THE DEBT

Ahir vaig anar a veure aquesta pel.lícula. En general es tracta d'una obra notable, que si bé té les inevitables escenes d'acció, posa molt més l'èmfasi en l'anàlisi dels personatges, del triangle format pels tres membres de l'escamot, i de llur evolució entre el 1966 i el 1997. En aquest sentit, considero que supera amb escreix l'unidimensionalisme d'una altra cinta que també tracta dels serveis d'espionatges israelians, com és Munich, i de la qual ja vaig fer un post en el seu moment.

En The Debt, el dilema moral se centra en el fet si per combatre la maldat, has de recórrer a ella o bé, si has d'actuar de forma diferent, precisament perquè representa que ets una altra cosa. És una reflexió més que clàssica. En Quentin Tarantino, en aquest sentit, era ben explícit i no s'estava de romanços, a Inglourious Bastards, com tothom recordareu.

Penso, però, que la pel.lícula té també una evident lectura política, que es pot aplicar a l'Israel actual. No al de 1948, ni al de 1966, ni tan sols al de 1997. Però sí al del 2011.

És d'una evidència palmària que Israel s'està convertint a marxes forçades en un estat aïllat de la comunitat internacional. Cada cop és més evident la incomoditat dels Estats Units amb el seu aliat tradicional. De fet, ha de fer un esforç immens per evitar que l'aviació israeliana no ataqui les instal.lacions nuclears iraquianes, fet que activaria una espiral de violència sense precedents.

Per acabar-ho d'adobar, en les darreres setmanes, literalment ha perdut dos valuossíssims aliats, com és Turquia i Egipte. Un cop terrible a la diplomàcia i a la seva planificació geoestratègica.

Una explicació d'aquest desastre per a una continuïtat estable de l'estat d'Israel, és que el seu comportament agressiu, a Palestina, al Líban, la seva política d'assassinats arreu del món dels seus enemics, fins i tot fent servir passaports de països amics, que després se senten utilitzats, el deslegitima a ulls de la comunitat internacional.

No és d'estranyar que, actualment uns 140 dels estats membres de l'Assemblea General de les Nacions Unides estan disposats a votar pel reconeixement de Palestina com a estat membre, si, com sembla, el proper 20 de setembre, el president de l'Autoritat Palestina, Abbas, presenta la candidatura. A hores d'ara, la iniciativa no prosperarà, perquè qui té la darrera paraula en l'admissió de nous membres és el Consell de Seguretat, i allà, els Estats Units, exerciran el seu dret de veto. I és que no fer-ho, quasi impossibilitaria la reelecció d'Obama el 2012, perquè el totpoderós lobby pro-israelià li declararia la guerra. Però això, no ha d'amagar que la sol.litud de Tel-Aviv és cada cop més gran. Si com sembla, els falcons israelians continuen tibant de la corda amb el tema dels assentaments, i en els atacs a Iran i altres enemics mortals, la paciència dels Estats Units pot esgotar-se, sobretot a partir del 2013.

Tornant a la pel.lícula, hi ha quelcom que trontolla. El fet que el metge nazi visqui a l'Alemanya Oriental és del tot irreal. No és creïble a no ser que l'home fos un geni i enganyés tots els serveis d'intel.ligència del bloc de l'est. I això no m´ho empasso. Potser hi ha una raó que se´m va escapar, però el més normal és que s´hagués establert a l'Alemanya Occidental, com milers d'altres ex-nazis, que com és ben conegut no van trigar a ser rehabilitats per les autoritats federals i, a més, passaren a ocupar llocs rellevants en la nova administració, amb el vist-i-plau de les forces d'ocupació aliades, i especialment, la CIA.

INGLOURIOUS BASTERDS (2009)

Ahir vaig veure finalment aquesta pel.lícula. Sí, ja sé que amb un any de retard, pràcticament. Però abans no havia pogut fer-ho. Naturalment en VO i sense merda de subtítols. A pèl. Els comentaris que havia escoltat no la deixaven gaire bé, per la quals cosa la vaig posar amb una certa prevenció. Com sovint passa, però, anaven equivocats.

Inglorious Basterds probablement no és la millor pel.lícula de la història, però per Tutatis que quan l'acabes de veure penses que en el món encara és possible la justícia. Veure els botxins convertits en víctimes et reconcilia amb la Humanitat, aquesta Humanitat tan sovint tan bèstia.

Naturalment, tota la patuleia que se l'agafa amb paper de fumar dirà pestes de la pel.lícula. Faltaria plus! A casa nostra, a més a més, el nivell d'esclavitud mental és tan gran que fins i tot s'esquincen la roba quan a un nazi li toquen un pèl de la roba. En la pel.lícula fan més que tocar-los un pèl, als nazis. Però ja sabem quin és el Tarantino-style, ningú pot argumentar ignorància al respecte.

Una pel.lícula, doncs, entretinguda, que planteja descaradament que cal esclafar sense contemplacions els enemics de la llibertat.

Freedom ain't free

NOU BLOC, EN ANGLÈS

Per ser coherent amb el que he escrit recentment, i com qui no té feina, el gat pentina, he obert un nou bloc, en anglès, adreçat a tots aquells lectors que s'interessin per la Lluita per la Independència de Catalunya. El podeu llegir aquí.

El nom deriva d'un dels millors diàlegs de la pel.lícula Jackie Brown de Quentin Tarantino, inclòs en el tall Beaumont's Lament de la banda sonora. Intentaré donar-li un to informatiu, més que d'opinió, però no amagaré pas, naturalment, el suport a la causa independentista.

He trobat un vídeo que recull el moment. Paradoxalment es tracta d'una marca de samarretes alemanyes, però, és igual.


Link: sevenload.com

És el segon bloc que faig en aquesta llengua. El primer, el tinc una mica abandonat, tracta sobre la meva experiència (en el sentit de sensacions) entorn la pràctica dels jocs digitals (videojocs, jocs d'ordinador, etc.).

Disculpeu els errors que, molt probablement, cometré. Però com es diu per aquelles latituds, I'll do my best!

Ep, feu-ne propaganda!

I ara, la TV Odi

La campanya mediàtica de foment de la catalanofòbia, és a dir, de l'0di contra Catalunya, ha fet un pas més endavant amb el programa de la televisió autonòmica madrilenya. Si fins ara ja existia una ràdio de l'odi (COPE), una premsa de l'odi (LA RAZON, ABC, EL MUNDO, EL PAIS), una internet de l'odi (Libertad Digital), ara ja tenen la que faltava, la televisió de l'odi, de la manipulació i de les estratègies goebelsianes d'intoxicació i d'excitació de la xenofòbia.

Mal m'està dir-ho, però tot plegat confirma els plantejaments que ja vaig descriure en un post recent entorn la rellevància dels mèdia en la (Contra)Revolució Blava, els quals tenen per missió crear un escenari que sembli real, però totalment allunyat de la realitat, en funció del qual es justifica l'actuació real dels actors polítics, i principalment de les autoritats ecspanyoles. Comentar el contingut del programa de marres no té cap interès, sobretot des del moment que en la introducció afirmen que el català és omnipresent al món de la justícia. A partir d'aquí, és a dir, quan només es porten 2o segons, ja no cal parar-hi compte. Es tracta d'una manipulació rere una altra, sense cap tipus de rigorositat periodística. Res. Zero.



Suposo que ara els col.legis professionals, les facultats de comunicació, els consells diversos, els sindicats professionals o no, els mèdia, de casa nostra haurien de dir fins aquí hem arribat, això ja passa de la ratlla... Ho faran? Ho dubto. El més probable és que com sempre, els unionistes de casa nostra alertin de la radicalització.... independentista catalana, mentre que passaran de puntetes per damunt dels radicals ecspanyols.

Si jo fos autonomista, el que faria ara, és plantejar la sortida de la CCRTV de la FORTA, en protesta per aquesta tergiversació. Però, per sort, no ho faran. I sense cap mena de dubte això beneficiarà l'independentisme. Cada cop hi ha més gent que n'està fins al capdamunt dels ecspanyols, però veuen amb tristor com els partits catalans no es decideixen a donar un pas endavant definitiu: la renúncia a l'autonomisme tronat i l'assoliment de la nostra llibertat com a poble, de la Independència. I per fer això, no cal esperar a ser la majoria. Cal començar a caminar i no esperar que el camí estigui fet. És de manual. Si fóssim tarantinòlegs, diríem que ens cal un Sr. Wolf, que soluciona problemes. Tanmateix, la pregunta és immediata, quins serien els dos killers de pa sucat amb oli (Travolta i Jackson)? Carod i Mas? I sobretot, qui assumiria el paper del pringat, el cervell del qual ha esquitxat tot el cotxe?