EN GUTIÉRREZ COM A METÀFORA

Avui s'estrena una pel.lícula que commemora una derrota ecspanyola. La del 2 de maig. Sí, els ecspanyols també commemoren derrotes... qui ho diria no? I fins i tot els madrilenys, les converteixen en festes oficials. Qui ho diria, qui ho diria! Tan pagats d'ells mateixos com són!

Però realment, el motiu d'aquest post no és parlar de quan els gavatxos van tenir el detall de carregar-se uns quants centenars d'ecspanyols. No. El motiu d'aquest post és reflexionar sobre el fet que el protagonista de la pel.lícula, que naturalment no aniré a veure, i que tampoc diré quin és el seu títol, perquè només faltaria que li fes propaganda -i adverteixo que si hi ha un graciós que en els comentaris el posa, l'esborraré- és un jove actor català, en Quim Gutiérrez i Ylla (1981)... cony el Martí Aiguader de la sèrie Poble Nou (1994), que feia de germà petit d'en Joel Joan... els que tingueu uns quants anyets, no gaires, però, sense cap mena de dubte us en enrecordareu. 

M'ha semblat surrealista que un actor català sigui el protagonista d'una pel.lícula que tracta sobre un dels mites fundadors de l'ecspanyolisme més tronat i feixista. I per més inri, es tracta d'un actor que en el seu moment va co-protagonitzar el primer culebrot de TV3. Poble Nou, efectivament, va representar la culminació de l'apoteosi mediàtica del pujolisme televisiu. Certament, abans havia existit el fenomen Dallas, però no deixava de ser un producte d'importació. En canvi, Poble Nou era "nostre", inimitable, inigualable, intransferible. 

Que un dels referents audiovisuals del pujolisme rampant ara protagonitzi desacomplexadament una pel.lícula sobre el 2 de maig ecspanyol, se'm presenta com una metàfora molt crua de l'ensulsiada històrica del pujolisme. Hòstia, la frase sembla una mica exagerada, ho reconec, però té alguna cosa... de veritat.

Pensant-ho bé, en Quim, no fa més que seguir els passos d'altres actors més grans, com pot ser en Jordi Mollà (1968), co-protagonista d'un altre programa mític de la 3, La Granja (1989), on feia de Ramonet, i que darrerament no fa més que representar, un altre dels referents patriòtics espanyols com és el rei Felip II a la gran pantalla.

Però tornem al pujolisme. 23 anys de govern ininterromput, és a dir, 272 mensualitats (abril del 80 fins a desembre del 2003) amb les seves corresponents pagues extres, semblen haver-se dissolt en l'aire, perquè, entre d'altres coses, han servit per donar mà d'obra qualificada a la major glòria del nacionalisme audiovisual ecspanyol. Realment és molt fort. I demostra que, malgrat que el pujolisme va fer alguna cosa ben feta, moltes no tenien la mínima consistència, i a mesura que ens allunyem d'ell -i ja som a cinc anys de distància- la seva rellevància es va posant més en qüestió. I com a mostra, un botó: l'estat catatònic de la indústria cinematogràfica i audiovisual catalana. Encefalograma pla, vaja. 

He de dir que potser sí que en Pujol es considera un patriota, però que li va passar com en Macià, del qual no tinc cap dubte del seu patriotisme: ambdós es van trobar envoltats de col.laboradors d'una fermesa o tremp patriòtic més aviat tebi... i van acabar cedint a major glòria d'Ecspanya, quan haurien d'haver plantat cara i jugar-s'ho tot a una carta. Macià va estar a punt de fer-ho... i quasi guanya. Pujol, però, mai s'ho va plantejar. Sabia més bé que ningú l'elevadíssim institint de rata de molts dels seus companys de viatge.

La veritat és, però, que en aquests darrers cinc anys, el nivell de provincianisme i de subordinació mental de molts catalanets està assolint proporcions alarmants. Una de les causes de la crisi de TV3, nom que, per altra banda, ja és tot un homenatge a la subordinació mental i a l'autoperiferització -i que caldria canviar-lo de forma immdiata- és que els periodistes, actors, comunicadors audiovisuals que hi treballen ja no la veuen com la Televisió Nacional de Catalunya, sinó com una televisió més, i de fet somnien en fer el salt a les televisions de debò, que són les ecspanyoles. 

I aquesta subordinació mental, és el gran, l'enorme fracàs del pujolisme, perquè abans d'ell, pràcticament no existia. I si existia, l'haurien d'haver eliminada per sempre més. I no ho va aconseguir.