THE DEBT

Ahir vaig anar a veure aquesta pel.lícula. En general es tracta d'una obra notable, que si bé té les inevitables escenes d'acció, posa molt més l'èmfasi en l'anàlisi dels personatges, del triangle format pels tres membres de l'escamot, i de llur evolució entre el 1966 i el 1997. En aquest sentit, considero que supera amb escreix l'unidimensionalisme d'una altra cinta que també tracta dels serveis d'espionatges israelians, com és Munich, i de la qual ja vaig fer un post en el seu moment.

En The Debt, el dilema moral se centra en el fet si per combatre la maldat, has de recórrer a ella o bé, si has d'actuar de forma diferent, precisament perquè representa que ets una altra cosa. És una reflexió més que clàssica. En Quentin Tarantino, en aquest sentit, era ben explícit i no s'estava de romanços, a Inglourious Bastards, com tothom recordareu.

Penso, però, que la pel.lícula té també una evident lectura política, que es pot aplicar a l'Israel actual. No al de 1948, ni al de 1966, ni tan sols al de 1997. Però sí al del 2011.

És d'una evidència palmària que Israel s'està convertint a marxes forçades en un estat aïllat de la comunitat internacional. Cada cop és més evident la incomoditat dels Estats Units amb el seu aliat tradicional. De fet, ha de fer un esforç immens per evitar que l'aviació israeliana no ataqui les instal.lacions nuclears iraquianes, fet que activaria una espiral de violència sense precedents.

Per acabar-ho d'adobar, en les darreres setmanes, literalment ha perdut dos valuossíssims aliats, com és Turquia i Egipte. Un cop terrible a la diplomàcia i a la seva planificació geoestratègica.

Una explicació d'aquest desastre per a una continuïtat estable de l'estat d'Israel, és que el seu comportament agressiu, a Palestina, al Líban, la seva política d'assassinats arreu del món dels seus enemics, fins i tot fent servir passaports de països amics, que després se senten utilitzats, el deslegitima a ulls de la comunitat internacional.

No és d'estranyar que, actualment uns 140 dels estats membres de l'Assemblea General de les Nacions Unides estan disposats a votar pel reconeixement de Palestina com a estat membre, si, com sembla, el proper 20 de setembre, el president de l'Autoritat Palestina, Abbas, presenta la candidatura. A hores d'ara, la iniciativa no prosperarà, perquè qui té la darrera paraula en l'admissió de nous membres és el Consell de Seguretat, i allà, els Estats Units, exerciran el seu dret de veto. I és que no fer-ho, quasi impossibilitaria la reelecció d'Obama el 2012, perquè el totpoderós lobby pro-israelià li declararia la guerra. Però això, no ha d'amagar que la sol.litud de Tel-Aviv és cada cop més gran. Si com sembla, els falcons israelians continuen tibant de la corda amb el tema dels assentaments, i en els atacs a Iran i altres enemics mortals, la paciència dels Estats Units pot esgotar-se, sobretot a partir del 2013.

Tornant a la pel.lícula, hi ha quelcom que trontolla. El fet que el metge nazi visqui a l'Alemanya Oriental és del tot irreal. No és creïble a no ser que l'home fos un geni i enganyés tots els serveis d'intel.ligència del bloc de l'est. I això no m´ho empasso. Potser hi ha una raó que se´m va escapar, però el més normal és que s´hagués establert a l'Alemanya Occidental, com milers d'altres ex-nazis, que com és ben conegut no van trigar a ser rehabilitats per les autoritats federals i, a més, passaren a ocupar llocs rellevants en la nova administració, amb el vist-i-plau de les forces d'ocupació aliades, i especialment, la CIA.