UNA VICTÒRIA DEL POBLE CATALÀ… DE TU, D’ELL,DE NOSALTRES I DE VOSALTRES

No ens enganyem. Avui, amb l’anunci de dissolució del Parlament i la convocatòria d’eleccions qui ha guanyat ha estat el Poble Català. Hem estat nosaltres, vosaltres, ells, tu, ell, i naturalment, jo. Hem guanyat tots aquells que volem una Catalunya Lliure, aquells que fa molts anys que hi bregava i aquell que, finalment, n´ha arribat a la mateixa conclusió. Sempre he dit, i he escrit, que els líders fan allò que les bases, en un partit, o els ciutadans, en un estat, els deixen fer. I ara, després de la manifestació del passat dia 11, només es podia fer una cosa. I s’ha fet.

Avui és un dia de joia. Allò que per alguns els semblava llunyà, s´ha fet proper. És això el que tenen els processos socials i polítics.

Ara cal acabar la feina. Una victòria aclaparadora d’una Entesa per la Independència, o com es volgués dir. És a dir una amplíssima candidatura formada per totes les forces que afavoreixen la independència i l’autodeterminació, que fos ideològicament transversal, plural, amb un candidat consensuat, que tothom sap qui hauria de ser, però que no deixés de ser un primus inter pares, el qual, probablement rebria l´honor de ser considerat el Pare de la Independència. Com tants d’altres en les diferents nacions que en el seu moment van accedir-hi. La història té aquestes coses: passaria de ser el polític sense èpica dels seus inicis com a líder, a ser el polític amb més èpica des de l’assassinat del President Companys. Fins i tot més que la del qui li va passar el relleu.

Ara bé, probablement, tots aquells que, a diferència d’ell, encara no han cremat els seus vaixells, no acceptaran aquest plantejament. I el més plausible és que cadascú intenti treure el tall més gros possible. I fins i tot, alguns faran mans i mànigues per mantenir-se a taula, ara que s´han quedat a mig àpat, i veuen que probablement no l’acabaran i no arribaran ni a les postres, ni tan sols les engrunes.

Tot amb tot, la mateixa lògica que ha funcionat fins ara, cal mantenir-la en les properes setmanes. El poble, la gent, ha de continuar la pressió damunt dels líders. No els podem deixar que es desvïin del camí que el bon seny ha traçat i que s’està acomplint amb una lògica quasi bé cartesiana.  Autodeterminació en les urnes i Independència en el Parlament, amb una Declaració Unilateral i un referèndum ratificatori. Paral.lelament, no es pot obviar, una intensa activitat exterior per tal d’assolir un reconeixement internacional, que ens aplanarà molt el camí. Espanya, no deixa de ser, un triste tigre de paper, un estat pària, que no té cap mena de força dins de la comunitat internacional, més enllà dels seus fums de grandesa, cada cop més ridículs i patètics.

Serà una tasca de tots i cadascun dels que érem a la manifestació, i d’aquells que per raons de salut, o de feina, o altres, no hi eren, però que en compartien la intenció, de no deixar que els líders tornin a trair, com en el seu moment ja va escriure l’enyorat Xirinachs.

Nosaltres mateixos, ens hem posat a prova. La Diada del 2013 no pot ser com les altres. I per la del 2014, la feina ja ha d’estar feta. Altrament, seria un desprestigi immens. No.

A partir d’ara, només hem de tenir por a la por. L’única probabilitat que tenen els espanyols, i mal m’estar el dir-ho, és que nosaltres, els nostres dirigents, principalment, però també tots i cadascun de nosaltres, mostrem algun tipus de feblesa, o de dubte. És ara, ho tenim a tocar. La nostra feblesa és la seva fortalesa. Si som clars, directes, sincers, i no passarells. Si mostrem decisió, coratge, voluntat i empenta. Si, com deien els clàssics, som ferms i resolts, no hi haurà ningú que ens aturi. Perquè tenim la força de la raó, i la raó de la força democràtica. Votant la gent s’entén, votar ens fa forts.

“El Dret a l’Autodeterminació és universal” són paraules, que avui mateix, el President dels Estats Units ha pronunciat en la sessió de l’Assemblea General de les Nacions Unides. Quina coincidència! Avui a Barcelona i a Nova York, dos presidents han parlat del mateix principi. Un per exercir-lo, l’altre per defensar-lo davant de tots els estats del món. És un bon començament, i un senyal de bon averany.

Pit i endavant!

(NOTA: Post penjat al DGS, 26.09.2012)

EL PRESIDENT OBAMA I EL DRET A L'AUTODETERMINACIÓ

"We have taken these positions because we believe that freedom and self-determination are not unique to one culture. These are not simply American values or Western values – they are universal values. And even as there will be huge challenges that come with a transition to democracy, I am convinced that ultimately government of the people, by the people and for the people is more likely to bring about the stability, prosperity, and individual opportunity that serve as a basis for peace in our world.

President Barack Obama, Discurs a l'Assemblea General de l'ONU, 25.09.2012

(Llegiu-ne la transcripció completa, aquí)

FAREWELL, STEVE BRIDGES, GOOD TO KNOW YOU!

Un crack de les imitacions ens ha deixat, però queden les seves actuacions...

AHAHAHAHAHAHAHAHAHAHH!!!!!

García Margallo referma l'oposició a la independència de Kosovo

El ministre d'Exteriors recorda que l'article 2 de la Constitució espanyola "la indissoluble unitat d'Espanya, pàtria comuna i indivisible dels espanyols"

Hòstia, quin tip de riure que ens farem amb el bufó aquest de Ministre d'Exteriors ecspanyol!

Que continuï fent el milhomes: que si Gibraltar ecspanyol, que si la indissoluble unitat de la nació ecspanyola, que si de Kosovo res de res....

Quan la Merkel i l'Obama es cansin d'aquesta mosca collonera, li fotran un mastegot que el deixaran sec....

Hòstia jo vull ser-hi per veure quina cara li queda...

AHAHAHAHAHAHAHA, Què inútils que són els ecspanyols, la qual cosa encara m'al.lucina que hi hagi catalans que tinguin ganes de continuar entomant-la.... Quina pena que em fan!

TIME TO SPEAK OUT

28.01.2012

Crisis are times of difficulty and confusion in ideas and in public life.There are also times when leadership, the ability of governments and political projects are tested.

As an example, in the United States, President Obama and his administration are projecting some doubts, since its first term in office have not been as bright as expected. Even though they have do better than their predecessors, but not as good as the expectations they have raised when they accessed at the forefront of the world´s most powerful country.

Although in a very different scenario, MM. José Montilla and J.L. Rodriguez Zapatero have already passed into history as dismal gray political leaders and rulers, not only for the mismanagement of the situation they have found, but also for being unable to provide hope. In Mr. Montilla case, his government´s incompetence and lack of national (catalan) project, led to a disastrous election results both to its own formation and to its partners. However, he has recently been nominated Spanish Senator. In the case of Mr. Zapatero and their followers, they are a crystal-clear example that systematic frivolity, demagoguery and deceit deserve a strong electoral punishment.

Obviously, recent political changes should imply changes in main political forces behavior. However, in Catalonia, with the exception of more severe spending cuts, the current government has not substantially changed the worst of Mr. Montilla´s policies, specially regarding the relationship between Catalonia and Spain. The Catalan government sails in mediocrity and takes refuge in an ambiguous and incomprehensible discourse. The same goes for CiU federation, under Mr. Duran i Lleida leadership and dictate from Madrid.

President Artur Mas declared that "perhaps the seams of the Constitution and the Statute have to be broken a bit". Also, Mr. Oriol Pujol, recommended lime tea to die-hard independentists. As we can see, our rulers poverty of language and metaphors is alarming. In Catalonia, we simply replace one metaphor (fish basket) for another (broken seams) without achieving real progress. Instead we need to have our own fishing nets in order to capture according to our needs, and wear our own made clothes and not those made by someone´s else.

However, at the EU there are leaders who are not afraid to speak out, even if they don´t get the desired outcomes. As an example, Scotland government is fullfilling its promise to consult its people on the country's independence. In Scotland, where those in favour of Independence are less than in Catalonia, citizens won´t be asked about a new fiscal pact or about UK law broken seams.

They will be simply asked if they want their own state, if they want Independence.

Do not think the time has come in Catalonia to speak out?

Author: RCAT web team

Translation: JS

EL "NOU NACIONALISME" DE ... BARACK OBAMA

La setmana passada, Barack Obama, ja plenament immers en la nova campanya electoral que s'acosta, va fer un discurs de 55 minuts de you tube, en la que podem anomenar una població de l'Amèrica profunda.

Concretament a Osawatomie a l'estat de Kansas (nom que em recorda més a la magnífica pizzeria homònima que hi havia al bell mig del Passeig de Gràcia, a la qual, en el meus anys d'estudiant, m'escapava sempre que podia per endrapar, assegut a la barra, una deliciosa pizza de bacon).

L'esmentat discurs, que el podeu veure en el vídeo adjunt, i llegir aquí, ha tingut un notable impacte mediàtic en els dies següents, de manera que les opinions favorables i contràries s'han multiplicat arreu, i particularment, com no podia ser altrament, a la xarxa.

I quin ha estat el motiu d'aquest rebombori?

Doncs la reivindicació per part d'Obama, del discurs pronunciat l'any 1910, en la mateixa població per Theodore Roosevelt, mesos després de deixar de la presidència dels Estats Units. En aquella ocasió, Teddy, pertanyent al Partit Republicà, va fer una encesa defensa de la necessitat que la contribució dels ciutadans quant a impostos, fos progressiva, és a dir, que qui més guanyés, més pagués.

En aquells anys, una declaració d'aquest tipus va ser titllada immediatament de ser de caire socialista. I de fet, Roosevelt va acabar abandonant la seva formació i creant-ne una de nova, el Partit Progressiu (que no Progressista), amb la qual es va presentar a les eleccions del 1912, on va ser derrotat pel candidat demòcrata Woodrow Wilson, però va superar el candidat republicà, William H. Taft. D'aquesta manera va aconseguir trencar el bipartidisme històric en el poder legislatiu americà.

Teddy Roosevelt, durant la seva presidència (1901-1909), va portar a terme una política decididament anti-monopolis, i va vetllar pel benestar de les persones en una situació econòmica més precària, fet que el va enemistar amb els grans cercles de poder financer i empresarial. També va aprofundir en la democràcia popular, participativa, que donés veu als ciutadans.

Un dels fragments més rellevants d'aquell discurs del 1910, que duia per títol New Nationalism, va ser recordat per Obama, la setmana passada.

Realment, paga la pena:

"Our country -this great Republic- means nothing unless it means the triumph of a real democracy, the triumph of popular government, and, in the long run, of an economic system under which each man shall be guaranteed the opportunity to show the best that there is in him"

Senzill, i a l'hora brutal, oi?

Obama, naturalment, va fer un aggiornamento del discurs del seu predecessor, i va afirmar que cal combatre de forma decidida l'increment de la desigualtat que avui en dia es viu de forma cada cop més evident als Estats Units. Una desigualtat que està ara ja afectant a aquest objecte del desig de tot polític com és la classe mitjana, veritable pilar de la fiscalitat d'un país.

Davant la perspectiva de les eleccions del 2012, Obama es va embolicar en la bandera dels stars and stripes i vol apostar decididament per incrementar l'ajuda social i sanitària i combatre els seus oponents republicans, que a hores d'ara s'estan traient els ulls els uns als altres per veure qui és més anti-Obama.

Naturalment, no cal esperar una revolució socialista, de les seves paraules, però sí un reforçament dels mecanismes de regulació del sistema financer, i en general de control i vigilància (oversight) i de rendició de comptes (accountability), que impedeixi que la gestió deficient o corrupta de les grans corporacions afecti tothom.

Una actitud que, per cert, caldria que prenguessin nota aquells que fan el fatxenda parlant del govern dels millors, però que demostren (Mas-Colell al marge, òbviament), una total subordinació no només al complex Merkozy, sinó també al nou amo del carxofar, en Rajoy, i als puppets locals (Camacho, Millo, e tutti quanti). Tant que fins i tot no m'estranyaria que acabessin entrant al Govern de Catalunya.

Això sí que seria l'acabose, o no (sobretot si els independentistes continuen votant-los a ulls clucs).

APRENDRÀ ARTUR MAS DE MAHMUD ABBÀS?

Com no podia ser d'una altra manera, porto seguint molt d'aprop la iniciativa palestina de presentar la seva candidatura a estat de ple dret de l'Organització de les Nacions Unides (ONU). Realment m'ha emocionat, no tant la figura del President de l'Autoritat Palestina parlant des de la tribuna de l'Assemblea General, com veure els palestins exultants pels carrers i places, concentrats davant de pantalles gegants, plorant, cridant, fent voleiar centenars, milers de banderes nacionals... un mar de banderes patriòtiques que segur que deuen haver causat un maldecap enorme als nostres indignats que més aviat no els agrada això de les banderes -i no per casualitat, evidentment. Tants anys, tantes, tantes morts, des que tinc ús de consciència que he vist com mataven palestins dia sí i dia també, per no parlar de Xabra i Xatil.la.I encara abans. Però ells continuen ferms, la lluita per recuperar la seva llibertat. Jo no sé si els palestins es lleven ben d'hora, si es fan retrets o no -bé, això sí que ho sé, i no són precisament retrets-, tampoc sé si treballen durament -mentida, sí que ho sé, i collons si treballen, ni que sigui fent túnels-, però sí sé una cosa del cert, que són imparables. De fet, el seu gran èxit és el gran fracàs que patim els catalans. Palestins i Catalans, ens trobem a les antípodes. M'explico.

Els palestins porten 63 anys sent exterminats, i malgrat això, el seu gran èxit ha estat convertir la causa palestina en una causa global, mundial, supermegahiperultraextramediàtica. És una causa que es coneix arreu del món, i que milions de persones no palestines defensen i fins i tot moren per ella.

Els catalans, per contra, portem 300 anys d'ocupació, i encara és hora que el món se n'assabenti que existim. Es poden comptar amb uns pocs dits, la gent que sap de nosaltres i de la nostra lluita. Aquesta, fa mal dir-ho, és una gran victòria -això sí, parcial- dels ecspanyols. Han aconseguit amb la seva política d'aïllacionisme internacional practicada en els darrers 200 anys, que els catalans ens preocupem més de fer pedagogia cap a Ecspanya, que reclamar al món la nostra causa independentista. I dic això, naturalment, amb totes les excepcions que calguin, atès que alguns catalans, sobretot al llarg del segle XX, van fer de la internacionalització de la causa catalana, la seva raó de viure.

Un exemple d'aquest autisme català el tenim en els webs de la major part de partits polítics i organitzacions patriòtiques catalanes, on l'enllaç a la versió anglesa brilla per la seva absència. Però com volem convèncer, seduir el món, si no li ho posem una mica fàcil. I penjar la versió en anglès dels nostres plantejaments, només depèn de nosaltres, de la nostra voluntat. Però no hi ha manera, tu! Sovint m'emprenyo quan veig que el moviment separatista més freaky que et pots trobar en mig d'una selva perduda d'Àsia, té naturalment el web en anglès, i en canvi, un suposat poble desenvolupat del primer món, una mica dissortat això sí, però vaja amb un nivell de desenvolupament i benestar envejable per més del 80% de la població mundial, com a mínim, no és capaç d'explicar al món, perquè hòsties volem deixar de ser dissortats.

Però tornem a Palestina. A mi el President Mahmud Abbas, he de dir que no és sant de la meva devoció -en el suposat cas que jo tingués devoció, que de fet no és el cas. Ha estat un president titella, un puppet, que es diu en anglès (eheheheh), que ha permès que els seus compatriotes de Gaza siguin massacrats pels israelians, no només sense moure un dit, sinó fins i tot col.laborant-hi, tot reprimint i torturant la dissidència política dins de la Cisjordània que encara controla. De fet, no ha fet més que governar una mena de Batustan en ple Orient Mitjà, amb l'agreujant que, com sol passar amb els batustans, els amos entren i surten, fan i desfan com els rota. De manera que Israel, fa el que vol amb Abbas, o més concretament, amb el territori que suposadament controla.

Tot i això, Abbas ha tingut els nassos, d'anar fins a Nova York i plantar cara a l'enemic de les darreres dècades. En aquesta jugada mestre, a ningú no se li escapa que ha tingut molt a veure la patètica situació tant interna com externa que pateix Israel. Un Israel que no té res a veure, avui en dia, amb aquella imatge idíl.lica dels anys 40 i 50, dels Kibbutz i el socialisme autogestionari o quasi, en el qual es van emmirallar no pocs dels catalans que llavors lluitaven contra el franquisme, i els quals continuen servant una lleialtat que més que a proves de bomba és d'una miopia que tomba d'esquena.

L'Israel d'avui, és un país amb una profunda crisi moral, dividit entre el complex militar-policial-industrial, que és l'elite del país, i una massa de ciutadans que cada cop pateixen unes condicions socials més depriments. Un país on la corrupció i la delinqüència mafiosa, en gran part procedent de l'antiga Unió Soviètica s'ha establert i ha arrelat. I amb unes tendències ètnicoreligioses que haurien de fer feredat a qualsevol persona mínimament liberal.

Però si el panorama interior és depriment, l'exterior encara ho és més. No només no ha aconseguit la pau després de 63 anys d'existència, sinó que avui en dia es troba més aïllat que mai i veu com dos dels seus aliats més valuosos, Egipte i Turquia, han esdevingut portaveus d'una mena d'ofensiva contra ell.

I és aquí, on la perspicàcia d'Abbàs apareix. El president-titella, sembla que ha comprès que la conjuntura era l'adient per fer una ofensiva en tota regla i, possiblement per passar a la història amb una mica de dignitat.

De fet aquest gest d'Abbàs és una de les coses que em meravella de la política. En ella existeixen individus que són veritables pesos morts de la política que governen d'esma, que s'arrosseguen per terra enmig del menyspreu dels seus compatriotes, dels seus enemics i dels seus adversaris polítics, que de cop i volta, perceben una oportunitat per fer història i intentar capgirar el rebuig que generen, ni que sigui de forma pírrica. I això, precisament això, és el que ha fet Abbàs. Ha vist el moment i l'ha aprofitat i ja es pot dir que, quan només fa unes hores del seu discurs, que passarà a la història amb una mica, una porció de dignitat, ni que sigui per les hores que ha aconseguit que els seus compatriotes s'emocionessin i s'abracessin pels carrers i places del Batustan que (mig)presideix. Naturalment, no ha estat l'únic que ha vist passar el tren de la història i s'hi ha pujat d'una revolada. Molts antics apparatxiks comunistes, van acabr proclamant la independència de les antigues repúbliques soviètiques o iugoslaves, en un canvi de camisa que meravella per la seva virtuositat.

Però el que em preocupa més és, si la volte-face d'Abbàs serà o no la darrera que veurem en el món. I més concretament, per no anar amb eufemismes, aprendrà Artur Mas de Mahumd Abbas? Aprofitarà en l'ocasió quan se li presenti i donarà el pas, tancant una biografia política que té com a principal actiu el pacte de la Moncloa, que va signar cuita-corrents poc després que uns quants militars troglodytes fessin unes quantes estossagades...

Recordo que el mes de juliol, Abbàs va ser a Barcelona i va ser rebut per Mas. En van parlar del tema, com en el seu moment, Jordi Pujol va parlar amb el líder i futur president de l'Eslovènia independent, Milan Kucan, el 1990? Buff quins records!

Artur Mas, seria capaç de trencar la baralla i fer el pas endavant? O continuarà amb la seva dependència ecspanyola, lubricada dia sí i dia també per les bavalles d'en Duran i Ecspanya, per tal que l'escomesa sigui menys dolorosa?

Naturalment no tinc la resposta, però sí sé que hem de fer tot el possible per a que molts idiotes deixin de ser-ho, tal i com va explicar en Joan Carretero en el seu magnífic discurs del passat dia 11 al Pla de Palau. Quant més tibem de la corda, més a prop serem. I si no, fixeu-vos com ja hem aconseguit que ERC canvïi de xip, i mira que ha costat déu i ajut... Per això cal continuar i continuar, perquè podem estar molt més a prop del que realment pensem....

No vull acabar aquest post que m'ha sortit prou extens -estic inspirat, tu- amb una reflexió entorn la figura de Barack Obama. Qui sigui un fidel lector d'aquest modest i humil bloc recordarà que he estat un entusiasta partidari d'aquest polític que ja és història viva. Però li pot passar, o ja li està passant, que, a diferència d'Abbàs, la seva estrella vagi de més a menys, fins que s'extingeixi.

Una pregunta: tan important és la reelecció, que en darrer terme només li permetrà ser 4 anys més president, i després a casa, com per renunciar a passar a la història com el President que va fer el pas decisiu per solucionar el conflicte d'Orient Mitjà, possibilitant el reconeixement de l'estat de Palestina? Que no se n'adona que si ho fés, si donés el pas, els palestins menjarien de la seva mà, de la dels Estats Units, durant 50 anys? El que em resulta més repugnant és que per assegurar-se -o no- la reelecció, la continuïtat de l'statu quo als territoris ocupats no farà més que generar més i més morts, fins que es doni una nova oportunitat d'or per solucionar el tema i aconseguir la coexistència de dos estats aliats. I encara pot ser més terrible si, després de malbaratar tot el crèdit que havia guanyat durant el seu mandat, en la reconciliació entre el poble americà i la religió islàmica, acaba sent derrotat, i la seva pusil.lanimitat no li serveix de res, perquè li donen una puntada de la Casa Blanca... I és que, estic convençut que el veto que imposarà Estats Units, com sembla evident que passarà, igual no el salva de la derrota electoral en un país on l'integrisme mediàtic i religiós cada cop tenen més pes.

Un dia vaig llegir una entrevista a un polític hongarès dels anys 90, no en recordo el nom, on deia que els polítics, en determinats moments, han de ser kamikazes si volen realment transformar la situació. Això vol dir que, probablement la o les iniciatives que portin a terme els costarà el càrrec, però tanmateix, la seva determinació els porta a executar-les perquè n'estan convençuts de la seva bondat o necessitat.

Penso que Abbas ha comprès aquesta necessitat i ben probablement -tret que no hi hagi una sorpresa majúscula- té els seus dies comptats com a polític. Obama, ha demostrat ser un covard, o no tenir el suficient coratge per jugar-s'ho tot. Potser se li demanava massa, i no ha estat a l'alçada de les circumstàncies.

I pel que fa a l'Artur Mas, la veritat, no me'l sé imaginar amb un mocador al front i la mirada perduda en l'horitzó, la mirada d'aquells que saben del cert que estan més en l'altre món que en aquest....

ENCARA NO ETS INDEPENDENTISTA?

Barack Obama:

"The biggest problem is what happens

in Spain and Italy"

September, 12, 2011

(SPAIN IS PAIN)

THE DEBT

Ahir vaig anar a veure aquesta pel.lícula. En general es tracta d'una obra notable, que si bé té les inevitables escenes d'acció, posa molt més l'èmfasi en l'anàlisi dels personatges, del triangle format pels tres membres de l'escamot, i de llur evolució entre el 1966 i el 1997. En aquest sentit, considero que supera amb escreix l'unidimensionalisme d'una altra cinta que també tracta dels serveis d'espionatges israelians, com és Munich, i de la qual ja vaig fer un post en el seu moment.

En The Debt, el dilema moral se centra en el fet si per combatre la maldat, has de recórrer a ella o bé, si has d'actuar de forma diferent, precisament perquè representa que ets una altra cosa. És una reflexió més que clàssica. En Quentin Tarantino, en aquest sentit, era ben explícit i no s'estava de romanços, a Inglourious Bastards, com tothom recordareu.

Penso, però, que la pel.lícula té també una evident lectura política, que es pot aplicar a l'Israel actual. No al de 1948, ni al de 1966, ni tan sols al de 1997. Però sí al del 2011.

És d'una evidència palmària que Israel s'està convertint a marxes forçades en un estat aïllat de la comunitat internacional. Cada cop és més evident la incomoditat dels Estats Units amb el seu aliat tradicional. De fet, ha de fer un esforç immens per evitar que l'aviació israeliana no ataqui les instal.lacions nuclears iraquianes, fet que activaria una espiral de violència sense precedents.

Per acabar-ho d'adobar, en les darreres setmanes, literalment ha perdut dos valuossíssims aliats, com és Turquia i Egipte. Un cop terrible a la diplomàcia i a la seva planificació geoestratègica.

Una explicació d'aquest desastre per a una continuïtat estable de l'estat d'Israel, és que el seu comportament agressiu, a Palestina, al Líban, la seva política d'assassinats arreu del món dels seus enemics, fins i tot fent servir passaports de països amics, que després se senten utilitzats, el deslegitima a ulls de la comunitat internacional.

No és d'estranyar que, actualment uns 140 dels estats membres de l'Assemblea General de les Nacions Unides estan disposats a votar pel reconeixement de Palestina com a estat membre, si, com sembla, el proper 20 de setembre, el president de l'Autoritat Palestina, Abbas, presenta la candidatura. A hores d'ara, la iniciativa no prosperarà, perquè qui té la darrera paraula en l'admissió de nous membres és el Consell de Seguretat, i allà, els Estats Units, exerciran el seu dret de veto. I és que no fer-ho, quasi impossibilitaria la reelecció d'Obama el 2012, perquè el totpoderós lobby pro-israelià li declararia la guerra. Però això, no ha d'amagar que la sol.litud de Tel-Aviv és cada cop més gran. Si com sembla, els falcons israelians continuen tibant de la corda amb el tema dels assentaments, i en els atacs a Iran i altres enemics mortals, la paciència dels Estats Units pot esgotar-se, sobretot a partir del 2013.

Tornant a la pel.lícula, hi ha quelcom que trontolla. El fet que el metge nazi visqui a l'Alemanya Oriental és del tot irreal. No és creïble a no ser que l'home fos un geni i enganyés tots els serveis d'intel.ligència del bloc de l'est. I això no m´ho empasso. Potser hi ha una raó que se´m va escapar, però el més normal és que s´hagués establert a l'Alemanya Occidental, com milers d'altres ex-nazis, que com és ben conegut no van trigar a ser rehabilitats per les autoritats federals i, a més, passaren a ocupar llocs rellevants en la nova administració, amb el vist-i-plau de les forces d'ocupació aliades, i especialment, la CIA.

OBAMA: MADRIT NO, PRAGA SÍ

La presidència ecspanyola de la UE s'està convertint en un autèntic desastre, un calvari per al govern, i particularment per a en ZP. M'aposto un pèsol que , per tal d'amagar-se les vergonyes, i sobretot, per impedir que l'oposició pepera en tregui rendiment, es faci públic ara tot el sumari de la corrupció popular, l'anomenat cas Gürtel.

Són uns cracks els sociates, ho he de reconèixer. Desvien l'atenció i controlen l'agenda política com cap altre ho fa a l'estat. En saben un munt.

El problema que tenen ells, i no només ells, és que el món no s'acaba a les frontera de la Jonquera. Vull dir que hi ha vida més enllà d'ella.

I gràcies a Internet, podem llegir què diuen i què pensen a la resta del món.

El fracàs ecspanyol a la UE és tan gran, tan rotund, que estic segur que quan acabi la presidència, Moratinos dimitirà de forma vergonyant. Cal recordar que Moratinos és un diplomàtic de carrera, i jo diria que darrerament se li apareix cada dia el fantasma de Solbes, un economista també de carrera, que va arribar un moment que es va plantar i va deixar penjat en ZP.

En Moratinos, per exemple, deu d'estar tip, fart i cuit de les atzagaiades de la pimpolla titular del Ministeri de Defensa, l'ínclita Carme Chacón, que ja l'ha deixat més d'una, de dues i de tres vegades amb el cul enlaire.

Avui Obama s'ha muntat una mini-cimera a Praga, on ha convidat a 11 caps d'estat i de govern de l'Europa Oriental, molts d'ells, membres de la Unió Europea. Tanmateix, no ha convidat a cap representant oficial de la UE, cosa que ha estat considerat -de portes endins- com una autèntica punyalada trapera.

Aquesta iniciativa unilateral, encara pren més significació si tenim en compte que en el seu dia, Obama va anul.lar la cimera UE-USA que s'havia de fer a Madrid el proper mes de maig. Va ser un autèntic cop de puny a la boca de l'estómac de ZP.

Més clar l'aigua: "the EU-US summit was widely seen as little more than a photo-opportunity between Spanish Prime Minister Jose Rodriguez Zapatero and Mr. Obama, as there was nothing of substance on the agenda" (Brutal, no?)

Naturalment, no podem desvincular aquest fracàs sense pal.liatius de la Presidència ecspanyola, de la total manca de legitimitat política que té el govern de ZP per prendre cap iniciativa rellevant, atesa la situació econòmica del conjunt de l'estat, i sobretot de les nul.les expectatives de futur. Amb un dèficit públic del 10% del PIB (quan no hauria de ser de més del 3%) i, per damunt de tot, amb una taxa d'atur estratosfèrica, Ecspanya no és més que un llast per la Unió Europea.

Per això em fa gràcia que tant ERC com CiU vagin ara a comprar el pla anti-crisi de ZP.... Els catalanets, sempre preparats per ofrendar nuevas glorias a Ecspanya....

Pla anti-crisi, tòtiles? L'únic i eficaç pla anti-crisi és el Pla anti-Ecspanya, que és el que cal, cony! Per sort hi ha alguns que ja hi treballem.

ESTATS UNITS I ALEMANYA FELICITEN KOSOVO

Avui fa dos anys que Kosovo va declarar la seva independència. Des d'aquest bloc vam seguir els esdeveniments de ben aprop. Va ser molt emocionant.

Fins al dia d'avui, 65 estats (22 membres de la UE), han reconegut ja la independència de Kosovo.

Segons dades dels Banc Central de Kosovo, l'economia del país va créixer al llarg del 2009, un 4% en plena crisi econòmica mundial. També es destaca el fet que la Inversió Estrangera Directa (FDI) ha crescut de forma exponencial.

Amb motiu d'aquest aniversari, el President dels Estats Units, Barack Obama, ha enviat una carta de felicitació al President de la República de Kosovo, Fatmir Sejdiu, al qual, per cert, ja va rebre a la Casa Blanca el passat 23 de setembre (foto).

El contingut de la carta presidencial és el següent:

Dear President,

On behalf of the people of America, I congratulate You and the people of Kosovo on February 17, the second anniversary of Kosovo’s independence.

I also wish to congratulate the people of Kosovo on progress made in building a democratic, peaceful and multiethnic state.

We appreciate our partnership and remain committed to supporting You in your necessary steps to accomplish your Euro-Atlantic aspirations.

On February 17, I convey to You my wishes and my firm belief that we will maintain our friendship and strengthen the partnership between our countries.

Yours sincerely,
Barack Obama
President of the United States of America

La carta del President Obama no ha estat l'única que ha rebut Sejdiu.

També n'ha rebut del President de la República Federal d'Alemanya, Horst Köhler,

His Excellency Mr. Fatmir Sejdiu
President of Republic of Kosovo

Mr. President

I wish to convey to You and the people of your country my heartfelt congratulation on the occasion of the second anniversary of Republic of Kosovo’s independence.

Last year Kosovo made a major headway in terms of its economic stability and development of domestic and foreign policies. Kosovo’s accession to the International Monetary Fund and the World Bank and conduct of peaceful municipal elections constitute accomplishments which, I believe, will be followed by other achievements.

In terms of further reforms in Kosovo and its efforts to come closer to the Euro-Atlantic community, I wish Your country much strength and belief in the future. As it was the case so far, Germany will do its utmost to support Kosovo in this course.

Yours truly,

Horst Köhler
President of Federal Republic of Germany

Des d'aquest bloc felicito de nou el Poble Kosovar per la seva Llibertat.

HISTERISME CALABRÈS

L'impacte de la presa de posició del Dr. Joan Carretero amb el seu article de dissabte, ha estat enorme. Sense cap mena de dubte, ha estat la notícia del cap de setmana i ben segur que encara se'n parlarà al llarg de la setmana que entra. 

Tanmateix, resulta interessant, molt interessant, la reacció histèrica dels calabresos, fonamentada en una lectura totalment esbiaixada, i clarament incriminatòria del text. Tots han sortit a l'uníson i han fet públic el seu desfici perquè Carretero deixi el partit. 

Una lectura tranquil.la i equànime del text, i del fragment més citat, no permet, de cap de les maneres, deduir que Carretero planteja abandonar el partit. 

Quan escriu,

"penso que a les properes eleccions al Parlament s'hi ha de presentar una candidatura d'ampli espectre que tingui com a eix programàtic central la proclamació unilateral de la independència de Catalunya per una decisió majoritària del Parlament, que posteriorment seria sotmesa al corresponent referèndum de ratificació", 

algú em pot dir on apareix que tingui la intenció d'abandonar ERC? O és que tal vegada, el que no es vol de cap de les maneres és reconèixer que l'independentisme, en tant que realitat transversal per definició, només se'n sortirà si és capaç d'unir catalans i catalanes amb plantejament ideològics diversos, però amb un mateix objectiu nacional: la Independència? Sembla claríssim que els calabresos continuen en el seu procés de sectarització d'ERC. La volen convertir en una formació de càrrecs electes i dels seus corifeus (familiars, amics, subordinats), que practica la doble moral: una dialèctica pseudoesquerranosa i una praxi clientelar i conservadora. Una pràctica que només porta a la seva dissolució a curt o mig terme en el PSOE, com a conclusió lògica del seu procés d'euskadikoesquerranització (per dir-ho d'alguna manera).

L'altre dia, al sopar d'en Dessmond, un militant d'ERC em va reconèixer que el fet de perdre centenars de milers de vots, havia estat positiu, atès que els resultats de les eleccions del 2003 i sobretot del 2004, eren enganyosos, perquè molts dels vots que obtingué ERC, eren vots prestats que en el futur anirien a altres candidatures. Suposo que aquest és l'argumentari oficial que els calabresos fan circular entre els seus sectaris, i que permet racionalitzar les successives hòsties electorals que han rebut darrerament i que han suposat la pèrdua de 450.000 vots. Naturalment, aquesta recerca del votant genuí d'ERC i aquest menyspreu pel votant fals, desafia totes les lleis de la politologia i la sociologia actuals. Tal vegada, seria interessant que els assessors del Barack Obama els donessin unes quantes lliçons d'estratègia electoral. Però és clar, Obama deu ser d'extrema dreta!

Però com sol passar, l'histerisme condueix a l'amenaça. I entre ahir i avui, ja hem pogut veure com els Puigcercós, Ridaos i altres han deformat les paraules de Carretero i pràcticament ja el consideren fora del partit. Una deformació que té molt a veure amb el paper que han jugat alguns mitjans de comunicació tant tradicionals com digitals, que han anat molt més enllà de qualsevol deontologia professional, quan han fet dir a Carretero el que no ha escrit, i fins i tot han arribat a suggerir mesures disciplinàries. Algú ha escrit que aquesta estratègia té per objectiu crear una mena d'alarma social, que legitimi, precisament, la depuració de Carretero. Si així fos, ens trobaríem clarament davant una campanya politicomediàtica amb tots els ets i uts, que ja s'ha aplicat en altres ocasions.

Passi el que passi els propers dies, la veritat és que l'article del Dr. Carretero, obre una escletxa d'esperança a milers de catalans i catalanes que pensem que el patriotisme i la dignitat són, efectivament, valors inseparables.

OBAMA ARRIBA, DEAN SE'N VA

Possiblement ha estat una notícia que no s'ha difòs massa a casa nostra. Em refereixo a la substitució com a Chairman del Comitè Nacional Democràtic, de Howard Dean. Es tracta d'una nova decisió que està fent aixecar les celles i arrufar el nas a molts dels activistes progressistes que han lluitat per la victòria electoral de Barack Obama.

M'explico. El proper dia 21, és a dir, al dia següent de la presa de possessió presidencial, el fins ara cap del CND, òrgan coordinador del Partit Demòcrata dels Estats Units, Howard Dean, serà reemplaçat per Tim Kaine. La notícia ha aixecat una forta indignació entre molts militants de base i molts netroots, és a dir, activistes de la xarxa, que han estat l'avantguarda de la lluita contra el bushisme, en les primàries i en la campanya electoral de l'any passat.

La raó d'aquesta indignació és que la substitució és llegida com un retorn a la politics as usual del Partit Demòcrata, un cop aconseguida la presidència. Per contra, el fins ara cap del CND, representava tot el contrari: un partit molt més progressista, allunyat dels clintonites i dels anomenats Lite Republicans, és a dir, d'aquells electes demòcrates (senadors, representants, governadors, etc) que han renunciat al llarg dels darrers vuit anys a plantar cara a Bush i al seu poderossíssim vicepresident Cheney.

Una mica d'història

Howard Dean va saltar a la fama en les primàries demòcrates del 2004, quan va fer un ús extensiu de la xarxa d'internet per arribar a milions de ciutadans i assolir un ressò popular impensable, tenint present que provenia d'un dels estats més petits del país, Vermont, de manera que la seva força a l'interior del Partit Demòcrata era totalment negligible. Però gràcies a Internet va aconseguir mobilitzar milers d'activistes arreu del país i arreplegar milions de donacions particulars per finançar la seva campanya. Tot i així, la seva manca de suports dins el partit va ser determinant perquè finalment s'hagués de retirar de la cursa a la nominació.

Malgrat això, el ressò de la seva campanya, l'èxit que havia aconseguit amb uns recursos tan escassos, i el seu missatge clarament enfrontat al bushisme, va ser determinant per aconseguir ser nomenat chairman CND, des d'on va planificar l'estratègia per derrotar els republicans en les properes eleccions presidencials i legislatives, així com en les eleccions estatals (governadors). Així en els tres anys següents es va centrar en la implementació de la coneguda com a estratègia dels 50 estats.

L'estratègia del 50 estats

Sota la coordinació de Dean, els demòcrates van optar per canviar l'estratègia tradicional d'enfrontar-se als republicans. L'estratègia tradicional consistia en invertir tots els esforços de finançament i suport en els anomenats swing states, és a dir en aquells estats que no tenen una lleialtat electoral forta envers cap dels dos grans partits, i que en conseqüència, en una elecció poden votar per un candidat republicà i en la següent per un candidat demòcrata. Naturalment, qui obtingui la victòria en el màxim nombre de swing states, aconsegueix una avantatge considerable, podríem dir que determinant.

La contrapartida d'aquesta estratègia és doble. En primer lloc, es deixa de banda aquells estats on la possibilitat d'obtenir una victòria és molt remota, de manera que els militants d'aquests estats queden clarament frustrats i decepcionats i són la riota dels seus adversaris republicans. En segon lloc, en aquells estats que ja es donen per fet que es guanyarà, hi ha el risc d'actuar de sobrats, com aquell qui diu, de pensar-se que es guanyarà el partit sense baixar de l'autocar. De manera que és molt factible caure en actituds de suficiència i de superioritat, i fins i tot de menyspreu envers les organitzacions de base -locals- a les quals se les té totalment marginades, fet que també provoca frustració o, en tot cas, una progressiva inhibició i allunyament.

Per contra, Dean va proposar i obtenir, estendre la presència i l'activisme demòcrata a tots i cadascun dels 50 estats americans, tant als que eren favorables, com també als que eren, a priori, tradicionalment republicans. Per aconseguir-ho, Dean no només multiplicà el nombre d'staff -en tots els estats, sinó que comptà amb tot el Moviment del Netroots, és a dir de l'activisme a la xarxa, sobretot a través de la blogosfera i de les xarxes socials -que tot just llavors començaven a sorgir.

L'aposta no va ser gaire ben vista per les vaques sagrades del partit demòcrata, la major part de les quals pertanyen als anomenats TOP-18, és a dir, els 18 estats on tradicionalment el Partit Demòcrata és hegemònic, i que en conseqüència, els seus dirigents acostumen a tenir molta força a l'interior del CND. Hi veien un malbaratament de recursos, atès que es dedicaven molts dolars a combatre en estats on les possibilitats de guanyar eren escasses, i de retop, es deixaven d'invertir-los en els swing states, de manera que els republicans podia sortir-ne afavorits.

Tanmateix, l'estratègia dels 50 estats, va començar a donar els seus fruits en les eleccions legislatives del 2006, que ja avançaven els resultats del 2008. Milers de ciutadans van connectar amb els candidats demòcrates a través de la xarxa, i es recolliren una enorme quantitat de dolars en donacions. Fins i tot en aquells estats considerats republicans, sorgiren com a bolets simpatitzants, voluntaris i activistes que recolzaren els candidats demòcrates. Molts senadors i governadors republicans, van ser derrotats o van estar a punt de ser-ho, de manera que el camí cap el canvi ja es començava a entreveure.

2008

Naturalment, atribuir la victòria d'Obama a l'estratègia de Dean seria massa agosarat i injust. Com és públic i notori, el candidat ocupa una part molt important en la campanya electoral, a l'hora de decidir el vot del ciutadà. I ningú no dubta que la imatge que ha transmès Obama ha estat clau per a la seva victòria.

Però això no explicaria el fet que en els anys que Dean ha estat al capdavant del CND, ha aconseguit que, per exemple, al Senat dels Estats Units, els demòcrates passessin de tenir 45 escons (minoria) a tenir-ne 59 (majoria sòlida i a un sol d'escó d'evitar el filibusterisme), comptant-hi els independents. La importància d'aquest capgirament és cabdal, si es té en compte els poders constitucionals d'aquesta cambra. El mateix ha passat en altres instàncies estatals, on el Partit Demòcrata ha aconseguit trencar l'hegemonia social o mediàtica dels republicans en els darrers vuit anys.

Es pot dir, doncs, que l'estratègia dels 50 estats, no només ha ajudat a escollir Obama president, sinó que ha estat clau per a l'augment del suport als demòcrates en les eleccions senatorials, de representants i en les estatals. (Si bé val a dir que Obama, finalment no féu campanya ni a Alaska ni a Dakota del Nord, per raons ben diferents, de manera que no aplicà en tota la seva plenitud l'estratègia de Dean).

Politics as Usual?

Donat el gran rendiment que Howard Dean ha donat com a coordinador del partit demòcrata a nivell federal, resulta del tot sorprenent el seu immediat relleu, quan tothom donava per fet, en principi, que continuaria.

Segons alguns analistes, un dels principals responsables d'aquest relleu no és cap altre que el que ja s'anuncia com a totpoderós Chief of Staff d'Obama, Rahm Emanuel. Ambdós, Emanuel i Obama, procedeixen de l'estat d'Illinois, un dels graners tradicionals del vot demòcrata. Segons aquests analistes, Emanuel, així com altres pesos pesants del partit, no veien amb bons ulls que el cap del CND, fos un polític tan connotat ideològicament com Dean, el qual és vist com un liberal dels més d'esquerra del panorama polític americà.

Cal tenir en compte que Obama ha construït el seu discurs polític en base a presentar-se com a President de tots els americans, no només dels demòcrates. No debades, algunes de les seves primeres decisions han causat perplexitat: no cessament de Joe Lieberman com a chairman del Comitè d'Afers Governmentals, malgrat el seu suport a Bush i el seu enfrontament amb el partit demòcrata. Nomenament de Hillary Clinton, com a Secretaria d'Estat, malgrat ser considerada massa centrista. O el manteniment en el càrrec de Robert Gates, com a Secretari de Defensa, procedent de l'administració Bush.

Sembla clar, doncs, que Dean, un cop aconseguida la presidència, ja no és útil per als interessos del Partit Demòcrata, i per això l'han substituït. A partir del dia 21, qui ocuparà el seu càrrec és Tim Kaine, governador de l'estratègic estat de Virginia, un dels swing states per excel.lència. Kaine, malgrat ser demòcrata, té molt poc de progressista, com ho demostra el seu rebuig als matrimonis homosexuals, el seu suport a la pena de mort, i les restriccions que ha imposat a l'avortament. En definitiva, un polític demòcrata dels de sempre.

Caldrà veure si la febrada d'Obama dels darrers mesos, es mantindrà al llarg dels propers quatre anys o bé, si es marceix i frustra milions d'expectatives suscitades no només als Estats Units, sinó arreu del món.

De moment, però, l'eliminació política de Howard Dean, un dels polítics més rellevants dels darrers anys i dels més trencadors, és un mal senyal.

NOTA: Aquest post ha estat publicat inicialment en el meu bloc acadèmic 

ELS MISSATGES DEL PRESIDENT ELECTE

Ara fa unes setmanes, vaig penjar un post sobre els missatges presidencials que han fet història en la comunicació política. En les darreres setmanes he anat seguit els missatges del President electe Barack Obama, i avui m'agradaria fer-ne un comentari individualitzat de cadascun d'ells. Ja sé que pot semblar una mica avorrit, però sempre teniu el recurs de deixar de llegir quan us canseu.

Recordo, abans de començar, que Obama, jurarà el seu càrrec de president el proper 20 de gener, per la qual cosa, els missatges que ara emet, els fa com a president electe. L'anomenada Oficina del President Electe, ha obert un canal a You Tube, on pengen totes les al.locucions que fins ara ha gravat i que porta per nom, significativament, ChangeDotGov, amb una clara intenció de trencar amb l'herència Bush. Per a més informació, podeu accedir també a la pàgina web, change.gov.

Els comentaris seguiran l'ordre cronològic de les emissions i també detallaré el nombre d'accessos de cadascun d'ells en el moment d'escriure aquest post. Som-hi, doncs.

Primer Missatge: 15.11.2008

Primer missatge dedicat íntegrament a la crisi econòmica i on pressiona el Congrés i al President per tal que prenguin mesures econòmiques i socials per fer-hi front. També hi ha una referència a la necessitat de disminuir la dependència energètica de l'exterior. És, de moment, la que ha tingut més accessos, en total 1.004.557. 

Segon Missatge: 22.11.2008

De nou un missatge dedicat íntegrament a la crisi econòmica, l'atur, l'habitatge, amb la novetat de l'anunci de la presentació d'un pla de recuperació econòmica que pretén la creació de 2,5 milions de llocs de treball per al mes de gener del 2011. Sense entrar en detalls, es tracta d'un pla d'impuls de l'obra pública que inclou construcció de més escoles, ponts, plaques solars, etc. A remarcar la referència al típic i tòpic american dream, i que per segona vegada utilitza en la part final la paraula Together. El nombre total d'accessos baixa significativament, a 530.070

Tercer missatge 29.11.2008

El missatge s'emmarca en el Dia d'Acció de Gràcies (Thanksgiving Day, el 4rt dijous del mes de novembre) i en el seu promotor, el president Abraham Lincoln, el carismàtic president que va lluitar per l'abolició de l'esclavisme -i que va ser assassinat. Tot el missatge és un clam, de nou, a la unitat de la nació (One American Family, One Heart, One Voice) i per tercer cop apareix la paraula Together. Es torna a referir al seu pla de recuperació econòmica, al seu Economic Team, i als diferents actors socials que han de participar-hi (emprenedors, innovadors, enginyers, científics, agricultors, pares). La novetat és que hi ha una brevíssima referència a la guerra ("War"). La primera que fa. Molt significatiu. Els accessos cauen en picat, 238.830.

Quart missatge 6.12.2008

En aquest missatge, torna a aparèixer el referent cohesionador (One People). Això no obstant, es centra en anunciar aspectes concrets del seu pla de recuperació econòmica elaborat pel seu equip econòmic. És interessant que anuncia que no es farà seguint els criteris de Old Washington way. L'esforç es farà en infrastructures (xarxa d'autopistes), escoles (modernització), estalvi energètic per reduir la dependència de l'exterior, augmentar l'accés a la banda ampla d'internet, connexió de tots els hospitals per tal que els metges puguin disposar de la informació necessària i salvar vides i diners, etc. Nombre total d'accessos, 475.049, una recuperació significativa.

Cinquè Missatge 13.12.2008

Missatge centrat sobretot en la crisi immobiliària i on alerta de les conseqüències socials i econòmiques dels desnonaments. La llar, la casa, és el fonament de la família. Per això anuncia un pla per disminuir dràsticament el nombre de famílies que la perden. El pla consisteix en una coordinació efectiva de totes les agències federals implicades i en la potenciació de la  mítica Secretaria d'Habitatge i Desenvolupament Urbà (HUD). En aquest sentit, anuncia la seva primera proposta de nomenament personal, en la figura de Shaun Donovan, com a nou cap del HUD. Curiosament, al principi del missatge torna a criticar la Old Washington way de solucionar els problemes (abocar-hi diners, de forma ineficient). Els accessos registren la seva més baixa xifra, 174.849.

Sisè Missatge, 20.12.2008

El missatge més llarg i el que registra un nou rècord a la baixa, atès que només hi han accedit 144.849 cops. Està dedicat íntegrament a la importància de la Ciència i la Tecnologia com a elements per dinamitzar la societat en tots els sentits, des de la seguretat, al benestar, el creixement, etc. S'hi anuncien 4 nomenaments d'assessors i directors d'agències federals relacionades, entre ells, un Premi Nobel. Com en el missatge anterior s'inclouen imatges de les persones al.ludides. També és interessant la referència que fa tant al seu vice-president, Joe Biden, la primera, com sobretot, a John F. Kennedy,  que va prometre que sota la seva presidència l'home arribaria a la Lluna.

Setè Missatge, 24.12.2008

Es tracta d'un missatge no tant polític com més íntim, segurament per la proximitat al Nadal. Per primera vegada, dedica una part considerable del missatge (1 minut i 30 segons ) a les tropes que es troben destinades fora del país, de les quals emfasitza el seu component més proper (són pares, mares, fills, filles, germans, germanes). Una referència que queda emfatitzada quan parla que tant ell com la seva dona, Michelle, els tenen presents en les seves pregàries. La resta del missatge és un altre cop referent a la cohesió nacional (Common Destiny as Americans, Come Together). Finalment destaca un altre cop el recurs a la història, en aquest cas a George Washington i a l'episodi del Delaware Crossing (25.12.1776), de gran relleu en la Guerra d'Independència (o Guerra de la Revolució Americana). Obama acaba dient "we cross many rivers as a people", i es fa inevitable una associació immediata amb la coneguda cançó de Jimmy Cliff. Els accessos, 121.445.

Vuitè missatge, 3.01.2009

El primer missatge del nou any és una repetició dels anteriors, en el sentit que es limita a parlar del seu pla de recuperació econòmica, amb l'única novetat d'afirmar que pretén crear sota el seu mandat 3 milions de llocs de treball, un 80% dels quals en el sector privat. També es proposa evitar que l'atur arriba al double digit (és a dir al 10%). Tot i que és coherent amb els missatges anteriors, sempre orientats cap als americans i sense cap referència a la política internacional, fa angúnia que en aquest missatge no hi hagi cap referència als esdeveniments a Gaza. Caldrà esperar una setmana més? Accessos, 26.120.

En seguirem parlant.