i lleis que protegeixin el català."

Un 10. Sí senyor. Sublim. Cel i terra, terra i cel han d'anar units. No hi ha un sense l'altre i l'altre sense l'un. Les experiències ja s'acumulen: per molta virtualitat independentista a la xarxa, cal tocar de peus a terra -sovint dolorosament- per saber realment on s'està.

En definitiva, doncs, una entrevista com la raó mana. Una senyora entrevista!

COM EN EL FRANQUISME, PERÒ AMB LA F1

Un dels meus mal records d'infantesa és la Setmana Santa televisiva. Els més joves els costarà molt imaginar com es podia viure amb dos canals ecspanyols de televisió en blanc i negre, i empassar-se els akelarres dels garrulos amb les caputxes tipus KKK. Penso que va ser llavors que em va immunitzar contra el pensament religiós per sempre més. Les odiava, aquelles tardes llarguíssimes d'una televisió que no podia suportar. Naturalment, amb el pas dels anys el meu menjacapellanisme s'ha anat apaivagant, tot i que encara a hores d'ara quan veig en Rouco, o el Garcia Gascó (amb accent, talòs!), els automatismes se'm disparen. No ho puc evitar. Jo he arribat a la conclusió que preocupar-se per la vida en l'hipotètic més enllà, és un acte de profund egoisme, tenint present la quantitat de problemes que tenim ara i aquí. Però bé, cadascú que es posicioni com vulgui, sempre i quan a mi no em toqui el que no sona. Naturalment, jo no tractaré condescentment una persona creient, com perdonant-li la vida. Més d'una vegada, m'he sentit incòmode quan un capellà o religiós, sobretot si era jove, s'adreçava a mi d'aquesta manera. No sé què es pensen! Mai ho he entès!

Però bé, aquest rotllo que us acabo de clavar ve a tomb pel fet que aquests dies ja tinc el tema de la Fórmula 1 de cotxes que em surt per les orelles. Quin veritable fàstic! No puc evitar traçar paral.lelismes entre la meva infantesa amb els garrulos de les processons, i els notes de la F1, pilots, periodistes i públics inclosos. Haver de suportar no sé quants dies la tonteria pija de gent fotent gasto de benzina, em posa malalt dels nervis. Sort que ara tinc 15 o 20 canals per triar, però és clar, quan vull mirar les notícies a TV3, m'adono que ni els horaris respecten... però què s'han pensat? 

Si us plau, perquè no apreteu el gas a fons, us sortiu per la tangent i us aneu a fer la mà d'una punyetera vegada?

EN GUTIÉRREZ COM A METÀFORA

Avui s'estrena una pel.lícula que commemora una derrota ecspanyola. La del 2 de maig. Sí, els ecspanyols també commemoren derrotes... qui ho diria no? I fins i tot els madrilenys, les converteixen en festes oficials. Qui ho diria, qui ho diria! Tan pagats d'ells mateixos com són!

Però realment, el motiu d'aquest post no és parlar de quan els gavatxos van tenir el detall de carregar-se uns quants centenars d'ecspanyols. No. El motiu d'aquest post és reflexionar sobre el fet que el protagonista de la pel.lícula, que naturalment no aniré a veure, i que tampoc diré quin és el seu títol, perquè només faltaria que li fes propaganda -i adverteixo que si hi ha un graciós que en els comentaris el posa, l'esborraré- és un jove actor català, en Quim Gutiérrez i Ylla (1981)... cony el Martí Aiguader de la sèrie Poble Nou (1994), que feia de germà petit d'en Joel Joan... els que tingueu uns quants anyets, no gaires, però, sense cap mena de dubte us en enrecordareu. 

M'ha semblat surrealista que un actor català sigui el protagonista d'una pel.lícula que tracta sobre un dels mites fundadors de l'ecspanyolisme més tronat i feixista. I per més inri, es tracta d'un actor que en el seu moment va co-protagonitzar el primer culebrot de TV3. Poble Nou, efectivament, va representar la culminació de l'apoteosi mediàtica del pujolisme televisiu. Certament, abans havia existit el fenomen Dallas, però no deixava de ser un producte d'importació. En canvi, Poble Nou era "nostre", inimitable, inigualable, intransferible. 

Que un dels referents audiovisuals del pujolisme rampant ara protagonitzi desacomplexadament una pel.lícula sobre el 2 de maig ecspanyol, se'm presenta com una metàfora molt crua de l'ensulsiada històrica del pujolisme. Hòstia, la frase sembla una mica exagerada, ho reconec, però té alguna cosa... de veritat.

Pensant-ho bé, en Quim, no fa més que seguir els passos d'altres actors més grans, com pot ser en Jordi Mollà (1968), co-protagonista d'un altre programa mític de la 3, La Granja (1989), on feia de Ramonet, i que darrerament no fa més que representar, un altre dels referents patriòtics espanyols com és el rei Felip II a la gran pantalla.

Però tornem al pujolisme. 23 anys de govern ininterromput, és a dir, 272 mensualitats (abril del 80 fins a desembre del 2003) amb les seves corresponents pagues extres, semblen haver-se dissolt en l'aire, perquè, entre d'altres coses, han servit per donar mà d'obra qualificada a la major glòria del nacionalisme audiovisual ecspanyol. Realment és molt fort. I demostra que, malgrat que el pujolisme va fer alguna cosa ben feta, moltes no tenien la mínima consistència, i a mesura que ens allunyem d'ell -i ja som a cinc anys de distància- la seva rellevància es va posant més en qüestió. I com a mostra, un botó: l'estat catatònic de la indústria cinematogràfica i audiovisual catalana. Encefalograma pla, vaja. 

He de dir que potser sí que en Pujol es considera un patriota, però que li va passar com en Macià, del qual no tinc cap dubte del seu patriotisme: ambdós es van trobar envoltats de col.laboradors d'una fermesa o tremp patriòtic més aviat tebi... i van acabar cedint a major glòria d'Ecspanya, quan haurien d'haver plantat cara i jugar-s'ho tot a una carta. Macià va estar a punt de fer-ho... i quasi guanya. Pujol, però, mai s'ho va plantejar. Sabia més bé que ningú l'elevadíssim institint de rata de molts dels seus companys de viatge.

La veritat és, però, que en aquests darrers cinc anys, el nivell de provincianisme i de subordinació mental de molts catalanets està assolint proporcions alarmants. Una de les causes de la crisi de TV3, nom que, per altra banda, ja és tot un homenatge a la subordinació mental i a l'autoperiferització -i que caldria canviar-lo de forma immdiata- és que els periodistes, actors, comunicadors audiovisuals que hi treballen ja no la veuen com la Televisió Nacional de Catalunya, sinó com una televisió més, i de fet somnien en fer el salt a les televisions de debò, que són les ecspanyoles. 

I aquesta subordinació mental, és el gran, l'enorme fracàs del pujolisme, perquè abans d'ell, pràcticament no existia. I si existia, l'haurien d'haver eliminada per sempre més. I no ho va aconseguir.

DESPRÉS DEL TANCAMENT DE LA CARRASQUETA

Com tots els dimecres, he dinat amb els de la colla. Assegut al meu costat, al Víctor se'l veia tocat. De seguida hem entrat en matèria. Naturalment, hem parlat del tancament del repetidor de TV3 a la Carrasqueta. De l'intercanvi d'opinions, en concloc el següent:

Més enllà del fet que al PP sempre se li ha de dir el nom del porc, perquè s'ho mereix i és de justícia profilàctica el fer-ho, la veritat és que en tot aquest afer, s'ha limitat a fer el que li han deixat fer i vol fer. Com si fos el joc de l'oca, ha anat caient en caselles que li permetien tornar a tirar els daus i així anar avançant en els seus objectius genocides.

I qui li ha permès anar fent? Naturalment, el PSOE, i perquè no dir-ho, una concepció regionalista, capada, blavera del nord de molts polítics catalans de la CAC.

Posem les cartes sobre la taula. Quan el conseller Tresserres proposa la reciprocitat de les emissions de les diferents televisions regionals (TVC, TVV, IB3), als sociates els agafa un patatús, perquè no volen sentir a parlar que una televisió pepera es pugui veure a la CAC. I fan per activa o per passiva, tot el possible per ensorrar l'acord, o fins i tot ensorrar la proposta abans que es converteixi en acord, de manera que deixen les mans lliures al Camps perquè executiu la seva amenaça. Estem doncs, davant d'una claríssima deslleialtat i traïció, l'enèssima, dels sociates envers els seus socis de govern.

Per la seva banda, aquest funest episodi ha de fer obrir els ulls a la gent de CDC i d'ERC que encara pensa que s'han d'aplicar polítiques regionalistes. Si la recepció de TV3 a les comarques del sud, en tant que eix fonamental per a la vertebració d'un espai comunicacional, hagués estat presentat com un casus belli, és a dir, que la seva no realització hagués significat la fi de la comèdia dels successius acords entre els dos partits amb els seus interlocutors ecspanyols -bàsicament el PSOE-, ja faria temps que el tema s'hauria resolt.

En definitiva, cal saber d'una vegada per totes si aquests dos partits juguen la lliga nacional o volen limitar-se a la lliga CAC. Cal reconèixer que ERC es troba molt més ben posicionada, en aquest sentit, mentre que pel que fa a CDC, el més calent és a l'aigüera. Però això no ha de fer oblidar que dins d'ERC encara hi ha elements que juguen al CACisme, és a dir al quatriprovincianisme (i fins i tot encara en trobaríem d'imbècils que es pensen que això encara és massa, que els catalans més catalans són ells i que Barcelona i rodalies se'n vagin a la merda!).

Ara, si hi aposten, cal anar a per totes. La Nació Catalana, amb els seus actuals més de 13 milions d'habitants (i que es despengi qui es vulgui despenjar), és una nació que s'ho val, i la lluita per tornar a rebre TV3 a la zona del sud, no és tant una reivindicació d'una emissora que, francament, darrerament, ecspanyolitza més que cap altra cosa -amb les excepcions pertinents, sinó una reivindicació de la Nació Catalana, del nostre projecte nacional.

En Víctor diu que molt segurament, determinades actituds i capteniments polítics començaran a canviar i que es marcarà els responsables de molt més d'aprop, i les denúncies de les responsabilitats, de les renúncies, seran molt més contundents. 

Des d'aquest modest bloc faig una crida a participar en totes les mobilitzacions que se celebrin al respecte.

Que així sia!

UNA ALTRA FITA EN L'ECSPANYOLITZACIÓ DE TV3

Cansa, cabreja, empipa, no sé perquè ho faig. Suposo que per disciplina, però realment TV3 està superant totes les expectatives quant a ecspanyolització, traïció, humiliació, i tots els ismes que vulgueu... Em refereixo és clar al TN que a l'hora de triar la notícia d'encapçalament de l'edició del dimarts, davant la possibilitat de fer-ho amb la inauguració de la Fira de Frankfurt, on la literatura catalana és la convidada, fet que de ben segur no es tornarà a repetir com a mínim en els propers 50 anys, va optar per destacar la darrera acció armada contra l'enèssim colonitzador ecspanyol, que per més inri, és militant del PP, i que només va quedar ferit, -és a dir, que ni tan sols la va palmar.

D'aquesta manera, la lògica informativa de TV3 s'arrenglera, prietas las filas, amb la Brunete Mediàtica. Si us plau, si us plau, aneu-vos a prendre pel cul. Juro que foterem una neteja que no us coneixerà ni la vostra puta mare. Catalunya ha lluitat massa per haver de suportar aquests bords. Aneu-vos a treballar a la Cuatro o a la Sexta, que allà podreu espanyolejar a cor què vols! Però pareu de tocar el que no sona!

I per cert, del terrorisme ecspanyol quotidià (agressions a militants i locals del Bloc Nacionalista Valencià), ni mu. Bé, ens ho apuntem. Ja passarem comptes, botiflers, caragirats!

RETORN DE L'UCE

Ahir vaig tornar de la Universitat Catalana d'Estiu (UCE). Enguany ha estat la 39ena edició, la qual cosa vol dir que la propera complirà 40 anys (1968-2008). Espero i desitjo que sigui una edició especial i que marqui clarament l'agenda política per evitar autèntiques barrabassade, algunes de les quals he pogut sentir-les en els darrers dies.

Bé, però el retorn de l'UCE és sempre dur. En primer lloc per la derrota dels Catalans Dragons a la final, celebrada a l'estadi de Wembley. Vaig veure els darrers minuts de la primera part en un bar de Perpinyà, en mig d'un ambient ple d'entusiasme. Al final dels 40 minuts el resultat encara donava esperances (4-8). Però la segona part va ser decebedora. De totes maneres, arribar a la final ja era una victòria, atès que era la primera vegada que hi arribava un club no anglès o britànic.

Els imbècils de TV3, "la seva", no van emetre Els Segadors. Hauria de dir "sense comentaris". Però no. Vull fer-ne.

TV3 s'està convertint en un càncer, en un tumor pel poble català. Hem creat un Leviatan i ara, sota les ordres d'en Joan Majó, ministre del GAL, per cert, està actuant sense cap mena de pudor i de vergonya per soscavar la poca dignitat nacional que queda a molts catalans i catalanes. Ho pagareu molt car, colla de desgraciats! Anirem a per vosaltres i no us salvarà ni déu!

Per la seva banda, els llepaculs de Catalunya Ràdio s'empesquen ara retransmetre els partits de la merda blanca. Aneu-vos a fer la mà, cagamandúries. Vosaltres també passareu comptes. Crido des d'aquest post a fer un boicot actiu contra aquesta gentussa que viuen dels nostres diners.

La Corpo fins ara ha estat la gran finançadora de l'Espanyol, un club feixista on els hi hagi, les retransmissions del qual segur que incrementen fins a l'infinit el seu dèficit. No contents amb això, ara també volen finançar el Real Madrid, i segurament també el Sevilla. Colla d'imbècils!
Aneu fent, que ja passarem comptes. Us ho ben juro!

Tornant a l'UCE
Respecte els debats i conferències a l'UCE, només destacar la d'en Carretero. Em va fer gràcia però, l'acte protagonitzat per en Xavier Vendrell. Va tenir la barra de demanar paciència, confiança... i vint (VINT, 20) anys de marge abans de proclamar la independència. Algú li hauria de dir que en el món actual, es passen comptes cada tres o quatre mesos, no més. Cada trimestre o quadrimestres, les empreses fan públics els seus comptes i és en funció d'aquests que pugen o baixen a la borsa. El mateix passa amb els partits polítics i els baròmetres mensuals o d'estació (hivern, estiu, etc.). Demanar un xec en blanc per 20 ANYS és tractar l'audiència, és a dir, els ciutadans, directament d'imbècils integrals i de dats pel cul. Però tu que t'has cregut, nen?

ALS PAPANATES DEL DEPARTAMENT D'ESPORTS DE TV3

Sé que generalitzar és injust, per això el contingut d'aquest post només va adreçat a qui correspongui. Som-hi, doncs.

No puc suportar els mxmxns del Departament d'Esports de TV3. Són la quintaessència de la pijeria pocapena. Uns autèntics frívols que només pensen en poca-soltades i que es creuen els amos del món, el centre de l'univers. Ben segur que tots ells deuen practicar els esports d'aventura, i deuen fer juguesques sobre qui es gasta més pasta amb l'última novetat tecnològica, o amb la roba fashion. Per ells el món és l'Avui, l'ahir no els interessa i el demà no existeix.

Però per damunt de tot, el que em toca més allò que no sona és la seva veneració absoluta i per damunt de tot i de tothom, envers l'èxit.

Això fa que s'agenollin i llepin el que calgui llepar quan es troben davant d'una triomfador, al qual adularan i li riuran les gràcies fins que n'aparegui un de millor. Aquests dats no coneixen amistats ni principis. O millor dit, l'únic principi que tenen és el de mantenir-se a la cresta de l'onada, fent tots els equilibris necessaris i donant els cops de colze o de puny que facin falta.

No els parlis de principis ètics, no els interessa en absolut. Si guanyes, vals. Si perds, no existeixes. Punt.

No és d'estranyar, doncs que aquests titelles, realitzin autèntics panegírics de personatges totalment reprovables i que se situen a les antípodes del que la gent normal considera que és una bona persona.

En els darrers anys, litres de baves han caigut de les boques del Departament d'Esports de TV3 pensant, somiant en individus com Florentino Pérez i, sobretot, des de'n a fa dos, de Fernando Alonso. És una reacció provinciana, quasi equivalent a la tòpica de "Bienvenido Mr. Marshall".
Els telespectadors d'aquest canal ens hem hagut d'empassar autèntics panegírics d'aquests fenomenos que han convertit cada cop més la cadena, de ser una veritable televisió nacional -o amb vocació de ser-ho- a ser una simple televisió autonòmica més -amb tota la vocació de ser-ho.

En definitiva, després d'aguantar una setmana d'alonsomania per un tubo, ja els tinc ben plens. Que provincià que és l'autonomisme mental! Què patètic!

PD. Mira que si demà l'individu se la fot, encara seran capaços de muntar-li un monument!

UN LLIBRE LLEGIT i el 30 MINUTS

Ara fa unes setmanes vaig acabar de llegir un llibre que ha aixecat una certa polèmica. Em refereixo a Entre el roig i el negre de Miquel Mir i Serra. És una obra interessant, de la qual, això no obstant, se n'està fent una lectura totalment esbiaixada. De fet, aquest llibre, conjuntament amb el llibre de l'Enric Vila sobre la biografia d'en Lluís Companys, s'estan convertint en autèntics referents del reaccionarisme nostrat. Vull dir, que han esdevingut referències imprescindibles, espero que més enllà de la voluntat dels seus autors- per tots aquells sectors del regionalisme autonomista que vol passar comptes amb una interpretació de la història recent de la nostra Pàtria considerada massa esquerranosa i sobiranista. Algú, des d'un bloc sobiranista, l'ha definida de barretina mediàtica, em sembla una caracterització excel.lent. El que més m'emprenya d'aquests sectors és que en certa mesura s'inspiren en el model ecspanyol de lluita ideològica. Són com una FAES, però en petit. Tot, sempre, en petit, no fos cas que...

No he llegit el llibre d'en Vila, com tampoc he vist la pel.lícula d'en Puig Antic. Tard o d'hora hauré de fer les dues coses i sé, postivament que m'emprenyaré. I per això ho intento evitar o posposar-ho el màxim possible. Fins quan aguantaré? No ho sé. Però sí sé una cosa. Molts d'aquests de la barretina mediàtica, deuen la vida a Lluís Companys. Ells són al món, entre nosaltres, perquè Companys i altra gent de la Generalitat republicana, els van proporcionar salconduits per poder fotre el camp durant les primeres setmanes de la Revolució. Aproximadament 5.000 salconduits foren expedits i permeteren que una part significativa de la dreta catalana -l'ecspanyola no, faltaria més- se salvés de la mort. Per entendre'ns i a tall d'exemple, sino fos per en Companys, molts Salvadors Sostres d'avui en dia, no haurien nascut mai, perquè els seus avis haurien estat executats, passejats. No cal dir que, el 1940, quan Companys va ser sotmès a una pantomima de judici -el mateix que ara el PSOEGAL es nega a declarar nul, per cert- aquells que li devien la vida, no van moure ni un puto dit. I és que de desagraïts l'infern (i Catalunya) n'és ple.

I respecte els anarquistes, el llibre que comento parla quasi bé més dels robatoris que de les execucions. Com si les primeres tinguessin més rellevància que les segones. Hi ha pàgines senceres dedicades a descriure amb tot luxe de detall i amb un vocabulari litúrgic fins i tot per mi del tot desconegut, els objectes religiosos que els protagonistes van acumulant i que després els serveix per sobreviure a l'exili. Què voleu que us digui? Se me'n fot que expropiessin de facto als rics i als poderosos. Ara bé ha de quedar una cosa ben clara, les Patrulles de Control no només estaven compostes per anarquistes. La gent d'ERC, del PSUC i de la UGT també en formaven part, però sembla que a l'hora de rebre, sempre rep el mateix.

Que quedi clara una cosa, en el cas hipotètic que jo hagués viscut els fets de la Guerra, i sempre tenint en compte que a diferència dels protagonistes d'aquella època, jo sí sé com va acabar tot plegat, si jo hagués viscut aquells episodis, probablement hagués donat suport a qualsevol cop o putsch sobiranista que hagués acabat amb el domini de la CNT i sobretot la FAI. Per exemple a l'anomenat, per alguns malanomenat, complot de de Joan Casanovas, contemplava la liquidació d'entre 30 i 40 dirigents faistes, molt d'ells ecspanyols hasta las cachas. Un cop liquidats, el Principat hagués demanat la protecció de França, com una manera de desvincular-se de la guerra. Us imagineu què hagués passsat -ucronia- si França declara un protectorat sobre Catalunya i a l'hora Madrid hagués caigut en mans franquistes el 1936? Jo ho tinc molt clar: trencament de l'estat. Probablement això hauria portat a entrar en la Guerra Mundial i tot plegat s'hagués complicat molt: més guerra, més morts... Però segur que no hauríem passat, ni de conya els 40 anys de merda sota la dictadura de Franco. I només per això ja hagués pagat la pena.

INDIGNANT, TV3
M'afegeixo a la justa censura que els companys de Tribuna Catalana fan del darrer reportatge del 30 Minuts sobre la recuperació de la Memòria. Segons sembla, el referent d'aquesta gent és el que va passar a Extremadura o a vés a saber quin cony de poble mig perdut per la Meseta. Poca, molt poca referència a Catalunya (només parlaren d'en Sagardia). Ni tan sols feren esment de l'enorme fossa de la ciutat de València, que els feixistes d'avui en dia volen destruir. I Valle dels Caídos per un tubo, i Paracuellos per un tubo, i fot-li que són catalans. Però què collons mengen aquesta gent? Els catalans i les catalanes no tenim prou morts que hem de plorar els morts dels altres? Patètic, depriment. Encara bo que no van parlar d'Iznájar!