ES POT SER D'ESQUERRES I OBVIAR L'ESPOLI FISCAL?

És una pregunta que m'obsessionaria si no fos que tinc la resposta. I la resposta és no. Rotundament no. Però quan veig els diferents polítics, tertulians, sindicalistes, oenegistes, indignats, i tota altra patuleia que ho fan, és a dir, que en el seu argumentari l'espoli fiscal brilla per la seva absència, no me´n sé avenir. Com es menja això d'ignorar que amb 22 o, com ara diuen, amb 16 miliards (milers de milions) es podria fer tota la política social que es volgués, i encara sobraria pel capítol de muntar un exèrcit català modern, és a dir, reduït en nombre d'efectius, però altament tecnificat àdhuc digitalitzat, i en gran part unmanned, tal i com manen els cànons actuals.

Recordo que el problema per als nostres esquerrans de pa sucat amb oli són els 4 miliards d'euros que el 2013 s'hauran de retallar per acomplir amb el diktat de Madrid. Quatre miliards! i ens en roben 16 pel cap baix! Al.lucinant.

Jo estaria per desposseir aquesta gentola de la seva àurea de progressisme. No són més que una colla de gauche divine o d'esquerra caviar, que deia l'enyorat Ramon Barnils. Començant naturalment pels capitostos dels dos sindicats més representatius. Que van ser, per cert, els que van muntar la vaga general en plena campanya electoral, que cada cop és més clar, va tenir un efecte rellevant en el resultat. Sobretot arran de l'actuació més que sospitosa de determinats elements, tant d'una banda com de l'altra. Segur que amb el pas del temps, alguna cosa en sortirà d'aquells dies. Però serà impossible, òbviament, tornar a enrere. Ja van aconseguir el que van voler.

Però tornant a l'esquerra. És obvi que els esquerranosos de manual, són agents al servei d'Espanya. És per això inajornable elaborar un discurs desacomplexat que bandegi els peatges que tradicionalment s'ha pagat a l'esquerra espanyola.

Un exemple, estic tip de sentir a gent que va d'independentista i revolucionària, parlar que tenim 5 milions d'aturats -bé suposo que ara dirien 6 milions. 5 o 6 milions d'aturats a tota Catalunya???? Però aquesta gent quin univers mental té? Em pregunto, retòricament, és clar. Suposo que en el seu fur intern, parlar, de 800.000 aturats (al Principat) o d'1,7 milions (a tota Catalunya) és insolidari, perquè bandeges els de la resta de l'estat espanyol. Molt bé, llavors, perquè no es fa referència als aturats de la resta de la Unió Europea o, posats a fer, de la resta del món, que dit sigui de passada, en són centenars de milions? És tan difícil d'entendre-ho?

Per sort, sembla que el flamant portaveu parlamentari de la CUP ho ha entès, i no cau en aquest espanyolisme amb pell de xai, que va de solidari i de bon rotllo.

Llàstima, però, que els tres diputats de la formació esmentada, van perdre una primera oportunitat de demostrar que no són d'aquesta esquerra caviar, que no ho són, i van optar per votar contra la investidura del President Mas. És a dir, el mateix vot que el PP, el PSOE, ICV i Ciudadanos. Tant hauria costat abstenir-se, tenint en compte que es proposa fer una consulta per la Independència? No dic, òbviament, votar a favor, però oposar-se rotundament en contra, quan és evident que alguna cosa es mou, no és gaire intel.ligent.

Recordo que l'esquerra abertzale, quan se la va posar entre l'espasa i la paret, finalment va decidir donar un vot favorable, i que era decisiu, al Pla Ibarretxe. Era l'any 2004, i ho podeu llegir aquí, negre sobre blanc. Recordo també, que el Pla Ibarretxe era molt menys agosarat que, el Pacte per la Llibertat, signat per CiU i ERC, atès que no feia referència a Euskadi com a un nou estat d'Europa, sinó que es conformava amb una mena d'estat lliure associat al Regne d'Espanya.

Però aquí, els "nostres" abertzales d'esquerres, són més radicals que els bascos, faltaria plus! No fos cas que hi hagués algú més esquerrà que ells.

Paradoxalment a aquest radicalisme, resulta entendridor les imatges del portaveu del trio, petonejant-se amb la fadeta del Parlament, la que no té la paraula "independència" en el seu vocabulari. I encara més, la foto d'un bavejant Jordi Pujol mirant des de dalt estant al diputat Fernàndez. Segur que en el seu fur intern, en Pujol es devia sentir triomfant. Un Fernàndez portaveu de la CUP, tu.

Si la cosa continua així, auguro que el trio serà adoptat com els nens de la casa del Parlament. Ja no vull ni pensar què passarà, quan pareixi la diputada cupera. Com a mínim, sortiran las fotos al programa de la Garcia Melero, o al Divendres de TV3, o fins i tot, a la ràdio amb el Toni Clapés. Si fos espanyola, segur que sortiria a l'Hola i a la resta de la premsa del cor. I què faran quan els vulguin entrevistar al Salvados, de l'Évole (o Ébola?), en espanyol. por supuesto, eh? La Quintaessència del progressisme espanyol...

En fi, suposo que he acabat molt lluny d'on he sortit. L'únic que volia dir és que més intel.ligència freda, i menys posturetes ideològiques per a la galeria, a major il.lusió dels enemics espanyols, tant de dretes com d'esquerres, és a dir, com també deia l'enyorat Barnils, tant de dretes com de dretes.

(AHIR) I AVUI ÉS UN GRAN DIA...

Avui és un gran dia ... per pentinar en Duran i Lleida. Encara que sigui un oxímoron, el que acabo de dir. I si és possible posar-lo al caire del precipi. Que ja va sent hora que s'estimbi i deixi de tocar el que no sona. Que són molts anys aguantant-li les seves bestieses, i en els darrers, un cop alliberat d'en Roca i d'en Pujol, les seves fatxenderies i rebequeries. No costa gens de trobar l'immens menyspreu que sent per l'Artur Mas i l'Oriol Pujol. Els detesta a cor què vols.

Però dic que avui és un gran dia per pentinar en Duran i Lleida, perquè només cal llegir els titulars de totes les portades dels diaris de paper i digitals del país. Zero patatero, que diríem en la vida anterior. És a dir, ni cinc de calaix. A la Generalitat, és a dir al conjunt de la ciutadania catalana, no ens correspon ni un sol euro per aixugar el deute als nous PGE de 2011.

Ja ho vaig dir en època electoral en aquest mateix bloc -o en el seu antecessor, no recordo, ara. Duran i Lleida, com a cap de llista de CiU és un rotund i un perfecte fracassat. Si més no pel que fa a la defensa dels interessos dels catalans. És constatable que, les seves habilitats són superiors a l'hora d'aconseguir indults per als seus homes condemnats judicialment per corrupció i altres innombrables delictes. Però per defensar Catalunya, no.

Si un cap de llista de CiU no aconsegueix ni un sol euro dels PGE, de què serveix? Per fer de florero? Per ser la puta barata que se la passen ara els blaus, ara els rojos, perquè els relaxi en els seus moments de tensió? On t'és la dignitat en tot plegat.

Però el més greu és el que ja deia fa dues setmanes. El més greu és que una part dels catalans, compren aquesta actitud esclava, idiota, submissa, decadent, covarda, capituladora i capadora. Derrotista en definitiva. A molts catalans i catalanes, el que els preocupa del Duran no és la seva eficiència i la seva eficàcia. És la roba que porta. Les corbates! Sobretot no us oblidéssiu pas de les corbates! Fan córrer rius de tinta, i hores de tertúlia sobre les corbates. I les ulleres, què n'hem de dir de les ulleres? No acabaríem mai, parlant de les ulleres d'en Duran. I seria imperdonable no esmentar les discussions sobre la seva més que brillant calba, de vegades tan lluenta que la podries fer servir de mirall. Què dir de la calba d'en Duran? Meravelles, Tito.

Aquest és el país que tenim, no hi ha res a fer. Bé, sí, de fet hi ha molt a fer. Però tenim el material que tenim. Ens roben per totes bandes i nosaltres perdent el temps amb un pobre desgraciat que és poc menys que considerat una cosa amb potes a la qual se la fa contenta amb ben poc, sobretot, amb afalacs. Aquesta és segurament, la imatge que els espanyols tenen de Catalunya. Fot-li que és català!

Avui és un gran dia, per dir que qui continua per aquesta falsa ruta, la veritable falsa ruta, només es mereix que l'escupin a la cara. I quants més diputats tingui, més escupinades, tones d'escupinades, perquè més responsabilitat té.

Ens estem jugant el futur, el nostre futur lliure. Però tenim un present d'esclau. I avui, més que mai, això queda palès en allò que els politòlegs diem que és la quintaessència de la política: els pressupostos generals de l'estat. O la política en xifres.

Recordo que en Duran ni tan sols va anar al Congrés de CDC de fa uns dies. La xiulada hauria estat eixordadora, n'estic ben convençut. Ell era al Marroc, exercint de diputat espanyol, que és el que realment li posa. Això i ser algun dia Ministre de la Corona. Espanyola, naturalment.

Jo és que realment no veig cap paral.lelisme en els sistemes democràtics consolidats d'un nivell de frivolitat política com la que exhibeix impúdicament el senyor Duran i Lleida. Quan acabarem amb aquest malson? Ha de durar molts anys més. Clar que potser el fet cert és que no som una democràcia consolidada. Llavors això ho explicaria bastant. Som una democràcia fràgil, poc consistent. Llavors sí que quadra que individus sense fons humà (el discurset humanista d'Unió és una camama) visquin del mòmio durant dècades.

Sort però, que després de setmanes de treball, hi ha gent que fem feina pel país. S'acaba de presentar una Iniciativa Ciutadana Europea per legislar l'Ampliació Interna de la Unió Europea. Es pretén amb això que tot nou estat sorgit d'iun procés de secessió democràtic d'un estat que ja és actualment membre de la Unió, automàticament sigui admès com a nou estat membre, amb els ajustaments corresponents. És una iniciativa agosarada. Però ja se sap que en política o la fas tu, o te la fan, normalment, en contra teva. Algú entendria que 7,5 milions de catalans que a l´hora som també ciutadans europeus, després de fer un exercici de democràcia participativa, se´ns privés de la ciutadania europea? És a dir, per exercir els valors que són consubstancials al cabal comunitari? Ni de conya. I el mateix seria aplicable als escocesos o als flamencs, entre d'altres. Oi que no? I a més cal tenir en compte que la legislació europea cada cop més incideix més en la progressiva desvinculació de la ciuatadania europea i la nacionalitat.

No hem de tenir por de les iniciatives agosarades. Només hem de tenir por a tenir por. Només hem de tenir por a preferir un saldo conegut, que una oportunitat per conèixer. Tot depèn. com sempre, de nosaltres.

NOTA: Post penjat al DGS (04.04.2012)

"IF YOU HAVE A STATE, YOU HAVE EVERYTHING YOU NEED, IF YOU DON'T, YOU HAVE NOTHING", JOAN CARRETERO

21.02.2012

On Tuesday, February 21st, Mr. Joan Carretero, President of Reagrupament, was interviewed in Jordi Graupera´s Gent que m'estimo (People I love) section of Jordi Basté´s program El món a RAC1 (radio).

You can listen the interview (in Catalan) here.

Here you can read a summary of the most relevant answers of the interview.

"This (Catalonia) is a country of Catholic tradition in which there are many non-practicing Catholics, and also many non-practicing independentists"

"This country is always looking for euphemisms. The fact is, in practice, people want to be Spanish... a different kind of Spanish, because Catalans always look for strange things, but ultimately, we want to play against Real Madrid"

"It is possible that those who have tried to lead, have not known enough. We did not give people a chance to trust us."

"Most citizens want to define themselves in one way, but to act differently".

"I've always said, and I keep it, that every country has what it deserves"

"The main obstacle to Independence is that Catalans do not really demand it"

"Independence is not something that is given by someone. You take it. If Catalans want it, we will get it"

"The Spanish state has no say if Catalans decide to be independents"

"We always want others to do our job. I've heard silly things such as hope Madrid will get tired of us, and expel us..."

"The problem is not the lack of unity to share a few pro-independence votes... the problem is that they are few!"

"Reagrupament continues because we are convinced we are right... The problem is that, until now, our countrymen don't accept that ... since we are die-hard people, we will keep trying it"

"Convergència (Democràtica de Catalunya) is the greatest invention in politics in recent years because they always succeed. First they talk about economic pact, after about a fiscal pact only, and now they agree on a rebate of only 6 bilions of euros".

"Mr. Jordi Pujol, fooled us for years. Moreover, he ridiculed and despised pro-independence militants. He treated us as we were all crazy, people without a clear roadmap. But now he agrees that may be we are right"

Author: Rcat Web Team

Translation: JS

QUAN EN JORDI PUJOL SURT DE L'ARMARI

Els darrers dies, en Jordi Pujol no para de fer declaracions a tort i a dret, de manera que quasi monopolitza les portades dels diaris de paper i digitals, principalment. No vull ser mal pensat i relacionar aquest dinamisme mediàtic amb l'aparició del tercer i darrer volum de les seves Memòries, per tal d'animar les vendes... Tipus com determinats actors que una setmana abans de l'estrena de la seva pel.lícula, en munten una de ben grossa (una borratxera, una agressió, una separació de parella) per tal de "caldejar" l'ambient.

Primer va dir que la Independència era molt difícil, perquè Espanya s´hi oposaria, i això, naturalment, complicaria les coses.

Després, per acabar-ho d'arreglar va dir que la independència de Catalunya és molt difícil perquè a Europa no ho veuen amb bons ulls. Aquí he de dir que en Pujol en sap una estona del tema europeu, malgrat el fracàs total i absolut de les seves ofensives regionalitzadores dels anys vuitanta i noranta. És una figura molt valorada a Europa, i no un passarell com n'Artur Mas, que a la primera de canvi proposa que tota Europa canvïi per que la Catalunya autonòmica encaixi... Una manera ben peculiar d'anar fent amics.

Però finalment, en una entrevista ha reconegut que si hi ha un referèndum, ell votarà que sí a la Independència. Bravo Mister President! Ens agrada que a la seva venerable i molt honorable edat surti de l'armari. I que a més reconegui que tot i que sigui difícil, la Independència no és impossible, de manera que és possible. I també m'agrada que digui que des del punt de vista econòmic, la viabilitat d'una Catalunya independent està més que assegurada. Bravo, de nou, Mr. President. Segons el seu parer, la dicotomia que es planteja és o bé la Independència o bé la residualització de Catalunya dins d'Espanya.

Totalment d'acord Molt Honorable President. Deixeu-me que li expliqui què entenc jo per residualització, esperant que coincideixi amb el que entèn vostè. Per a mi, residualització, pressuposa en primer lloc que un ja no és amo del seu destí. És a dir, que el seu futur, si n´hi ha, depèn d'algú altre o d'alguns altres. D'aquest no controlar els destins propis, es deriva que en tots els àmbits fonamentals, no només des del polític, l'econòmic, el social, etc, Catalunya haurà d'esperar a veure què fa Madrid, per després reaccionar. De manera que, sempre probablement jugarà amb desavantatge.

En conseqüència, si volem un futur millor per a nosaltres i per als nostres fills, hem de renunciar a la residualització, i apostar per la Independència. L'impacte econòmic diferencial entre les dues possibilitats és brutal. Com la nit i el dia.

Però si he volgut parlar de les declaracions del M.H. President, no és tant per fer-li la gara-gara, sinó perque considero que amb més o menys proximitat, el discurs presidencial reprodueix els dubtes, les hesitacions de molts catalans davant la perspectiva que sense presenta al davant.

A veure, a hores d'ara, sembla ben clar que ja hem ocupat una primera trinxera. I aquesta trinxera és la de la constatació que amb la Independència veuríem molt millor que ara. Això ho sap tothom, tant els independentistes com el més ecspanyol, el més legionari i el més guardia civil et puguis tirar a la cara. Ningú no ho dubta.

També hem ocupat una segona trinxera: la de la votació per la independència. Les enquestes són cada cop més clares en aquest sentit. Una majoria de catalans i catalanes votarien per la Independència. Això tampoc és opinable, perquè és un fet estadísticament demostrat.

Queda però encara una altra trinxera clau. I aquesta no l'hem ocupada encara. Em refereixo al convenciment que el referèndum es guanyarà i això portarà a la declaració de la Independència. Aquí, les enquestes assenyalen que per molt que una majoria declara votar per la independència, una majoria també afirma que és escèptica que s'aconsegueixi finalment. I aquí, naturalment, entra el missatge de la por, del derrotisme, de la maledicció històrica del poble català o digueu-li com volgueu. I vés per on, aquest pessimisme és quelcom clau. És la peça que ho atura tot. I això per una raó elemental. És l'excusa que fan servir els dependentistes, per no fer el pas i plantejar un referèndum o una declaració unilateral de sobirania. Afirmen que fins que tothom no estigui convençut de la realització de la independència, millor no fer res...

És en aquest pas, on hem de posar tots els nostres esforços. Hem de trobar els mecanismes, les claus per convèncer la gent que la Independència és no només necessària i desitjable, si no també factible, i oblidar-nos del maleït "I què diran a Madrid?"... Només que guanyem aquesta batalla, esdevindrem imparables. I el camí serà obert fins a la declaració d'independència pel Parlament o la convocatòria d'un referèndum, segons s'escaigui. I amb això ja haurem fet història i dotzenes de generacions de catalans i catalanes, amb alguns dels quals hem compartit anys de lluita, ens miraran des d'allà on siguin amb emoció.

Però fer història no equival a guanyar. Encara quedarà un altre pas després de la declaració a la Independència, que serà el seu reconeixement internacional. Jo francament, a diferència d'altres analistes, no em preocupa gaire aquest darrer pas, si s'ha donat l'anterior fermament. I la raó és que la resta d'estats un cop haguem declarat la Independència no s'ho pensaran dues vegades per reconèixer-nos, al crit de cabró l'últim. I és que no són imbècils i saben que una Catalunya independent és sinònim de fer negoci i benestar. Catalunya, en definitiva, no és Kosova, en aquest sentit. I a més els espanyols, cada cop pinten menys. Contruir un estat català, una República de Catalunya, no cal dir, que obrirà moltes portes en tots els àmbits: des del laboral, al financer, al cultural, etc.

Potser m'he anat lluny des d'on he començat. Però repeteixo que cal superar els dubtes i les vacil.lacions respecte la realització de la Independència. Quan això ho tinguem superat, llavors sí que anirem de cara a barraca.

NOTA: Post penjat al DGS, dimecres, 29.02.2012

ENCARA NO ETS INDEPENDENTISTA?

Jordi Pujol: «Ara ja no tenim Constitució que ens empari»

The Yes vote to GOS fiscal measures upsets CDC troops

Former president Mr. Jordi Pujol, tries to calm down militants saying that economic discrimination justifies independence

Duran´s opinion prevails over Mas-Colell´s criticism regarding income tax rise

CiU vote for GOS (Government of Spain) anti-crisis measures has not been fully understood in Catalonia. Not even for a large number of CDC rank-and-file members, according to several CDC militants close to RCAT associates.

These members have started to press the party's leaders. They don't quite understand the yes vote, specially after voting against Mr. Mariano Rajoy´s election as President. And also after Mr. Andreu Mas-Colell, the Minister for Economy and Knowledge, categorical words opposing to those measures -that include a rise of the income tax. According to the Minister´s words, tax income rise risks to place Catalonia's fiscal burden at a suffocation level. In critics opinion "if they didn´t want to to vote against, they could have just abstained".

Having that in mind, it is quite obvious the motivation of former president Jordi Pujol's article posted in his website. Mr. Pujol would have written it to try to appease the unease of militants. In the piece, Mr. Pujol acknowledges that

" Catalonia as a country could be driven to unviability, (...) not because of the economic consequences of independence, but the impossibility – as a result of economic discrimination –of Catalonia to respond not only to the needs of wealth creation or the support for our language and culture, but also to build a truly bona fide society for all her citizens. This, as much or more than any other argument, would be a valid reason to opt for independence. "

However, some analysts consider that the yes vote can also be read having in mind the traditional tensions between CDC and UDC. And more specifically as a Mr. Duran's victory not only over Mr. Mas-Colell, but over the whole Catalan Government. Mr. Duran, as CiU´s top figure in Madrid, in this sense, would be setting the political line of the Government of the Generalitat, without paying the costs that entails to head a department.

Authored: RCAT Web Team

Translation: MA

AHAHAHAHAHAHAH, FES-TE FOTRE DURAN!!!!

Pujol qüestiona el govern de concentració de Duran

Fins i tot el Gran Ioda li canta les quaranta al Duran i Ecspanya!!!

(Dedicat a l'entranyable Andreu, que serà dels últims de Filipines, abans que el seu candidat el deixi penjat davant les legions independentistes transversals...).

EL DES-CONCERT DEL DURAN (i prou)

Nota: A continuació reprodueixo íntegrament, l'editorial del darrer número de La Veu de Reagrupament, escrit pel seu President, en Joan Carretero. Gran article. (Reconec que el títol, l'he manipulat, però... per una bona causa)

"És sorprenent observar un professional de la política com Duran Lleida tan desconcertat com apareix aquests dies. I és normal, ja que les enquestes auguren una inevitable majoria absoluta del PP i per tant la seva representació al Congrés no tindrà cap pes políticament determinant.

Observant les seves declaracions es fa evident que la seva estratègia electoral passa per mostrar-se com la còpia catalana del PP. Defensa idèntiques mesures econòmiques i fiscals, critica la immigració, navega en drets socials i afirma sense vergonya que el model de sistema social actual és insostenible. Aquests paral·lelismes arriben a tal extrem que s’atreveix a formular un decàleg de condicions que, si són acceptades pel PP, permetrien a Duran la seva entrada triomfal al futur Govern espanyol.

Però en realitat el seu desconcert té arrels internes: se sap abandonat pels seus socis de Convergència. Per una banda al Govern de Mas li poden servir els vots dels diputats del PP al Parlament de Catalunya, però d’aquí a signar el pacte estable que proposa Duran amb el futur Govern de Rajoy hi va un bon tros. Alhora, davant la majoria absoluta del PP, a Convergència tant li fa que Duran tregui 10 diputats, com que en tregui 12 o 8, siguin els que siguin tindran el mateix pes i tant per tant, els convé més un Duran debilitat.

És en aquesta direcció que s’han d’interpretar les advertències públiques del president Mas: “Les retallades ens passaran factura .” No s’havia sentit mai una invitació tan clara d’un líder de Convergència a no votar CiU. Sembla clar que el president Mas no es vol veure identificat amb la imatge tan dretana, conservadora i espanyolista de Duran Lleida i per això ha decidit que potser aquest era el moment de passar comptes a tants anys de deslleialtat de Duran amb Convergència, primer amb Pujol i ara amb el propi Mas.

És també en aquesta direcció que cal interpretar la pressa de Convergència per tancar la Comissió sobre l'anomenat “pacte fiscal” al Parlament de Catalunya, Comissió que Duran no volia que es tanqués fins després de les eleccions: Concert econòmic? Dret a decidir? Consulta als ciutadans? Duran no ha defensat ni defensarà mai aquests conceptes.

S’apropen uns anys molt durs per al nostre país, per la crisi econòmica i alhora per la nostra condició de catalans, sotmesos a un Estat que ens maltracta. És per això que ens correspon plantejar una pregunta als possibles votants de CiU:

Podem confiar els interessos de Catalunya a qui té el desig íntim de ser un ministre espanyol més del PP?"

Amen (afegitó meu)

APRENDRÀ ARTUR MAS DE MAHMUD ABBÀS?

Com no podia ser d'una altra manera, porto seguint molt d'aprop la iniciativa palestina de presentar la seva candidatura a estat de ple dret de l'Organització de les Nacions Unides (ONU). Realment m'ha emocionat, no tant la figura del President de l'Autoritat Palestina parlant des de la tribuna de l'Assemblea General, com veure els palestins exultants pels carrers i places, concentrats davant de pantalles gegants, plorant, cridant, fent voleiar centenars, milers de banderes nacionals... un mar de banderes patriòtiques que segur que deuen haver causat un maldecap enorme als nostres indignats que més aviat no els agrada això de les banderes -i no per casualitat, evidentment. Tants anys, tantes, tantes morts, des que tinc ús de consciència que he vist com mataven palestins dia sí i dia també, per no parlar de Xabra i Xatil.la.I encara abans. Però ells continuen ferms, la lluita per recuperar la seva llibertat. Jo no sé si els palestins es lleven ben d'hora, si es fan retrets o no -bé, això sí que ho sé, i no són precisament retrets-, tampoc sé si treballen durament -mentida, sí que ho sé, i collons si treballen, ni que sigui fent túnels-, però sí sé una cosa del cert, que són imparables. De fet, el seu gran èxit és el gran fracàs que patim els catalans. Palestins i Catalans, ens trobem a les antípodes. M'explico.

Els palestins porten 63 anys sent exterminats, i malgrat això, el seu gran èxit ha estat convertir la causa palestina en una causa global, mundial, supermegahiperultraextramediàtica. És una causa que es coneix arreu del món, i que milions de persones no palestines defensen i fins i tot moren per ella.

Els catalans, per contra, portem 300 anys d'ocupació, i encara és hora que el món se n'assabenti que existim. Es poden comptar amb uns pocs dits, la gent que sap de nosaltres i de la nostra lluita. Aquesta, fa mal dir-ho, és una gran victòria -això sí, parcial- dels ecspanyols. Han aconseguit amb la seva política d'aïllacionisme internacional practicada en els darrers 200 anys, que els catalans ens preocupem més de fer pedagogia cap a Ecspanya, que reclamar al món la nostra causa independentista. I dic això, naturalment, amb totes les excepcions que calguin, atès que alguns catalans, sobretot al llarg del segle XX, van fer de la internacionalització de la causa catalana, la seva raó de viure.

Un exemple d'aquest autisme català el tenim en els webs de la major part de partits polítics i organitzacions patriòtiques catalanes, on l'enllaç a la versió anglesa brilla per la seva absència. Però com volem convèncer, seduir el món, si no li ho posem una mica fàcil. I penjar la versió en anglès dels nostres plantejaments, només depèn de nosaltres, de la nostra voluntat. Però no hi ha manera, tu! Sovint m'emprenyo quan veig que el moviment separatista més freaky que et pots trobar en mig d'una selva perduda d'Àsia, té naturalment el web en anglès, i en canvi, un suposat poble desenvolupat del primer món, una mica dissortat això sí, però vaja amb un nivell de desenvolupament i benestar envejable per més del 80% de la població mundial, com a mínim, no és capaç d'explicar al món, perquè hòsties volem deixar de ser dissortats.

Però tornem a Palestina. A mi el President Mahmud Abbas, he de dir que no és sant de la meva devoció -en el suposat cas que jo tingués devoció, que de fet no és el cas. Ha estat un president titella, un puppet, que es diu en anglès (eheheheh), que ha permès que els seus compatriotes de Gaza siguin massacrats pels israelians, no només sense moure un dit, sinó fins i tot col.laborant-hi, tot reprimint i torturant la dissidència política dins de la Cisjordània que encara controla. De fet, no ha fet més que governar una mena de Batustan en ple Orient Mitjà, amb l'agreujant que, com sol passar amb els batustans, els amos entren i surten, fan i desfan com els rota. De manera que Israel, fa el que vol amb Abbas, o més concretament, amb el territori que suposadament controla.

Tot i això, Abbas ha tingut els nassos, d'anar fins a Nova York i plantar cara a l'enemic de les darreres dècades. En aquesta jugada mestre, a ningú no se li escapa que ha tingut molt a veure la patètica situació tant interna com externa que pateix Israel. Un Israel que no té res a veure, avui en dia, amb aquella imatge idíl.lica dels anys 40 i 50, dels Kibbutz i el socialisme autogestionari o quasi, en el qual es van emmirallar no pocs dels catalans que llavors lluitaven contra el franquisme, i els quals continuen servant una lleialtat que més que a proves de bomba és d'una miopia que tomba d'esquena.

L'Israel d'avui, és un país amb una profunda crisi moral, dividit entre el complex militar-policial-industrial, que és l'elite del país, i una massa de ciutadans que cada cop pateixen unes condicions socials més depriments. Un país on la corrupció i la delinqüència mafiosa, en gran part procedent de l'antiga Unió Soviètica s'ha establert i ha arrelat. I amb unes tendències ètnicoreligioses que haurien de fer feredat a qualsevol persona mínimament liberal.

Però si el panorama interior és depriment, l'exterior encara ho és més. No només no ha aconseguit la pau després de 63 anys d'existència, sinó que avui en dia es troba més aïllat que mai i veu com dos dels seus aliats més valuosos, Egipte i Turquia, han esdevingut portaveus d'una mena d'ofensiva contra ell.

I és aquí, on la perspicàcia d'Abbàs apareix. El president-titella, sembla que ha comprès que la conjuntura era l'adient per fer una ofensiva en tota regla i, possiblement per passar a la història amb una mica de dignitat.

De fet aquest gest d'Abbàs és una de les coses que em meravella de la política. En ella existeixen individus que són veritables pesos morts de la política que governen d'esma, que s'arrosseguen per terra enmig del menyspreu dels seus compatriotes, dels seus enemics i dels seus adversaris polítics, que de cop i volta, perceben una oportunitat per fer història i intentar capgirar el rebuig que generen, ni que sigui de forma pírrica. I això, precisament això, és el que ha fet Abbàs. Ha vist el moment i l'ha aprofitat i ja es pot dir que, quan només fa unes hores del seu discurs, que passarà a la història amb una mica, una porció de dignitat, ni que sigui per les hores que ha aconseguit que els seus compatriotes s'emocionessin i s'abracessin pels carrers i places del Batustan que (mig)presideix. Naturalment, no ha estat l'únic que ha vist passar el tren de la història i s'hi ha pujat d'una revolada. Molts antics apparatxiks comunistes, van acabr proclamant la independència de les antigues repúbliques soviètiques o iugoslaves, en un canvi de camisa que meravella per la seva virtuositat.

Però el que em preocupa més és, si la volte-face d'Abbàs serà o no la darrera que veurem en el món. I més concretament, per no anar amb eufemismes, aprendrà Artur Mas de Mahumd Abbas? Aprofitarà en l'ocasió quan se li presenti i donarà el pas, tancant una biografia política que té com a principal actiu el pacte de la Moncloa, que va signar cuita-corrents poc després que uns quants militars troglodytes fessin unes quantes estossagades...

Recordo que el mes de juliol, Abbàs va ser a Barcelona i va ser rebut per Mas. En van parlar del tema, com en el seu moment, Jordi Pujol va parlar amb el líder i futur president de l'Eslovènia independent, Milan Kucan, el 1990? Buff quins records!

Artur Mas, seria capaç de trencar la baralla i fer el pas endavant? O continuarà amb la seva dependència ecspanyola, lubricada dia sí i dia també per les bavalles d'en Duran i Ecspanya, per tal que l'escomesa sigui menys dolorosa?

Naturalment no tinc la resposta, però sí sé que hem de fer tot el possible per a que molts idiotes deixin de ser-ho, tal i com va explicar en Joan Carretero en el seu magnífic discurs del passat dia 11 al Pla de Palau. Quant més tibem de la corda, més a prop serem. I si no, fixeu-vos com ja hem aconseguit que ERC canvïi de xip, i mira que ha costat déu i ajut... Per això cal continuar i continuar, perquè podem estar molt més a prop del que realment pensem....

No vull acabar aquest post que m'ha sortit prou extens -estic inspirat, tu- amb una reflexió entorn la figura de Barack Obama. Qui sigui un fidel lector d'aquest modest i humil bloc recordarà que he estat un entusiasta partidari d'aquest polític que ja és història viva. Però li pot passar, o ja li està passant, que, a diferència d'Abbàs, la seva estrella vagi de més a menys, fins que s'extingeixi.

Una pregunta: tan important és la reelecció, que en darrer terme només li permetrà ser 4 anys més president, i després a casa, com per renunciar a passar a la història com el President que va fer el pas decisiu per solucionar el conflicte d'Orient Mitjà, possibilitant el reconeixement de l'estat de Palestina? Que no se n'adona que si ho fés, si donés el pas, els palestins menjarien de la seva mà, de la dels Estats Units, durant 50 anys? El que em resulta més repugnant és que per assegurar-se -o no- la reelecció, la continuïtat de l'statu quo als territoris ocupats no farà més que generar més i més morts, fins que es doni una nova oportunitat d'or per solucionar el tema i aconseguir la coexistència de dos estats aliats. I encara pot ser més terrible si, després de malbaratar tot el crèdit que havia guanyat durant el seu mandat, en la reconciliació entre el poble americà i la religió islàmica, acaba sent derrotat, i la seva pusil.lanimitat no li serveix de res, perquè li donen una puntada de la Casa Blanca... I és que, estic convençut que el veto que imposarà Estats Units, com sembla evident que passarà, igual no el salva de la derrota electoral en un país on l'integrisme mediàtic i religiós cada cop tenen més pes.

Un dia vaig llegir una entrevista a un polític hongarès dels anys 90, no en recordo el nom, on deia que els polítics, en determinats moments, han de ser kamikazes si volen realment transformar la situació. Això vol dir que, probablement la o les iniciatives que portin a terme els costarà el càrrec, però tanmateix, la seva determinació els porta a executar-les perquè n'estan convençuts de la seva bondat o necessitat.

Penso que Abbas ha comprès aquesta necessitat i ben probablement -tret que no hi hagi una sorpresa majúscula- té els seus dies comptats com a polític. Obama, ha demostrat ser un covard, o no tenir el suficient coratge per jugar-s'ho tot. Potser se li demanava massa, i no ha estat a l'alçada de les circumstàncies.

I pel que fa a l'Artur Mas, la veritat, no me'l sé imaginar amb un mocador al front i la mirada perduda en l'horitzó, la mirada d'aquells que saben del cert que estan més en l'altre món que en aquest....

POSA UN BUFÓ A L'URNA!!!

Fins ara de bufons oficials, n´hi havia un, l'Albert Boadella, personatge totalment nefast, del qual fins ara ja n´he parlat massa. Ara, però, sembla clar que ha aparegut el seu relleu natural. I aquest no és altre que el senyor Duran i Ecspanya.

En les darreres setmanes aquest individu ha protagonitzat tantes sortides de to, que fins i tot ha merescut que autèntiques vaques sagrades li diguessin que tanqués la seva boqueta de pinyó. Recordo el propi President Pujol, que està demostrant que la vellesa és un actiu, o el propi i reverendíssim Joan Rigol, quan va declarar que el que estava claríssim és que en cap cas, "Unió és un partit anti-independentista".

Però el ja candidat de la federació està embogit. No para compte al que li diuen i cada dia, com aquell qui diu, vol atraure l'atenció mediàtica. El noi vol ser Ministre al preu que sigui, i malgrat els esforços d'en masover Mas i del seu equip de centrar la campanya en el tema del Frau Fiscal (perquè no hi haurà pacte, si no una nova aixecada de camisa), en Duran no para de moure la cintura i fer cops de pubis, com si fos l'Elvis, a veure si algú es fixa en ell.

En definitiva, el senyor Duran, s'està convertint, o ja ho és ara, en un bufó electoral. Fa riure, fa pena. No té ni una engruna de dignitat.

I el que és pitjor, les seves barrabassades les paga Catalunya. Ja ho he dit en alguna altra ocasió i adverteixo que ho repetiré més cops fins al 20-N, sobretot adreçats als votants independentistes de CiU: Un vot al senyor Duran és única i exclusivament un vot per tal que ell pugui ser Ministre, no és un vot per Catalunya. Votar CiU és votar Duran i votar Duran és votar Ecspanya. Així de clar i així de dur. No hi ha terme mig.

CiU en aquestes eleccions no presenta un programa, presenta un candidat a Ministre, a lobby, a gestora dels negocis del 2% de la població del país.

Això sí, amb la sobrecobertura mediàtica de La Vanguardia i mitjans afins que és qui li fa la campanya en mode 24/7, és a dir non-stop.

Duran i Ecspanya és un home fidel a Ecspanya i també perquè no dir-ho, al Vaticà. Un home que té molts cadàvers a l'armari, i dirigeix un partit que ha estat esquitxat per innombrables casos de corrupció, en totes les facetes que es vulgui. És doncs, una persona que té molts deutes amb Ecspanya i aquesta els hi fa pagar convertint-lo en l'autèntic mur de contenció de la Independència de Catalunya.

Tal i com li va passar al senyor Mas-Colell, en Duran pot apunyalar qualsevol alt responsable polític català si es passa de la ratlla. I el mateix pot fer, qui ho dubta, amb el senyor Mas, si aquest, anés més enllà, del que Madrid considera raonable o tolerable.

Ens hem de desempallegar d'aquest personatge nefast. I cal fer-ho en aquestes properes eleccions. No li podem donar cap xec en blanc.

SAMARANCH STYLE

Quan vaig llegir la notícia, de seguida em va venir al cap aquesta expressió... "Estil Samaranch". Em refereixo a l'escàndol protagonitzat per l'ara dimitit president de la Football Association (FA) anglesa Lord Triesman (foto), que va revelar en una conversa privada amb una seva amant, les seves sospites que els ecspanyols estan intentant comprar els àrbitres de la Copa del Món de Sudàfrica. L'amant, pilla ella, va gravar-la, i naturalment li van faltar cames i temps per portar-ho a la premsa que ho va esbombar de seguida. L'endemà Triesman ja havia dimitit.

Segons ell, els ecspanyols, en conxorxa amb els russos, estan intentant saber els àrbitres del Mundial, aparentment per influir-los d'alguna manera. I perquè a través dels russos?

Doncs perquè a canvi, els ecspanyols es retirarien de la cursa a organitzar el Mundial del 2018, i influenciarien els estats llatinoamericans perquè votessin la candidatura russa. A més Rússia no es juga res a Sudàfrica, de manera que pot fer perfectament d'home de palla dels ecspanyols. Cal dir que els anglesos també aspiren a organitzar el Mundial, de manera que són competidors directes dels russos.

Els ecspanyols, per descomptat, han rebutjat amb menyspreu les paraules de Triesman. I ho han fet per boca de l'inefable Jaime Lissavetzky (foto), el qual, poc original, ha recorregut a les típiques paraules de recordar que Ecspanya és un estat democràtic, i que no fa aquestes coses, suggerint que qui les diu, no està bé del cap. Quan un estat ha d'estar recordant dia sí i dia també que és democràtic.... malament.

For the record: Lissavetzky ja fa molts anys que és l'home fort de l'esport espanyol. Antic conseller d'un altre catalanòfob de pro, l'ex-president de la Comunitat Autònoma de Madrit (CAM), Joaquin Leguina, actualment és el Secretari d'Estat de l'Esport, del govern de ZP. Lissavetzky és un inquisidor impenitent de les seleccions catalanes i del seu reconeixement internacional. No debades, una de les darreres intervencions públiques del feixista Samaranch va ser demanar que es creés a dins del Govern ecspanyol, un Ministeri de l'Esport i fins i tot va suggerir que en Lissa en fos el titular. Cap casualitat.

A banda de l'òbvia connexió Samaranch-Lissavetzky, dues altres raons em porten a donar a les declaracions de Triesman, si més no el benefici del dubte.

La primera és que apanyar coses cau de ple en l'estil que sovint s'ha atribuït a la manera de fer del propi Samaranch, el considerat, no sense raó pare de l'esport olímpic -i corrupte, afegeixo jo- ecspanyol. De fet, el propi New York Times, en l'obituari que li va dedicar, ja es feia ressò de la tàctica de Samaranch de cooptar els seus enemics -un eufemisme que tothom entèn -m'encanta aquesta subtilesa!. Passa, però, que en el món de l'esport, a diferència de la política, hi ha jutges o àrbitres, per la qual cosa, resulta més còmode cooptar-los, que no a l'adversari. I immensament més barato.

Si us he de ser sincer, jo encara tinc la mosca al nas respecte la victòria de la Roja a l'Eurocopa del 2008. Mai em va quedar clara la desgana amb què els alemanys van jugar la final. I, em sembla que això ja ho he escrit en un post anterior, és massa coincidència aquest triomf amb el llançament mediàtic d'això de la Roja, que caldria estudiar d'on surt, i com es distribueix i difon -ja ho dic ara, em jugaria un pèsol que els serveis d'intel.ligència ecspanyols hi tenen alguna cosa a veure. Recordeu que sorgeix, precisament per contrarestar l'auge del Barça -quan encara no era el de les 6 copes- i naturalment, per anul.lar la demanda de la Selecció Catalana.

Més recentment, molt més recentment, l'actuació de l'àrbitre portuguès a la semifinal de la Champions d'enguany, el nom del qual no recordo ni vull recordar, també em va fer aixecar sospites, tot i que en cap cas ho prenc com a excusa per la no classificació del Barça, que atribueixo a una dolentíssima estratègia en el partit de tornada. En aquest sentit, potser seria interessant si algun periodista intrèprid es dediqués a ensumar si el patrimoni o l'estil de vida de l'individu en qüestió ha sofert algun canvi darrerament o en els propers anys.

L'altra raó que em mosqueja, és naturalment la connexió russa. Pur i dur Samaranch style. Suposo que no cal aclarir-ho. A més ecspanyols i russos comparteixen altres temes més directament polítics, com el tema de Kosovo, o el discurs contra l'independentisme (tret és clar dels casos d'Ossètia del Sud i Abkhàzia respecte Geòrgia, els uns o el País Valencià i les Illes, respecte del Principat dels altres). I, per retornar a l'Eurocopa, només cal recordar com els russos es van prestar a fer d'spàrring dels ecspanyols en els dos matxs que van disputar.

En definitiva, és obvi que pels ecspanyols, l'Esport s'ha convertit en un afer d'estat. Gran part del discurs d'unitat nacional ecspanyol es vehicula a través d'ell i com molt encertadament va dir fa poc el President Pujol -com a mínim alguna vegada l'encerta- molts esportistes d'èlit catalans són pressionats (econòmicament -sponsors- o federativament), per tal que amaguin la seva catalanitat.

De fet és l'únic recurs que tenen, atès que ni econòmicament, ni políticament, pinten res al Món. I no oblidem el paper de la gran banca (Banco Santander a la F1, la Liga BBVA) o Telefónica i, naturalment, La Caixa. Sempre prietas las filas.

LA DERROTA ETS TU!

M'emprenya fer aquest post. Seria molt més feliç fotent una garrotada als ecspanyols kinkis tal i com aquests dies fan amb tant d'èxit els companys cimerencs. Però l'he de fer perquè no ho puc deixar passar.

Sóc el primer que reconec que amb Artur Mas, l'actitud de CDC envers la Independència ha progressat lleugerament, sobretot si ho comparem amb el tancament mental que representava -o que representa encara, Jordi Pujol. Signes dels temps, suposo.

Ara bé, Mas ha optat per la pitjor estratègia possible, el camidelmigisme o l'escalfabraguetisme, o el marxaenrerisme o digueu-li com vulgueu. És a dir, el "sí però no", "el sí, però ara no toca", que ens recorda perillosament al seu predecessor. Una tria que cada cop decepciona més a molta de la seva pròpia militància i del seu electorat, val a dir.

Les declaracions, que podem qualificar sense cap dubte de derrotistes que Mas porta fent en el darrers dies respecte l'hipotètic resultat d'un referèndum d'autodeterminació, són totalment impresentables. I el que encara és pitjor, ha fet un pas enrere, revelant que si d'ell depèn en la propera legislatura no hi haurà cap referèndum d'autodeterminació.

D'aquí se'n deriven dues consideracions. Tot sobiranista, i més concretament, tot sobiranista votant de CiU, ara sap que si CiU té marge suficient per governar, tocarà passar quatre anys més de regateig amb Ecspanya, d'espoli fiscal, de querelles interminables, de pedagogia del fracàs (això sí que és un veritable fracàs). De viatges a Madrit per anar a donar-se el bec amb el Ministre de torn, amb el secretari d'estat de torn, amb el subsecretari i el director general del ram, etc, etc. És a dir, en una paraula, en allò que porten fent els darrers trenta anys i que ha desembocat en una crisi del sistema en tota regla. I amb el risc afegit d'un pacte amb el PP, i que això pressuposi que qui realment talli el bacallà no sigui en Mas, sinó en Duran i Ecspanya.

Segona, Artur Mas, pot ser un polític sincer i benintencionat, i fins i tot un patriota, a la seva manera, és clar, però aquestes declaracions demostren que no és un líder, i molt menys un dirigent capaç de carregar-se el país a les seves espatlles. Una persona que té por del fracàs, senzillament no es pot dedicar a la política. Que un tio relativament jove caigui en el parany de la vella escola i repeteixi arguments suats sobre la hipotètica "majoria social" contrària a la independència. A mi que me l'ensenyin aquesta suposada majoria, perquè jo no la veig enlloc, tret dels discursos mediàtics, totalment al servei d'Ecspanya, és clar.

Mas, no es tracta de convocar un referèndum d'autodeterminació. És molt més senzill. Es tracta d'aprovar una Declaració Unilateral d'Independència. I punt. Ara, ja sabem que pel que fa a CiU, la via referendària està tancada durant els propers quatre anys. Molt bé. O molt malament, vaja. Cal prendre'n nota.

Aprovar una DUI, significa trencar amb la legalitat ecspanyola, naturalment que sí, i implica jugar-se-la. Però algú amb dos dits de front pensa que si un Parlament, sorgit d'unes eleccions democràtiques aprova una DUI, serà immediatament clausurat? A l'Europa del 2009, quasi a tocar del 2010? Una Europa que ha vist més d'una i més de cinc DUI en les darrers anys, i doncs que cada cop n'està més acostumada? Quina legitimitat té una Ecspanya que està fent esforços per convertir-se en l'autèntica pària d'Europa? Va, home, va!

A partir d'ara ha de quedar molt clar per a qualsevol català, és a dir, per a qualsevol sobiranista, que si vol tallar de soca-rel amb el cul-de-sac actual, només queda un camí, una opció, i aquesta és la que proposa Reagrupament, i que passa per bastir una candidatura transversal que es comprometi a Declarar la Independència el més aviat possible, i que propugna una clara i radical regeneració de la política catalana, per acabar d'una vegada amb trenta anys d'autonomisme corrupte i de submissió als diktats de Madrit. Per fer bugada i començar de nou, nets i polits, com aquell qui diu.

He dit.

L'HÒSTIA QUE S'APROPA!

Boníssima l'anècdota que avui m'han explicat.

Tothom a can calabrès, sap del cert que rebran una hòstia electoral com una casa de pagès. Ja ni se n'amaguen. Fins i tot un destacat dirigent no ho dramatitza, ans al contrari. Literalment, el fenòmenu aquest va etzibar al seu interlocutor "I encara que en traiem 5, ja els hem tret abans i no passa res".

5 diputats! Aquesta és la projecció de resultats que barallen! Val a dir que, malgrat ocupar càrrecs d'altíssim rang dins d'ERC, l'autor d'aquesta genial frase, mai ha estat diputat. És un home de l'aparell, un que treballa a l'ombra. Per això és normal que li importi un rave si en treuen 20, 15, 10 o 5... ell continuarà peti qui peti.

En canvi els parlamentaris, saben del cert que molts d'ells s'hi juguen el coll. El ser o no ser (no cal dir que jo espero que sigui el no-ser). Això explicaria com de cop i de volta, sobretot després de votar en contra de l'admissió a tràmit de la ILP sobre la independència al Parlament del parc, molts diputats i diputades d'ERC, sembla que els ha agafat la febrada de les consultes per la Independència.

Però que no havia dit en Ridao que eren gradualistes? No havíem quedat esperar al 2350 per proclamar la Independència?

La veritat és que baixar de 21 a 5 escons -el resultat més baix d'ERC, assolit el 1984, amb la primera majoria absoluta de Jordi Pujol- fins i tot a una servidora li costa de pensar-hi. Però un cop fet, la perspectiva m'omple de felicitat. Quina patacada més descomunal que fóra!

Val a dir que caldria fer una lectura ben diferent de les dues patacades. La primera, la del 1984, com a mínim hauria estat conseqüència d'un sacrifici per impulsar la nova Generalitat els quatre anys abans, tot i que qui en va sortir beneficiat va ser, naturalment, en Pujol.

En canvi, la del 2010, difícilment donarà lloc a una majoria absoluta sociata. Vaja, ni de conya! Serà la conseqüència d'una actuació desastrosa i patètica dels actuals dirigents calabresos.

Només cal comparar l'acció dels dos màxims càrrecs institucionals del partit, en les respectives conjuntures: la d'Heribert Barrera, i la d'aquest desastre amb potes que comença per Ben i acaba per ach... com el dia i la nit, com el blanc i el negre...

Tanmateix, estic segur que ni traient-ne 5, l'actual direcció no deixaria la mamella. Continuaran agafant-s'hi fins que no els quedi més remei que entrar a Can PSOE.

Bé tot plegat assenyala una trajectòria positiva de cara a aquesta Diada que ja tenim al damunt. Les perspectives dels actes convocats per Reagrupament són no només excel.lents, sinó literalment acollonats. Planyo els encarregats de logística, perquè em sembla que en comptes d'un Parc, n'haurem de contractar dos.

Ah, me n'oblidava! També algun ocellet, m'ha dit que els d'Òmnium no les tenen totes, amb la seva manifa afirmacionista. A hores d'ara ja sembla clar que la mani sobiranista convocada per les entitats civils, i amb la presència de Joan Laporta al seu capdavant, s'emportarà la gent de carrer.

Els d'Òmnium, segurament hauran de recórrer a la mà d'obra mercenària d'UGT i CC.OO., sempre fidels als seus amos que els peixen, per intentar omplir de personal la seva paradeta. Serà un autèntic funeral.

Quin Onze que ens espera! I després .... el Tretze (falangista i ecspanyol l'últim!)

SERÀ CASUALITAT?

En aquestes darreres hores han passat coses molt divertides. Vegem-ho. Va i en Carod, fidel al seu messellisme, diu que Esquerra continuarà en el govern, malgrat que l'acord de finançament sigui negatiu o a la baixa... Immediatament, salta als micros en Puigcercós i declara que potser hi haurà eleccions anticipades, entre d'altres raons per impedir la consolidació d'una candidatura unitària independentista... Bufa! Però que no remaven cap a la mateixa direcció? Serà ara Carod suspès de militància? No ho penso...

Més. En Mas, que veu el marron i es cura en salut dient que a la Casa Gran els independentistes hi són benvinguts. S'oblida, però, que també ho és en Piqué. Però suposo que això és un detall petit. Val a dir, però, que reconec -i ho explicito per fer feliç als meus estimats comentaristes Andreu i Josep Empordà- que, per primera vegada he sentit a en Mas tractar l'independentisme amb la dignitat, reconeixent-li el paper que li correspon. I això ho dic, perquè en Pujol mai ho havia fet això. Més aviat tot al contrari, el bescantava sense cap mena de consideració, i menyspreant-lo sistemàticament... Anem bé.

I ara ve la grossa. Serà casualitat que al dia següent que en Puigcercós parlés d'eleccions anticipades i en Mas s'adrecés directament als independentistes, el govern ecspanyol comenci a anunciar per tots els mitjans la propera transferència de Rodalies, o el proper acord de finançament, i que tot serà wonderful? Serà casualitat? Jo penso que no. 

Ah, per cert, ja m'he associat a Reagrupament. Espero que tots els lectors d'aquest humil i senzill bloc també ho facin, si encara no ho han fet.

Ja ho sabeu, Joan, Rut i companyia, pel que s'escaigui i sempre al servei del País.

LES RATES SALTEN QUAN EL VAIXELL S'ENFONSA

La "renúncia" de Carod a ser candidat d'ERC a les properes eleccions al Parlament del parc, no només és una fugida davant els catastròfics horitzons electorals del partit. És, també, un regal enverinat al seu botxí. És deixar que Puigcercós i els seus acòlits, cremin a foc lent, que la pinya sigui tan gran que després ja no es refacin. Fixeu-vos que ha deixat ben clar, Carod, que no es retira. Senzillament fa un pas enrere, o si voleu, salta del vaixell... per tornar-hi a pujar quan el capità ja hagi desaparegut.

Qualsevol que conegui Carod personalment -no és el meu cas, tret d'alguna salutació efímera- o qualsevol que l'hagi estudiat i seguit -aquest sí que és el meu cas- sap que és metafísicament impossible que Carod es retiri de res. No concorda amb la seva personalitat messiànica -i aquí trobem una concordança amb el seu mestre, que no és altre que Jordi Pujol.

Carod, que degut al seu càrrec governamental, té accés a informació privilegiada, sobretot pel que fa a les prospectives electorals, sap del cert que dels 21 escons d'ara es passarà als 15, en el millor dels casos, o fins als 12 o 11 en els pitjors o fins i tot menys si ERC acaba dient sibwana a l'acord de finançament, i passant olímpicament del referèndum intern. O si no es planta quan es faci pública la sentència del nyap.

Passar de 21 a 15 -siguem generosos, per una vegada- vol dir que les hòsties per mantenir l'escó entre els actuals parlamentaris seran intenses i infinites. Cap d'ells voldrà perdre'l. I naturalment, donat que qui controla les llistes, sempre és la direcció, tots els actuals diputats -tret d'un- són autèntics guàrdies de corps de Puigcercós i la seva gent. Vaja que matarien la seva mare si ell els ho ordenés. En aquest context, Carod no tenia la més mínima possibilitat. Zero.

Bé sí, en tenia una. Haver intentat pontejar les estructures orgàniques i recórrer al cor de la militància, conscient com és que en retòrica i en oratòria és el millor polític català actualment. Infinitament millor que en Putxi, naturalment. Però aquesta opció outsider, es contraposa a la imatge que vol vendre d'home madur, reposat, moderat, en definitiva d'ordre. Ni vol, ni probablement pot, tornar a les trinxeres. És molt més intel.ligent esperar que el seu adversari es cremi com un misto, per després tornar a aparèixer com a salvador i messies.

Cacera de bruixes

A més a més, es dibuixa clarament, que l'acord si es pot dir així entre Carod i Puigcercós, implica l'inici de la cacera de bruixes contra la dissidència, és a dir, contra els renovadors. Les properes setmanes, si no dies, veurem que la tolerància s'haurà acabat. La iniciativa del referèndum intern pel finançament, ha fet molt de mal, i estan disposats a boicotejar-la al preu que sigui. No només Vendrell ja va assenyalar el camí ara fa uns dies. Avui mateix, Carod ha afirmat que el suport a la direcció és hegemònic dins de la militància, la qual cosa, naturalment és un senyal per liquidar els renovadors, menystenint-los com una minoria.

Una proposta

En aquest sentit, jo recomanaria a l'únic diputat d'ERC que no s'arrenglera amb les tesis oficials, que, si finalment, es boicoteja de la manera que sigui, el referèndum intern sobre el finançament, optés per una resposta institucional contundent -no limitant-se a fer declaracions. Fets, no paraules. Com per exemple, sortir del grup parlamentari, i aprofitar la resta de la legislatura, per esdevenir el portaveu de l'independentisme no domesticat, és a dir, ras i curt, de l'independentisme a seques, per després convergir amb una candidatura el més unitària possible, que ja es comença a albirar...

Jonqueres

Vaig assistir al cinquè sopar blocaire d'en Dessmond -no me n'he perdut ni un. Ara, amb l'Oriol Jonqueres. 

Amb l'Oriol passa exactament a la inversa que amb el Carod. Si aquest últim, quan veu la catàstrofe se n'allunya perquè no l'esquitxi, l'Oriol, per contra, accepta fer el paper de tonto útil, de fet, de segon plat -recordo que el primer era la Mònica Sabata. Amb la seva candidatura, Puigcercós, té molt a guanyar i poc a perdre. Si guanya, ell s'apuntarà la victòria, i el dia 8 de juny, el dia després de les eleccions, com aquell qui diu, l'Oriol no pintarà res, o quasi res. Si es foten l'hòstia, cap membre del partit en sortirà malparat, perquè l'Oriol és un company de viatge. Des del meu respecte personal i intel.lectual per l'Oriol, penso que s'equivoca, intentant legitimar i donant oxigen una direcció que té els dies comptats. Però ell és prou espavilat per saber-ho...