dimarts, 8 de gener del 2013

L'ADN DELS TROGLODITES




En record i homenatge al Dr. Moisès Broggi 

Durant la xarlotada de la discussió del nou estatut, del nyap, que li deia jo, entre els anys 2004 i 2006, els militars espanyols, com era d’esperar, no es van estar de no dir-hi la seva, com ja va passar en els anys 1931-32 i en el 1977-79. Això sí que ho tenen, són d’una predictibilitat estantissa. Cosa que, per cert, facilita molt les coses als seus enemìcs, és a dir, a nosaltres. No hi ha res més avantatjós que saber amb certesa què farà el teu enemic, abans que ho faci. Com quan es juga als escacs. Pots derrotar-lo a plaer, i fins i tot amb un punt de fatxenderia, perquè mai més gosi desafiar-te, o tocar el que no sona. Llavors, el New York Times es va referir als militars intervencionistes, com a troglodytes, literalment. 

Bé, doncs sembla que els troglodites are back, és a dir, que tornen a fer de les seves. Ara aprofitant el procés de la independència que s’ha accelerat a Catalunya els darrers mesos. Torna a haver-hi soroll de sabres? Això sembla. Encara que ara això del sabres no s’estili gaire. 

Els arguments adduits, a més, són poc originals. Que si l’article 8, que si l’article 155 de la carta magna i tota la pesca. Hi ha una pressió insistent cap a la supressió del règim autonòmic i/o l’empresonament de la Generalitat, amb el seu President Artur Mas al capdavant. 

En situacions com aquestes es demostra els efectes d’una inexistent desnazificació a l’Estat espanyol, com va tenir lloc en el seu moment a l’Europa alliberada dels nazis. Aquí no hi va haver cap procés de Nuremberg, ni cap nazi va haver de passar comptes pels seus crims. Bé alguns si, però no per la via legal, sinó més aviat per la via dels fets consumats, que normalment acabaven amb un Acte de Violència, com en el llibre de Manuel de Pedrolo.

I també és on es veu la necessitat de comptar, la República de la Catalunya, amb un exèrcit propi, malgrat que a algú no li agradi la idea. 

Però tornem als troglodites. L’excitació dels malsons històrics és el volen desvetllar. Volen que els catalans i les catalanes caiguem en el fatalisme i la por i que progressivament anem retrocedint en el nostre agosarament. En el fons, doncs, es tracta de PSYOPS, és a dir guerra psicològica, per tal de menjar la moral de l’enemic. 

La manera de combatre aquesta ofensiva és clarament el nostre desacomplexament. El missatge independentista clar i nítid, sense subterfugis. Perquè volem ser normals, com tots els pobles que disposen de la sobirania i dels instruments que aquesta condició dóna per, en principi, poder intentar fer front als reptes que se’ns presentin. Podem reeixir-ne més o menys, però el que és segur és que sense ells, no reeixirem. 

La independència, en aquest sentit, és un missatge que vetlla pel benestar i la cohesió de la societat catalana. Qui no vegi això és que o és curtet o treballa per aquells que volen la subordinació del poble català a un altre projecte nacional, que no és altre que l’espanyol. 

Però és evident, i ja ho he dit diverses vegades, el quid de la qüestió és que els espanyols no reconeixen l’existència d’un poble català. Ser català per ells és un simple qüestió administrativa, relacionada amb la residència en una de les quatre provínices de l’antiga regió i ara comunitat autònoma. Punt. 

Naturalment, aquesta perspectiva és totalment inacceptable. El discurs principal sosté que a Catalunya viu un sol poble, en referència que no hi ha dues comunitats separades. I és cert. Però també és cert que hi competeixen ferotgement dos projectes nacional antagònics, el català i l’espanyol. 

La nostra obligació és fer del projecte nacional català el més extens i el més ampli possible que abasti el major nombre possibe de ciutadans, vinguin d’on vinguin, però que quedin seduits o convençuts pels nostres arguments, i sobretot per quelcom que ara difícilment perceben: les oportunitats que se’ls obren si són ciutadans fundadors d’una nova república. Una qualitat que està a la mà de molt poca gent. 

Enfront l’ADN del troglodites, cal avantposar el d’una Catalunya oberta al món i orgullosa de la seva aportació específica. Perquè només serem alguna cosa si … tenim un estat propi, un estat independent, una república de ciutadans lliures i solidaris amb el món, no amb els qui ens diuen què hem de fer, i nosaltres limitar-nos a contestar si bwana.

(NOTA: Post penjat al DGS, el 02.01.2013)

Etiquetes de comentaris: , , ,